Que difícil que és casar-se

Un relat de: peres

Digueu-me antigalla, digueu-me dinosaura de l'espècie pterodàctila, digueu-me retaule tronat, però jo des de sempre que havia somiat amb un bon casament dels d'abans. De blanc, amb vel, vestit de cua, en una església. Potser a Montserrat. Amb l'home de la meva vida, absolutament convençuda que no n'hi hauria d'altre. I per sempre. I amb fills, dos o tres mínim. A ell me'l trobaria un dia plantat al meu davant i només li hauria de dir «meu!».

Us asseguro que he pensat així tota la vida. Ho he somiat adormida i desperta, hi he rumiat milers de vegades, ho he imaginat sense parar. Algun cop -sobretot darrerament- he sospitat que potser la cosa no seria tan fàcil, que hauria de lluitar i buscar i remenar i triar... però ni així no em desanimava.

I té, ara sí que em toca. Més ben dit, m'acosto a la trentena, de manera que si no m'espavilo em passarà l'edat i, si tant vull casar-me, hauré de conformar-me amb el primer que ensopegui, que potser no voldrà saber res de casaments ni d'esglésies ni de colors blancs. Ni de fills. Ni de durades eternes.

He tingut uns quants pretendents. Però cap ni un no m'ha fet del tot el pes. Jo no volia provar-ho per veure el què. Jo volia trobar el meu home definitiu, enamorar-me'n i assegurar-me que ell pensava més o menys com jo en unes quantes coses bàsiques, i llavors avall que fa baixada. N'he conegut un parell que m'han dit que sí a tot, però no els he vist prou sincers. Em feia l'efecte que havien estudiat el cas, la meva candidatura, i havien fet veure que pensaven exactament allò que jo volia que pensessin. No eren sincers. Ho sé perquè un d'ells m'ho va confessar així que jo el vaig començar a collar, una vegada que li havia mig suggerit que m'enredava. I ell: «Enredar-te? Com pots pensar...?» I jo: «Mira: açò, això i allò altre.» I ell, vermell com un tomàquet, en comptes de demanar disculpes -jo l'hauria perdonat, perquè els defectes els entenc, el que no accepto és la mentida conscient quan ens hem ficat en una conversa seriosa i transcendental-, va mirar de fer veure que no, que era una aparença, que ell no era així... Fins que em va confessar que tot plegat havia estat una comèdia. I ho vam deixar córrer.

L'altre, el segon que semblava més seriós, va insistir una mica més, però al capdavall vaig veure que ell sobretot el que tenia era pressa, i mig any després ja me'l vaig trobar casat amb un saldo. Potser bona noia, però un saldo. Un saldo que va deixar-lo a ell per un altre que li devia oferir més al cap de no gaire temps.

Ep, no dic que jo no sigui un saldo per a molta gent. Pot ser que ho sigui, i tan contenta. No em fa re. És inevitable que totes tinguem a la punta de la llengua aquesta mena d'apel·latius quan parlem de contrincants. Ens estimem molt a nosaltres mateixes. I ells també ho fan, que això no és una cosa només de les dones.

I després, hi ha hagut al meu voltant uns quants passavolants que no m'han durat, la majoria, ni una tarda de xerrera. Els engego, quan veig que només volen una sessió de companyia unilateral gratis o de sexe de franc. O potser més d'una sessió, però en realitat cap cosa seriosa. Només volen jugar a papes i mames, a obstetres i pacients, a psiquiatres de fer broma. Amb algun la història ha durat una mica més, però com a amics, per fer-nos efectivament una mica més de companyia bilateral, quan ja estàvem tots dos convençuts que allò no tirava ni amb rodes.

I ara em trobo que si apareix el meu príncep blau d'una vegada... em sembla que no li sabré dir que sí. No m'hi atreviré. He vist tants trencaments, tants contes de fades esguerrats, tants desastres... Amigues meves de tota la vida, que s'havien casat d'allò més enamorades i segures, i al cap d'uns anys... o d'uns mesos, tot a fer punyetes. Jo els demano: «Però tu estaves tan segura d'ell com de tu?» I diuen «que sí, que sí», i plora que ploraràs. «I què creus que ha fallat?» I diuen «no ho sééééé...» Ploren, tot i que de vegades són elles mateixes les que han tallat: diuen que han descobert de sobte que l'home amb qui s'havien casat no era com es pensaven.

