Foscor als ulls

I en el temps tan càlid de la primavera
amb la lleu ruixina que ara tapa el cel,
les flors escampant-se per testos i terres,
el meu cor petit batega sens zel.

Pluja com el plany extens de la vida
sense ja trobar-te mai més al camí;
història tancada curulla i vívida,
de claror diàfana, de sentor d'encís.

Esclat als carrers on apareixies
sempre enlluernant tant dia com nit,
i en aquell instant que a l'acte et tenia
el giny de la vida rodava sens fi.

Vaig deixar-te sol amb el teu plor estàtic,
tu allargant la mà que retreia jo,
i cap temps ni vent saltarà ja el marge
que els dies encesos van fer un de dos.

Queda en mi el teu riure, la palma oberta,
el besos intensos, el girar del món,
l'aire majestàtic de la nit immensa
quan l'adéu tancava la teva estació.

Estació d'abraços, d'escalfor, d'enteses,
de menús i esperes, de cafès i amor,
de tardes esteses dalt de casa teva,
destriats i unívocs, absoluts tu i jo.

Feia fred -hivern-, l'amistat planava,
sucs, fruita ensucrada al mercat major,
amb la ciutat nostra, Barcelona oberta,
que dins d'ella pensa per sempre en tots dos.

I que es torna a creure que el somni és vivible
i fa tombs i gira i torna a defallir.
Comiat de l'amor que mai fou possible
i duu l'hora trista a la ciutat i a mi.

És una ombra
la figura
de cigonya
que planeja
a llambregades
l'espigat
mar arrissat
que ja avança
vers la plaça
on a voltes
el sol vessa
glops de groc
entre catxassa
amb llima dolça.

Mentre et veig
xuclant la palla
la rissaga
esventra pòrtics
medievals,
on a tu i a mi
ens importa;
lluny del puig
que tot ho amaga,
vora el clam
de tots els gats.

Salut i reptes

Basat en la fotografía " Et llegeixo el pensament... " de l' Albert Miralles

Quan la màgia de la llum
t'ha projectat al cristall
has hagut d' aturar el pas,
quelcom estrany ha passat...
i t'has quedat encisada.

Avui no et torna només
el teu "jo" superficial,
miratges de la teva imatge...
ni et torna difuminat
l'esguard tímid dels teus ulls

perquè et volen evitar
i porucs, et fan baixar el cap
o es giren dissimulant
cercant falses atencions,
doncs no volen córrer els vels
que et puguin mostrar l' interior.

Avui sembla que dins teu
l'esperit s'ha enfervorit i
i et vol mostrar els pensaments!!

Són ben clars i cristal.lins,
són desig, són temptació,
són sincers,són teus,
són " tu"...
són ben bé al teu davant
i aquí els tens, alliberats
gairebé desafiants.

Tant se val , no te'ls espantis,
que es mostrin desinhibits!!
Si a mi em fas molt més feliç...
m'agrada quan ets transparent
I em mostres els teus pensaments.

Basat en la fotografía " Et llegeixo el pensament... " de l' Albert Miralles

Quan la màgia de la llum
t'ha projectat al cristall
has hagut d' aturar el pas,
quelcom estrany ha passat...
i t'has quedat encisada.

Avui no et torna només
el teu "jo" superficial,
miratges de la teva imatge...
ni et torna difuminat
l'esguard tímid dels teus ulls

perquè et volen evitar
i porucs, et fan baixar el cap
o es giren dissimulant
cercant falses atencions,
doncs no volen córrer els vels
que et puguin mostrar l' interior.

Avui sembla que dins teu
l'esperit s'ha enfervorit i
i et vol mostrar els pensaments!!

Són ben clars i cristal.lins,
són desig, són temptació,
són sincers,són teus,
són " tu"...
són ben bé al teu davant
i aquí els tens, alliberats
gairebé desafiants.

Tant se val , no te'ls espantis,
que es mostrin desinhibits!!
Si a mi em fas molt més feliç...
m'agrada quan ets transparent
I em mostres els teus pensaments.

Creix en mi la luminiscència
Del retorn, l'àncora que lliga
El batec a la presència,
El nou mot a la veu antiga.

I canto i somric al raig
Del sol que il·lumina el dia,
Al fullam del roure, al faig
Que, majestuós, la vida irradia.

Creix en mi la joia del demà,
La gratitud de la quietud
Amb la bellesa del pètal d'una flor.

I escric i pressento el que vindrà:
El retrobament, enmig de la multitud,
I l'abraçada, vincle entre tu i jo.


d.

Era durant l'estiu d'un any insigne
quan et vaig citar en el bar "Maig"
en ple discórrer de la gent pel Passeig,
la meva intenció era digna...

Anunciar-te que era jo qui t'enviava les cartes,
que anava al teu darrera sense miraments.
Les havies llegit totes perquè eren sorprenents,
perquè jo era un més, fins aleshores...

