els pitjors moments, quan t'adones de tot, sempre són els d'abans de la fi.... quan saps que estàs a punt de perdre el que tens, però encara ho tens, per poc temps... és difícil.

Et trobo a faltar!!!!!!

T'has oblidat d'RC?
Has perdut la inspiració?
Ens estàs posant a prova?
T'has camuflat?
...

Espero que estiguis bé, i que donis senyals de vida algun dia d'aquests.

Salut!

M'agrada la rima alegre d'aquests versos... escriuràs poca poesia, dius? Has començat bé, doncs!! Bona sort i benvingut!!

Quina sorpresa!! no et sabia relataire... :P veig que els relats són de ja fa un temps... però mai es deixa de ser relataire, per tant espero que vegis aquest comentari. A viam si t'animes a tornar a publicar! Saps escriure molt bé, i ho saps.

Petons!! (a viam si saps qui sóc... jeje)

Queda prohibit recordar sense somriure. De què et serveixen els bons moments, sinò per recordar-los en els moments tristos (o no) per fer-te'ls reviure i somriure de nou, i pensar en el munt que et queden per endavant?
Plorar és massa fàcil ;)

m'ha agradat molt! és molt inesperat i original, a part de que apropes molt el relat al lector, dirigint-te directament a ell/a. L'hauria de llegir tothom, ja que té tota la raó. La inseguretat en una mateixa molt sovint és la que ens fa jugar males passades... cal creure en un mateix, aprendre a estimar-se i a valorar-se...

Bon final i bona reflexió. A vegades mires al teu voltant i et preguntes si la gent realment pensa, o és que es deixa portar pels altres i es pensen que realment pensen quan en realitat no ho han fet. Però suposo que aquesta societat cada vegada ens porta més a això, a donar-nos els pensaments mastegats per fer-nos més senzilla l'existència.
Però si no pensem... com sabrem si existim?
[menjada d'olla xD]

M'agraden els teus relats, endavant! ;)

M'ha agradat molt aquest relat, i també l'interpretació que n'ha fet atram. Dius moltes coses d'una manera fantàstica... m'agrada com escrius.
És molt cert que quan has trobat algú que et dóna "orgasmes d'ànima" costa molt trobar algú que et doni el mateix, i és molt difícil conformar-se amb menys... i per tant val més estar sola que amb algú que potser no et pot fer sentir tant. Em sembla que és el que em passa, no és que no vulgui estar amb ningú, és que ningú em dóna tant.

Et seguiré llegint si puc ;)

La veritat és que comences amb força bon peu... no sé si el relat és escrit en primera persona, però ja és un gran pas que la protagonista del relat sigui conscient de que el que li està passant no és normal, que tingui ganes de canviar-ho, i que sobretot es demani perdó. Encongeix el cor...

Endavant i ànims!!

bonic, però potser perquè ha sortit d'on dius no sóc capaç d'acabar de pillar-lo... Ens veiem aviat, una abraçada!

M'ha agradat molt la manera que fas els versos, insistents sempre en la mateixa estructura, fan un poema original i especial. Felicitats!!

No et puc amagar la meva sorpresa en llegir l'introducció d'aquesta "última" poesia, on anuncies que ens abandones temporalment. Feia temps que no entrava a RC, i el primer que he fet ha sigut entrar a veure què havies escrit de nou... i m'ha sobtat molt trobar-me això. No m'ho esperava gens, però evidentment tens les teves raons (jo mateixa fa bastant temps que no escric...).

No em vull posar dramàtica.... però la veritat és que m'he entristit molt, i sé que et trobaré a faltar. Pot semblar estrany trobar a faltar algú a qui no coneixes. Potser seria millor dir que trobaré a faltar la teva poesia, i crec que a ella si que la conec una mica... i també trobaré a faltar els teus comentaris, que no fallen mai, i que sempre em sorprenen i la claven moltíssim. Gràcies per ser sempre tant atent i per fer-te un lloc "especial" dins RC.

Fins aviat!!! Ja tinc ganes de tastar la nova etapa de Capdelin. Ei, i quan tornis avisa, eh! Saps què? de mentres podré aprofitar per llegir els relats que vas escriure abans que et trobés... i em sembla que ja n'hi ha per estona jeje

Una abraçada!!

Molt bo el contrast entre èxit/fracàs. Quan creia que tenia èxit, ell mateix es fa caure en el fracàs...

M'ha fet gràcia el títol, ja que l'any passat per carnaval em vaig disfressar de coliflor, amb una flor al cul. Casualitats de la vida... :P

que bo!!! tot i que no m'agrada que generalitzis tant... no totes es fixen tan sols en la cua. Però molt bona la crítica, genial.

El compte enrera... o el compte endavant?? Per començar un compte enrera cal partir d'algun nombre... i com podem saber quin és? És millor anar sumant, que no pas restant.

M'ha entendrit molt la teva biografia... :) tan sols tinc 17 anys, però m'agrada veure que a la comunitat relataire hi ha gent de totes les edats. I m'agrada veure que, amb l'edat, hi ha sentiments que no canvien. A més, també m'ha sobtat el que dius de la teva filla, ja que el meu pare té el mateix. Suposo que es deu viure molt diferent des de la prespectiva d'una mare, que des de la d'una filla. Però en el fons, és la mateixa.

T'aniré llegint, i felicitats per estar tant amunt!!!!