M'ha sorprès el teu relat... No recordo haver llegit mai res teu abans, però aquesta història m'ha deixat ben sorpresa... No em vull ni imaginar una ciutat així! Espero que als humans ens quedin dos dits de front per conservar-les nostres ciutats plenes de llum, de somriures, i sobretot, de persones (humanes, evidentment...)!

No és tant difícil, però més del que sembla! Quantes vegades (jo, i estic gairebé segura que la majoria de gent també...) non ens hem det el propòsit d'expresar tot el que sentim? de no oblidar les paraules, perquè vagin a parar a aquest cementiri que tant bé has descrit?
Però per alguna extranya raó no aconseguim fer-ho.. Serà per què el camí que hem de fer per recuperar-les, el camí fins al Cementiri de les Paraules Perdudes, és necessari per poder-les dir?
Potser...

Tot és silenci... Llum suau... Respiració tranquil·la... Ment en blanc... El moment idoni per alliberar tots aquests pensaments que omplen els espais del cap i del pit. La mirada atenta del temps ens vigila, ens presiona, ens atrapa. Ens concedeix el privilegi de, cada nit, tenir uns minuts de silenci, uns minuts amb llum suau, uns minuts per pensar...

Pensaré en les teves paraules abans d'anar a dormir! Continua escribint!!

Mai és fàcil mostrar-se cada un tal com és, costa molt despullar-se... I cal ser comprensiu amb l'altre persona i desixar que el temps faci fluir la confiança per obrir, poc a poc, les vides alienes fins a deixar-les descobertes del tot.

Tot i així, el poema m'ha agradat molt! No s'ha d'exigir, però sovint necessitem expressar aquesta necessitat que ens oprimeix quan les coses no surten com esperem...

Segueix així!

Potser tonto no és l'adjectiu que més m'agrada per calificar aquella persona que s'equivoca massa sovint amb aquest tema... però és la més reali, i que més sovint ens diem a nosaltres mateixos.

Sobretot, quan a més de tornar-nos a equivocar... hi tornem, una vegada i una altra... sense recordar-nos del mal que estem fent als altres i a nosaltres mateixos.

Perquè no sóm capaços de veure que ens hem equivocat i com tu molt bé dius, "demanar-nos perdó"?

M'ha agradat molt, moltíssim, potser perquè m'hi he sentit molt identificada... jeje.

Continuaré llegint!

Petons!

A vegades la boira, a vegades la distància, però sempre hi ha un munt de situacions que ens allunyen d'aquells a qui més estimem. S'aparten per sempre o és sols una il·lusió del la ment per no patir durant l'absència? És la distància psicològica (el que jo en diria boira...) més densa que la distància física?

M'has fet pensar molt amb els teus poemes, amb la teva manera d'escriure senzilla i clara, les teves frases breus i concistes, la forma d'enfocar cada tema en un cas únic i especial.

Moltes gràcies per escriure! Moltes gràcies per omplir al vida d'altres persones anònimes compartint els teus poemes i una petita part de la teva vida, ajudant-nos a conèixer una mica més de les múltiples facetes de la vida.

Continuaré creixent, continuaré buscant, continuaré vivint., continuaré estimant. Continuaré llegint-te.

Leconosh

M'has fet sentir molt i molt identificada amb aquesta carta... Una de es cartes que en algun moment de la meva vida hauria volgut escriure , però que no he estat capaç; una carta per que expressa, molt encertadament, penso, aquells sentiments i sensacions considerats gairebé indescriptibles; una carta emotiva, que sembla que descrigui part de la meva petita vida..

Continua escrivint!!

Plorar de ràbia per les amigues, malauradament, és una sensació que moltes noies (i nois estic segura q també, encara que no ho diguin) han experimentat al llarg de la seva vida. És una època que encara no saps què vols, però tens molt clar el que no vols. I sovint, el que no vols, és ser com les persones que t'envolten, perquè no fas més que trobar-los defectes, aspectes seus que no fan res més que perjudicar als altres o fer-los sentir malament. Però al mateix temps, no pots affrontar-te a elles, perquè és l'únci que tens, l'únic que et lliga amb la resta de gent, i el que les converteix en indispensables fins que puguis ser prou forta com per sortir a fer la teva.
No les odïis massa, només intenta no prendre-te-les massa en serio. en el fons, no són res més que persones com tu que intenten buscar el seu lloc en aquesta vida.
Passarà un cert temps, i veuràs que tu tens l'autonomia que ara tant anheles, i que pots sobreviure sense Elles. Només hauran estat una trista etapa de la teva existència. Elles s'ho perden!!!

Tot sovint entro a la web, i sé que sempre hi trobaré alguna cosa interessant. O, com a mínim, que pugui explicar-me el meu estat d'ànim, si jo no sóc capaç de materialitzar-ho amb paraules en aquest precís moment. I avui has estat tu "brideshead"!!
M'has recordat un munt de sensacions que tinc ganes de viure, de conèixer, de sentir novament, però amb algú especial. El poder de l'Amor, com et comenta tothom!!
I és que es fa difícil entendre com la nostra ment pot necessitar aquests tipus de sentiments i sensacions tant abstractes com complexes, que es resolen de manera simple i senzilla: amb sinceritat.
Continua vivint, enarmorant-te i complint els teus desitjos! Ah, i escrivint-los per si mai fan falta a algú...
Una abraçada!

Leconosh

Moltes gràcies pels vostres comentaris, m'ha fet molt il·lusió, primer perquè és la primera vegada que em decideixo a publicar una cosa que he escrit, i en segon lloc, per els consells que em doneu. Gràcies de nou, però jo ara ja penso com vosaltres,s'ha de viure el dia a dia!La meva vida continua, amb o sense ell.
Vaig escriure aquest poema ja fa molt de temps, i és una etapa superada, tot i que no em permeto el luxe de considerar-la oblidada. Ara només espero que un cop fet el pas d'ensenyar alguna cosa meva, sigui capaç de continuar publicant-ne d'altres.