El crit de la vida

Quan el darrer pessic de sol
fuig pel finestró,
m'estimo més el somni
del caçador de quimeres,
esclau de fantasies etèries
que llisquen perennes i lleugeres
sobre fulles verdes de menta fresca.
Quan acluco els ulls
i la foscor s'esmuny
per cada racó del meu cos,
sento com el crit immens de la vida
neix endins el meu cor,
em desperta, m'escalfa,
m'empeny com si el demà
fos una absurda invenció inexplicable,
un lapse de temps esvaït pel vigorós desig
de retornar a la infància,
o potser, de cantar dolces paraules,
inventades i secretes,
on emmirallar els records
i preservar els somriures,
on recordar l'amor, amic,
i somriure a les matinades.