Traumatitzat pels laics

Un relat de: peres

De menut, com tanta gent d'aquest país, vaig anar a escola laica. A casa érem d'aquesta veta, els pares no eren gens d'església. Era l'ambient general del meu país, Estònia.

I vaig rebre de valent. Parlo de fa molts anys, és clar. Els qui em van tustar eren laics, els responsables de l'escola i el professorat. I com picaven! Vaig créixer, així, amb por dels laics, de laics homes i dones. Perquè les laiques també en sabien, de fer mal físic -quines pessigades, ai!-, tot i que elles estaven especialitzades a fer mal psicològic.

Et torturaven amb increïble traça, com si haguessin estudiat la manera de fer-ho amb més eficàcia. I n'hi havia que eren cruels de debò, ells i elles. Jo vaig saber que hi havia un concepte que es deia «cel» perquè aquella gent no paraven de dir-te que «el cel» no existia. Vaig conèixer la idea de «més enllà» perquè m'insistien molt que tot s'acabava aquí a baix. No es podia preguntar què volia dir «nadal», perquè n'havies de dir «festes d'hivern» i a més ho reblaven explicant que eren una alienació consumista. També ens inculcaven sovint que «la caritat» era un invent dels rics per tapar la seva mala consciència. I no paraven d'insistir en idees d'aquestes tan descoratjadores, traumatitzants i tristes per a una criatura. No tenien pietat, amb aquell afany seu d'aixafar tots els ídols, encara que nosaltres no sabéssim ni de quins ídols ens parlaven. No hi havia lloc per a cap fe, per a cap transcendència ni per a cap altruisme generós. L'altruisme era una obligació de l'estat i prou. Et parlaven vagament de la conveniència de ser solidaris i sabies que hi havia laics a l'altra punta del món que feien coses positives, però al teu voltant tot era egoisme, superestructures, «trepitgem de peus a terra», molta teoria i al capdavall anar cadascú a la seva.

És per tot plegat que des que vaig tenir una mica d'ús de raó em va interessar conèixer què hi havia darrere el teló, què podia ser tot allò que no existia, tan prohibit i tan dolent. La temptació del fruit vedat, una llegenda que també m'havien dit que era inventada.

Em va costar fer el pas, ho reconec. Em sentia molt sol. Havia d'abandonar un terreny prou segur i comprovat per ficar-me en un àmbit anatematitzat, incert, dubtós.

Però finalment vaig fer un cop de cap, vaig decidir ser independent i em vaig començar a relacionar amb gent de missa, que llavors gairebé vivien en catacumbes, amb persones que creien, amb capellans i monges, amb tota mena de sectes religioses. Mai no hauria dit que sota aquell règim totalitari hi pogués haver tanta varietat de militància clandestina. Vaig descobrir un món nou, un univers molt ric i obert amb un munt de possibilitats que fins llavors ni tan sols no havia ensumat. En aquests àmbits, a més a més, tothom m'ha tractat sempre amb respecte i estimació, des del començament, des que jo era encara un adolescent i vaig començar a sovintejar-los. Sempre els he trobat agradosos, responsables i savis, per contrast amb el món en el qual havia crescut. I, per descomptat, ningú d'ells no m'ha posat mai la mà al damunt.

És per això que sóc religiós. Per convenciment i per experiència. Els que diuen que no hi ha res més enllà de la mort o que Déu no existeix, encara és l'hora que ho demostrin. Jo hi crec perquè he vist el capteniment de la gent religiosa i l'he trobat prou coherent. Hi ha gent molt intel·ligent entre els religiosos i no em puc empassar que les seves creences siguin fantasies infantils i prou.

I a més, creure en coses boniques i en paradisos i en resurreccions no fa cap mal. Pots viure feliç i trobar un sentit a tot el que passa. I si després tens raó, tot això que has guanyat. I si no en tens i tot s'acaba aquí, tampoc no has perdut res. Que has fet el ridícul, que has perdut la dignitat? No ho sé, potser sí, però has trobat una crossa per passar més bé la vida i si després es comprova que la crossa era de paper d'estrassa no hi fa res, a tu t'ha servit de crossa.

