Sobre l'autoestima i els fracassos

Un relat de: peres

Premissa primera. No som sols al món. La immensa majoria dels humans no podem sobreviure si no ens relacionem sovint, cada dia, amb altres éssers humans. Necessitem parlar i, de vegades, tocar-nos, besar-nos, abraçar-nos. N'hi ha que això de tocar-se no, o no gaire, que amb parlar i mirar, escoltar i ser vistos, en tenen prou. No els agrada gaire tocar ni ser tocats, almenys fins que no passa força temps. Però saben valorar que una persona a qui li agrada tocar, quan encara no els coneix prou, els toqui. És la seva manera inicial de demostrar-los afecte, i l'entenen. Després, quan els coneixen més bé, ja sabran que s'estimen més la distància. I ells mateixos també sabran que han de tocar, abraçar i besar si a l'altra persona li agrada el contacte. Perquè la perfecció de l'amor consisteix a estimar tal com l'altre vol ser estimat i, finalment, fondre les necessitats de tots dos en una de sola.

(Això m'ha quedat bé, és bonic..., sembla mentida que sigui un assaig, si podria ser gairebé un poema... Encara hi sóc a temps:

La perfecció de l'amor
consisteix
a estimar tal com l'altre vol ser estimat
i, finalment,
a fondre les necessitats de tots dos
en una de sola

Fi del parèntesi.)

Potser ho faig massa complicat. Tornem al començament i anem més a poc a poc. Premissa primera: no som sols al món i necessitem els altres per sobreviure.

Premissa segona: també necessitem tenir autoestima per sobreviure. Necessitem valorar-nos prou. Si no, tot ens semblaria una mè. Hem de ser capaços de valorar la nostra capacitat d'estimar, la nostra capacitat d'entendre els altres, la nostra capacitat d'explicar-nos, la nostra capacitat de valorar les coses que paguen la pena, la nostra capacitat de rebutjar amb fermesa les coses que ens fan indignes. Ni que sigui mínimament, necessitem autoestima. De fet, estem molt convençuts que l'autoestima és molt important i això mateix crec que ja es pot anomenar autoestima, encara que no la tinguem tan alta com ens agradaria. O sigui, tenim l'autoestima alta o almenys estem convençuts que hem de tenir l'autoestima alta i això ja és d'alguna manera autoestima.

Resultat, o conclusió: avui dia, encara que estiguem tots força convençuts que hem de relacionar-nos amb els altres, alhora ens fa por el lliurament, ens fa por la generositat, ens fa por donar-nos, no sols perquè ens sembla que donant-nos perdem alguna cosa pròpia, sinó sobretot perquè donant-nos ens arrisquem, perdem control sobre la situació, no sabem com ens acceptaran. I llavors podem tenir grans desencisos, desencisos que ens provocaran pèrdua d'autoestima, potser de la poca autoestima que teníem. I com que l'autoestima la valorem molt, justament perquè potser en teníem poca...., perdre-la ens fa encara més por. Tenim por del ridícul, ens fa pànic que es vulguin aprofitar de la nostra eventual generositat, de la nostra possible ingenuïtat. Ens retraiem. Ens quedem a casa. Ens tanquem amb pany i forrellat.

Estimem poc, doncs, perquè ens reservem. I això provoca que tinguem encara més decepcions, perquè l'altra persona nota que no ens donem del tot, i llavors també s'aparta de nosaltres, no es compromet. És un cercle viciós. Tots som molt prudents, massa prudents. El que ens fa més por del món són les bronques -no podem tolerar que ens renyin, que ens retreguin les coses mal fetes- i, potser encara més i tot, les decepcions. I llavors l'actitud que s'imposa és aquesta de la reserva.

I doncs, normalment anem pel món amb les expectatives baixes. Ens fa por el compromís personal per por de si l'altre ens fallarà. I com que ja donem per descomptat que l'altra persona ens pot fallar, llavors anem encara amb més prudència, una prudència que anomenem independència, però que en realitat és inseguretat. Ens enfadem més del compte quan tenim contradiccions, i després plorem en silenci per haver-nos deixat endur per l'enuig, perquè tenim molt poca seguretat. Mirem de no deixar que ens coneguin gaire, no fos cas que la informació que oferim es pugui girar després contra nosaltres. Tenim moltes relacions epidèrmiques, intentem no molestar per no ser molestats..., i no som capaços d'anar més enllà. Allò que dèiem abans de tocar i ser tocats: sovint no saps mai si l'altra persona és d'una mena o de l'altra -o d'una mena intermèdia, és clar, o depèn dels dies-, perquè potser diu una cosa pensant exclusivament que a tu t'agradarà més que et digui aquella cosa. No som sincers, volem agradar. I llavors caiem en la rutina, en les relacions de llibre, en les convencions, en allò que és previst, i pim-pam, fins demà. O a l'inrevés, grans prolegòmens i interminables giravolts per arribar a un punt al qual no volia arribar ni l'un ni l'altre, però tots dos pensaven que havien de dir que sí que volien perquè és "el que vol tothom" i que el fet de dir que no l'altre se'l prendria malament o no l'entendria... Ens agraden les etiquetes, de seguida tenim classificada la gent, perquè encasellar a partir d'una coneixença de cinc minuts és molt més fàcil que deixar que l'altre s'expliqui amb fets i paraules. Ens costa donar oportunitats: jutgem de seguida.

Per tant, quan diem que estimem, en realitat només toquem, fem petons i ens abracem si som d'aquesta mena… sense tenir gaire en compte si a l'altra persona no li agrada gaire ser tocat, besat ni abraçat. Potser no ho sabrem mai, sobretot si l'altre no té paciència i ja l'hem grapejat quan a ell no li agradava, perquè ens fa por conèixer-nos. I, a l'inrevés, no toquem, no besem, no abracem si som de la mena de guardar distàncies, sense adonar-nos que a l'altra persona en realitat potser el que li agradaria és que el primer dia ja la comencéssim a tocar sense parar, la petonegéssim furiosament i l'abracéssim amb tota l'ànima. Però llavors, si és d'aquesta mena, que ho digui de seguida, perquè en el cas que no t'agradi gaire tocar, has de dir-li: "Gràcies per dir-m'ho, però em penso que no ens entendrem, perquè no et sabré donar allò que tu vols." I tan amics. (O no, perquè no hi ha hagut temps de fer amistat. Però no passa res, crec.)

Massa directe? Massa sincer? Massa esquerp? Qui segueixi aquest raonament no lligarà mai? Potser no... amb qui és de lligams fàcils i esporàdics, però potser sí amb qui busca una relació més permanent. Això és per a qui no li interessa lligar "de la manera com lliga tothom". Cal transcendir el fet de tocar-se o no, i mirar de comunicar-se de debò (tocar-se és també comunicar-se, però hi ha altres possibilitats de comunicació).

L'amor és prendre riscos o no és amor. I aquesta frase també és bonica, sens dubte, però sobretot és veritat. I ja sé que és un assaig que no conclou gaire res, que conté idees contradictòries i que no dóna solucions, però m'ha sortit així. Deu ser que l'autor és contradictori. I que l'amor no es pot tancar dins de raonaments.

Comentaris

  • Quanta raó[Ofensiu]
    Onofre | 07-10-2011 | Valoració: 9

    "Ens fa por el compromís personal per por de si l'altre ens fallarà. I com que ja donem per descomptat que l'altra persona ens pot fallar, llavors anem encara amb més prudència, una prudència que anomenem independència, però que en realitat és inseguretat."

  • un desacord[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 02-03-2008 | Valoració: 8

    Discrepo, Peres, de que la perfecció de l'amor sigui estimar com l'altre vols ser estimat.
    Estimar és SER UN MATEIX, UNA MATEIXA i d'aquesta acceptació neix l'AMOR.
    Estimar és una trobada d'AUTOESTIMA entre persones amb autoestima.

  • intentant madurar els sentiments.[Ofensiu]
    Avet_blau | 02-03-2008 | Valoració: 10

    De donar rebre, pero donar mes que rebre:
    sobre aquesta base , creix l' amor,
    i l' autoestima potser creix fent i deixnt fer,
    amb correcció i dignitat.

    Es ben cert, que qui no es reconegut,
    decau i es decepciona, pero el mon ara i avui
    tristament va aixi; s' espera que tot i tothom ho faci tot be, sense valorar que som humans .

    Es veritat que la soledat, tendre companya,
    en grans dosis rosega l' esperit,
    i pot enmalaltir greument.

    Peró tampoc la convivència social actual,
    amb grups nombrosos i divergents,
    acaba sent bona per l' equilibri humà.

    Com el bon vi, petites dosi i de tot,
    intentant no canviar als altres,
    intentant madurar els sentiments.

    Avet.

  • Sabia que m'agradaria![Ofensiu]
    Nubada | 30-07-2007

    He entrat al teu relat sabent que m'agradaria (per allò de les expectatives i de donar oportunitats...). I l'he encertada. Acostumo a llegir només els relats breus perquè llegir en pantalla em cansa. És clar que els podria imprimir i en paper farien de més bon llegir, però com que no els imprimeixo... Et tinc a preferits per anar llegint-te en calma, m'agrada el teu estil i els temes que tractes. Fan de bon llegir, fins i tot en pantalla!

    També llegeixo els poemes, si veig de bon començament que tenen ritme i musicalitat. Si no, penso que són senzillament relats amb retorns de línia allà on queda bé. Per això m'ha fet molta gràcia el teu poema entre parèntesis. L'he trobat d'una ironia molt fina.

  • Sobre els altres, l'aïllament i l'amor[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-02-2007 | Valoració: 10

    Vaja, quin assaig més gustós!
    Respecte a la premissa primera: evidentment! Ja ho va dir el Paul Eluard: "Hem inventat l'altre, com l'altre ens ha inventat. Ens necessitàvem." i ho va rematar el Ruskin:" Totes les malalties espirituals procedeixen principalment de l'aïllament."
    Respecte a la segona: D'acord! I molt ben extreta la conclusió...
    Respecte a les abraçades, una frase de Llucià: "És més fàcil estrènyer entre els braços cinc elefants que una guineu." Cadascú que la doti de la significació més escaient...

    Realment, opino com tu que l'amor ( i també el seu germà petit, l'afecte ) no es pot envoltar de paràmetres que ens expliquin quan, com, qui, per què, per què no, ...
    Potser en aquesta qualitat seva que el fa escapar-se de tot intent raonable de definició resideix la seva màgia, el seu encís canalla, la seva meravella i la seva capacitat de generar dolor davant del fracàs.

    Ha resultat molt interessant llegir-te!

    T'envio una abraçada ben afectuosa,
    Unaquimera

  • Hola,[Ofensiu]
    kukisu | 04-01-2007

    Peres. M'ha semblat un molt bo raonament per començar l'any, expressat amb una sinceritat admirable. Les relacions humanes canvien amb els temps, però tots volem sentir-nos estimats i això ens porta a acceptar l'altre com és, per no ferir-lo, i de vegades resulta contraproduent.
    M'ha agradat molt com ho has exposat tot plegat i només em resta felicitar-te cordialment en aquest nou 2007!

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

117127 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com