quina genialitat! cada paraula és una imatge, és foc, és complicitat de nit d'estiu fulgurant... desitg, plaer...

felicitats per aquests versos!

Un bon record dels paisatges mediterranis, de les pinedes vora el mar que ens recorden tant casa nostra...

llevar-se amb un somriure a la cara ho canvia tot... ho observem tot ben diferent... tot és més bell!

molt bonic aquest poema! un vocabulari molt adient, molt el·laborat, i unes imatges dibuixades amb frescura i naturalitat... si, si, m'ha agradat molt!

petons

GuSPI

m'has recordat amb aquest escrit algo que vaig escriure fa un temps... parfois il parait que tu aies l'etincelle de la jeunese eternelle... de les rêves les plus hauts...

De petit vaig aprendre a mirar la lluna
amb ulls transparents sense dir res;
escoltar a Brassens i els ulls al cel
pensant el vers llegit fa un temps.

I viure amb el cor arran de pell,
que no sé si és bo o és dolent,
la mirada sempre cap al firmament
de la vida que, poc a poc, s'endú el temps.

Brilla l'estel, bufa el fent,
sense saber si aquest tresor que de nen
vaig trobar, i en vaig fer argent,
em servirà de grial o m'esvairà l'alè...

Cor que plora, cor que riu,
influx lunar, marea baixa,
influx lunar, marea alta,
suren pensaments,
s'enfonsen sentiments,
sense saber, si al fons del mar,
hi ha tresors amagats.

volia tornar a dir-te que em captiva aquest poema, aquest sentiment que esclata a cada paraula... potser... tan sols la paraula, el fet de dir... "Paris", ens submergeix a tots en aquest mar d'inspiració abrupta, de bellesa esculpida a cadascun dels lligams que ens uneixen a paris...

Rayuela és un llibre màgic... que dir... sempre serà per mi un llibre especial que un dia em va despertar el desig de visitar paris...

petoons

Monter plus haut
Toujours plus haut
Caresser le cri des oiseaux
L'altitude m'appelle, je l'entends
Le ciel envergure, le vent....

Esperem que sempre quedi en tots nosaltres, a tot el mon, la concepció de l'amor que ens allunyi dels convencionalismes i ens porti unicament a fer de la realitat fantasia, intensitat, il·lusió... potser ens diran somiadors o idealistes.... però el somriure mai s'esborrarà de les nostres cares...

i la natura... preservem-la, ajudem-la i no deixem mai de creure que no hi ha res a fer! molt ben dit!!

bisous!

El moment del café, rutinari potser, però cada dia descobreixes quelcom nou, observes com la gent es mou, com es relaciona i, de tant en tant, comences una conversa amb algú no coneixies de res. Els bars parisins són això, un microcosmos on les vides d'uns i altres es creuen, persones ben diferents. Acabes endevinant l'hora a la que ve tal persona, si vindrà amb presses o, al contrari, seurà tranquil·la a observar tot allò que passa. Si, m'agrada guardar cada dia aquesta mitja hora, em fa sentir més viu.

Una abraçada!

Guspi!

és sublim com has definit el sentiment d'estimar en aquests pocs versos... el final genial, enhorabona

"t'estim
quan l'amor parla
en els teus silencis,

t'estim
quan et sents besada
sense que ni et toqui."

mai millor dit, un sonet erotico festiu, amb gràcia i ritme! enhorabona!

Demà sempre serà un nou dia i ben segur que si ens ho proposem serà millor, alegre i clar.

Benvinguda a relats!

el silenci de la nit... breu poema, ben maco...

llegint aquest breu se m'apareix un camp inmens ple de flors regalimant gotes d'aigua gebrada... amb els somnis de tots i cadascun de nosaltres... genial!

a paris tot va de meravella, és una ciutat d'aquelles que et fan sentir viu!

una abraçada!

M'ha agradat. Aprendre a desapareixer... Una bella manera d'explicar el neixement d'aquest sentiment...

molt bo! una ironia espetegant dins uns versos que adaptes a la perfecció a cada idea que vols transmetre.

GuSPi