En canvi, als laics que rebutgen creure, què els passarà, pobrets, si després es comprova que allò que menystenien, negaven o fins i tot maleïen és tan real com el pa amb oli i ametlles de l'hora de berenar? Seran capaços de rectificar, si és veritat que no desapareixem del tot? O els seus esperits, si sobreviuen, continuaran capficats en el propi convenciment i repetiran per tota l'eternitat «això no és real, això no és real»? (potser l'infern és justament aquesta repetició voluntària d'«això no és real», milions i milions de vegades...)

Els pares, quan sóc amb ells, tot i que m'estimen, no poden evitar mirar-me amb pena. Tants esforços dedicats a mi, a fer-me pujar fort i sa i amb idees clares, i on he anat a parar?

La majoria dels altres laics que conec em miren amb condescendència, prepotents, es creuen els amos del món i es pensen que totes aquestes idees meves són rebel·lies d'adolescent, de criatura. Que no he acabat de madurar. Hi ha excepcions, és clar, n'hi ha que fan una mica d'autocrítica o que són tolerants de debò amb les creences, i n'hi ha fins i tot que manifesten dubtes sobre la perfecció del seu sistema de pensament. És per això que també tinc amics laics. Alguns fins concedeixen que potser sí que vaig tenir males experiències en la infància i que segurament per aquest motiu en l'adolescència vaig voler fugir de tot allò, però afegeixen que aquelles vivències meves devien ser excepcions, perquè el laïcisme es caracteritza per la tolerància i la llibertat. Tot i que de seguida afegeixen que les fantasies dels infants cal desmuntar-les amb una certa contundència, perquè si no s'enquisten. Asseguren que primer de tot hi ha la veritat, i que una cosa és que hi hagués abusos i una altra que els laics no tinguessin el dret i encara l'obligació de mostrar la veritat als educands. Creuen que un dia tornaré a la cleda dels descreguts, més d'hora o més tard. Que potser abans de morir faré un pensament i obriré els ulls a la lucidesa del big-bang totpoderós.

Ja em poden anar esperant, però. Un cop que has tastat el fruit prohibit de la llibertat de creure, és molt poc probable que decideixis tot d'una, quan ja ets gran i s'acosta l'hora de la veritat, encadenar-te un altre cop al sistema aquell infantil de tancar les portes de l'ànima i aclucar els ulls de l'esperit per fer veure que no hi ha res més al món que matèria perible. Encara més, ja des d'ara afirmo de manera solemne que si per feblesa humana o per por del desconegut em plantejo dubtes a l'hora del darrer badall, no em sigui tingut en compte. Ara que estic ben lúcid, declaro formalment que crec en Déu i en els àngels de la guarda, en el Nadal i els Reis d'Orient, en el miracle de l'ou com balla que vaig poder contemplar un dia de primavera de fa anys en un viatge que vaig fer a Barcelona, la capital de Catalunya, i vull morir-me amb aquesta fe ferma. No vull laics al voltant del meu llit de mort. O, si hi són perquè són amics meus o de la família, que no emprenyin, que no m'intentin convèncer de res, que no s'aprofitin de la meva agonia.

Estic traumatitzat pels laics. És per això, senyor notari, que vull fer testament vital. Hi ha cap fórmula per fer-lo que reculli tot això que li he dit?

Comentaris

  • Encara que amb ironia[Ofensiu]
    joanalvol | 29-10-2008 | Valoració: 10

    el teu relat és sucós. He fet un comentari a Darkman de tot plegat.

    Fins a la propera
    Joanalvol

  • Molt irònic[Ofensiu]
    T. Cargol | 03-10-2008

    En realitat més que el més enllà, a molt "jefecillos" de la secta el que els interessa de debò es poder fer d'editors del "Boletín Oficial del Estado". Aquesta és una obsessió que tenen; allò d'"aneu i prediqueu" ho deixen pel bisbe Casaldàliga. Ells, els "jefecillos del xinringuito" el que entenen és allò de "aneu i prediqueu a través del BOE" o sigui, per decret!

  • Ja he parlat en un altre missatge, del tema[Ofensiu]
    M.Salles | 03-10-2008 | Valoració: 5

    Penso que n LLuisba, malgrat la sev contundència, té tota la raó.

    La religió -sigui quina sigui- s'ha de practicar privadament. Com l'ateïsme.

    El problema és que portem masses segles de poder eclesiàstic a la societat.
    Encara ara tenim a la declaració de renda l'opció de donar diners a l'església catòlica. Quin sentit té en una socitat democràtica i laica? Perquè no poden triar els musulmans donar-ho ala "seva esgéssia" o els jueus o qualsevol altra.

    L'autor està traumatiztar pel laïcisme.
    La històriaoccidental ho està per poder catòlic al llarg desl segles. Per tots els abusos comesos.

    Són dificils d'oblidar.


  • la gent vol morir en pau[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 28-09-2008

    No crec que els cristians, més que cap altre religió, han fet el mal perquè sí. En si, totes les religions són pernicioses en la mesura que també saben ajudar, perquè són recreacions de la personalitat d'aquell que creu una cosa o una altra, són recreacions del nostre ego. En Lluisba carrega contra els cristians, alguna cosa t'han fet, està clar. Potser la psicologia té respostes, però no deixa de ser una nova religió que sols busca diners en molts àmbits, com altres religions ho fan, per sobreviure.
    Cal ser coherent i viure la vida, jo em considero Grouchista que la seva màxima era "el millor de la vida és viure", deia altres coses, però crec que amb aquesta frase venia a dir que no emprenyis al meu amic, viu tu la teva vida i deixa viure al altres la seva. Dissortadament, això els humans no ho sabem fer. Ens inventem qualsevol, i ho dic aquí a RC clarament, qualsevol història per fastiguejar als altres, fem mal per divertir-nos, no ho fa tothom, perquè la vida és equilibri, hi ha tants bons com tants dolents, perquè la vida segueixi existint cal equilibri.
    En el meu cas, jo crec que sóc de naturalesa cristiana, per ensenyança vital de la meva infantesa, pels pares, la família; podria haver nascut a Rabat i seria musulmà, de ben segur, tot i que no sóc seguidor de cap església, em cansa la gent, i els capellans no deixen de ser gent, com els altres. Com la major part dels que no sabem què creiem, ens fem la nostra religió a mesura, acomodatícia, i com el protagonista del teu relat, Peres, a l'última hora ja decidirem que fer, si tenim la oportunitat que té el teu home davant del notari. Sí, podreu dir; "No, jo no, jo sóc tal, o jo sóc qual". Sí, ja ho sé, però mirem de viure sense enredar la troca, deixem que els pensaments aflueixin amb concòrdia.
    La ràbia és humana, tant com animal, i animals ho som tots, racionals (com els dofins potser?). Però creixem aprenent a mesurar aquests estirabots tan humans, i mentre no canviïn les coses, seguirem sent religiosos uns quants, contraris uns altres, i ens seguirem foten nosa, i dient-nos barbaritats a mans plenes, fins que arribi un dia que la vida com la coneixem s'esborrarà d'aquest planeta, i tot això deixarà de ser important, i que vingui Déu i ho arregli, que al cap i la fi, no deixa de ser el que diuen totes les religions, quan ell torni, si ho fa, si realment existeix, ja no hi serem a temps per arreglar res.
    Au xicons! com diuen pel sud, bon vent i barca nova, que per fer-se mala sang, sempre tenim una excusa.

    Una abraçada a totes i a tots.

    Ferran d'Armengol

  • Els dos extrems [Ofensiu]
    Avet_blau | 28-09-2008

    Es toquen .
    Sens dubte que entre el laicisme mes sever
    fins els doctrinaments de qualsevol religió
    ( que totes se semblen aqui) hi un terme mig, un equilibri precari que es el bo.
    Però la balança sempre s' inclina a un costat
    manipulant la llibertat de pensament.
    El trauma apareix si no se sap seleccionar
    i triar el bo del dolent , de cada pensament
    o doctrina.

    Avet

  • Hi dius moltes coses...[Ofensiu]
    llacuna | 28-09-2008 | Valoració: 7

    "També ens inculcaven sovint que «la caritat» era un invent dels rics per tapar la seva mala consciència"

    És possible que qualsevol ideologia introduïda en una ment a la força i "menyspreant" sobretot les altres acabi en un desastre. Crec que hem de ser lliures. Ara, aquesta frase que hi ha damunt, crec que és una realitat i que en un món equilibrat, la caritat seria un concepte innecessari, només ara que hi ha rics existeix.
    Crec que ara li toca rebaixar-se a la banda religiosa perquè com alguna persona deia per aquí, durant un temps ha actuat de forma esclafadora i aliada als diners. Com en una fusta, ara li toca ser llimada pels vents de la vida. Les idees es desvirtuen i fan molt de mal quan se sumen als diners.

    Salut!

  • No crec que estiquis lúcid, tristament[Ofensiu]
    lluisba | 28-09-2008

    si creus en els reis d'Orient o en no sé quantes bajanades més. Vull dir que dins del catoliscisme hom prot creure que hi ha un déu, etc. Però els reis d'orient...?
    Arriba un punt en què ja no transigeixo. Els cristians heu fet tant de mal a la humanitat que se m'acaba la paciència. És més: no se m'acut cap altra secta tan perniciosa com al cristiana. I només cal fer una lectura supèrflua. Per fortuna se us ha acabat el domini. I dubto (ni que ens tornem tan idiotes acom als EEUU) que mai els cristians tingueu cap mena de pes real en la vida civil, legal.

    Reconec que per a mi la qüestió religiosa només afecta l'àmbit de la psiquiaria. Però quan els cristians es disposen a abordar la vida quotidiana em poso negre: o us limiteu a vire la vostra religiño privadament, o ens caldrà emprendre una nova croada. Per acabar amb tota aquesta tonteria cristiana. Viviu el vostre cristianisme a casa. I prou. No ens doneu més la tabarra. Els cristians sou idèntics als socis d'una protectora d'animals: teniu una opció, la practiqueu. Però en el vostre àmbit. No emprenyeu més. La democràcia és laica i ha costa molt arribar aquí. Ha costat molts morts. El punyetero jesucrist ha necessitat sacrificar molta gent. Ja n'hi ha prou. La fe és una cosa privada. A l'espai públic ja no hi ha ni déus ni cristos.

    Vols esglésies? te les pagues. Igual com les mesquites. I si el TGV fa que s'ensorri la horrorosa Sagrada família...

  • El follet de la son | 22-08-2008

    Vès per on, aquí va ser durant molts anys a l'inrevés. I això potser demostra que el tenir fe o no no va en consoncància amb les persones que hi ha al darrere.

  • L'opció de la religiositat[Ofensiu]
    Nubada | 28-07-2007

    Un relat valent, intel·ligent, contundent.

    Una visió molt humana de l'opció de la religiositat, crítica amb el laicicisme però sense rancúnia.

  • Enhorabona[Ofensiu]
    NEULA | 10-03-2007

    Un relat que fa pensar i amb molta irònia. El meu germà va anar a una escola religiosa i jo a una de laica, a la menva mare li deien: en tindràs un de cada manera, i ella deia, potser si però no sé sap de quina!

  • Lilith | 04-03-2007

    Jo vaig patir les incongruències i repressions de l'educació catòlica. Les ideologies haurien de ser secundàries, l'important haurien de ser les persones. Respecte i caliu. Una abraçada

  • Jo sóc el teu espill[Ofensiu]

    A mi m'ha passat a l'inrevés, jo sóc l'espill del noi del conte.

  • No hi ha res...[Ofensiu]
    kukisu | 22-01-2007

    millor que l'experiència per a fer-nos obrir els ulls a la nostra realitat, única i intransferible!
    Un relat perfecte en tots els sentits!, enhorabona company!

  • Declaració de principis contundent[Ofensiu]
    Frèdia | 27-11-2006 | Valoració: 10

    Pel que fa a les idees, dónes força arguments perquè el lector reflexioni sobre qüestions molt diverses: creences, comportaments, maneres de veure el món... Pel que fa a la forma, una absoluta correcció en tots els sentits. Es podria dir que aquest és un relat modèlic: didàctic, amè i amb un puntet d'ironia fina; una declaració de principis contundent i alhora senzilla, a l'abast de qualsevol lector.

    Felicitats!
    Fredia

  • Fa pensar[Ofensiu]
    qwark | 27-11-2006

    Un relat molt ben construit que, si ho he entès bé, parteix del capgirament dels termes tradicionals a casa nostra. A partir d'aquí demostres, amb molta credibilitat, que en religió son més importants les formes (tot l'entorn de torturadors, manipuladors o al contrari, de persones amables i lliurepensadors) que el fons (una religió, una altra o cap).

    Demostres que el capgirament es pot fer en set minuts i que en una batalla dialèctica, de vegades des dels dos bàndols es veuen les coses pràcticament de la mateixa manera però el diàleg no es pot escoltar a causa del soroll de fons d'una causa proselitista major.

    Un bon relat amb molta reflexió.

Valoració mitja: 8.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

118434 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com