Detall intervenció

Clausura

Intervenció de: dracmagic | 30-03-2011


Va passar el temps
com gotes blaves de pluja
S’arrapen encara als vidres
i costen de marxar.
Darrere hi sóc jo, dreta,
a dins la teva cambra
que es va perdre per sempre,
igual que el teu cos ros,
la pell rosa i translúcida,
l’amor interminable,
encesos de tristesa
per la nit que arribava.
Tot aquell temps mullat
per la pluja i les llàgrimes,
l’olor blava del cel
i la brisa callada.
La teva cambra càlida
després la llarga escala,
l’edredó que ens colgava,
l’absolut que creixia
tan real que esglaiava
Una vida secreta
lentament s’imposava
al batec d’un sol cor,
que al teu llit bombejava.
Allà on no es pot tornar,
l’espai ja clausurat.


Respostes

  • RE: Un laberint qualsevol
    rnbonet | 25/03/2011 a les 14:05
    La foto està feta molt a prop d'on estan les reproduccions dels 'ditxosos barquets' del Colom aquell que s'equivocà en anar a buscar una ruta marítima nova.
    .
    I com que l'has triada, i sembla que ningú s'anima, ahí van uns 'renglons curts' fora concurs. Ens anem de balneari uns dies.

    Carrer banyat. Gotes als vidres. Boira.
    Gris i blanc i un vert somort.
    Paraigües negres, rojos
    a l'ànima; colors harmònics.
    No gens de blau. Cap blau al cel,
    icona de vida que passa.
    Blanc i gris. I pluja
    al caire de vida solitària.
    Propòsits vells, nostàlgies vàries
    i pedaços d'angoixa
    a les rodalies del vent
    d'aquelles hores.
    Bon començament de primavera!


    Salut i rebolica!
  • Tots els laberints tenen eixida
    joandemataro | 25/03/2011 a les 15:12
    Una vegada dins, no saps com,
    t’has ficat sense adonar-te,
    i es fa difícil trobar la sortida
    però cal acceptar l’innegable,
    és el primer pas cap a la sortida.

    Comença un caminar insegur,
    pas a pas,
    entre muralles que et tapen els ulls,
    per intrincats camins…
    Desorientat, l’angoixa pesa més
    a cada petja que es deixa enrere.

    Tanmateix, instints animals
    desperten al teu endins,
    la lluita per sobreviure comença…
    És tan sols un laberint,
    amb entrada i amb sortida,
    però cal ser pacient i tenaç.

    En abocar-se a cada cantonada
    es barregen esperança i desencís,
    però també perseverança…
    Al terra petjades d’anada i tornada
    recorden camins errats,
    tant se val,
    trobaràs el retorn a la vida,
    no és pas la mort la sortida.

    Mireu bé,
    els passadissos són buits,
    no tots són cul-de-sac.
    Tots els laberints tenen eixida.
    Els que entraren, ja han sortit...
    • petita correcció
      joandemataro | 25/03/2011 a les 15:17
      perdona Bruna però a la primera estrofa volia fer una petita modificació a l'últim vers, i que quedés així: " és el primer pas." no m'havia adonat que sortia la paraula sortida tantes vegades...
      gràcies
  • L'home de la sabata marró
    ninona | 25/03/2011 a les 23:39

    Les llambordes, als meus peus,
    dibuixen un laberint.
    I jo voldria ser formiga
    per perdre'm -minúscula-
    entre la molsa.

    Resseguiria els camins
    a la recerca d'una sortida,
    sense ser-ne conscient
    de buscar-ne cap.
    A l'empar de l'espesa vegetació
    em sentiria salva.

    Ai-làs, que passa?
    Encara és humida l'herba
    per la rosada de la nit
    i ja s'enfosqueix el dia?
    Miro amunt despreocupada
    i descobreixo l'amenaça.

    Xafff!!!
    Quan encara no sabia que la buscava,
    ja no em cal cap sortida.

    L'home de la sabata marró
    continua, apressat, el seu camí.

    • RE: L'home de la sabata marró
      ninona | 27/03/2011 a les 08:19
      Jo també volia corregir un vers, que se m'ha colat un accent que no toca :(

      Les llambordes, als meus peus,
      dibuixen un laberint.
      I jo voldria ser formiga
      per perdre'm -minúscula-
      entre la molsa.

      Resseguiria els camins
      a la recerca d'una sortida,
      sense ser-ne conscient
      de buscar-ne cap.
      A l'empar de l'espesa vegetació
      em sentiria salva.

      Ai las! que passa?
      Encara és humida l'herba
      per la rosada de la nit
      i ja s'enfosqueix el dia?
      Miro amunt despreocupada
      i descobreixo l'amenaça.

      Xafff!!!
      Quan encara no sabia que la buscava,
      ja no em cal cap sortida.

      L'home de la sabata marró
      continua, apressat, el seu camí.

      Mercès
  • L’èpica de la paraula és una faula
    llamp! | 28/03/2011 a les 02:40

    L’èpica de la paraula és una faula

    En cada rectangle s’infiltra una paraula
    escric sobre l’indret en un cub,
    quan veig el cartell del vell Club.
    En cada llamborda neix verdor i una faula.

    Dibuixo un pati de Grenoble,
    on s’esbatana la poesia
    en el carrer de la Gosadia,
    mentre respiro aire noble.

    Hi ha líquens a la Plaça del Batre.
    Hi ha un laberint quadrat i quadriculat
    Hi ha cubisme amb molsa emmarcat
    Hi ha marques pels costats, tots quatre.

    Travessant el passeig dels aromes,
    atrapat en el sí de les conviccions,
    convençut de no cedir a les opinions,
    he alliberat un colom amb plomes.

    Desitjant que t’arribi el missatge capciós
    que amb la convicció de no saber com fugir
    i amb la maledicció de no trobar com sortir,
    lluny de tota recança he difós.

    He difós que la teva presència enervant,
    laberíntica i de passions enceses,
    en l’era de les hores compromeses
    és un regal sobrevingut, aquí estant.

    Aquí estant, validant cada instant,
    somicant pel desig d’ungir-te
    i amb aigua el foc extingir-te,
    revifant cada esma que s’està gestant.

    Vindrà cap falciot a treure’m de les galeries?
    Arribarà el colom al seu destí?
    Sóc del parer que tot serà un festí
    i sortiré indemne de tot aquest galimaties.



    de llamp!



    MISSATGE PER LA BRUNA: Ja que participo en el teu RPV, i que aquest cohabita amb el meu MR i s'acaben el mateix dia... Perquè no véns i participes en el meu MR???? Ja està feta la suggerència... (Trobaras enllaços al Fòrum).



    Centellejant!
  • Xarranca
    Ogigia | 29/03/2011 a les 10:14

    Un, dos,
    amb un sol peu sense pes,
    salto cap a tu.

    El teix és el desig
    que a salts de cor,
    sobre la traça de guix,
    es mou cap al teu cor

    Un, dos, tres,
    vaig a pota coixa
    com una nena rossa
    que no sap res de pors.

    Avança el teix i somio
    somriure’t i besar-te
    i tocar-te
    amb ales de garsa,
    amb dits marins.

    En el quatre i el cinc
    cada cop més lleugera,
    feliç, desmemoriada,
    descanso de buscar-te
    per seguir anomenant-te.

    Porto el mateix gest
    pueril de qui ignora
    prohibicions i anells,
    tempestes de neu.
    Del quatre i el cinc al sis,
    rescat qualsevol ànsia
    del dubte.

    Vull saltar-me el set
    perquè no escolto els ocells,
    aquí, amb la teva paraula.

    Arribo al vuit i al nou,
    exacta... jo et vull
    assolir amb vehemència
    en el deliri.

    I en el deu m’aturo,
    em dic:
    descansa, Ogigia,
    recupera la tesa
    textura de les besades
    que deixares enrere.


    I salto, a la fi, al cel
    del camí de guix.

    Aquest dolç esgotament
    de ser el teu secret
    jugant i remuntant.

    És tan suau aquest oblit
    i és tan suau la meva pell
    si la reps...
  • de títol llarg:pica pica sobre gel d’ampolla, menta, escarola i tija; laberint il•lusori de passions
    perunforat | 29/03/2011 a les 12:27
    de títol llarg:pica pica sobre gel
    d’ampolla, menta, escarola i tija;
    laberint il•lusori de passions


    Era pedra gebrada, de cor espès,
    sense gust i incolora; opaca, trista i de tacte fred

    Era l’inici, quan l’Eden ja no existia
    i els homes vestien de cuir
    El conte explica que fou un senyor, el senyor Martí
    un Sant que duia un Arc,
    que de tots n’escollí un
    [de vellut, fresc, lliç, sedós, arrugat, calent, mullat, viscós i suau]
    i en vestí les voreres per fer-ne racons
    Volia engalanar el món sencer
    Embarcà, llavors, el seu verd
    en una barca
    on hi havia una mica de cada
    El capità Noè, que tenia sang de pirata i una brúixola
    preveia dies de sol i en volia espargir una a cada port
    Plogué de valent com de diluvi mal entès
    El que aparentava ser un teixit
    d’ampolla,menta, escarola i tija
    amb la pluja s’excitava de valent
    enamorava el seu aroma
    així nasqué un laberint que floria a destemps.

    Diuen que il•lusori de passions.

    Si algú creu estar sobre el gel,
    dempeus immòbils, gairebé covards,
    si mira l’horitzó veu aquest infinit fet de punts
    [de vellut, frescos, llisos, sedosos, calents, xops, viscosos i suaus]
    No se sap com, ni sé si és del tot cert,
    la terra palpita a sota teu.

    • per cert, fora de concurs!
      perunforat | 29/03/2011 a les 12:32
      el volia compartir perquè el vaig escriure fa temps! És una tonteria de "versos"però m'ha fet gràcia perquè m'encanta la imatge!!!
      Heu escrit uns poemes fantàstics!!!
  • Dèdals faraònics
    Fidel | 29/03/2011 a les 16:49
    A l’escola els dibuixàvem, un darrera i al costat de l’altre.
    Traçàvem un joc de dèdals faraònics en extensió
    i acabàvem omplint tot el paper.
    Amb en Joan dibuixàvem molts camins sense sortida
    (“tancat per vacances”, li dèiem).
    Era com un immens i flonjo cervell amb corbes
    estretes i sinuoses, com qui travessa
    un port de muntanya inacabable.
    Una entrada i tan sols una sortida.
    El camí dels escollits ? No, més aviat un únic
    i veritable camí que conduïa al destí final:
    la victòria de l’oprimida classe treballadora.
    Eren altres temps. D’altres temps ?
    Érem consumats experts, enginyers de camins tortuosos.
    Dissenyàvem els nostres surrealistes i llunyans viatges
    en un innocent joc de llibertats laberíntiques.

    Ara ja de gran, ja no vaig a escola, d’en Joan
    en se poques coses, no sóc enginyer de camins,
    no tenim clares les sortides i ens costa esbrinar les entrades
    i la victòria final és ben feixuga.

