Detall intervenció

El salt (o Les còpies, no deixen de ser-ho pel simple fet de no ser exactes)

Intervenció de: xesco | 31-10-2005


L'univers de na Lila no era res més que un subterfugi, una excusa per defugir de l'autèntica crueltat del món real. Na Lila, com tots els altres, coneixia perfectament la realitat que li havia tocat viure, i fins llavors sempre s'havia resignat sense problemes a ser tan sols una ombra de la gran foguera. Només el desvergonyiment de Déu, que dubtà de la seva fidelitat, feu que na Lila desitgés saltar a l'altre banda de la foguera.
Agafà embranzida... i saltà.

L'univers de Déu no era res més que un subterfugi, una excusa per defugir de l'autèntica crueltat del món real. Déu, com tots els altres, coneixia perfectament la realitat que li havia tocat viure, i fins llavors sempre s'havia resignat sense problemes a ser tan sols una ombra de la gran foguera. Només el desvergonyiment de na Lila, que dubtà de la seva fidelitat, feu que Déu desitgés saltar a l'altre banda de la foguera.
Agafà embranzida... i saltà.



Respostes

  • Iguals
    pivotatomic | 30/10/2005 a les 11:29

    Tothom deia que en Pol i jo ens assemblàvem com dues gotes d'aigua. Però la nostra semblança era un subterfugi. Perquè, en realitat, només érem idèntics per fora. Per dins, ell era bondadós i estava dotat d'una alegria entusiasta, que encomanava amb desvergonyiment als demés. Jo, en canvi, amagava una ràbia somorta i malaltissa, que cremava dintre meu com una foguera, amenaçant sempre amb descontrolar-se i devorar-ho tot. La única persona que tolerava era ell. Al seu costat, la meva fúria s'amansia com per art de màgia i tot anava com una bassa d'oli. Per algun motiu ignot, ell també es va sentir atret per mi i, sense que ningú entengués per què, es va convertir en el meu únic amic a l'orfenat.

    Un matí d'abril, quan les dives del jardí començaven a tenyir-se de lila, la mare Eulàlia va venir a dir-nos que una parella havia adoptat el Pol. Vindrien a buscar-lo aquell mateix dia, i teníem unes poques hores per acomiadar-nos. La monja sabia com n'erem d'amics i, pietosa, ens va deixar sortir al carrer per gaudir la darrera estona junts. Fins ens va donar una pesseta per comprar-nos un refresc. Varem passar la tarda bevent i xerrant, fins que va ser l'hora. En arribar davant el portaló, els pares adoptius del meu amic ja eren allà, esperant-lo. Emocionat, travessà el carrer sense mirar i una moto l'envestí brutalment. La mare Eulàlia va córrer cap al seu cos, cridant el meu nom.

    Mai els he dit la veritat.
    • pivotatomic
      foster | 30/10/2005 a les 11:45

      aquest relat, que m'encantà, ja l'havies presentat, no? I vols dir que no havia fins i tot guanyat? Això val, jurat? he,he

      foster
      • RE: Foster
        pivotatomic | 30/10/2005 a les 18:11

        Companyer!

        Aquest relat el vaig presentar, sí, a un repte en el que el jurat eres tu... I malgrat agradar-te tant, en aquella ocasió no va guanyar.

        A mi també m'agrada molt, sí, així que he pensat que, lleugerament modificat (50 paraules més, hehehe) potser tindria millor sort amb un altre jurat.

        El cert és que, crec que s'adiu perfectament a les condicions del repte proposat. I a les bases del repte no diu res sobre això. O sigui que, creuaré els dits i esperaré tenir més sort aquesta vegada...
        • pivotatomic
          foster | 30/10/2005 a les 18:22

          Crec recordar alguna cosa sobre aquell repte.... la veritat és que el trobo molt bo.
          I sento la brometa, però és que em pensava que sí que havies guanyat. I sí, s'adiu perfectament. I callo ara, per respecte als altres participants.

          salut pivotatomic

          foster
  • RE: Repte XLVI: El doble
    Màndalf | 30/10/2005 a les 11:58

    Aaaah ah aaah! Què us pensàveu, que a la Ribera no tenim ordinadors? No us escapareu de les meves bajanades,...(tot això no és el títol, eh?)

    - Senyor Pérez,…. Aquest informe sobre la competència que li vaig demanar ahir és fantàstic! El felicito! Com s'ho ha fet per recollir totes aquestes dades en tan poc temps? És impressionant!
    - Miri Senyor Puig, jo... brip brip
    - Digui, digui,... a més, des de fa uns dies vostè ni fuma, ni esmorza, ni fa passadissos, ni s'està dues hores al lavabo,... ja no tonteja amb la Culets,....!
    - Miri senyor Puig,... briiiiiip,...jo...
    - Parli, parli,...vol un bombonet? Me'ls va portar el de Màrketing de Suissa,...
    - Noooo! No caal! brip briiiip Li volia dir que,...
    - Clar que si, home! Clar que si! Aquí estic jo per escoltar-lo. I aquella mania que se li va fotre a vostè al cap amb allò de la robòtica! El temps que perdia amb aquells plànols, aquelles equacions,... i en horari laboral! Quin desvergonyiment! En canvi ara,... miri Pérez, sense subterfugis, he de confessar-li que estic molt content amb vostè. És l'empleat que sempre he somiat: li foto bronca i vostè tan tranquil, augments de sou no se li coneixen, és dòcil com un gosset i a tot em diu sisenyor i sisenyor. M'importa un bledo que de quan en quan se li fotin els ulls de color lila o que llencin més espurnes que una foguera,... i que els seus companys li facin el buit i li diguin "Cap de llauna",... l'estimo Senyor Pérez!
    - Senyor Puig,...briiip briiiiip podria augmentar-me la ració d'oli sisplau..... briiiiiiiiiiiiiiippp?
    - Recollons! Ja tornem a demanar?

  • RE: Repte XLVI: El doble
    marga | 30/10/2005 a les 14:36

    Joan forma part del munt de persones que no criden l'atenció per res. Treballa de administratiu en una important empresa de cosmètics. Arriba puntualment a la feina vestit amb tota correcció i avorriment ,pantalons i americana ,camisa blanca i corbata. Mes a dins seu crema una foguera de passions que en tot desvergonyiment deixa volar en llibertat quan el seu cos li demana guerra..
    Amb una bona excusa invita a dos companys d'oficina a un sopar i en acabar ,a un bar amb espectacle de sexe situat a la part alta de la ciutat anomenat "Seficon".Una vegada asseguts a les butaques i demanada la consumició amb un subterfugi ben creïble desapareix per aparèixer poc més tard al escenarid'aquesta guisa: maquillat, llavis pintats de vermell roent,pestanyes llargues,perruca rossa i amb pamela i vestimenta de color lila.
    Acabat el seu número de sexe homosexual torna a la taula i els amics li comenten
    --No saps el que t'has perdut ,el més fort de la nit.-
    -Total m'ha semblat veure una parella fent l'amor-
    -Ai pobre Joan que innocent!-
    I ara ell amb cara de noi formal té un orgasme .

  • RE: Repte XLVI: El doble
    Àlex Casanovas Boada | 30/10/2005 a les 21:32

    Aqui va el meu relat:

    El doble


    "Em vaig llevar de bon matí buscant amb desvergonyiment un subterfugi per no anar a la universitat, no tenia ganes d'anar a donar classe. Tenia el cap en altres coses. Estava capficat en assolir el coneixement total en el seu estat més pur. Com deia Plató, determinat per la figura de Secretes, la seva pretensió fonamental: era arribar a la veritat a partir del diàleg entès com un autèntic exercici racional i no merament com l'expressió d'un punt de vista subjectiu.
    Segons el meu enteniment no hi havia ningú més autèntic que un mateix. Per això feia temps que cavil·lava la idea de crear un altre jo, mitjançant el do de la clonació. Però a l'any 2005 aquest fet de moment era físicament impossible. Però no per això vaig desistir en el meu objectiu, sinó que vaig buscar altres mètodes, que senzillament fugissin de la idea de lo possible. Després d'un gran recerca vaig trobar el mètode tan ansiosament buscat. Consistia en cremar en una foguera, una lila, mentre a la llum de la lluna, recitaves la teoria de l'ànima de Plató en llatí. Va ésser tasca fàcil. Vaig agafar el cotxe a primera hora de la tarda, amb la meva lila i un pilot de llenya per fer una foguera...
    Tot restava preparat. Vaig seguir les indicacions amb eficiència i vaig començar a recitar...
    L'Albada va despertar i vaig albirar davant meu un ésser exactament igual que jo que em mirava fixament. Vaig somriure satisfet. Ho havia aconseguit."

    249 paraules
    Espero que us agradi

    PD: Quantes obres poden participar en el repte d'un mateix autor?
  • RE: Repte XLVI: El doble
    Àlex Casanovas Boada | 30/10/2005 a les 21:54

    ja se que potser em faig una mica passat (ho torno a escriure aqui per si no ho heu llegit).
    M'agradaria saber siusplau amb quantes obres pot particpar un mateix autor en un repte?
    Gràcies.
    Bona nit relataires i bon profit.
    • Que jo sapiga no hi ha res dit
      Bruixot | 30/10/2005 a les 22:11

      Un cop jo vaig participar amb dues, però la primera era una mena de broma.
      Si en vols posar dues, per mi endavant!

      Jo demà penso dedicar-me a llegir els vostres reptes així que com més en poseu millor!

      B
  • RE: Repte XLV jo no arrib ...
    Conxa Forteza | 31/10/2005 a les 00:25

    és massa complicat per la meva mentalitat de pagesa mallorquina ...
  • RE: Repte XLVI: El doble
    Jere Soler G | 31/10/2005 a les 00:30

    El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
    Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
    Tres esdevingueren "jo".
    Els altres quatre es convertiren en dona "Jeremies"; foren "jo" en femení.

    M'omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de "jos".
    Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...

    Al món no hi havia metges, a causa d'això, la gent es moria força jove.
    Els banyadors mai no s'havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
    Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
    No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
    Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
    La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.
    Tothom es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila...

    Sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
    No obstant això, em mancava alguna cosa, algú que fos diferent... que em portés la contrària...

    Per això ho vaig acabar engegant tot a dida, i el món va tornar a ser el que era.

    • Versió definitiva
      Jere Soler G | 31/10/2005 a les 00:37

      El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
      Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
      Tres esdevingueren "jo".
      Els altres quatre es convertiren en dona "Jeremies"; foren "jo" en femení.

      M'omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de "jos".
      Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...

      Al món no hi havia metges; a causa d'això, la gent es moria força jove.
      Els banyadors mai no s'havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
      Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
      No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
      Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
      La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.
      Tothom es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila...

      Sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
      No obstant això, em mancava alguna cosa, algú que fos diferent... que em portés la contrària...

      Per això ho vaig acabar engegant tot a dida, i el món va tornar a ser el que era.

      • Nota de l'autor
        Jere Soler G | 31/10/2005 a les 09:54

        Si els "jos" haguessin crescut en les dures i difícils situacions que creixen la majoria de persones del món; si haguessin rebut les pèssimes influències i males educacions que reben moltes persones del món; llavors, de ben segur, un món tot de "jos" seria igual o pitjor que el real.
        La història retrata un món amb els "jos" que són com jo sóc ara, amb l'educació viscuda, amb les influències que he rebut, amb l'entorn en què m'he fet.
        Aquesta idea és important tenir-la clara i per ella a punt he estat de demanar l'exclusió del meu repte per dissentiment amb mi mateix, fet que posaria en qüestió l'afirmació del relat que diu que ningú em portaria la contraria si tothom fos "jo"; però després de reflexionar-ho tota la nit he arribat a aquesta solució:
        Jo sóc gairebé com tothom en les circumstàncies de tothom.
        Però si les circumstàncies de tothom fossin com han estat les meves, i a més, tothom fos jo, llavors hi ha una elevada probabilitat, més o menys del 5%, que el món fos com l'he descrit en el relat.
        Atentament.
        Els guionistes.

  • El salt (o Les còpies, no deixen de ser-ho pel simple fet de no ser exactes)
    xesco | 31/10/2005 a les 00:34

    L'univers de na Lila no era res més que un subterfugi, una excusa per defugir de l'autèntica crueltat del món real. Na Lila, com tots els altres, coneixia perfectament la realitat que li havia tocat viure, i fins llavors sempre s'havia resignat sense problemes a ser tan sols una ombra de la gran foguera. Només el desvergonyiment de Déu, que dubtà de la seva fidelitat, feu que na Lila desitgés saltar a l'altre banda de la foguera.
    Agafà embranzida... i saltà.

    L'univers de Déu no era res més que un subterfugi, una excusa per defugir de l'autèntica crueltat del món real. Déu, com tots els altres, coneixia perfectament la realitat que li havia tocat viure, i fins llavors sempre s'havia resignat sense problemes a ser tan sols una ombra de la gran foguera. Només el desvergonyiment de na Lila, que dubtà de la seva fidelitat, feu que Déu desitgés saltar a l'altre banda de la foguera.
    Agafà embranzida... i saltà.


  • Repte XLVI: El doble
    quetzcoatl | 31/10/2005 a les 03:20

    [ va Bruixot, penca!!! ]


    Estimat V,

    Des de fa 10 mesos et somio i desitjo amb tota l'ànima. Tandebò aquesta confessió m'alleugi.

    Estic desenvolupant artrosi prematura de tant fer anar el comandament a distància congelant la teva imatge. Només has regalat 40 centímetres del teu cos a la història del cinema i durant exactament 21 tristos segons, però t'asseguro que ha estat prou per encendre la foguera del meu amor incondicional per tu: sé que ets l'home de la meva vida.

    Espero que puguis arribar a perdonar-me el desvergonyiment d'imprimir els 7 fotogrames irresistibles de la teva aparició, en totes les diferents gammes i combinacions de colors. M'agrada sobretot com vas quedar en gris i lila, tot i que el color natural de la teva pell és la saturació més preciosa que hagi vist mai.
    Els tinc tots emmarcats i penjats arreu de la casa, i t'admiro mil.límetre a mil.límetre mentre d'altres es conformen amb la mediocritat d'un simple famós, tot ell exposat a la vida pública.

    V, ets únic, misteriós i perfecte. Sovint jugo a imaginar-me la resta del teu cos, l'olor de les teves tardes i la profunditat dels teus ulls; tot plegat un subterfugi barat per no voler reconèixer que mai arribaré a veure't, ni a tocar-te, ni a fer-te meu. Però no ho puc evitar!
    A l'assabentar-me que li donaven l'òscar al Pitt per aquella pel.lícula, vaig saber que era gràcies a la teva magnífica i subtil aportació. Ets el millor doble cul vist en pantalla.

    El desitja,

    Q.

  • És la primera vegada ... ( soposo que això va així )
    ambre | 31/10/2005 a les 04:01

    Subterfugi, si deu ser això, estic cansat, és tard i no puc dormir. L'insomni és la foguera on crema el desvergonyiment, tothom creu que me'n vaig de festa cada nit i jo no els porto pas la contraria. El metge diu que el millor és que agafi el son de forma natural, m'ha receptat valeriana. Mentre estant un ombra del que sóc pul·lula pel món, de dia s'arrossega pel despatx, de nit es dedica a ordenar i llençar, sense fer soroll per no despertar la meva consciència, trossos del meu passat per mirar d'esbrinar què em treu el son. I així veig, com cada dia, el camió de les escombraries carrega el contenidor amb els meus secrets, intimitats, il·lusions perdudes i abandonades, amb el desig de fer-les desaparèixer. Però no se'm concedeix el desig, els escombriaires passen cada dia per veure si m'he penedit, són la prova de què el passat pot tornar, què cada dia has de callar, què cada dia et pots delatar, de què la pots fer tan grossa que no passi per el forat del wàter. I torno a casa a fer neteja, buscant què em treu el son. Sóc un miratge en el desert que és la línia del meu encefalograma pla. Sóc la imatge inalterable de les meves rígides faccions cansades. Sóc la cigarreta mal apagada que es consumeix lentament en el cendrer de les meves cagades. Sóc l'únic ésser vivent que veu el cel lila d'un nou dia com si l'apunyalés a l'espatlla.
    • sip, és així però...
      quetzcoatl | 31/10/2005 a les 04:07

      Caram noia, així no em deixaràs ni dormir a mi!
      • Roger
        foster | 31/10/2005 a les 12:14

        Roger

        Davant de Correus s'estava rodant un spot publicitari. Feia molt de fred, i els tècnics s'agrupaven al voltant d'una foguera improvisada. Jo m'ho mirava encuriosit quan una noieta m'entrà de cop, sense cap desvergonyiment.
        -Roger.. ets tu? Tu ets en Roger...no?
        Sense temps per pensar vaig respondre:
        -Sí, és clar... Roger... potser sí, depèn -jo no teia ni idea de què em parlava.
        -Vinga, vinga -semblava apressada i nerviosa-. Prou brometa, que fem tard. Ens esperen.
        Vaig pensar a marxar corrents amb algun subterfugi, però la noia m'estirava de la
        mànega de la xupa mentre anava parlant d'una cita que jo desconeixia.
        -Merda, normalment no hi ningú a aquesta hora, a la plaça, però el puto rodatge...
        no vegis com m'ha costat reconèixer-te amb les poques indicacions que m'ha donat la Maria.
        Davant una porta petita, pintada barroerament d'un lila pujat, trucà tres cops, pausa, i tres cops més. Llavors, en veure el paio que ens obria, vaig entendre de què anava la cosa, i no em disgustà en absolut.


        ***

        Al cap de deu minus sortia d'aquell antre de perdició amb un bon quart de jaco i el número de telèfon de la Mercedes a la butxaca. De camí cap a la moto, vaig ceruar altre cop la plaça: ara, enmig del batibull hi havia un paio que se m'assemblava molt, amb xupa de cuiro i ulleres modernilles com les meves. Anava com un boig preguntant amb insitència a totes les noies morenes:
        -Mercedes? Eres Mercedes....?

        • RE: Roger (versió definitiva)
          foster | 31/10/2005 a les 12:18

          Roger

          Davant de Correus s'estava rodant un spot publicitari. Feia molt de fred, i els tècnics s'agrupaven al voltant d'una foguera improvisada. Jo m'ho mirava encuriosit quan una noieta m'entrà de cop, sense cap desvergonyiment.
          -Roger.. ets tu? Tu ets en Roger...no?
          Sense temps per pensar vaig respondre:
          -Sí, és clar... Roger... potser sí, depèn -jo no teia ni idea de què em parlava.
          -Vinga, vinga -semblava apressada i nerviosa-. Prou brometa, que fem tard. Ens esperen.
          Vaig pensar a marxar corrents amb algun subterfugi, però la noia m'estirava de la mànega de la xupa mentre anava parlant d'una cita que jo desconeixia.
          -Merda, normalment no hi ningú a aquesta hora, a la plaça, però el puto rodatge... no vegis com m'ha costat reconèixer-te amb les poques indicacions que m'ha donat la Maria.
          Davant una porta petita, pintada barroerament d'un lila pujat, trucà tres cops, pausa, i tres cops més. Llavors, en veure el paio que ens obria, vaig entendre de què anava la cosa, i no em disgustà en absolut.


          * * *

          Al cap de deu minus sortia d'aquell antre de perdició amb un bon quart de jaco i el número de telèfon de la Mercedes a la butxaca. De camí cap a la moto, vaig creuar altre cop la plaça: ara, enmig del batibull hi havia un paio que se m'assemblava molt, amb xupa de cuiro i ulleres modernilles com les meves. Anava com un boig preguntant amb insitència a totes les noies morenes:
          -Mercedes? Eres Mercedes....?

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.