Detall intervenció

La mandarina voladora

Intervenció de: elisheba | 14-11-2005


Creuava la plaça del meu barri quan, sense pre-avís, una mandarina voladora sorgida de l'antípoda esquerra d'on em trobava ubicada se'm esclafa al bell mig de la closca del cap i de la ràbia que em fa la contusió decideixo xutar-la tant violentament com soc capaç.

Aquesta haguera estat una situació qualsevol, aïllada i mancada de tota transcendència si no fos per l'entramat de relacions que s'esdevingueren just després del segon acte: el xut.

El cas és que, poc abans que això succeís, un doberman que rondava per allà havia estat molestat per la pilota d'un infant innocent. La bèstia ja es disposava a atacar quan, de sobte, la mandarina voladora que feia uns instants jo mateixa havia xutat, impactà de ple als morros de l'animal deixant-lo estabornit a terra. Els veïns que presenciaren el meu xut i el conseqüent aplatament del gos, començaren a cobejar el meu nom embogits, aplaudint-me i felicitant-me per la gesta i la bona punteria que havia demostrat.


Ja són ben estranys els designis del destí: sempre ens han ensenyat que tot allò que s'esdevé al microcosmos personal és fruit directe de les decisions que es prenen a cada moment. Però qui m'hauria dit a mi que la vida me la canviaria un fet tant insòlit com haver xutat una mandarina voladora?

Després d'aquell gran dia, tot el barri decidí manifestar el seu agraïment i formalitzar la meva condició d'heroïna construint-me una estàtua que posaren en juxtaposició a la d'un coronel que ja hi havia.


Respostes

  • RE: REPTE LIV-Wilfred ZP i la mandarina d'or
    Josep Bonnín Segura | 13/11/2005 a les 20:43

    A les antípodes del meu poble va néixer un al·lotet rosset amb els ulls ben blaus que amb el temps es convertiria en un famós cavaller.
    Fou educat amb les lleis de la cavalleria cavalcant.
    La seva gesta més famosa fou la que s'aniria contant pels trobadors a les places dels pobles: Wilfred ZP i la mandarina d'or.
    Promès des de la seva tendre infància amb Rosa flor-vermella, lluità contra la tirania i la injustícia.
    En Wilfred, es casa. I la seva dona va tenir una filleta rosa preciosa de nom Estattutina. Les enveges foren moltes, li donaren malboci i emmalaltí greument.El seu microcosmos s'entristí.
    El cavaller consulta al mag Maragallium qui li digué:
    Únicament es curarà si trobes la mandarina d'or que guarda el Drac Acevito a la muntanya Pepetana.
    En Wilfred ZP és posar en marxa, i arribà a la muntanya
    Tot d'una el drac Acevito que tenia un parell de criats, un bufó anomenat Rajolincio i un legionari romà, anomenat Zasplancandius, va témer el pitjor.
    És dirigí a Wilfred ZP i li digué, bramant:
    -Sé que vens a cercar la mandarina d'or per curar a la teva filla Estattutina.
    -Si,
    I desenfundant l'espasa de nom "Talantina", li enxuflar un parell d'estocades brillants i el deixà ferit de mort.
    Arreplegà la mandarina d'or que estava juxtaposada dins d'una encletxa de la muntanya i Estattutina recuperar el color
    I visqueren feliços, malgrat en Rajolincio i el legionari Zasplascandius seguiren tramant en contra d'Estattutina.
    I conte contat,conta acabat.

  • RE: REPTE LIV
    Màndalf | 13/11/2005 a les 21:21

    Jo no volia ser recol·lectora; tot l'any amunt i avall, fes fred o calor, sense parar. Odiava anar darrera de les altres, en cua interminable, fins arribar al capdamunt de l'arbre i agafar un miserable pugó entaforat en un poncelló de mandarina. El meu lloc a la filera era un desfici: darrera de la "Flatulències". I al cau, en juxtaposició amb la "Porky". Jo, que era tan neta i polida, empestada constantment. Una tortura. Un suplici permanent. La meva vida es reduïa a aquest microcosmos vulgar i anodí: buscar pugó empudegada al servei de la comunitat. Totalment incompatible amb el meu tarannà individualista; jo volia fer la meva. Si almenys fos una alada,... poder volar ni que fos per un instant,...
    Perduda constantment en els meus amargs pensaments, enfonsada en la misèria, veient que no hi havia cap altra sortida, vaig decidir suïcidar-me. Era molt fàcil. Tant sols calia sortir de la filera i endinsar-se en el desconegut. Al cap de poc, sense la protecció de la comunitat, mories sense remissió. Aixafada per un ésser superior o esquarterada per un insectívor.
    Vaig voltar perduda per un jardí. Vaig gaudir immensament de la soledat. Una barreja de felicitat i terror em perseguia. Vaig anar a parar a la planada d'una taula i vaig pujar per un porró de vidre. Esgotada, vaig caure de cap dins un cigaló màgic fumejant. No sé com, però vaig sortir volant fins arribar a les antípodes. I encara volo feliç per sempre més.
    La formiga atòmica.
    Image hosted by Photobucket.com