Jo, de vegades, al·lucino. Que no es van conèixer prou abans? I, la veritat, els motius de molts trencaments són absurds, són beneiteries: ningú dels dos no vol cedir en un punt, i au. Tots dos tenen un caràcter fort, i au. No em deixa fer no sé què, i au. I jo que dic: «De veritat que heu plegat per això?» I ella: «No entens reeee...» I jo crec que sí que ho entenc.

Ara, a mi em fa por l'altre, és clar. Jo em refio de mi mateixa, sé que sóc pacient -ho he demostrat prou fins ara-, sé que sóc dialogant, sé que sóc pactista, sé que sóc flexible. Però, i si l'altre no és res d'això?

Puc estar segura de mi? Responc: crec que sí. Puc estar segura d'algú altre? Contesto: no ho sé, aquest és ara el meu problema. Just ara mateix. És ben clar que el meu casament blau cel era un somni irreal. Però ara, si busco algú que no sigui perfecte però que s'aproximi al que jo volia, podré estar segura que la cosa anirà bé?

Es pot estar segura, abans de casar-se, que allò durarà, que l'altre és sincer, que no t'enganyarà, que no ho fa per jugar, que t'estima de debò, que està disposat a passar crisis i tempestes sense desmuntar-se? I ara no em digueu que segons com és millor deixar-ho córrer, que això ja ho sé. Si hi ha violència, per descomptat. I si hi ha hagut engany des del començament i el donzell en realitat només volia dret de cuixa i dona en propietat, també. Però no em digueu tampoc que el que passa avui dia és normal. Si sembla que la humanitat sencera es divorcia! Si totes les parelles se'n van a can pistraus! Si no hi ha cap matrimoni jove que aguanti ni una bufadeta de mestral! Qui voleu que tingui fills, amb aquest panorama? I sense fills, a on anirem a parar?

Jo volia de sempre un home bo per a tota la vida, com a les pel·lícules romàntiques. I ara que em tocaria, em fa l'efecte que no trobaré ningú. M'hauré de conformar a tenir aventures, com tothom. Amor a terminis. Uns quants glops i apa, un altre. Em fa una ràbia...

I ja està.

-Senyora, em sap greu, però això és massa llarg per a un anunci. Ho hauria d'escurçar.

Comentaris

  • Ha, ha, ha![Ofensiu]
    Nubada | 31-07-2007

    Aquest relat es llegeix amb un somriure i s'acaba amb una riallada. Un final totalment inesperat, m'ha fet molta gràcia, de debò!

    Dit en boca d'una dona que que ens pot semblar carrinclona, deixes anar unes quantes veritats, sovint no reconegudes, sobre la realitat del món de les parelles i les separacions.

    Gràcies pel comentari a "Ànima d'artista". Em preguntes si el vaig escriure fa 25 anys o si el que s'hi explica va passar fa 25 anys. Doncs les dues coses. El vaig presentar al concurs literari de l'institut. I no vaig guanyar res. Però endavant...!

  • Fina ironia [Ofensiu]
    Unaquimera | 22-01-2007 | Valoració: 10

    Un relat entre l'humor i la crítica, entre el monòleg i l'assaig, divertit i ben realista, ple de reflexions interessants i de retrats de situacions i personalitats que resulten llocs comuns de la quotidianitat...

    El final, deliciós! Amb un sola frase, situes l'acció, exposes el propòsit de la reflexió, planteges una sèrie d'expectatives i decisions de la protagonista sense narrar-les, enumerar-les, desenvolupar-les... una curiosa economia després de la generositat de paraules, que li dóna el cop de gràcia al relat i li atorga personalitat pròpia.

    Feia temps que no et llegia i encara més que no et comentava ( des del teu llaç, em sembla recordar ) i m'alegro molt d'haver passat per aquí a veure què havies escrit darrerament: ha estat un plaer llegir-te!

    T'envio una abraçada ben enriallada,
    Unaquimera

  • Hola, peres,[Ofensiu]
    kukisu | 22-01-2007

    m'ho he passat molt bé llegint aquest relat molt encertat en el to i el contingut, jo en trauria el final, potser un xic brusc?, jo penso que de la manera com vol casar-se aquesta xicota ja ho hauria d'haver fet abans, perquè a certes edats les coses es veuen molt diferents. Deu ser que si l'amor no és cec no funciona, oi?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

118434 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com