El petit Rudi a la recerca d'Inge

Un relat de: peres

«Quan vaig entrar a la vida resultà que tot era diferent de com em pensava. Era com si anéssim amb l'ascensor fins al desè pis, i en sortir de l'ascensor resultés que no hi havia desè pis, no hi havia parets, no hi havia terra, no hi havia sostre, no hi havia res. I l'ascensor ja se n'havia anat.»

Nina Berbèrova, El subratllat és meu (títol original rus: Cursiv Moi; trad. Josep M. Güell i Socias), Edicions 62, Barcelona 1995, p. 93.



Hi havia una vegada una ciutat que es deia la Ciutat Perfecta, i en deien així perquè els seus habitants eren absolutament incomparables: la gent gran en sabia més que el llibre de les set sivelles, els de mitjana edat semblava que havien begut a deu tavernes, els adolescents eren gats vells i fins i tot els infants tenien totes les dents. Per descomptat, no es feien regals, ni celebraven Sant Jordi, ni creien en els Reis d'Orient, perquè es consideraven activitats i creences poc pràctiques i segurament inventades per individus gens productius. Ells anaven per feina, tot era pensat i fet.

Un dia va arribar a la Ciutat Perfecta un noi que venia d'un poblet menut de l'altra banda de la frontera. El noi es deia Rudi. O tothom li deia Rudi fins que va arribar en aquella ciutat, ja que quan hi va arribar i li van demanar com es deia...

Bé, de fet no li van demanar res, perquè allà ningú no demanava res, la gent feia cara de pomes agres i tothom anava a la seva, sempre molt decidits i sense perdre el temps. Va ser ell que es va adreçar a una senyora amb ulleres que li va semblar que aparentava un xic més de bona jeia que la resta, i li va dir:

-Perdoneu, senyora, em dic Rodolf, però tothom em diu Rudi. Em podríeu dir, si us plau...?

La senyora va interrompre'l:

-Ifi youi ti appelies Rudolf, ti appelies Rudolf, dere's no timi per escioqüezze. Wais isti lois?

En Rudi no va entendre gairebé res del que li deia la senyora, però sí que va intuir que la dona devia estar enfadada. Alguna cosa no anava a l'hora. A més, va observar en aquells instants que a més dels ulls de la senyora també el miraven les ulleres, una cosa molt estranya, com si les ulleres fossin uns altres ulls. Va pensar en aquella broma que de vegades se sentia a l'escola: "Quatreülls!", adreçada a la gent que duia ulleres. Tot això va passar-li pel cap en un segon, perquè va veure que la senyora s'impacientava, i de seguida li va dir:

-Perdoneu-me. Volia saber si..., si coneixeu on pot ser Inge..., Inge, you know?, és que he perdut els pares, my parents, i...

Ella, que per les ganyotes que feia li devia costar un esforç gairebé sobrehumà rebaixar-se a escoltar aquell personatge menyspreable que li parlava en un llenguatge estrafolari i antiquat, el va interrompre, fent un altre esforç encara més sobrenatural per parlar d'una manera prou peregrina perquè aquell vailet inoportú la pogués entendre:

-Si tou perdiut ries has anar Fiundburieau, Ofeceina Objiecties Perdiuties, OOP, PLÇ-09.

En Rudi continuava mirant fixament les ulleres de la senyora que l'observaven. Ella es va escurar la gola i encara va afegir:

-Si tou viols diri parents kaputi, has anar Pifliegsxiaftisriat, Ofeceina Orfeis ei Abandionaities, OOA, KR-87. Pier allià.

I feia un gest enèrgic amb el braç, assenyalant una direcció.

«En el fons ja es veu que és bona persona -va pensar en aquell moment en Rudi-, sembla que s'ha entendrit una mica.»

Però la dona va afegir, com si el renyés:

-Jia priou big, priou grandi, um zeu seini Ingei donti existeis, Inge don't exists, eine? Inge no existeix. Capito? Inventei!

En Rudi, que fins llavors s'havia mantingut prou valent, ja no va poder evitar que se li escapés un petarrell de desànim i que els ulls se li entelessin. Va fer muntanya amunt amb els mocs i va serrar les dents per aguantar-se les llàgrimes, però encara va ser capaç de mormolar, quan la senyora ja girava cua:

-Sí, senyora, moltes gràcies, senyora.

I la dona se'n va anar mirant-se el canell, com si mirés un rellotge, i sense dir ni «no es mereixen», ni «bon dia», ni «vagi bé», ni «adéu-siau» ni cap fórmula inútil d'aquestes, ni tan sols allò tan estrany de «vostè les té totes», que ell no havia entès mai per què ho deien determinades persones a la seva mare quan ella els donava les gràcies. De fet, en Rudi va sentir que la senyora, mentre se n'anava, feia com si parlés sola en aquell llenguatge incomprensible: «Didi du vistai tutio, didient du? Nowi eit retiennient neli mezzio delia estrit per aski erkuindigüing! Foir noizing! Uohin çai goeis? Cest all à faiti inioui! Qüelle aninoying! E qüi me payera dis cinqüie minuteis? Wohlain unverischämit, coquein...»

En Rudi ja no va escoltar res més i va començar a caminar cap a l'OOA, seguint les instruccions rebudes. Mentre s'hi arribava, encara una mica trasbalsat per la conversa amb la dona, que havia estat un pèl tensa, va recordar el que li havia dit la mare just abans de morir:

-Rudi, fill meu, aquí no hi tens futur, el teu pare no ens va poder deixar res i jo tampoc no et deixo res. Quan jo no hi sigui, vés-te'n del poble, no et quedis amb la tieta Conxita, que és tan pobra com nosaltres i no et podria donar estudis. He sentit a parlar d'un lloc, a l'altra banda de la frontera, que es veu que en diuen Inge, més enllà de la Ciutat Perfecta, on lliguen els gossos amb llonganisses i les fonts ragen llet i mel...

En Rudi conservava fil per randa a la memòria aquelles paraules tan emocionants, però també recordava orgullós que s'havia mantingut ferm i no havia plorat en sentir-les. Fins i tot li havien vingut una mica les ganes de riure, malgrat la tensió del moment, perquè li va semblar que aquell discurs no feia per a ella, ni tan sols en aquella situació tràgica. Li feia gràcia que la seva mare, sempre tan directa i pràctica, enraonés d'aquella manera tan solemne, tan... rara. De fet, quan la va sentir li sonava que havia llegit una cosa similar no recordava on. Com que tenia molta confiança amb la mare, li ho va dir. I ella va fer:

-Ja ho sé, Rudi, punyeta -perdó..., això tu no ho diguis, eh?-, tens raóóóó. Ja sé que és una manera de parlar una mica tronada, no en facis cas, però pensa que m'estic morint i suposo que és l'emoció: no et vénen les paraules i enxampes la primera fórmula que se t'acut i que vagi bé a la situació. El fet bàsic, doncs -pren-ne nota-, és que després de l'enterrament li diguis adéu a la tieta Conxita, busquis aquest coi de poble que es diu Inge i miris d'instal·lar-te allà amb alguna família que t'hi vulgui. I no t'oblidis d'enviar un «melis» a la tieta Conxita quan hi siguis, eh? Ho has apuntat tot?

Aquella era la seva mare, sí senyora. En Rudi va somriure, ara obertament, en recordar la manera de ser tan decidida d'ella i aquella paraula seva, «melis», amb què anomenava els correus electrònics. Se la va inventar ella, li havia dit un dia. N'estava molt orgullosa, de les paraules que s'inventava.

Encara mig somrient i eixugant-se la galta, en Rudi va arribar de seguida a l'OOA, perquè la conversa amb la senyora de les ulleres havia sigut al KR-84 i l'OOA era només tres KR més enllà, al KR-87. En Rudi era optimista de mena, i ara que s'havia fixat una mica en l'organització bàsica de la ciutat, va veure que les coses eren més senzilles que no semblaven. Es tractava de mirar-se les coses per la banda positiva i de centrar-se en objectius a curt termini. Per tant, si bé el fi últim del viatge s'havia fet fonedís, segur que en aquella OOA podrien ajudar-lo. Estava animar.

L'OOA, a més, era un edifici preciós, molt virolat per dins i per fora, ornat amb tots els colors de l'arc iris tret del verd -allà, de fet, de l'arc de Sant Martí en deien «l'arc de sis colors». En passar la porta d'entrada, on hi havia un tauló d'anuncis amb un cartell que deia que l'edifici formava part del Pla estratègic metropolità i decoratiu de la Ciutat Perfecta, en Rudi es va trobar enmig d'un rebedor enorme. Va anar cap a un taulell que es veia al fons. Rere el taulell, hi havia un senyor davant una pantalla supergegant, molt concentrat. En Rudi va intentar que el salut sonés refiat, decidit:

-Bon dia, senyor...

El buròcrata, un home grassonet de cap rodó molt rapat, ulls prominents, visera i manigots, guarnit amb un vestit gris amb sanefa vermella als camals i a les mànigues, va continuar mirant atentament la pantalla. El Rudi s'hi va fixar. Per la pantalla líquida, de més de setanta polzades, corrien uns personatges que es disparaven els uns als altres amb metralladores, bazuques, canons i altres armes de foc, i es clavaven cops de destral i de maça, i tot era molt fosc i plovia i hi havia un gran estrèpit. La sang esquitxava fins i tot cap a fora, perquè es veu que era una pantalla implementada amb el programa BloodyLiver.

En Rudi va fer una ganyota de fàstic, va pensar «ai, aquests adults» i va tornar a dir, més fort, per si aquell senyor no l'havia sentit:

-Bon dia, senyor!!