Varem seure i demanar beguda,
varem xerrar i menjar patates fregides,
varem descobrir-nos i desvetllar incògnites,
varem donar-nos la benvinguda.

Et llegia el pensament:

La teva incredulitat, el teu esgavell en descobrir-me.
La teva sorpresa, el teu desconegut admirador.
La teva indisposició, el teu posat quan el flaix... disparà.

Et llegia el pensament:

No donaves crèdit a la meva presència.
No veies fonament a la meva malifeta.
No apostaves per mi.

No obstant, jo em vaig afirmar.
No obstant, jo et feia saber de mi.
No obstant, jo n'estava de tu.

Férem com quan els bons amics es troben.
Férem com si la nostra relació prengués un nou rumb.
Ens trucaríem tot sovint amb la idea de fer un tomb.
Ens trobaríem tot sovint com els amics que queden.

I passà el temps després de la descoberta
I s'esdevingueren els fets, consecutius,
I s'establiren uns espais, contemplatius,
I se succeïren les vicissituds d'una relació incerta.

Li vaig agradar jo a ella?
Li vaig fer el pes?
Li vaig pretendre fer un bes?
Li vaig caure bé jo a la donzella?

Enamorat, enamoradís que jo n'estava...
Enamorats, enamoradissos que n'estaven tots ells...
Amor, que amorós em defenestrava...
Amors, que amorosos li oferien els seus ramells...

Ella se n'anà amb algú altre que no he conegut mai.
Vaig desistir de buscar les raons.
Per mi, tot són vagues explicacions
de qui no sentia per mi res que fos un subtil desmai.

L'amor adolescent té una actitud fenomenal:
És primaveral, vespertí, jovial, relatiu,
és sensacional, llibertí, trivial, emotiu,
però també té una realitat subliminal...

L'ímpetu amb què transcendí tot,
la trampa amb què la vaig caçar,
el pensament, que es llegeix,... i ella, qui decideix.

Sempre hi és,
sempre l'espera.

Darrera els vidres
muda, quieta,
llença el baf
d'un ofegat crit
de solitud,
i escriu paraules
sense sentit.

Fantasma inert
d'un ésser perdut.

Pupil·les dilatades.
Semblant estàtic.
Pensament translúcid.

I.. sempre hi és,
sempre l'espera.

Diuen, que mai no dorm.
Impassible en la seva follia,
darrera els vidres
espera l'amant
que només viu en la seva ment.


Núria,
14 de maig / 10

i ningú
veu a través del vidre l'ombra ningú
espera que es cloguin les persianes catacrac ningú
somica el minut aquell minut perdut el creuar el pas
el pas el pas el pas i la frenada que ningú
va fer el dia que ningú
va dir el teu nom sobre el límit del
no
res


B

Seus i no esperes, absent, que la vida passi

deixant un reguitzell d'emocions

que t'ajudi a valorar-la.
Beus l'aire fresc que et lliura el poeta
en pergamins vells, de plecs rebregats
de tant que han passat per mans assedegades.
Ningú el reconeix, ni sap del seu art
només tu, que l'amagues,
frueixes de la dansa de les seves lletres.

Seus però esperes, absent, que la vida passi
esquinçant les hores de la tarda

que la facin mes llarga.
Assumeixes com a teu el temps dels homes
i la serena calma de l'espera , que envolta el teu tot
l'irradies amb llarguesa , reten més
del que hi pertoca. Si hom no et veu
no és més que no han obert, dels seus ulls,
les portes.

Seus i t'espera, gens absent, la vida quan passa
fent, sol·lícita, un prec en veu baixa

que entretengui l'ànima.
Rere d'un paradís amb prou feines dibuixat
coneixes l'essència que impulsa el batec, enginy
inesgotable, de totes les passes. Les empremtes pretèrites
segueixen solcant sense màcula els camins encara per fer
entre marges de vedrunes de mons
per inventar.

Seus i esperes, amatent, i encara no ho sembla...

La foscor dels ulls és la foscor
del que espera, foscor del vampir
delectant-se amb el teu elixir
i amb la mirada sense perdó.

La foscor del vidre esdevé por
de no ser vist, de ser en un sospir
o ser eternament, sense albir
per no ser, demà, ni sí, ni no.

I en la foscor, veure-hi el reflex,
abstret, reflexiu, de qui serà
la següent a qui prendrà els batecs.

I, per un moment, imaginar
que en la foscor hi veurà més clar
i oblidarà per sempre els rosecs.


Onofre de Dip

Un mur em barra el pas
voldria penetrar-te l'ànima
escodrinyar allò que sents
desfermar el pany que em rebla
esdevenir tan sols emoció
encesa del teu pensament
ser mot despullat que neix
amb la força del principiant
construir l'himne d'un somni
navegar envers la fi del camí.