Clausura

La foto està feta molt a prop d'on estan les reproduccions dels 'ditxosos barquets' del Colom aquell que s'equivocà en anar a buscar una ruta marítima nova.
.
I com que l'has triada, i sembla que ningú s'anima, ahí van uns 'renglons curts' fora concurs. Ens anem de balneari uns dies.

Carrer banyat. Gotes als vidres. Boira.
Gris i blanc i un vert somort.
Paraigües negres, rojos
a l'ànima; colors harmònics.
No gens de blau. Cap blau al cel,
icona de vida que passa.
Blanc i gris. I pluja
al caire de vida solitària.
Propòsits vells, nostàlgies vàries
i pedaços d'angoixa
a les rodalies del vent
d'aquelles hores.
Bon començament de primavera!


Salut i rebolica!

Una vegada dins, no saps com,
t’has ficat sense adonar-te,
i es fa difícil trobar la sortida
però cal acceptar l’innegable,
és el primer pas cap a la sortida.

Comença un caminar insegur,
pas a pas,
entre muralles que et tapen els ulls,
per intrincats camins…
Desorientat, l’angoixa pesa més
a cada petja que es deixa enrere.

Tanmateix, instints animals
desperten al teu endins,
la lluita per sobreviure comença…
És tan sols un laberint,
amb entrada i amb sortida,
però cal ser pacient i tenaç.

En abocar-se a cada cantonada
es barregen esperança i desencís,
però també perseverança…
Al terra petjades d’anada i tornada
recorden camins errats,
tant se val,
trobaràs el retorn a la vida,
no és pas la mort la sortida.

Mireu bé,
els passadissos són buits,
no tots són cul-de-sac.
Tots els laberints tenen eixida.
Els que entraren, ja han sortit...

L’èpica de la paraula és una faula

“En cada rectangle s’infiltra una paraula”
escric sobre l’indret en un cub,
quan veig el cartell del vell Club.
En cada llamborda neix verdor i una faula.

Dibuixo un pati de Grenoble,
on s’esbatana la poesia
en el carrer de la Gosadia,
mentre respiro aire noble.

Hi ha líquens a la Plaça del Batre.
Hi ha un laberint quadrat i quadriculat
Hi ha cubisme amb molsa emmarcat
Hi ha marques pels costats, tots quatre.

Travessant el passeig dels aromes,
atrapat en el sí de les conviccions,
convençut de no cedir a les opinions,
he alliberat un colom amb plomes.

Desitjant que t’arribi el missatge capciós
que amb la convicció de no saber com fugir
i amb la maledicció de no trobar com sortir,
lluny de tota recança he difós.

He difós que la teva presència enervant,
laberíntica i de passions enceses,
en l’era de les hores compromeses
és un regal sobrevingut, aquí estant.

Aquí estant, validant cada instant,
somicant pel desig d’ungir-te
i amb aigua el foc extingir-te,
revifant cada esma que s’està gestant.

Vindrà cap falciot a treure’m de les galeries?
Arribarà el colom al seu destí?
Sóc del parer que tot serà un festí
i sortiré indemne de tot aquest galimaties.

---

de llamp!

---

MISSATGE PER LA BRUNA: Ja que participo en el teu RPV, i que aquest cohabita amb el meu MR i s'acaben el mateix dia... Perquè no véns i participes en el meu MR???? Ja està feta la suggerència... (Trobaras enllaços al Fòrum).



Centellejant!

Un, dos,
amb un sol peu sense pes,
salto cap a tu.

El teix és el desig
que a salts de cor,
sobre la traça de guix,
es mou cap al teu cor

Un, dos, tres,
vaig a pota coixa
com una nena rossa
que no sap res de pors.

Avança el teix i somio
somriure’t i besar-te
i tocar-te
amb ales de garsa,
amb dits marins.

En el quatre i el cinc
cada cop més lleugera,
feliç, desmemoriada,
descanso de buscar-te
per seguir anomenant-te.

Porto el mateix gest
pueril de qui ignora
prohibicions i anells,
tempestes de neu.
Del quatre i el cinc al sis,
rescat qualsevol ànsia
del dubte.

Vull saltar-me el set
perquè no escolto els ocells,
aquí, amb la teva paraula.

Arribo al vuit i al nou,
exacta... jo et vull
assolir amb vehemència
en el deliri.

I en el deu m’aturo,
em dic:
descansa, Ogigia,
recupera la tesa
textura de les besades
que deixares enrere.

I salto, a la fi, al cel
del camí de guix.

Aquest dolç esgotament
de ser el teu secret
jugant i remuntant.

És tan suau aquest oblit
i és tan suau la meva pell
si la reps...

de títol llarg:pica pica sobre gel
d’ampolla, menta, escarola i tija;
laberint il•lusori de passions


Era pedra gebrada, de cor espès,
sense gust i incolora; opaca, trista i de tacte fred

Era l’inici, quan l’Eden ja no existia
i els homes vestien de cuir
El conte explica que fou un senyor, el senyor Martí
un Sant que duia un Arc,
que de tots n’escollí un
[de vellut, fresc, lliç, sedós, arrugat, calent, mullat, viscós i suau]
i en vestí les voreres per fer-ne racons
Volia engalanar el món sencer
Embarcà, llavors, el seu verd
en una barca
on hi havia una mica de cada
El capità Noè, que tenia sang de pirata i una brúixola
preveia dies de sol i en volia espargir una a cada port
Plogué de valent com de diluvi mal entès
El que aparentava ser un teixit
d’ampolla,menta, escarola i tija
amb la pluja s’excitava de valent
enamorava el seu aroma
així nasqué un laberint que floria a destemps.

Diuen que il•lusori de passions.

Si algú creu estar sobre el gel,
dempeus immòbils, gairebé covards,
si mira l’horitzó veu aquest infinit fet de punts
[de vellut, frescos, llisos, sedosos, calents, xops, viscosos i suaus]
No se sap com, ni sé si és del tot cert,
la terra palpita a sota teu.

A l’escola els dibuixàvem, un darrera i al costat de l’altre.
Traçàvem un joc de dèdals faraònics en extensió
i acabàvem omplint tot el paper.
Amb en Joan dibuixàvem molts camins sense sortida
(“tancat per vacances”, li dèiem).
Era com un immens i flonjo cervell amb corbes
estretes i sinuoses, com qui travessa
un port de muntanya inacabable.
Una entrada i tan sols una sortida.
El camí dels escollits ? No, més aviat un únic
i veritable camí que conduïa al destí final:
la victòria de l’oprimida classe treballadora.
Eren altres temps. D’altres temps ?
Érem consumats experts, enginyers de camins tortuosos.
Dissenyàvem els nostres surrealistes i llunyans viatges
en un innocent joc de llibertats laberíntiques.

Ara ja de gran, ja no vaig a escola, d’en Joan
en se poques coses, no sóc enginyer de camins,
no tenim clares les sortides i ens costa esbrinar les entrades
i la victòria final és ben feixuga.

Però ara de gran, en una ciutat molt alta
he vist escrit: “Visca el bloqueig de camins !”.
No tanquen però per vacances,
ho fan per fer-se escoltar, per necessitat.
Avui són altres temps. D’altres temps ?
I és que tancant camins se n’obren d’altres,
com els somnis laberíntics dels infants.

Va passar el temps
com gotes blaves de pluja
S’arrapen encara als vidres
i costen de marxar.
Darrere hi sóc jo, dreta,
a dins la teva cambra
que es va perdre per sempre,
igual que el teu cos ros,
la pell rosa i translúcida,
l’amor interminable,
encesos de tristesa
per la nit que arribava.
Tot aquell temps mullat
per la pluja i les llàgrimes,
l’olor blava del cel
i la brisa callada.
La teva cambra càlida
després la llarga escala,
l’edredó que ens colgava,
l’absolut que creixia
tan real que esglaiava
Una vida secreta
lentament s’imposava
al batec d’un sol cor,
que al teu llit bombejava.
Allà on no es pot tornar,
l’espai ja clausurat.

Precipici del menyspreu, del desfici de l'hereu
Del dolor que delma i repta i converteix en repte
La vida només amb la mort com a objectiu
I el laberint com a llera d'un torrent desèrtic.

Creix la molsa, la falguera, la Natura microscòpica
Entre escletxes i atzars que cal acomplir i no evitar,
Entre llambordes d'un sòl que cedeix sota els peus.

Frontispici del temple on les ares han d'emplenar-se
De segles i de pols, de plors i de cingles per escalar
I guarir l'esforç amb suor i existència. Amb sang,
Fins i tot -zenit de la sofrença més àrdua-.

Neix la dolça brisa al fons de la timba, la utòpica
Delícia de saber-se viu i esdevenir mundà
Record, i només ser amnèsia i agonia dels tornaveus.


d.


PS: he pensat en laberints i m'ha vingut tot això...

Laberint

He olvidado
los hombres que antes fui

El laberinto, J.L.Borges


He oblidat els homes que vaig ser,
les parets on vaig escriure,
el passadís secret, i tot d’una,
em recordo escrivint dins la gruta
fonda i em sé un bocí del temps
perdut, l’esglai de llum antiga
en la fina pell,
pergamí clivellat i trencadís.

Si recorro el camí invers,
el principi de tot, l’origen, és el destí
final; no hi ha sender enrevessat
ni cap fera mitològica al centre
del laberint.
Una ruta en cercles concèntrics
al meu voltant,
un error insalvable: fugida absent,
l’evasió arrodoneix el buit i em torna a l’inici.

Tan sols ressegueixo les parets
a banda i banda del meu cos,
un llarg i sinuós corredor, el tacte
blanc i fred,
i aspre,

per a poder escriure.

L'arrel
Que creix
Endins
Del sòl

És bella
I vida,
La planta
Que esguarda

El cel,
La sort,
La pluja,

El nostre
Futur
Incert.


R. V.

Danses amb la punta dels claus
sobre el poema laberint, em treus
un vidre que s'esmicola en ous
sobre la panxa de la fosca, i rius
a batzegades, rius, i mars, i em plous,
i te m'alces, a plom, tal com em veus
entre les vores, a dins dels caus
dels conills que han fugit dels vius
i han begut del got, aquell got,
aquell vas,
aquell
sí

aquella
X