  • RE: REPTE LIV
    marga | 14/11/2005 a les 00:53

    Quixot rep una senyal d'alarma.
    Cric...cric...cric..
    - Que passa?, Que hi ha? -
    Ajusta les antenes.
    - Ara, per fi! -
    - Oh Deu meu!,és la meva Dulcinea que està en perill.-
    La sintonia és dolenta ,la donzella es troba lluny a la seva antípoda .
    Està neguitós.
    Altre volta, cric..cric..cric..
    Un nou retoc a l'emissora, i ara sí rep el missatge,el barbut i dolent Catikoc té segrestrada a la noia.
    Cal anar-hi.
    En el seu petit microcosmo no li manquen recursos. Posa amb poc temps,dins la màquina Xuliu , una al costat del altre, amb curada juxtaposició, les armes més psicodèliques conegudes mai. Prem el botó i queden comprimides i convertides en una lleugera i olorosa mandarina.
    Es trasllada en un Rataplam i plantat davant el cau del més temible ser del Univers ,el que mai ha estat vençut, l'amo indiscutible, posseïdor de totes les menes d' armes més modernes, el crida i el repta a un duel.
    Catikoc surt i al veure al nostre prim, alt i escardalenc home portant per tota arma una olorosa fruita ,es fa una panxada de riure.
    - Lluita poc home!, segrestador de donzelles! -
    Enlairant el braç i enarborant la mandarina pren posició de combat.
    Tres passes endavant i estrenyent la mà surten del mig dels dits, davant els astorats ulls de Catikoc, raigs verds, sons com ganivets tallants,i perdigonades de boligs que deixen clavat i fora de combat al enemic.
    Dulcinea està salvada .Ha nascut el Quixot ,el nostre superheroi universal

    • RE: RE: REPTE LIV correcció
      marga | 14/11/2005 a les 10:12

      a on diu perdigonades de boligs ha de dir ràfegues de boligs.
  • REPTE LIV: En Mandarina
    quetzcoatl | 14/11/2005 a les 02:56

    La família Mandarina no era del tot convencional, i això que més famílies com aquella haurien revolucionat el món.
    D'actitud antípoda a l'ambició i l'egocentrisme, actuaven desinteressadament en pro de la justícia; lluitant a favor i en contra de quasi tot; buscant l'origen original del desordre en el que es sumia el planeta.

    Però ningú esperava que del microcosmos d'aquella família, nasqués un dia el superheroi que llustraria el quasi-anònim cognom de l'extensa nissaga de Mandarines.


    Eren vint-i-quatre Mandarines a taula, dotze per banda en una juxtaposició tan simètrica i estreta que semblaven sardines, quan va aparèixer el vint-i-cinquè. No va entrar remugant sobre la burocràcia o la monarquia com era costum. No:
    Una llum encegadora i una boira espessa retallaven la figura d'en Mandarina al llindar de la porta; un so de trompetes inundava estridentment l'atapeïda estança.
    Botes d'hule. Malles cenyint-li les cuixes per sota uns calçotets minimalistes, fluorescents. El melic descobert -sí, per horror de tots - i un top de lleopard per on desbordava l'excés de pèl. Somriue triomfal i ulleres de mosca. I sobre aquestes, el front embotit dins un preservatiu que li feia de casc. Repartia condons entre la família estupefacta, que va escoltar atentament com el seu pare deia que el futur depenia del no-futur de més.
    La campanya va ser excel.lent: la demografia va baixar en picat. El que mai va saber el senyor Mandarina era que no fou el discurs sinó la seva aparença el que anul.lava la líbido dels habitants del planeta.

    • REPTE LIV: En Mandarina (aquest és el bo)
      quetzcoatl | 14/11/2005 a les 02:59

      La família Mandarina no era del tot convencional, i això que més famílies com aquella haurien revolucionat el món.
      D'actitud antípoda a l'ambició i l'egocentrisme, actuaven desinteressadament en pro de la justícia; lluitant a favor i en contra de quasi tot; buscant l'origen original del desordre en el que es sumia el planeta.

      Però ningú esperava que del microcosmos d'aquella família, nasqués un dia el superheroi que llustraria el quasi-anònim cognom de l'extensa nissaga de Mandarines.


