peres

72 Relats, 285 Comentaris
91927 Lectures
Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com

Últims relats de peres

  • A l'alçada del relat 72 hi ha canvi de carril

    peres - 06-09-2007 - 1379 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    A partir d'ara els nous relats els publicaré amb el meu nom, aquí. més

  • El sacrifici del cor

    peres - 02-05-2007 - 1514 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Un relat de rerefons bíblic. (Ja vaig escriure una altra narració relacionada amb la mateixa temàtica: En Judes i la Magda) més

  • Esbroncades no!

    peres - 02-04-2007 - 1339 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Fa setmanes, mesos, que no publicava res, no tinc temps ni per escriure. Això que envio ara, de fet, ho vaig escriure a continuació de l'anterior, però no havia tingut ni un minut per revisar-ho fins avui. més

  • Sobre l'autoestima i els fracassos

    peres - 01-01-2007 - 1656 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    No sóc psicòleg ni res d'això. Només tinc una mica d'experiència. I constato, ara que he rellegit el text, que com la majoria dels assaigs és molt poc pràctic. Jo diria que no serveix per a res, tret de per deixar anar jo mateix una cosa que duia a dins. És, doncs, una teràpia per a l'autor. No hi busqueu solucions de res. Si teniu problemes, no us refieu del que dic aquí i aneu a cal psicòleg. O als pares, si encara els teniu, que sovint en saben prou de la vida i de nosaltres mateixos com per donar-nos un bon consell. O als amics, que segur que en teniu que són bona gent. més

  • Que difícil que és casar-se

    peres - 30-12-2006 - 1753 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Reflexió... i crida desesperada. més

  • Traumatitzat pels laics

    peres - 27-11-2006 - 1967 Lectures - 16 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Sóc plenament conscient del risc que comporta publicar aquest assaig tan políticament incorrecte. Però el fet és que odio els arguments demagògics i crec que no tot s'hi val per defensar el que un pensa. Ara, no conec ningú que s'escapi de recórrer a la demagògia o a l'exageració -jo tampoc-, i és això el que he volgut denunciar amb aquest escrit, oferint els arguments a l'inrevés de com se solen donar, perquè se'n pugui pescar el ridícul que fan. D'alguna manera, doncs, és una autocrítica. Espero que els lectors i lectores que el llegeixin sense passar per aquesta introducció siguin prou intel·ligents per veure-hi... les segones intencions. (Ara, per sort, ja ningú no pega ni tortura els nens, almenys legalment, en el món que en diem civilitzat. És cosa passada. Tant de bo que duri.) més

  • Carol Vicent, de cos present

    peres - 26-11-2006 - 1410 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 11 minuts

    He recreat l'aventura trista d'una dona, a partir d'unes quantes dades arreplegades de la premsa. més

  • Ella no m'estimava

    peres - 08-10-2006 - 1644 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    Assaig sobre una relació difícil, inspirada en un seguit de converses amb una amiga que ha viscut molt de prop una situació similar a la descrita. «Similar» no vol dir igual: vol dir semblant, «que sembla, que s'acosta en la seva figura, qualitats o manera d'esser a algú o alguna cosa» (Diccionari Alcover-Moll), o sigui, que en alguns punts s'hi assembla, en altres no. D'altra banda, he procurat dissimular al màxim les dades perquè ni la meva amiga -a qui he deixat llegir l'original i m'hi ha fet un parell d'observacions que he seguit fil per randa- ni ningú altre no se'n vegi perjudicat. Ho aviso: és una història força trista. més

  • Les paraules també es moren (i 2)

    peres - 07-08-2006 - 3482 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    Continuació de la conferència. més

