Les almoines de l'avi

Un relat de: peres

Els fets que explicaré són reals, cada detall.

Arribo al vespre a casa, acabem de preparar el sopar i quan som a taula, l'avi que diu:

-Avui ha vingut un home que era el retrat viu de la desgràcia, pobre noi.

Cal aclarir que l'avi normalment sol estar-se a casa tot sol força dies, perquè la resta de la família treballem o estudiem o fem altres coses. Molts dies ell es queda sol, però no és perquè dugui una vida de jubilat estricte, que també fa encàrrecs per a un parell d'empreses, encara que sigui de manera no regular. I de vegades són encàrrecs difícils, de fer números o de certa responsabilitat. Vull dir, sense triomfalismes, que encara és prou espavilat, no perd el cap i es guanya la vida: a setanta-vuit anys, encara podria sobreviure perfectament sense pensió ni ajudes econòmiques d'altres. És un home que no és que se senti útil, és que és perfectament útil. (I aprofito per dir que hauríem de procurar que tothom almenys se sentís útil d'alguna manera fins la vigília de la seva mort... i altrament aniria el món.)

-I doncs, què passava amb el pobre home?

-Pobre noi, que estava ben lluït. Resulta que em coneixia, o més ben dit, que el seu avi em coneixia.

-O sigui, que era més aviat jove, no?

-Sí, uns trenta, trenta-cinc anys. M'ha dit que el seu avi em coneixia de quan jo vaig estar-me a Guadalajara, que m'admirava, que em tenia posat en un pedestal.

-Caram.
-Molt bé, avi.
-Nosaltres també et posem en un pedestal, avi.

-Gràcies, nena. Va, no feu broma... Jo no me'n recordava, però es veu que el seu avi era un amic meu de Guadalajara, que ell llavors me n'ha anat recordant coses, com ens apreciàvem. I ara, el pobre noi, que es casa el mes que ve a Madrid, li havien fet una mala jugada uns amics.

-Ai, ai, que ja veiem per on va la cosa. Li ha donat res?

-Ara us ho explico, pobre noi. Per què feu aquest cara?

-Pare, qui li ha parlat primer de Guadalajara, vostè o ell?

-Ell, és clar, ja us dic que és el nét... O no, espera. No me'n recordo. Jo crec que ha estat ell, no? Sí, m'ha dit que era el nét del senyor Juan García Rodríguez. Sí, ha estat ell el que ha dit el nom.

-I vostè se'n recorda, d'aquest García Rodríguez?

-Home, jo, quan m'ha dit aquest nom, no me'n recordava, és clar, perquè fa molts anys, però després he pensat que devia ser de Guadalajara, perquè el jove em parlava de fa molt de temps, o sigui, de quan jo era a Guadalajara.

-Però vostè li ha dit que havia estat a Guadalajara abans que ell ho digués, no?

-No, crec que no... Bé, no me'n recordo.

-Segur que ha sigut vostè. Quant li ha donat?

-Això no ve d'aquí, quant li he donat. El cas és que era un noi que patia una necessitat concreta d'un dia, un familiar directe d'un íntim amic meu, i era lògic que l'ajudés. A més a més, demà em tornarà els calés.

-Ha, ha, ha.
-Ho, ho, ho.
-He, he, he.

Rialla general a la família, unànime. Quina poca caritat.

-Ja podeu riure, ja... Demà, quan em torni els calés, veureu com no heu de sospitar de tothom, que aquest home, nét d'un amic meu de Guadalajara, és un home honrat. Ja ho veureu, ja...

De tota manera, l'expressió de l'avi ja no és aquella tan segura del començament. Es nota que un tel de sospita comença a planar-li pel cervell, i que ara repassa la conversa i s'adona que les dades realment coincidents les pot haver anat dient ell, amb tota la bona fe.

-Avi, quan li ha donat?

-Ja us dic que no ve d'aquí. A més, no sabeu la mala jugada que li havien fet, pobre noi. Li havien pres els diners que portava, i el cotxe i tot, uns amics, per fer-li una mena de broma. Sort que demà els hi tornaran, tal com m'ha dit, i llavors em tornarà els cinquan..., ehem, els calés...

-Cinquanta euros!
-Avi!
-Pare, si us plau!
-Com pot ser...?

-Ja..., ja ho veureu..., demà...

Rialles tristes, un pèl tenses.

-Pare, s'ha acabat. Em sembla molt bé que, si vol, dels seus diners doni a qui vulgui el que vulgui, perquè són seus. Però no em sembla bé que es deixi enredar. O sigui, faci el favor de no creure-s'ho, de no empassar-se aquesta bola, d'acord? Ja dic que pot donar els diners, si vol, però no deixar-se enganyar. I faci el favor de no obrir la porta a ningú, quan estigui sol a casa, si no ha quedat amb aquella persona abans. D'acord?

-D'acord, d'acord... O sigui, i si demà...? Esteu segurs que demà no vindrà...? Ell em va dir que no em tornaria els cinquanta, sinó que me'n donaria cent, com a agraïment...

Més rialles, però ja més apagades. No pot ser, tanta ingenuïtat...

-Noooo, avi, no vindrà.
-Pobre avi. Va, deixeu-lo tranquil.
-Pare, hi ha una cosa que ningú li podrà negar. Vostè és una persona generosa, i això és una cosa bona, i a més conserva una ingenuïtat que també és bona. Enmig d'aquest món de pocavergonyes, sempre és millor ser senzill que no sospitar de tothom. En això té tota la raó.

L'endemà, al matí, a l'hora d'esmorzar. Parla l'avi:

-Ara ja sé segur que no vindrà, aquell home.

-I doncs?

-No he dormit gens. Perquè he recordat prou bé com va anar la conversa. Jo no conec cap García Rodríguez o, si el conec, no té res a veure amb aquest noi. M'ho va anar treient ell a poc a poc.

-Sí, no s'hi amoïni, són gent molt hàbil.
-Pobre avi, no ha dormit.
-Va, fem una col·lecta entre tots. Jo hi poso deu euros per a l'avi...

-Ni parlar-ne! La culpa és meva i els diners eren meus. Us ho agraeixo, però això ha estat culpa meva. Teniu raó, que no haig d'obrir a ningú si no he quedat amb ell.

-Molt bé, això és un bon propòsit. Aquesta història s'acaba aquí i s'han acabat les bromes sobre el tema. No se'n parli més. Pare, no cal que s'hi amoïni. Oblidem la història.

-Jo no que no l'oblido. Ni els cinquanta euros. Però si trobo aquell paio pel carrer... el felicitaré, perquè ho va fer molt bé, sense violència ni res. S'ho va ben guanyar.

-Què diu, avi? Si el troba al carrer, avisi'ns!
-Sí, li farem una cara nova...
-No senyor, res de cares noves, l'avi ho ha dit molt ben dit. Molt bé, pare, això és una bona conclusió. L'avi encara us ha d'ensenyar moltes coses, família.

Comentaris

  • Tothom sempre és, i s'ha de sentir, útil.[Ofensiu]
    Jofre | 03-08-2006 | Valoració: 10

    Suposo que estaríem tots d'acord que l'agilitat i claredat amb la qual narres la història és un dels secrets del relat. Ens permet comprendre la manera d'actuar i pensar del protagonista i també dels que l'envolten.

    La Rosa ha sintetitzat l'essència del text amb encert i per tant jo voldria afegir que el relat reivindica el rol de l'avi integrat dins dels frenètics i complexos nuclis familiars actuals. Al mateix temps, denuncia amb temperància actituds reprovables que la nostra societat no pot tolerar per a ningú.

    D'altra banda, Pere, també t'agraeixo la reflexió en el relat de la Ventafocs. Hi estic d'acord. Precisament les actituds de les quals vull alertar són les que comentes i entenc que, de tant en tant, fer una caricatura dels contes de fades és un exercici que ajuda a veure-hi clar.

    Ja ho veus, podem avisar de certs tarannàs universals fent servir escenaris ben diferents. Per tot plegat, me n'alegro. I sobretot, bon estiu i bones vacances Pere!

    ·Jofre·

    PS. I si algú topa amb el de Guadalajara o la Ventafocs, ja sap què fer.

  • Hola, peres![Ofensiu]
    ROSASP | 25-07-2006

    Realment desgranes les sensacions i els sentiments dins d'una història familiar quotidiana, amb uns diàlegs àgils i de molt bon llegir.
    Com va canviant la realitat de la història quan tots plegats li fan agafar consciència a l'avi de que ha estat víctima d'un engany.
    Però la bona fe viu molt endins de les persones i malgrat la tendència de la societat a desconfiar cada cop més, l'avi es deixa portar pel cor i es responsabilitza totalments dels seus actes.
    De tot plegat s'aprén quelcom i tampoc cal dramatitzar més del compte. Una experiència més al cove de la vida, per l'avi i tots els que l'envolten...

    Volia comentar-te que fa uns dies vaig aconseguir trobar el llibre "la mort íntima" que m'havies recomanat ja feia tants mesos.
    Vaig fer una setmana de vacances i me'l vaig endur. És potser l'únic llibre que he llegit dues vegades seguides, sense deixar passar un temps pel mig. La primera lectura va estar més dura i em va fer escapar més d'una llàgrima; la segona va resultar molt més calmosa i reconfortant.
    T'he de dir que m'ha agradat molt i crec que m'ha ajudat a veure el sofriment i la mort amb un ventall més ampli de perspectives...
    I entre lectura i reflexió, contemplant la immensitat del mar, va néixer el relat que m'has comentat "Immensament blau".
    Suposo que indirectament m'hi vaig implicar de ple.

    En fi, volia donar-te les gràcies de tot cor!

    Una abraçada!

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154151 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com