      Eren vint-i-quatre Mandarines a taula, dotze per banda en una juxtaposició tan simètrica i estreta que semblaven sardines, quan va aparèixer el vint-i-cinquè. No va entrar remugant sobre la burocràcia o la monarquia com era costum. No:
      Una llum encegadora i una boira espessa retallaven la figura d'en Mandarina al llindar de la porta; un so de trompetes inundava estridentment l'atapeïda estança.
      Botes d'hule. Malles cenyint-li les cuixes per sota uns calçotets minimalistes, fluorescents. El melic descobert -sí, per horror de tots - i un top de lleopard per on desbordava l'excés de pèl. Somriure triomfal i ulleres de mosca. I sobre aquestes, el front embotit dins un preservatiu que li feia de casc. Repartia condons entre la família estupefacta, que va escoltar atentament com el seu pare deia que el futur depenia del no-futur dels demés.

      La campanya va ser excel.lent: la demografia va baixar en picat. El que mai va saber el senyor Mandarina era que no fou el discurs sinó la seva aparença el que anul.lava la líbido dels habitants del planeta.

  • Wishman al rescat!
    pivotatomic | 14/11/2005 a les 12:54

    En Carles estava a l'antípoda del que s'entén per un superheroi.

    Prim com un filferro, desmanegat i amb set dioptries per ull, imaginar-lo entatxonat dins d'un d'aquells pijames amb capa que caracteritzen als del gremi del superheroinat garantia més rialles que una esnifada d'òxid nitrós.

    Però en Carles era un superheroi.

    Tot fou producte de la juxtaposició de dos esdeveniments inusuals en el microcosmos de la seva vida: un llamp entrant per la finestra d'un gimnàs i la seva presencia en un d'aquests locals. S'informava de les tarifes, fart de ser un nyicris, quan la descàrrega l'impactà a traïció.

    Una persona normal s'hauria mort. A ell, li donà el que vulgarment coneixem com superpoders.

    El convertí en Wishman (un superheroi que es faci respectar ha de tenir un nom anglès, que acabi en "man"), l'home que feia realitat qualsevol dels seus desigs.

    Decidit a exercir, desitjà un vestit d'heroi i es trobà abillat amb un pijama brillant, de color mandarina llampant. Entusiasmat, sortí al carrer decidit a fer el bé a tort i a dret.

    Només posar el peu a la vorera, una moto que passava per un bassal i li va posar l'uniforme perdut d'aigua bruta. Instintivament, desitjà:

    -Així t'estavellis contra un trailer!

    Un segon després, la moto impactava contra un camió sorgit del no res. L'explosió fou tan forta que el casc del motorista aparegué a la punta del dit de l'estàtua de Colón.

    I llavors, per un instant fatal, el pobre Wishman, superheroi novell, desitjà morir-se...

  • La mandarina voladora
    elisheba | 14/11/2005 a les 16:10

    Creuava la plaça del meu barri quan, sense pre-avís, una mandarina voladora sorgida de l'antípoda esquerra d'on em trobava ubicada se'm esclafa al bell mig de la closca del cap i de la ràbia que em fa la contusió decideixo xutar-la tant violentament com soc capaç.

    Aquesta haguera estat una situació qualsevol, aïllada i mancada de tota transcendència si no fos per l'entramat de relacions que s'esdevingueren just després del segon acte: el xut.

    El cas és que, poc abans que això succeís, un doberman que rondava per allà havia estat molestat per la pilota d'un infant innocent. La bèstia ja es disposava a atacar quan, de sobte, la mandarina voladora que feia uns instants jo mateixa havia xutat, impactà de ple als morros de l'animal deixant-lo estabornit a terra. Els veïns que presenciaren el meu xut i el conseqüent aplatament del gos, començaren a cobejar el meu nom embogits, aplaudint-me i felicitant-me per la gesta i la bona punteria que havia demostrat.


    Ja són ben estranys els designis del destí: sempre ens han ensenyat que tot allò que s'esdevé al microcosmos personal és fruit directe de les decisions que es prenen a cada moment. Però qui m'hauria dit a mi que la vida me la canviaria un fet tant insòlit com haver xutat una mandarina voladora?

    Després d'aquell gran dia, tot el barri decidí manifestar el seu agraïment i formalitzar la meva condició d'heroïna construint-me una estàtua que posaren en juxtaposició a la d'un coronel que ja hi havia.

  • RE: REPTE LIV: En Boncompte i els maniquís, o el naixement d'un heroi miraculós.
    Jere Soler G | 14/11/2005 a les 16:14

    Boncompte avançava pel mig del carrer, allunyant-se dels aparadors.
    S'imaginava els maniquís saltant del seu pedestal per arrencar-li les pupil·les.
    Per això, cada vegada que se'n trobava un al davant, es tapava els ulls i esgaripava com un comdemnat.
    Tenia, també, altres manies: les camises, les necessitava amb tots els botons cordats; les portes, havien d'estar totes tancades, fins les de les botigues del carrer.
    Sovint sortia disparat des del centre de l'asfalt, on esquivava els cotxes, fins la porta d'algun establiment, intentant de no mirar els maniquís. Esbufegant, tancava d'una revolada la porta de vidre i retornava veloç al centre de la calçada, fugint dels éssers de plàstic vestits de gala.
    De vegades, quan cavil·lava, canviava de pensament sense justificació; les idees se li succeïen per juxtaposició i no les controlava.

