El dia que morí Eva

rnbonet:
Es tracta només de copiar el codi que t'he posat al títol, canviant el següent:

1) adreça nav. -->la del repte al qual vols enllaçar. En el eu cas, serà

http://relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=nou_tema&rp_parent_id=555523

2) text enllaç= el text que vols que quedi quan cliquin l'enllaç i que sol ser aquí, enllaç o qualsevol mot referent al tema...

no sé si m'he explicat

foster

Sempre havia tingut dificultats per relacionar-se amb els altres, la vida l'havia convertit en un gat de masia. El detonant que el feu tancar en ell mateix de manera definitiva però, va ser el saber que la seva xicota no només li deia "t'estimo" a ell, i que li havia estat fotent les banyes de manera continuada. Des de llavors s'enfundà en una cuirassa feta d'escepticisme i desconfiança evitant intimar amb ningú per por d'haver de reviure la desil·lusió i l'enfonsament anímic que, inevitablement, seguia a qualsevol relació d'amor o d'amistat, tant li feia.
A poc a poc es va anar enganxant a internet. Primer va provar en aquestes pàgines de contactes que et trobes només connectar-te. Però no s'hi acabava de trobar còmode; l'engany i la mediocritat intel·lectual eren la norma. Un bon dia va fer cap a un web en que la gent que hi participava mostrava unes altres inquietuds; tots hi penjaven poesies i contes, o enllaços a clips musicals... A poc a poc s'hi va anar introduint i va començar a creuar missatges amb un bon nombre de persones. Havia trobat la pàgina ideal per a ell; podia parlar amb altres, però mantenint la necessària distància per tal de no implicar-se emocionalment. La majoria signaven amb pseudònim i ni tan sols sabia d'on eren o quina edat tenien. Un bon exemple era una noia/dona que es presentava com a Eva. Mantenien converses regulars en el fòrum de la web i, fins i tot, s'havien creuat algun e-mail. Quan s'hi connectava, de manera automàtica, buscava el seu nom en el fòrum i, si veia una intervenció seva, no podia deixar d'esbossar un somriure abans de llegir el què deia, ni que no fos adreçat a ell.
Un mal dia però, va saber per la pròpia web que Eva havia mort. En aquell mateix moment s'adonà que aquell castell que havia construït per mantenir-se distant de la resta del món s'havia ensorrat. El no saber quina cara feia ni on vivia no van ser cap impediment perquè sentís la mateixa desolació que si hagués viscut davant mateix de casa seva.
Feia dies que passava moltes estones amb la mirada fixa a la pantalla de l'ordinador, que romania apagat.

En la meua primera visita a la capital lleonesa em va succeir un fet bastant curiós.
Anava fent el camí de Sant Jaume amb un amic de tota la vida, en arribar a Lleó, vam decidir allotjar-nos a l'alberg de les monges "carbajales", per estar més a prop dels monuments del centre de la ciutat.
Volíem visitar la catedral, que posseïx una col·lecció de vidreres de les més belles del món. Ens dirigíem cap a la catedral gòtica, amb el recolliment espiritual de dos peregrins en estat de gràcia, quan ens vam veure en la gola del Lleó, el "barrio humedo".
Anàvem confiats, admirant la recuperació arquitectònica del barri vell quan, a mig camí de la catedral, ens vam veure assaltats per dues pintes ben fresques de cervesa. L'aire ambient es condensava en les parets de la gerra formant un tel d'humitat que regalimava fins el taulell. Vam reaccionar amb celeritat i en dos glops ens vam desfer de les roses assaltants.
Confiats volíem prosseguir el nostre camí, però vam veure com dues pintes més, aquestes amb ajuda de gasosa, ens barraven el pas. Al seu darrere avançaven en formació tancada una ració de pernil amb pimentó del piquillo per l'ala esquerra, un revolt d'ous amb pebrassos i botifarra pel centre i encerclant-nos per l'ala dreta vam rebre l'escomesa d'una ració de mandonguilles de beixamel amb pernil. No ens vam acoquinar en cap moment. Els plantàrem cara amb la fermesa d'esperit que ens donà la gana acumulada després de vint-i-cinc quilòmetres de marxa amb les motxilles al llom.
Lluitarem amb acarnissament , però a la fi ens vam fer amb totes les forces atacants.
Tornarem a l'alberg, amb la tranquil·litat d'esperit de la feina ben feta, a refer-nos de la topada amb una reparadora migdiada, després de la qual ens veierem amb cor, i sobretot amb estòmac per acarar-nos a una nova aventura gastronòmica pel laberint dels carrers medievals de la capital lleonesa.

Quan aparegueren les primeres llengües de foc, érem lluny del poble. Havíem quedat tot el grup a Sant Celoni, a casa d'en Fèlix, per acabar d'organitzar el viatge que faríem per la Selva Negra. Feia setmanes que no parlàvem d'altra cosa. Mapes amunt i avall, rutes a peu, càlcul de despeses, tota conversa girava al voltant del mateix. Aquelles serien les millors vacances d'estiu, sens dubte.
Algú va posar la ràdio. Neguit. Ens miràrem i no trigàrem ni dos segons en agafar el cotxe per tornar a casa.

Quan ens incorporàrem a l'autopista, no avançàrem ni un parell de kilòmetres. Un gran rètol lluminós avisava del tall a l'alçada de la sortida d'Hostalric. Els cotxes estaven aturats i l'horror era davant nostre. No podíem fer res, tan sols restar en aquella ratolinera. Sintonitzàrem l'aparell de ràdio. Tot el poble havia estat desallotjat de manera preventiva a causa d'un incendi de grans proporcions, però això no ens tranquil.litzà. En pocs minuts, les flames es reproduïren a l'altra banda de la carretera. Les pinyes enceses eren projectils que, a gran velocitat, magnificaven la tragèdia.

Les darreres informacions explicaven que més de quaranta dotacions terrestres de bombers i nou d'aèries, lluitaven per controlar aquell virulent foc, que no parava de revifar-se. I nosaltres allà, impotents. El meu germà estava desolat i no parava de remenar la ràdio. Jo no podia retenir el plor.

No puc descriure res del que va passar in situ, però recordo perfectament, ja ben entrada la matinada, l'espectacle dantesc que ens rebé. El pànic que s'havia apoderat de Maçanet feia unes hores, fumeja encara entre nosaltres. Un parell de famílies perderen la casa i els altres, gran part estiuejants, tornaven a les seves, ara fumades i desposseïdes del seu entorn. No hi quedava ni un arbre.
Aquells boscos que havíem gaudit durant tants anys, ara no eren ni l'ombra d'un exèrcit derrotat. Allò sí que era una autèntica selva negra. No es veia res d'altre color.

Han passat quatre anys, però ningú oblidarà les vacances del 2003, en les que a més a més d'aquell foc, el Baix Empordà i la Selva patiren un munt d'incendis, la majoria d'ells provocats.

Avui, 8 d'agost, hi torno. Com cada any. I, com cada any, una melodia i una lletra de Sau :"... i al fill de puta que cremi aquests boscos, que li tallin les mans. Potser així no els cremarà...".

Era diumenge. Em vas dir, «Anem a cal mosques?» -a casa meva en dèiem així, d'anar a menjar a la fonda. «Si dona, allà on va dir el Jaume que fan unes mandonguilles amb sípia que te'n llepes els dits!» Contenta amb la proposta, encara que fos en aquell restaurant del poble del costat, vaig acceptar sense pensar-m'ho dues vegades.
Recordo vagament quan vàrem entrar. Tot era silenciós, només dues taules eren plenes: una família amb dos criatures petites i una parella ja "madurets". Ens van col·locar a la seva vora. Me'ls guaitava a cua d'ull: no parlaven ni es miraven gens, semblava que no dinaven junts, la distància entre ells era més gran que la taula on seien. El Jordi em va distreure amb la seva conversa i em vaig oblidar de la gent que ens envoltava. Mica en mica el saló es va anar omplint i les converses pujaven de to. El meu xicot i jo estàvem en aquell moment dolç, en que les parelles semblen pops, enganxats tot el dia i buscant gresca a tothora. Després de menjar l'amanida, ens van portar les mandonguilles amb sípia, motiu de la nostra sortida diumengera. Duia faldilles, un fet sense importància que va ser motiu de recordatori molt de temps. La qüestió és que mentre sucava pa a la salsa, vaig notar un peu sota les meves faldilles; de poc que no salta una mandonguilla al cap del senyor del costat del bot que vaig fer al seient! «Jordi que fas? estigues quiet!», encara no m'havia refet de l'esglai, quan ell va apropar la cadira cap a on era jo i aleshores, va passar a l'acció intentant tocar el piano a dues mans. Els "madurets"del costat, van trobar per fi un motiu per creuar mirades, …i quines mirades! Ella semblava dir «I tu a què esperes, això ni ho intentes mai» i ell deia «si t'hi posessis bé!» I jo em vaig deixar fer, mentre em llepava els dits per evitar que els gemecs em traïssin. La parella va decidir aixecar-se i marxar. Jo reia entre descarada i neguitosa en una situació cada vegada més indiscreta, insostenible diria jo, tenint en compte el lloc i l'hora. Vam marxar a fer els postres fora. I quins postres!

El nostre argot particular va incorporar una nova expressió, quan volíem fer música celestial, en dèiem: "anem a cal mosques?".