Fusta d'artista

Fusta d’artista

Vivíem a prop i durant anys la vaig anar seguint…

Sempre havia trobat gust a cantar. Fet i fet li sortia sol, espontàniament, la boca vessava i vessava la música que niava al seu magí.
De ben petita cantussejava tot el dia les cançonetes que li ensenyava l’àvia quan la gronxava a la falda.
I quan no cantava voltava amunt i avall amb un “ai aiaiai” que feia somriure tothom.
Aviat els pares, idea de la mare, la van fer concursar, de primer a la ràdio i més tard a la televisió. Passava les proves contenta i riallera, sense pensar en què s’hi jugava. Ella només feia allò que li agradava i a poc a poc va descobrir els aplaudiments de més gent que dels de casa. Va guanyar premis i trofeus i els pares, idea d’ambdós, van pensar que per sobre l'espontaneïtat calia l’aprenentatge i la noieta va anar a parar a una escola de cant i interpretació.
Aquí no tot era gaudi. Aquí hi havia disciplina, entrenament de la veu, monòtones repeticions i ordres i més ordres que calia obeir.
Amb tot, aquest camí la va dur a la professionalitat i amb només divuit anys ja era damunt dels escenaris participant en musicals. Papers petits, però reeixits la van conduir, pas a pas, amb estudi, esforç i perseverança, a ser protagonista de moltes produccions musicals.
Han passat uns anys i avui reflexiona que d’un temps ençà…
“Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapada en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa”
– Ai aiaiai! Què és això? De quina indiferència parlo? No pas del públic que m’és fidel i em segueix ben entregat!
– Cal espolsar-me la peresa i sortir de la comoditat on soc instal·lada.
– Tal com diuen ara… m’haig de reinventar! Em calen nous estímuls, noves il·lusions!
I com de saber en sabia de música, i en tenia molta de guardada al seu dedins, va decidir compondre i presentar-se en solitari iniciant una nova faceta, per ella, de cantautora.
Hi va triomfar? Li va agradar? Va fer-hi una llarga carrera?

No ho sé. Ja no vivíem a prop i li havia perdut la pista.


Relat guanyador del RepteClàssic "D'un temps ençà"