    Finalment arribà al gòtic, i creuà el portal macilent d'un edifici antic.
    Entrà a la consulta.
    El psiquiatra se l'escoltà.
    Li va fer quatre preguntes.
    Li va prendre la tensió.
    Després, va treure una ampolleta negra.
    -Begui's-ho
    L'obeí com un nen, i s'empassà d'un glop un líquid espès que feia gust de mandarina.

    Fou llavors quan adquirí la facultat de travessar les parets, de clissar a través dels objectes, d'escoltar els pensaments ocults, i de convertir el seu rostre en el de la persona que desitgés.
    D'ençà d'aquell dia, en Boncompte esdevingué l'antípoda de qui havia estat.
    Abandonà les fòbies, i tot el seu microcosmos de maniquís, portes i camises; consagrant-se a combatre el mal del del món.

  • REPTE LIV. Nigrala conta l'Imperi Invisible
    manila | 14/11/2005 a les 18:38

    Després de salvar aquells nens de l'edifici en flames, entre plors i aplaudiments de la rotllana de gent congregada, vaig veure la nota, amb una creu incendiada dibuixada:

    Mai permetrem que
    els fastigosos negres
    puguin votar a
    l'estat de Geòrgia.
    L'Imperi Invisible-KKK

    La vaig donar a un agent i vaig repintar els meus llavis negres amb la barra mandarina. Després em vaig enlairar cel enllà, entre els edificis gegantins d'Atlanta.

    D'ençà que havia visitat el Centre Espacial i, fortuïtament, el meu pintallavis havia estat colpejat per una fuita radioactiva, posseïa poders sobrenaturals: gaudia d'una força sobrehumana, podia volar per l'aire i paralitzar les persones d'un gest.

    Volava cap al meu consultori sentimental quan va esclatar una bomba. Un Chevrolet s'escapava esperitat per Avenue.
    -Atureu-vos! -vaig cridar fent un descens supersònic i paralitzant-los.
    Però darrere meu va sonar una riallada maquiavèlica:
    -hahahahaha...Nigrala...hahahahahaha
    Em vaig girar i vaig veure el MalèficMag. Portava un capirot blanc i a la mà una creu incendiada, l'únic antídot contra els meus poders.
    -Dominarem Geòrgia i tota la Unió! -va cridar, desorbitat-. Mai permetrem cap aberració que es trobi a les antípodes de la llei divina! Mai la juxtaposició de races que degradin la nostra superioritat blanca! Expandirem la nostra doctrina pel microcosmos i pel macrocosmos sencer!
    D'una bufada vaig apagar la seva creu i també vaig paralitzar-lo
    La policia, alertada, va arribar amb estrèpit de sirenes i es va endur emmanillats els dolents. Però pel camí el MalèficMag es va escapar i continua tenint-nos-la jurada.




  • La reina de la nit.
    boigboig | 14/11/2005 a les 19:33

    Benvinguts, senyors, senyores, i altres criatures de la nit! Benvinguts al magnífic espectacle que us presentem aquesta nit, amb l'actuació estel·lar, per primer cop en l'historia, de l'ultima gran heroïna de les Espanyes, la famosa i inigualable Drag Queen del nou mil·lenni!

    Prepareu-vos, senyors i senyores, per les seves corbes meravelloses, per els seus 80 centímetres de plataforma, per la seva perruca de més de 30 quilos de pes, per els seus pits monstruosos com dues síndries del Prat de Llobregat. Prepareu-vos per la juxtaposició insòlita dels seus vestits increïbles, a les antípodes de tot el que hagueu vist fins ara.

    Prepareu-vos per un microsmos d'emocions incontenibles, per sentir de la seva pròpia veu la aferrissada lluita que desenvolupa contra les creences establertes, per a veure el que es capaç de fer aquí mateix, en públic i en directe! Aquí davant, la més depravada i viciosa de totes les reines de la nit.

    Prepareu-vos per contemplar l'escena més sorprenent que s'ha vist mai en aquest escenari, en el famós Bagdad del Paral·lel de Barcelona. Veureu com s'introdueix un mandarina per darrera, i amb la força dels seus glutis l'exprimeix fins a deixar-la seca, i després una taronja, i finalment una aranja!

    I per sobre de tot, prepareu-vos per la gran sorpresa final. Per descobrir que, sota de la disfressa de reina de la nit, de la Drag Queen més depravada del món, s'amaga el més aferrissat lluitador per la decència: el primer secretari del principal partit de l'oposició, senyor Aceplana!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: