Ella no m'estimava

Un relat de: peres

Ja ho sé. Sóc cruel. I a més estic feta un embolic. Sóc conscient que ni tan sols podria escriure aquesta mena de desfogament/denúncia si no fos perquè ella va prendre la decisió que ha estat alhora la causa de la meva desgràcia. Sí, sóc una desgraciada, no sóc gens feliç.

Sóc viva i li ho dec a ella, però amb això no n'hi ha prou... O sí? Ja dic que per a mi raonar és molt complicat.

Sigui com sigui, sé que ella no m'estimava. No m'estimava perquè ni tan sols em coneixia, jo era només un projecte, una il·lusió seva. Ella em volia a costa de tot, contra totes les dades de què podia disposar. Però no em volia a mi, volia el projecte, volia la filla, volia el caprici. Volia una joguina. Volia ser mare. Es volia ella.

Em sap greu dir-ho d'aquesta manera tan estripada, però no ho puc evitar. Ella havia de ser conscient del que passaria. Una nena no és una joguina que es pot llençar l'endemà del dia dels Reis. Si et neix una filla és per a tota la vida. O, si més no, fins que la filla pugui anar sola pel món.

Hi torno, sé que sóc cruel. Puc comprendre d'alguna manera el que pot sentir una dona sense fills de més de seixanta anys, lògicament menopàusica, eixorca de fa temps. Ho puc comprendre, però no puc aprovar el que va venir després. De cap manera. Un fill és una responsabilitat que has de rebutjar abans de posar-t'hi si no t'hi veus amb forces o si les condicions objectives aconsellen que te n'estiguis... encara que et faci molta il·lusió. Per començar, jo ja poso en qüestió allò que es diu de «tenir un fill»: «tindrem un fill», «han tingut un fill», «tenen tres fills»... Fa de mal dir. Els humans no pertanyem a les mares -ni als pares, no cal dir-ho, si teniu la sort i/o la desgràcia de conèixer-los. Ja sé que és una manera més o menys innocent de parlar que fan servir també les famílies «normals» i que per tant no hauria de comportar cap transcendència, però el fet és que ara l'hem posada en pràctica. Ara els fills es posseeixen, es compren i es venen, es fabriquen als laboratoris, es regalen... o s'abandonen. «Es tenen», en efecte, o «no es tenen».

Jo no sóc gens partidària de les prohibicions, ho dic per si cal precisar-ho. Però sí que estic a favor de la conscienciació de la gent. I la societat va celebrar el meu cas dient que era el non plus ultra dels avenços científics. I no pot ser, que no ho veieu? Cal respectar les lleis bàsiques de la natura, i cal respectar-les també en el cas de l'ésser humà, no sols quan parlem dels altres animals o dels vegetals amenaçats d'extinció. L'humà, sobretot si és menut i indefens, quan és un nen i després un adolescent, necessita si pot ser un pare i una mare joves que en tinguin cura de debò, que l'eduquin de veres, que l'ajudin amb la seva proximitat i complicitat i fermesa a ser independent i a enfrontar-se a la vida. Ja sé que la natura falla sovint, que hi ha accidents, que hi ha parelles que es trenquen i que hi ha fills que pugen sense aquests referents naturals, però el que no pot ser és que es dissenyi el procés ja defectuós, que el producte-fill neixi sense un projecte de família humana «normal»... i que això s'aplaudeixi.

«Una mare que t'estimava, què més volies?» Doncs, per començar, que no sé en realitat si m'estimava, no sé si era només una mare i prou. Perquè jo he discutit moltes hores amb ella sobre si m'estimava realment a mi o no. Ja ho he dit abans: jo no existia, com podia estimar-me? S'estimava ella mateixa, volia tenir la satisfacció de bressolar un fill. Al preu que fos. Al preu meu. M'estimava? És dur tenir una mare que et fa festes i alhora no saber de debò si t'estima per tu mateixa o si t'estima com podria estimar un gat o una nina, és a dir, perquè li faig companyia. Sembla que no pugui ser, però és així, és com ho sento jo. Potser preferiria la claredat de qui és evidentment odiat o menystingut. Almenys sabria a què m'haig d'enfrontar cada dia.

Sé que sóc cruel, ja ho he dit, sé que tot plegat sona molt desagraït, potser fins i tot carrincló. Sé que això no encaixa amb els paràmetres actuals, de fer tot allò que vols fer, que no hi hagi barreres. Però i jo, què?

Suposo que d'alguna manera me l'estimo, és clar -és la meva mare, eren òvuls congelats d'ella i vaig estar-me a la seva panxa nou mesos..., el pare sí que no sé qui és, no vull saber qui es va fer la palla per 30 euros-, però a disset anys trobar-me que haig de cuidar una dona de gairebé vuitanta amb una demència senil desbocada, que un dia d'aquests s'abaixarà les calces al mig del carrer i es farà caca a la cantonada o que de sobte es posarà a cridar al súper com un mal esperit... (m'ha avisat el metge que això podia passar, que hi estigués preparada, em va dir que si no m'hi vull arriscar, que la tanqui a casa o, si tinc pasta, que la ingressi en una residència... però jo ni tinc pasta ni la vull tancar ni ingressar enlloc, al capdavall, és la meva mare!...)

No em sembla que sigui just, tot plegat. Si m'hagués tocat en una rifa hauria dit, mira, t'ha tocat, mala sort. Perquè quan això passa per accident, primer tens la crisi, però després t'adones que tot plegat ha estat fruit de la fatalitat, del destí, i t'hi adaptes. Ara, això meu ja estava previst! El caprici d'una dona frustrada va passar pel davant de tot criteri i de tot seny.

De vegades em demanen: «I els teus pares?» I jo dic: «Els meus pares es van morir, visc amb l'àvia.» Ho he explicat així milers de vegades. Menteixo perquè no goso enfrontar-me públicament a la realitat.

Conec molts casos d'avis i àvies que s'han fet càrrec de criatures òrfenes o abandonades, i ho fan prou bé. El problema, com dic, te'l planteges quan veus que tot plegat ha sortit malament... i és un resultat que es podia haver previst perfectament.

La gent que ens coneix callen, és clar. No diuen res. Però de tant en tant encara algú que no sap l'evolució posterior dels esdeveniments em recorda l'enrenou mediàtic de fa disset anys, quan jo vaig sortir als mitjans de comunicació de mig món, i em diuen: «Ets la famosa X? La teva mare va ser una precursora de la ciència...!» I ta ta ta. La meva mare va ser una víctima de la ciència, de metges i investigadors sense escrúpols! Ella era egoista, i els egoistes, si tenen diners, sempre troben qui hi faci negocis!!

Digueu-me egoista a mi també, però el fet és que han estat ella i tots els que la van encoratjar i ajudar, i també els diaris, la tele, les ràdios -com els odio!-, els que han aconseguit desgraciar-me la vida en dissenyar-me-la d'aquesta manera. Jo estava condemnada des de menuda a no tenir mare, només àvia. I la meva mare/àvia m'ha donat la vida... però alhora me l'ha robada. M'ha robat l'adolescència, sobretot. Jo mateixa m'he hagut de fer gran de cop i posar-me a funcionar com si tingués quaranta anys. I encara hi ha gent cínica que em diu que no em queixi, que ja tinc la feina feta. Maleïts siguin...

Jo no sóc una joguina de disseny ni tampoc vull ser infermera els cinc o deu anys vinents, fins que la mare se'n vagi a l'altre barri. La veritat és que m'és igual també el tema dels diners, el fet que els metges li xuclessin gairebé tot el patrimoni amb l'aventura folla que ella va emprendre per aconseguir el seu objectiu. Si et toca desgràcia et toca, d'acord, però si et toca perquè algú t'havia comprat tots els números de la loteria de la mala sort llavors t'emprenyes molt. Jo tinc una vida que no veig que sigui meva. No he pogut dir ni ase ni bèstia, m'ha vingut tot decidit. Seria millor no haver nascut? No ho sé, vet ací el dilema.

De vegades, en somnis, he vist altres titulars dels diaris: «El conte de fades de l'àvia que va ser mare acaba en tragèdia.» Perquè me l'estimo, sí, però alhora l'odio amb un odi que no puc controlar. I sovint tinc ganes de liquidar-la i de matar-me jo després i posar fi a tota aquesta comèdia idiota. Potser serviria de moral per a algú altre. Potser així els metges i els mitjans de comunicació i els polítics deixarien de promoure aquesta mena de concursos de circ en què s'han convertit avui dia els experiments de reproducció humana.

Comentaris

  • Masses coses...[Ofensiu]
    llacuna | 28-09-2008 | Valoració: 8

    Crec que com molt bé descriu la protagonista, al seu reguitzell de pensaments, està plena de complexos i prejudicis. Li han donat la vida i res més. No cal ser tant cruel a la manera que va triar, la seva, per descomptat: mare, Res d'avia, a donar-li la vida. Suposo que va triar les opcions socials possibles, de les quals suposo que ningú no en té la culpa.

    I suposo que deixant de banda els temes de sang, t'estimes algú, perquè el pots entendre i t'entèn, tant és que sigui mare, pare, veí, professor i qui sigui. Així que com "no sabem" si les protagonistes de la història s'entenien perquè no se'n diu res. Serà suposa massa que la seva relació és de gat-mare, no? Jo no podria afirmar-ho, si més no amb la informació subministrada.
    I sobre el tema animals: hi ha animals que sembla que t'intueixen, altres no, com tot.

    salut!

  • Masses coses...[Ofensiu]
    llacuna | 28-09-2008 | Valoració: 8

    Crec que com molt bé descriu la protagonista, al seu reguitzell de pensaments, està plena de complexos i prejudicis. Li han donat la vida i res més. No cal ser tant cruel a la manera que va triar, la seva, per descomptat: mare, Res d'avia, a donar-li la vida. Suposo que va triar les opcions socials possibles, de les quals suposo que ningú no en té la culpa.

    I suposo que deixant de banda els temes de sang, t'estimes algú, perquè el pots entendre i t'entèn, tant és que sigui mare, pare, veí, professor i qui sigui. Així que com "no sabem" si les protagonistes de la història s'entenien perquè no se'n diu res. Serà suposa massa que la seva relació és de gat-mare, no? Jo no podria afirmar-ho, si més no amb la informació subministrada.
    I sobre el tema animals: hi ha animals que sembla que t'intueixen, altres no, com tot.

    salut!

  • Una visió molt pessimista de la vida.[Ofensiu]
    Rodamons | 09-10-2006

    Tot plegat, la protagonista el que no vol és carregar amb les malalties de sa mare.

    Tot i estar d'acord amb la tesi principal del relat, allò què s'actua massa alegrament amb la reproducció dels ésser vius, no m'ha convençut l'argument que s'empres.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

287 Comentaris

121842 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com