    Però ara de gran, en una ciutat molt alta
    he vist escrit: “Visca el bloqueig de camins !”.
    No tanquen però per vacances,
    ho fan per fer-se escoltar, per necessitat.
    Avui són altres temps. D’altres temps ?
    I és que tancant camins se n’obren d’altres,
    com els somnis laberíntics dels infants.
  • Clausura
    dracmagic | 30/03/2011 a les 13:57

    Va passar el temps
    com gotes blaves de pluja
    S’arrapen encara als vidres
    i costen de marxar.
    Darrere hi sóc jo, dreta,
    a dins la teva cambra
    que es va perdre per sempre,
    igual que el teu cos ros,
    la pell rosa i translúcida,
    l’amor interminable,
    encesos de tristesa
    per la nit que arribava.
    Tot aquell temps mullat
    per la pluja i les llàgrimes,
    l’olor blava del cel
    i la brisa callada.
    La teva cambra càlida
    després la llarga escala,
    l’edredó que ens colgava,
    l’absolut que creixia
    tan real que esglaiava
    Una vida secreta
    lentament s’imposava
    al batec d’un sol cor,
    que al teu llit bombejava.
    Allà on no es pot tornar,
    l’espai ja clausurat.
  • Laberíntica zitzània
    deòmises | 30/03/2011 a les 17:00
    Precipici del menyspreu, del desfici de l'hereu
    Del dolor que delma i repta i converteix en repte
    La vida només amb la mort com a objectiu
    I el laberint com a llera d'un torrent desèrtic.

    Creix la molsa, la falguera, la Natura microscòpica
    Entre escletxes i atzars que cal acomplir i no evitar,
    Entre llambordes d'un sòl que cedeix sota els peus.

    Frontispici del temple on les ares han d'emplenar-se
    De segles i de pols, de plors i de cingles per escalar
    I guarir l'esforç amb suor i existència. Amb sang,
    Fins i tot -zenit de la sofrença més àrdua-.

    Neix la dolça brisa al fons de la timba, la utòpica
    Delícia de saber-se viu i esdevenir mundà
    Record, i només ser amnèsia i agonia dels tornaveus.



    d.


    PS: he pensat en laberints i m'ha vingut tot això...
  • Laberint
    Xantalam | 30/03/2011 a les 22:42
    Laberint

    He olvidado
    los hombres que antes fui

    El laberinto, J.L.Borges



    He oblidat els homes que vaig ser,
    les parets on vaig escriure,
    el passadís secret, i tot d’una,
    em recordo escrivint dins la gruta
    fonda i em sé un bocí del temps
    perdut, l’esglai de llum antiga
    en la fina pell,
    pergamí clivellat i trencadís.

    Si recorro el camí invers,
    el principi de tot, l’origen, és el destí
    final; no hi ha sender enrevessat
    ni cap fera mitològica al centre
    del laberint.
    Una ruta en cercles concèntrics
    al meu voltant,
    un error insalvable: fugida absent,
    l’evasió arrodoneix el buit i em torna a l’inici.

    Tan sols ressegueixo les parets
    a banda i banda del meu cos,
    un llarg i sinuós corredor, el tacte
    blanc i fred,
    i aspre,

    per a poder escriure.

  • Incertesa (fora de concurs)
    desideri | 31/03/2011 a les 17:24
    L'arrel
    Que creix
    Endins
    Del sòl

    És bella
    I vida,
    La planta
    Que esguarda

    El cel,
    La sort,
    La pluja,

    El nostre
    Futur
    Incert.



    R. V.
    • Incertesa (fora de concurs (aquí millor))
      desideri | 31/03/2011 a les 17:26
      L'arrel
      que creix
      endins
      del sòl

      és bella
      i vida,
      la planta
      que esguarda

      el cel,
      la sort,
      la pluja,

      el nostre
      futur
      incert.



      R. V.
  • Tercera Norma
    Bruixot | 31/03/2011 a les 18:27
    Danses amb la punta dels claus
    sobre el poema laberint, em treus
    un vidre que s'esmicola en ous
    sobre la panxa de la fosca, i rius
    a batzegades, rius, i mars, i em plous,
    i te m'alces, a plom, tal com em veus
    entre les vores, a dins dels caus
    dels conills que han fugit dels vius
    i han begut del got, aquell got,
    aquell vas,
    aquell


    aquella
    X

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: