La solució dels problemes (II part)

Un relat de: Azalea

Per mi el més important d'una relació és que hi hagi confiança absoluta entre els dos, que ens puguem explicar qualsevol preocupació que tinguem. I mai he dubtat en explicar ni comentar-li res a l'Albert. Sé que intenta entendre'm tant com pot, i que es preocupa per mi. Per això sabia que li havia d'explicar el que em preocupava d'ell, però em costava. Ja feia temps que li havia explicat allò del pare, i sap que és un tema del qual em costa parlar. Segur que ni s'imagina que em capfica la idea que a ell li passi el mateix.

Estem estirats al terrat, abraçats, mirant el cel estrellat. M'agrada estar amb ell. El miro, arraulida entre els seus braços, mentre ell observa les estrelles. Em pregunto què deu estar pensant en aquest moment. Com si m'hagués llegit el pensament, es posa a parlar:
- Has vist quin cel tan bonic aquesta nit? Feia temps que no en veiem un així, oi?
- Sí, aquí a Barcelona no es solen veure gaire bé les estrelles. Te'n recordes aquell dia a Bescanó? Aquell cel sí que era preciós!
- Si, tens raó. Però aquest per poc que l'iguala, no creus? - Em fa un petó a la galta, i continua observant les estrelles. De sobte, em deixa anar i es posa la mà a la butxaca per treure'n la calculadora. No sé què calcula, i la torna a desar. Em torna a abraçar.
- Albert, es pot saber què calcules tant? Perquè ho fas? - li dic, una mica massa fort, malgrat l'intent que faig de dissimular la meva exhasperació.
Ell em mira, rumiant com contestar-me, ja que suposo que li deu ser molt dificil explicar-me tots els càlculs que fa, malgrat que sap que les matemàtiques se'm donen bastant bé. M'adono que està una mica trasbalsat.
- Que perquè calculo tant? Alba, valdria més que no en sapiguessis res d'això, d'acord? Prefereixo que no hi tinguis res a veure. No vull que t'hi fiquis, m'entens?
- Doncs no t'entenc! No ho veus que em fas mal guardant-ho així per tu, i que no me n'expliquis res? Tot el dia capficat amb els números! Em fas mal perquè em preocupes! Ho veus normal estar-te tot el dia calculant bajanades?
- No són bajanades! Alba, no ho pots entendre. Deixa'm fer, d'acord? Quan aconsegueixi alguna cosa ja t'ho diré. - El to de la conversa no m'agrada.
- Quan aconsegueixis què? Potser et podria ajudar, no? Potser així ho podira entendre. No seria millor? - li dic, intentant fent-lo entrar en raó. Potser si no s'ho queda tot per ell, si m'ho explica, sabré si realment li passa com al pare.
Espero una estona abans de dir res, i llavors em diu:
- Com t'ho fas perquè sempre t'ho hagi d'acabar dient tot, eh? T'ho explicaré, però queda entre tu i jo.
- D'acord, no en diré res a ningú, però explica-m'ho ja! - li contesto, intrigada i impacient per saber què bull dins el seu cap.
- Bé, doncs és que és una mica complicat d'explicar, però per explicar-ho d'alguna manera, estic intentant trobar ordre dins del caos. És a dir, demostrar que el caos no existeix. Bé, si que existeix, però si trobes ordre dins seu doncs crec que ja no es pot anomenar caos... M'entens? L'univers està descrit per lleis matemàtiques, n'estic convençut. Segur que degut a alguna llei que encara desconeixem aquesta nit podem veure les estrelles tan boniques com aquell dia a Bescanó. Segur que per alguna raó aquella nit ens vam conèixer. No va ser per casualitat, Alba.