  • Les paraules també es moren (1)

    peres - 07-08-2006 - 2476 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Em van inspirar aquesta conferència uns quants relats que he llegit fa poc a RC: un era de Rosa Nebot, Els ulls del bandoler, un altre de Xàfec, Història d'un navegant, un altre de Salroig, Un peu enrere, molts de Ninel... Són relats que em penso que són molt diferents del meu, però el meu se'm va acudir llavors que llegia aquests altres textos. Em venien al cap flaixos breus quan els llegia -de primer eren flaixos inespecífics, poc lluminosos-, i quan vaig llegir el de la Rosa se'm va acudir la història gairebé tota sencera, amb un munt de detalls. I em sembla que és de justícia dir-ho, perquè no se sap mai en aquest món misteriós de la creació per què et vénen les coses al cap. I com que les més

  • Les almoines de l'avi

    peres - 18-07-2006 - 1159 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Una història casolana més

  • El petit Rudi a la recerca d'Inge

    peres - 23-06-2006 - 1091 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 31 minuts

    «Quan vaig entrar a la vida resultà que tot era diferent de com em pensava. Era com si anéssim amb l'ascensor fins al desè pis, i en sortir de l'ascensor resultés que no hi havia desè pis, no hi havia parets, no hi havia terra, no hi havia sostre, no hi havia res. I l'ascensor ja se n'havia anat.» Nina Berbèrova, El subratllat és meu (títol original rus: Cursiv Moi; trad. Josep M. Güell i Socias), Edicions 62, Barcelona 1995, p. 93. El personatge d'en Rudi va néixer al final de l'estiu passat (2005), que volia escriure un conte d'un nen ingenu i senzill que es perdia en un lloc desconegut i que feia preguntes als adults sobre coses molt òbvies. No me'n vaig sortir, però hi va haver idees que les vaig conservar. Després em van parlar d'això de la Tertúlia Digital i em va venir al cap que podria adaptar-hi el que tenia del Rudi. I, en efecte, així que m'hi vaig posar van començar a sorgir personatges, situacions, diàlegs i idees noves a raig. De tota maner més

  • El meu llaç!

    peres - 18-04-2006 - 1360 Lectures - 11 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    No sé com m'ha vingut al cap aquesta idea, de vegades em passa tot d'un plegat. Si el relat us agrada no és mèrit meu, és de l'àngel de la guarda dels escriptors aficionats, que me l'ha inspirat. Un dia us parlaré d'aquest àngel tan especial. més

  • Les 24 hores del dia

    peres - 13-04-2006 - 1207 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Aquesta també és romàntica, i de fet la vaig començar abans que l'anterior (o sigui, abans que la d'aquí a sota), però mira, al final vaig comença i acabar l'altra i aquesta ni tan sols ara no sé si està acabada o no. Però la dono per bona, ja està bé, tu. més

  • Sóc tota teva

    peres - 02-04-2006 - 2608 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    Una història d'amor com les d'abans, amb començament i final feliços. (La categoria del relat hauria de ser "romàntica", però no existeix. I "eròtica" no ho és pas. Per això he hagut de posar que és "social".) més

Últims comentaris de l'autor

  • peres | 30-07-2007 | Valoració: 10

    no és que sigui "tan català" com llumí, sinó que és "més català" que llumí. Llumí és un invent molt recent (no té encara un segle) procedent del francès per no dir ni cerilla ni misto, que és com s'havien dit tota la vida, però es veu que sonaven "massa castellans". Això que dic aquí no m'ho invento: és de Joan Coromines.

    Jo també vaig tenir un avi... que no vaig conèixer prou, que era d'aquesta veta. El meu pare li va agafar algun tret, com era allò de parlar el castellà amb fonètica catalana militant, i també el de no parlar mai en castellà a casa, ni que fos amb convidats. Recordo un matrimoni d'argentins, una vegada... que divertit! El meu pare hi parlava pausadament, en català, dient-los que si parlava a poc a poc segur que l'entendrien. I ells, pobrets: "Sí, claro, claro..."

  • peres | 30-07-2007 | Valoració: 10

    agradi, es llegeixi o no es llegeixi, ella haurà viscut."

    Això que dius és molt important, és l'essència de la creació artística. Però és difícil d'acceptar, ho has de reconèixer.

    Aquest relat dius que el vas escriure fa 25 anys? O el que s'hi explica va passar fa 25 anys? Suposo que deu ser això segon.

