Em despullo

En el meu cas, totes són certes. Bé, la a, la c i la d per a mi es poden agrupar en una: l'ego. De fet, a mi no m'importa tant el reconeixement dels altres. És com el que li passa a les dones que s'arreglen durant hores, davant del mirall, que diuen que no ho fan pels altres sinó per "sentir-se bé amb elles mateixes".

I la b... Bé, jo escric perquè no sé parlar. Necessito temps per ordenar els meus pensaments. No sé qui deia que escriure és l'única manera de parlar sense que t'interrompin.

visc de sentiments i emocions, ... els prenc, els transformo i els faig meus, ... després toca patir, ...

streap-tease parcial? no en el meu cas, ... escric el què sento, ... i m'espanta perquè deixo fluir-los fins el límit, ... potser són fantasies de la ment, ... potser cabòries infundades però, ... dins del meu cor són reals, ... la línia divisòria entre la realitat i la fantasia és inapreciable, ... jo sóc sota la pell del capità qui el mana, ... ell només és l'eina de seducció, ... sedueix perquè parla amb el "vós", ... i no ho fa amb mala intenció, ... no busca res, no vol pescar, ... solament necessita sentir-se atret i estimat (i qui no?), necessita sentir el batibull a les entranyes i deixar córrer el riu d'emocions, ... intenta fregar l'anima de les persones, ... amb paraules belles, i no per enganyar, ensibornar o engalipar, ... no és sincer amb el que sent, ... ara d'aquí a portar-ho a la realitat hi ha un pas ínfim, ... que no vol traspassar, ...

no escric per ser enaltit, ... només escric per fer trasbalsar l'ànima de les persones, ... per sentir i gaudir, ... i tot en el pla oníric, ... puig a vegades confonc les emocions i em fan patir, ...


astrònom tafaner, ... espero haver-me explicat alt i clar, ... si voleu algun aclariment, ... disposat n'estic, ...

el més sincer possible,

OhCapità.

jugar a posar-me dintre d'altres persones, buscar emocions, viure d'alguna manera històries alienes a mi, però que suposo és inevitable tinguin també alguna cosa de nosaltres mateixos. Un joc que em permet a vegades dir coses que d'una altra manera quedarien callades o que potser ni me n'adonaria que les porto dintre. Un joc apassionant de tota manera.

Però em costa, perque no hi ha una raó concreta que em mogui a escriure (en el meu cas és una aglomeració de petites raons que ni jo conec).
Potser l'opció C és la que més m'escau. I no perque em cregui una Deesa, sinó perque m'encanta crear personatges i manipular-los a plaer.
També tinc una altra raó que no entra en cap de les quatre opcions: l'ortografia. Sempre he tingut problemes amb aquesta part de la llengua i escriure és l'exercici que més m'ajuda a millorar aquest aspecte.
Les altres raons, com ja he dit al principi, ni jo les conec.

Els meus personatges els faig anar com vull, ben diferent de la meva realitat.
Quan escric puc estimar o que m'estimin com m'agradaria de debò. No hi ha frustracions. No hi ha resignació. No hi ha desigualtat.
Moltes vegades invento per viure-ho. Entro dins dels meus personatges. I durant una estona, em crec que el que escric es la meva realitat. La que voldria viure.
-Quan escric sobre l'amor, somio.
-Quan escric d'assassinats, em diverteixo.
-Quan escric d'humor em ric de mi mateixa.
-Quan escric sobre la tristor és que enyoro alguna cosa.
-Quan escric al fòrum ho faig perquè es a l'únic lloc on no em puntuen, on no se'm tiren a sobre les feres literàries per dir-me que faig faltes d'ortografia. Per cridar una mica l'atenció i fer el paperina.

@-'-,---

Gemma

Jo estic amb el que algú ja ha dit. De vegades no se ben bé perquè, suposo que alguna mena de necessitat interior que em crema. I en aquest sentit m'acostaria a l'opció b (seria sobretot quan escric poesia).
Amb prosa m'acostaria més a la c, aquestes ganes de crear móns i personatges i portar-los fins on tu vols.
Però una cosa també és certa. l'ego és important, i tant la pròpia satisfacció un cop enllesteixes el text, com el reconeixement que puguis rebre des de fora (però em sembla que pesa més la pròpia satisfacció)

Salut astrònom empordanès!

la b) i també per una necessitat de bellesa construïda amb el material dels mots. Aquesta bellesa, em compensa la lletjor de les coses que no m'agraden del món real.
Per a mi, escriure és fugir de tot i sobretot, de mi mateixa, del meu conscient almenys.

gyps

però diria que és la B

La A i la D descaradament no (El meu pseudònim crec que ho deixa clar).

molt sovint he escrit com a forma de solidificar el garbuix mental i ordenar-lo.
No m'invento mai històries.
Quan escric és perquè primer hi ha una situació emocional, no verbal i llavors quan la poso al paper, es materialitza.
També escric per jugar, és a dir, que vaig jugant amb les paraules, buscant formes, creant una forma. Aquest joc és mental i massa sovint no tinc el paper davant per apuntar-ho, llavors m'ho repeteixo i comença a agafar ritme.
I també em passa que durant el dia trobo títols per tot arreu, i situacions que de seguida em semblen possibles relats, si pogués aturar-me en aquell moment a escriure'l però no tinc gaire temps per dedicar-me i la majoria queden en res.
I la pregunta seria, perquè un cop escrit ho penjo en una web?
Això és per pur ego. Un cop fet ho vull ensenyar, veure com s'enten, veure si arriba el missatge o l'humor que he posat.
Això no ho faig amb familiars o amics perquè sóc tímida i em fa vergonya, però l'anonimat i el pseudònim em dónen ales.
Apa, ja m'he posat a pèl!

La meva opció la "e"
D'altres que no són més que una mica de totes barrejades.
- Si fos prou bona no m'importaria sortir de l'anonimat. Perquè no?
- Em trec les cabòries del cap, perquè n'hi poso d'altres inventant els personatges i tinc l'avantatge de fer acabar les històries al meu gust, això si sense cap inspiració divina. Sóc de la dels peus a terra.
-No cal que quedi res de mi quan marxi, val més que si hi ha alguna cosa bona per compartir amb algú ho fem ara.
Una abraçada

A mi, el que em motivà a prendre-m'ho més seriosament va ser un llibre que vaig trobar un dia que vaig arribar tard a classe a 3er d'eso; em van portar a l'aula de repòs, vaig començar a llegir-lo, i quan va passar l'hora me'n vaig anar a la cafeteria a seguir. Campana tot el dia. Tot i que ja havia fet contes de més petit, i havia llegit molt, com diuen, sempre hi ha un llibre que et torna lector empedernit. A mi em va motivar a intentar comunicar com m'havia comnunicat aquell (que mai diré).

Aleshores, quan vaig començar batx, va passar una cosa estranya.. Em van catejar per primera vegada català; (tots els trimestres); Chiva! Encara t'odio!
El profe em catejava sempre català per la sintaxi dels nassos, no en sabia un borrall. Això em va ratllar, i quan em van comentar que si es guanyava un premi als jocs florals et pujaven un punt, m'hi vaig posar una nit. A partir d'aleshores, més o menys, vaig continuar. Fins fa un temps, que vaig decidir perdre tot el temps lliure en això. Ara si, estic aprenent. -crec-.

Passen els anys, i de tan en tan algun amic, conegut o d'altres (que consideres millors que tu) et motiven a seguir i et fan fora els dubtes per un temps. Aleshores t'ho creus.
T'ho creus més quan veus que encara i que et superen "Els més grans", els referents que tens a relats, els escriptors, perdiodistes o amics et superen. Això et motiva i amb perdò penses "per collons" que també en se jo d'això... això de "per collons" sempre m'ha acabat donant resultat tard o d'hora.

I entre d'altres raons, perquè per a mi escriure, és l'apoteòsi màxima de l'infinit; qui diu que tot està escrit? Tenim un infinit de paraules, d'expressions, dites, fantasies i etcèteres variats que hem creat, i que mai, mai (a no ser que inventin un ordinador amb sentiments) serà explotat al màxim com amb la individualitat i punt de vista de tot individu (que no n'hi ha tants) que escriuen.

Potser el que més em motiva, és l'esperit de denunciar i no quedar-me callat com a la vida real. , però també m'enganyaria si digués que no guardo l'esperança de publicar alguna cosa, perquè dessitjo no morir sense haver escrit, una novel.la, no arxivable a la paperera.

I l'últim motiu és la ràbia. La ràbia del que acostuma a callar el que es pensa; p exemple un conegut, fa dos dies va despatxar "amb pudor de socarrim" un bon amic meu; aquest últim m'ho va explicar amb pels i senyals. I ho trobo injust, i per part meva, dessitjo amb la lletra, fer mal a aquells que fan mal als que no s'ho mereixen. I si puc, a tall d'exemple, procuraré properament, deixar pal.lès aquest últim episodi, per penjar-lo a un racó d'una revisteta que conec...