- Uf, sembla molt complicat, no? Però això seria com creure en una mena de destí, com creure en què tot està escrit.
- I no ho creus així, tu? Jo crec que si coneguéssim el munt de lleis i relacions que ens falten per descobrir, ara mateix podria dir-te si tindrem un nen o una nena. - em diu, mig rient, tot i que està molt concentrat explicant-me les seves idees.
- Però què dius? Després de tants càlculs has arribat a la conclusió que vull tenir un fill amb tu? - Ric, seguint-li la beta. Sap de sobres que penso que som massa joves, que ja arribarà el moment.
- Ui, si sabéssis el munt de coses que he descobert després de tants càlculs! Fins i tot sé que seràs tu qui m'acabarà demanant un fill, però encara em falta saber quan arribarà el moment. - Riem els dos. Ja li agradaria!
- Va, ara de debó. No he arribat a cap conclusió encara, però hi he d'arribar. Ja s'han demostrat coses sobre el caos determinista. Fixa't en la geometria fractal: el tot conté la part, i la part és el tot. Es pot dir que és ordre, no? I les formes fractals provenen d'un sistema caòtic. Curiós, ja ho pots ben dir. Però estic convençut que es pot anar més enllà. Podem trobar formes fractals en les cristalitzacions, als núvols, als boscos, a les galàxies...
- Para el carro un moment. Em sembla que ja veig per on vols anar, però Albert, perquè vols trobar aquestes lleis, si és que se'n poden dir així? Creus que cal? De què ens ha de servir saber què passarà? No val més viure el present, i el futur ja arribarà? T'estàs perdent el que passa al teu voltant capficat en aquestes fòrmules, i de totes maneres no arribaràs a cap resultat. - li responc, intentant saber perquè vol dedicar-se a esbrinar això.
- Mira-t'ho d'una altra manera. No t'has preguntat mai què hi fem aquí? Què és l'univers? Perquè existeixes tu, nosaltres, i tot plegat? Hi ha d'haver alguna raó, Alba. I matemàticament la descobrirem. I si ningú ho fa per mi, ho he de fer jo. - sembla boig dient-me aquestes paraules, amb els ulls ben oberts, mirant-me fixament. Empasso saliva, sense perdre la calma, i continuo:
- Què és l'univers, dius? Hi ha tants universos, Albert! El teu, el meu,... cada vegada que neix algú, neix un univers. Tu i jo tenim el nostre propi món, o sigui que imagina't, per cada univers que es creua amb un altre, se'n crea un de nou. Per tant, es van duplicant i triplicant eternament... Vols trobar una equació, o una llei que t'expliqui això? Potser sí que es podria trobar, però què soluciones trobant la solució? Quin és el problema que et cal resoldre? Eh?
Em sembla que he ensopegat amb la pedra. Ha quedat com estabornit al sentir l'última frase que he pronunciat.
- Quin és el problema que em cal resoldre... - diu, amb veu baixa, mirant el terra. Me'l quedo mirant, i li passo el braç per l'esquena. Després em fa un petó, s'aixeca i se'n va. Què li deu passar ara? Ja no tinc esma per anar-li al darrere, o sigui que em quedo estirada al terrat mirant les estrelles, mentre una llàgrima em cau galta avall.

Quan entro al pis vaig directament cap al llit. Ell està al lavabo, no ens hem dit res. Mentre estic estirada, amb el llum apagat, sento que ell va cap a la cuina i s'asseu a la cadira. Després hi ha silenci, deu estar rumiant altre cop. Jo també em poso a pensar. Si és veritat que l'Albert té el mateix que el pare, no sé si podré suportar-ho. I em faig la mateixa pregunta que li he fet a ell: Quin és el problema que em cal resoldre per estar tranquil·la? Suposo que primer m'he d'assegurar que l'Albert està malalt. Potser tan sols és que tinc tanta por que tingui la mateixa malaltia que el pare, que ho estic exagerant tot massa i m'imagino coses que no són. Tan de bó. Hauré d'anar a parlar amb un psiquiàtra, per assegurar-me'n. Sento l'Albert que agafa un got i obre l'aixeta. Després continua el silenci, i m'adormo.

- Alba... em sents? - és l'Albert, que m'està fent petons per despertar-me. Perquè em desperta, ara?
- Tinc son...si haguéssis vingut abans! - em giro d'esquenes a ell, emportant-me casi tota la manta amb mi. Ell es posa dins el llit, i m'apropa cap a ell.
- Alba, escolta'm, vols? He estat pensant en allò que m'has dit al terrat, i saps què? Tenies raó. Bé, raó a mitjes en alguna cosa. I gràcies a tu he trobat la solució.
Em giro de cares a ell. M'ha desvetllat de cop.
- De quina solució em parles?
- La solució és que el problema per resoldre no existeixi.
Me'l miro, pensant bé en el que acaba de dir. "La solució, és que el problema per resoldre no existeixi." Somric. I m'adono que el problema no existeix, que ja està solucionat.




Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • bestial![Ofensiu]
    Capdelin | 04-11-2006

    malgrat que el relat té certa extensió i que a mi em sedueix més la poesia... l'he llegit sense respirar fins al final. Busques mil excuses i universos, travesses camins de paraules, dibuixes escenes poètiques i melangioses... per arribar de puntetes al final genial:
    la SOLUCIÓ és que no hi hagi PROBLEMA!!!!
    Ens han educat en la resolució de problemes aritmètics, matemàtics, físics, químics, psicològics, gastronòmics, econòmics, socials, afectius... fins i tot ens han contagiat que no té importància tenir problemes perquè tots tenen solució (més o menys traumàtica)... fins i tot la presó pot ser una solució temporal escursada si aparentes bona conducta en la garjola...
    la SOLUCIÓ és evitar el PROBLEMA!
    Una abraçada

  • m'agrada![Ofensiu]
    Addison | 19-04-2006

    Hola! Després de llegir els teus relats, m'he decidit a comentar alguna cosa sobre aquest bàsicament per dues raons: 1.- Injustament ningú l'ha comentat i trobo que es de lo millor que has escrit; i 2.- les conclusions que he extret del mateix m'han agradat. Sovint la necessitat de tenir-ho tot controlat ens aboca a intentar solucionar problemes que ni tan sols sabem d'on surten, i llavors es pot acabar en un cercle viciós en el que fem el que fem no ens sentim realitzats perque no sabem ni que estem intentant arreglar. En fi, és possible que no fos això el que volies transmetre en el teu relat però és el que jo n'he tret. M'agrada com està escrit, no es fa feixuc de llegir i em sorpren que no hagi estat comentat com ho han estat els altres. T'agraeixo molt que comentessis el meu relat, és el primer que escric i em fa molta il·lusió que algú ho llegeixi i més encara si em diuen que els hi ha agradat. Has guanyat un nou lector. Segueix escribint, ho fas molt bé!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Azalea

21 Relats

94 Comentaris

31388 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
M' encanta la poesia relataire.
Encantada, jo? Sí, m'encanto sovint :P

Si hagués de definir el que escric... suposo que us hauria de dir que m'agrada jugar amb les paraules, la sinceritat, l'espontanietat, i sobretot, que escric quan em surt i necessito fer-ho...


"Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu; només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res."

Miquel Martí i Pol

- - - -

"El cel és tot ple d'estrelles
i jo una més, no hi ha dret!
Me'n vaig del planeta Terra
sense nau, sense coet.

Tota jo tremolo i friso.
Hi ha escretlles al meu cervell:
si m'hi entra llum de lluna,
pessigolles al clatell.

M'acosto a un altre planeta.
¿Com serà, com no serà?
¿Tindrà mar, tindrà muntanyes,
tindrà rius i tindrà pla?

Com se'm menja aquest silenci
sonor i fosc de l'espai.
Per més que els crido i els crido,
els amics no em senten mai.

¿Qui trobaré a l'altra banda
que m'entengui el dolç parlar?
Si trobo algú que m'agradi,
tindrà boca, tindrà mà?

Mentre dura aquest viatge,
tinc un dubte que em consum:
passant d'una estrella a l'altra,
no hi deixaré un xic de llum?"

Narcís Comadira


-------------------------------------------


*[LLuita pels teus somnis...]