    En qualsevol cas, felicitats, noia. Celebro haver-te conegut.

    Oi que sap greu i alhora produeix molta satisfacció descobrir de tant en tant, de sobte, els relats d'un(a) autor(a) que t'agraden entre els milions que hi ha aquí? (Sap greu perquè dius: ja els podien haver destacat més els editors, no?, els relats d'aquest(a) autor(a), i avisar des del primer dia que els va començar a publicar que "avui tenim una cosa especial"?) És inevitable, però: segur que hi ha molts tresors amagats dins RC, i alguns mai no els podrem descobrir, i potser els seus autors es desanimaran i pensaran que allò que han fet no és bo... Hi penso sovint, en això.

    Bé, torno a dir-ho, celebro molt haver-te conegut, també per això que deia aquí al damunt.

  • peres | 30-07-2007 | Valoració: 10

    com et deien ja més avall, que no deixis d'enviar missatges personals, que no facis cas dels poca-soltes o dels insensibles i que valoris molt i molt la possibilitat que amb algun dels teus missatges personals canviïs un dia gris i trist de la persona que et llegeix en un dia de sol i de colors a dojo, perquè el(s) teu(s) missatge(s) ha(n) arribat allà al fons del cor, t'ho digui o no t'ho digui el destinatari.
    Una abraçada, Nubada.

  • peres | 27-07-2007 | Valoració: 10

    ben senzilla, que sembla impossible que se li pugui treure més suc del que se li ha tret milions de vegades. I ens agrada una altra vegada, ens atrau, perquè és una història meravellosa, és la història de la humanitat: és la nostra història.

  • peres | 16-06-2007

    si has sentit a explicar un fenomen japonès creixent: els hikikomori. Són adolescents que es tanquen a l'habitació i s'hi passen els dies, les setmanes, els mesos, els anys!, sense sortir per a res. Fan un forat a la porta com si fos una gatonera i per allà els pares els passen el menjar... Sí, els passen el menjar perquè si no els fills, de dins estant, els amenacen de fer-ne alguna de grossa.

    Molts no parlen: fan com el noi de Little Miss Sunshine (l'has vista?).

    L'epíleg d'aquest comportament de molts joves i no tan joves -perquè la moda ja fa temps que va començar- és en molts casos el que em sembla que apuntes al teu relat...

  • peres | 16-04-2007 | Valoració: 10

    anàlisi d'una situació de perplexitat. Aquí el tema és el paraigua i la pluja, però trobo que aquestes situacions passen tot sovint, amb motius més o menys fútils o transcendentals. I decidim, finalment, i llavors ens equivoquem, o no. Però cada decisió, per petita que sigui, ens pot canviar la vida, fins al punt que després, si mirem de rectificar aquella decisió, de vegades ja és impossible i altres cops la rectificació ens pot condicionar la nostra activitat i les nostres vivències durant molt de temps...

    O sigui, molt ben explicat, ja ho crec. I breu, que és més difícil.

  • peres | 10-04-2007

    no sé si va de debò o no el relat, però també podem considerar aquestes coses com costums socials, tradicionals, familiars, de país, etc. Les motivacions històriques no són el més important, no?

    I un altre argument: no cal fer-ho TOT perfecte per ser un bon professional, no cal parlar en català tothora per ser independentista (jo en conec uns quants que són castellanoparlants), no cal complir e-xac-ta-ment totes les normes de circulació i no passar-se ni un km per hora a l'autopista per ser un bon ciutadà... De la mateixa manera, encara que a casa vostra només es compleixi una norma de les tradicionals de setmana santa, això no vol dir que sigueu hipòcrites en matèria religiosa: vol dir simplement que ta mare creu que és millor això que res, o sigui, que ella es troba més bé fent això que no pas no fent-ho, i crec que li ho hauríeu de respectar.

    I és que entre el blanc i el negre hi ha molts grisos, noia. No vols deixar que la mare sigui "una mica religiosa", ni que sigui un dia l'any?

  • peres | 04-04-2007 | Valoració: 10

    que ja havia llegit aquest relat, perquè em sona molt, però devia ser un dia que no tenia temps per a res, o que no estava inspirat, i no vaig deixar-hi cap comentari.

    És boníssim: tendre, ingenu, melancòlic, sentimental... Transmets moltíssim en poques ratlles. Quina enveja, saber fer això.

  • peres | 20-03-2007 | Valoració: 10

    "'Volem que la gent siga feliç'. No es pot trobar un argument més convincent ni cap fi més lloable que el que compartixen un grup de músics d'Algemesí, que es reunixen per fer coses pels altres de la manera que en saben: fent sonar els seus instruments. Fa uns anys eixa afecció va esdevenir Xaranga sense Fronteres, una ong que no pots oblidar-te de convidar a una festa si vols assegurar l'èxit i la diversió per a tots els convidats." (pres d'internet)

    Més enllà d'això, quina mà de grans cançons de la història de la música no han sorgit de moments previs de gran tristor, que els artistes han combatut justament plasmant els sentiments al pentagrama!

    La música és la gran amiga de l'ésser humà: mai no traeix, fa somriure, acompanya sempre, fa plorar quan necessites fer-ho.

    (Hi ha també músiques de guerra, però són només soroll per mirar de tapar els crits esgarrifosos de les consciències dels combatents.)

  • peres | 12-03-2007 | Valoració: 10

    records, quines emocions les de l'adolescència...

    M'has fet pensar en els meus nerviosismes i neguits, en els misteris que s'anaven descobrint, en els processos vitals que llavors (sóc de la mateixa fornada) crec que anaven més compassats amb la creixença.

    No sé si ara els nois passen les mateixes emocions. Em fa l'efecte que la majoria arriben a l'edat aquesta amb tot conegut. I és tan emocionant descobrir per tu mateix els misteris, sense que te'ls hagin explicat abans, sense que els hagis vist prèviament un milió de vegades a la tele...

    (La M. Mercè és germana teva?)

  • peres | 10-03-2007

    t'has fet pregar fins que no has tornat a publicar, eh?

    Constato:
    1) que continues estant com un llum.
    2) que hi ha una frase en aquest relat, una frase que conté tota una història que es podria convertir en un relat sencer, una frase que m'ha encantat: "Una família es fa una foto davant dels esglaons de l'església on sec i jo sortiré de fons a la foto escrivint 'una família' i quan ells mirin la foto i s'adonin que era allà darrere escrivint potser pensaran 'què deuria escriure' i serà una cosa de poca importància que no sàpiguen mai que escrivia sobre ells".
    3) suposo que amb altres frases teves d'aquest mateix relat també es podrien construir altres històries independents, però aquest cop m'he fixat en aquesta.
    4) et suggereixo que posis punt i a part en els paràgrafs, perquè tot i que queda molt original no posar-los, de vegades et trobes que la línia acaba just al final de la ratlla que li toca i llavors continues llegint a sota pensant-te que és la mateixa frase i no.
    5) com que ets molt llesta i ja devies haver pensat en això que et dic a 4, et dono permís per no fer-me cas.
    6) una abraçada, nena-que-s'amaga-rere-un-envà-o-un-bloc-de-formigó de... (?) (és el monument a les víctimes de l'Holocaust?; no hi he estat però n'he vist fotos)

  • peres | 06-03-2007 | Valoració: 10

    una vella tradició, un repte que s'han plantejat sovint molts creadors literaris catalans, en prosa i en vers: a veure fins a on arribo amb monosíl·labs.

    Potser ja coneixes una de les més grans creacions del gènere, un poema d'Iu Bohigas publicat aquí mateix a RC, un que es diu "Plet per un gat i un gos", o una cosa així.

    Bé, felicitats.

  • peres | 03-03-2007 | Valoració: 10

    trob a faltar aquells punts de referència. Potser no caldria que fossin tan omnipresents com eren, amb tant capellà pel carrer i tot allò, però tens raó que ara tot és molt gris i la gent celebra el Carnestoltes sense saber ben bé per què.

    Advent, Nadal, Carnestoltes, Quaresma, Setmana Santa, Pasqua... i llavors ja era la Primavera, l'Estiu, la Tardor. Si us hi fixeu, tot plegat ajudava a passar més entretinguts els durs hiverns d'altres temps, mentre que ara, com diu la Conxa, tot és igual.

    Per ací les pastisseries venen bunyols de quaresma... però els van començar a vendre ja abans de Carnestoltes i tot! És que no es respecta res ;-)

    I la penitència, si es fa a fi de bé, tampoc no fa tant de mal un cop l'any. Per exemple, els grassos haurien de menjar menys per Quaresma, i els prims haurien de menjar més.

    D'altra banda, la Setmana Santa sí que m'agrada seguir-la de la manera tradicional catalana... que evidentment no té gaire a veure amb l'andalusa i amb la d'altres indrets de l'Estat espanyol, tot i que durant anys es va intentar importar ací aquell estil foraster.

  • peres | 04-02-2007 | Valoració: 10

    després de tant de temps.

    He trobat aquest nou relat ben bé de casualitat: això de RC és un pou sense fons, un mar sense ribes i un univers sense límits... (i demano perdó pels exemples tan suats). Bé, no exactament, ara com ara el límit d'aquest univers és exactament de 34.280 relats coneguts. Però com les estrelles, demà en seran més.

    T'he trobat per casualitat perquè he vist el teu nom entre els dels "autors a l'atzar" i he pensat: té, a veure si ha escrit res més. És curiós això que passa aquí (i suposo que també bonic): el teu nom, que fa un parell de dies vaig veure amb lletres grosses als diaris, el trobes aquí entre els "autors a l'atzar". Hi entres i veus que és de fa dos dies i ha tingut fins ara 2 lectures. N'hi ha per meditar-ho.

    Sobre el relat: m'encanten els missatges ètics d'aquest tipus. En dues ratlles ens ho dius tot. Però abans, quatre pinzellades que ens preparen per a la reflexió final. Tots sabem que hi ha infants que moren en aquestes guerres absurdes, perverses i pornogràfiques, però com que són tants, i cada dia, i amagats en un munt de xifres que compten altres cadàvers, no ens aturem a pensar en el que significa cadascuna d'aquestes tragèdies, la de cadascuna d'aquestes criatures i la de les seves famílies.

    Gràcies per compartir el teu ofici amb nosaltres.

    (Als de RC, si és que donen l'abast per llegir això: no creieu que convindria que hi hagués un prestatge "Fora de sèrie" a la portada per a aportacions "especials"? "Especials" vol dir de gent molt bona, autèntics professionals, que escriuen aquí molt de temps en temps i que em fa por que quan publiquen puguin passar despercebuts. Perdoneu aquestes exigències una mica idiotes en un web multitudinari com aquest... Ja sé que el que dic és impossible... i que la democràcia, que és el menys dolent dels sistemes d'organització dels éssers humans, té aquestes coses. Però potser hi podria haver una "solució", o almenys una pegat d'urgència, per pal·liar alguna de les disfuncions que inevutablement s'hi produeixen.)

    Quint rotllo que he clavat. Disculpes.

  • peres | 03-02-2007 | Valoració: 10

    bon relat! Suposo que no has estat mai en una comunitat d'aquestes, però m'imagino que deu ser una cosa així: cada petit detall de cada dia, per conegut que sigui, esdevé una possible història que ens ajuda a passar el temps.

    El més horrible d'aquestes situacions deu ser justament això: la impossibilitat de controlar la teva vida. Tota l'existència esdevé un turment perquè no hi ha res que sigui teu, no pots triar. L'àmbit de llibertat és només l'interior, i tampoc per aquí no es pot avançar gaire, perquè la consciència ens diu que si som allà és per culpa nostra.

    Imagina't el que deu ser això mateix sense culpa! És a dir, el que deu ser patir allò per una decisió judicial equivocada! Perquè ens han trobat "en el lloc més inadequat i en el moment més inoportú" i no hi havia ningú més...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: