El quadern

De camí a l'oficina sol travessar el parc. Tot i que les sabates li queden un pèl polsoses, li agrada començar el dia resseguint l'enfilall de til·lers i gaudir del seu perfum, ara que estan florits.

Però des de fa poc se li ha afegit un segon motiu. La veu cada dia asseguda vora la font i no se'n pot estar de mirar-la. Vaja, pensa, dolça i delicada, el tipus de noia que mai es fixaria en un tipus com ell. I a poc a poc, va allargant la ruta, vorejant els parterres de davant dels bancs des d'on pot observar-la millor.

Li sembla veure que sobre la bossa de mà té un quadern on escriu, i això l'encurioseix molt. L'endemà, es compra un cafè per emportar-se, s'asseu en un dels bancs pròxims, i en el moment en què ell s'aixeca per no fer tard a l'editorial, es creuen la mirada i se saluden tímidament.

Segur que escriu poesia, pensa ell. No pot ser d'altra manera. I amb aquest intent d'acostament, van transcorrent les setmanes, fins que arriba el dia en què ell s'hi apropa, i just quan s'asseu al seu costat, ella tanca dissimuladament el quadern.

Ara, els agrada recordar aquells temps. Tot començà quan ella, un dia de camí a la feina, va quedar encisada en veure’l entrar en aquell edifici carretejant un tou de llibres, i a poc a poc, aconseguí fer-lo caure al seu parany.

I també riuen molt, sobretot quan recorden els preciosos versos que ell imaginava on no hi havia altra cosa escrita que una llista de la compra.