Dona estrangera

Calia aprendre de l'ombra del fred
i del cel de l'Osha-Ifá. Amb les mans
plegades llaurar la terra dels grans
barbuts, i esventrar el pou del més dret.
Tremolava la terra, i a pleret
passava el temps, arrossegant gegants
de peus negres, ballant cançons d'abans
que comencés el món. Cau l'assutzena
quan tanco les parpelles. Marcané
llagrimeja de fam, de lluna plena
a sang gravada de blanc en l'arena.
Calia aprendre de Mayarí. I ser
el fred. Mayombé bombé, mayombé.

B.

gairebé
una cera sense condicions
i rajoles desdibuixades
fan de la nena amb el capcot
una trista imatge desesperençadora...

mentre la mare
observa amb els ulls perduts
que al carrer tot és sempre el mateix


la brutícia de l'entorn és tan propera!!


sort en tenen de silvio
que canta amb paraules rebels
tot el que mereix la població :

una mare que sigui feliç
i una nena amb la rialla eterna

gairebé
una vorera sense condicions
i rajoles desdibuixades
fan de la nena amb el capcot
una trista imatge desesperençadora...

mentre la mare
observa amb els ulls perduts
que al carrer tot és sempre el mateix


la brutícia de l'entorn és tan propera!!


sort en tenen de silvio
que canta amb paraules rebels
tot el que mereix la població :

una mare que sigui feliç
i una nena amb la rialla eterna

S'està bé asseguda a la porta
amb la nena aguaitant el basquet
on hi ha les viandes escasses
que fan creure en Déu els budells.

S'està bé a l'obaga del patí
esperant el transcórrer del temps,
a la tarda vindran les amigues
i aniran a ballar pels carrers.

S'està bé a recer de mirades
indiscretes d'agents del govern,
de turistes que cerquen esbarjo
i també de veïns tafaners.

S'està bé, malgrat que la casa
semble caure's a cada moment,
tan sols resten rodals de pintura
i en el sòl la meitat dels taulells.

S'està bé... I la planta es despenja,
i abandona el balcó del primer,
el que vol és fugir de l'Havana
i evitar l'enderroc imminent.

***

FRANCESC

Penja l'heura,
quatre rajoles,
l'escala buida,
i tu asseguda.

I et sents molt sola,
però mai vençuda.
I estàs tan sola,
illa de Cuba.

Zènit i Nadir
Zènit, Nadir, són punts de nul desig;
sabata, porta, vestit, enrajolat,
les paraules que ens diuen veritats.

La vista des de dalt sovint enganya,
es desconeix la cara dels humans
el gest, el joc, la vida dels infants.

Abans senyors dominaven l'entrada
del palau, avui pati d'escala.

"Arrebossat", "morter", no hi ha, ni ganes,...
per reparar de nou eixes columnes,
per que brillin de nou en un futur
sota una nova llum, la llum ben nostra.

Des del Nadir tot és pols i fosca!

En fi, aquí va:



Cuba lliure


Hi ha una calor boirosa
als carrers de l'Havana,
un rou indescriptible,
un silenci que abasta
les mans de cada mare
que demana als turistes
dòlars, menjar... i estafa
obertament per viure.
Tots els vailets aprenen
que tot es ven i es gasta,
que la vida comença
cada dia amb la gana
i els ulls s'obren més tard
que la panxa afamada.
Hi ha solitud bressada
per so de mar convulsa
i en el temps mil·lenari
les persones s'hi acuben.
Una caixa amb dos plàtans
és tota la riquesa
per passar aquell dia
que demà recomença.
Els carrers s'escrostonen,
s'apuntalen finestres,
el sostre no és segur,
la ciutat té una pesta
de descura i oblit,
de misèria i espera,
de dolor i de neguit,
de ruïna i aigüera.
Als portals desnonats
s'hi mou la vida ferma
dels havaners exhausts
que cada dia empenyen
una revolució
per segar la gangrena
de la prostitució,
de corc i fam intensa.
De nit la foscor assola
els carrers sense llum,
però el mar brau insisteix
al Malecón tot nu.
S'ha tenallat la sang
que va fer lliure Cuba,
que espera a cada instant
que vingui la crescuda
i mira a l'horitzó
mentre el neguit batega:
les gleves de la sang
volen ser riu i artèria.

I.Misèria

Equinocci de la llum que difumina
La realitat enmig del somni del demà,
És pobra l'ànima que espera el nou dia
Mentre les despulles del crepuscle resten
Encara presents en els núvols esfilagarsats?
No hi ha lluïssor entre la pols dels terrats
I, si no s'alimenten, les il·lusions no es gesten.
Només cauen en un pou fondo que és la melangia
De no saciar la fam endèmica, el dolor malsà
De saber que la llet del futur s'asseca en la sina.

II.Lactància

Busca sota el lli el paràmetre de la rosa del mugró,
I en ell tasta l'amargor del món, del buit, de l'abandó.

III.Innocència

Sotges l'asfalt, el paviment, l'ànima d'allò que t'envolta.
Intentes comprendre els camins de les formigues,
Sembla que vulguis caçar la teva ombra -sou amigues
Des que vas néixer- però no es deixa, es revolta.

Sents els insults de la mare dirigits al poca-solta
Del teu pare -no són noves les baralles, sinó antigues
Batusses que s'airegen al carrer-. Et mantens, digues,
Aliena a allò que veus? O sofreixes una altra volta?

Sotges l'asfalt ple de tolls i la vorera, niu d'esvorancs,
Avui encara no saps si hi haurà alguna cosa a la taula,
Però no goses obrir la boca ni queixar-te: la paraula

Que respondrà la queixa és la duresa dels bancs
O la bufetada que et marqui la cara. Així que cau la
Tarda com cada dia, mirant a terra cercant somnis blancs.


d.

Ei Mare!
No juguis de nou amb mi
i digues-me que el gat
te l'has tornat a deixar a casa,
no em parlis de pèrdues
que aquest matí
ja m'han pres l'estoig de colors
que el pare em regalà fent contraban.
Ei mare, on és el gat?
Si fa un moment era al cistell
jugant amb les verdures.
Quina sort dius que porta el rosa?
Merda de dia.

Salut i Reptes

"...Te doy una canción si abro una puerta
y de las sombras sales tú.
Te doy una canción de madrugada,
cuando más quiero tu luz..."
SÍLVIO RODRÍGUEZ


A ‘Centro Havana', mare i filla esperen el no res;
hi ha el coratge d'un "balsero", la coma, el punt i seguit
o el punt i final de la Revolució...
Callen les barques del sud i algú tanca la porta del mar.
Una mosca collonera per enderrocar ?; Cuba,
espurna cansada entre tanta brasa revolucionària
caçant ombres dissidents. Malgrat tot,
llueixen músiques d'amors profunds,
hi ha un portal per enraonar, per mirar,
per esperar ("hay mi amor..."), eternament.
Talment els poetes, que a la intempèrie d'un vetust portal
resisteixen o, simplement es miren les cames mentre,
des de dalt o a la avantguarda..., tot es va corcant.
Aquí, mare i filla no esperen cap desenllaç solemne,
lligades pel cordó umbilical
rovellat del determinisme històric,
tan sols esperen a l'ombra d'un portal
el senyal d'un turista sufocat.
Indigència ...?. Més aviat subsistència.
Mare i filla, esperant eternament al llindar del ‘Malecón'.


10 a 15 d'abril de 2010.

Puc agusar la mirada i llançar-la
des de la finestra estant; deixo anar
aus marines sobre una mar insondable.
Criden veus estranyes, retopen, xisclen
inintel·ligibles, a cobert d'esguards xops i densos.
Figures remotes mirallegen en d'altres
paisatges; ombres allargades dansen,
regurgiten absents en l'esmolada tarda.

Dona estrangera dins els límits que emmarca
la finestra. Mai no travessaré la frontera,
el llindar en la meva pell, mai no sabré
del drama forà, ni del déu fals que els agença.
Sentiré, sí, un calfred desconegut en una terra
càlida, estalonat rere els vidres afilats i diàfans.

Tendresa de dona bruna,
ets la deessa del temple
més pobre que trobem
enllà de totes les distàncies

Posseeixes la màgia de la terra
la feminitat de tots els temps,
la llavor de la vida al ventre,
la llum fulgurant del desig

Els ulls francs que esguarden
d'altres mirades sense por,
doncs vas heretar el coratge
d'herois esberlats dins la misèria.

S'ha fet la nit,
despullan-te.
I no recordo si hem viscut
un dia sencer,
ara que és tard,
O si és aviat
i vols sortir a caminar
amb la lluna i amb mi
i fer cap a Ciego de Ávila
sense les paraules
que parlen dels colors
del desert.
No et podré estimar,
si no et beso
aquesta nit.
La raó,
l'aurora serà.
Si no et beso,
fent cap a Ciego de Ávila,
la viuré a soles,
la vida.