El buròcrata va contestar com d'esma, sense mirar en Rudi:

-Buon dia? Verfluxit! Amb est temps fa, damni it? Razzia dei temps! E no podeies esperar qüe passera pantallia, merdie?

En Rudi va respirar alleujat en sentir que l'entenia més bé que a la senyora, renecs al marge, però se'l va mirar una mica desconcertat. Li havia semblat que al carrer hi feia un sol molt maco. I sobre allò de passar pantalla, feia l'efecte que aquell senyor només mirava fixament les imatges, no semblava que hi interactués. Potser ho feia telepàticament?

-Perdoneu, senyor, és que he perdut..., més ben dit, s'han mort els meus pares.

El buròcrata, encara sense mirar-lo, va fer:

-Ja imagin qüe si ven qüi, no per dir qüe pares molt molt bon de salutie... No soic collione. Ara, si morti, morti, e finit, no pot feri re, no pegari volteis. Qüè més voleis, diaminie?

En Rudi, que gràcies a la conversa amb la senyora de les ulleres ja estava entrenat per enfrontar-se a qualsevol obstacle dialèctic, va contest
ar amb prou serenor:

-Voldria saber si hi hauria aquí cap casa que m'acollís uns dies, o algun lloc on poder-me estar, almenys aquesta nit... En realitat jo anava a la recerca d'Inge, però ara m'han dit que no existeix...

El buròcrata, com si l'hagués picat un mosquit... o potser, tenint en compte el que mirava, com si de sobte li haguessin arrencat un braç d'una destralada, va deixar d'estar per la pantalla gegant i es va girar cap al Rudi. Li va dir:

-Periò noi, to helli wiz...! prens numèrio?, quantis anis tu, collione?

En Rudi, molt segur, va contestar:

-Tinc set anys, senyor.

Havien passat pocs dies des que els havia fet i ara quan li demanaven l'edat la deia amb orgull. No era com abans, que només tenia sis anys miserables.

El buròcrata, parlant com si fos un discurs i mirant altra vegada la pantalla, va contestar:

-Donx set anys haureies saber passat ratlia de sobres, noi. Leis són leis. Fins cinc anis màcsim. E gent qüe si cansen dels filis, filis collioni, despatxien abans, quatre e mig o fins e tot quatre anis. E són seus filis, noi, o sigüi qüe... E encara vegadies criaturies collioni qüe no saben comportar ni casa seva, fan..., com deiuen?, intramiliadures, e a partir tres anis e mix, si greus, sancionien emancipiació forciosa, fuori casa. Certio, perqüe mira qüe buons pares han tractati ben e han donati mengiar e lit de franc durant anis..., tres anis e mix integri, dia per dia! E commie paganoi? Fan intramiliadures! Wais soil dais heissien! Bah, on vist? -Va tornar a mirar el noi-. O sigüi que set anis, impossebile. Qüe no trebalies, noi collione?

En Rudi, una mica estranyat:

-Treballar? Bé, faig els deures de l'escola i...

El buròcrata, esclafint una riallada:

-Deuries? Esquola? Deo qüe no existeixies!, encara liocs món quoses antiqües? Esquola, pares, Ingie... D'on ven, noi okseig? Qüine païsi o qüina galàcsia ven?

En Rudi, una mica desanimat, va dir:

-Sóc de... Bé, és igual, senyor, moltíssimes gràcies per la informació. Adéu-siau, senyor.

El buròcrata:

-Bah, quoses estranies, for fuqüis seic! Qüi haureia dit, enkaria... Bah, i despréis dieuen qüe quoses van ben e compliecsen planis brtxccff... jjkg...

El buròcrata va perdre el fil del que deia ell mateix perquè ja s'havia tornat a capficar en la pantalla gegant, que en aquell moment mostrava un homínid amb tres caps d'escurçó i una cua enorme de cocodril que amb un ganivet de carnisser tallava a llenques gruixudes el cadàver d'un altre androide sense cap, amb braços de llamàntol i potes d'estruç i se'n menjava ell mateix uns trossos i altres els llençava a uns porcs salvatges que l'envoltaven i es barallaven sorollosament per cada tall. La sang que vessava de la pantalla arribava ja fins als peus del buròcrata i havia empastifat tota la moqueta.

En Rudi va sortir al carrer, sense saber ben bé què podia fer. Però llavors va veure allà a prop un edifici amb un rètol que deia Hotel HFR 32 i va pensar que potser podria anar a l'hotel. Esclar que... Va ficar la mà a la butxaca, va treure els diners i va concloure que amb allò segurament no en tindria prou, però com que no sabia a quina paret tocar...

S'hi va acostar. Era un edifici que semblava molt nou, un prodigi d'estètica i de tècnica de construcció. No hi havia línies rectes, tot era suau, transparent, aerodinàmic, bionòmic, asimètric, continu, compacte i ergonòmic, un festival de colors amb totes les combinacions cromàtiques... tret del verd.

Quan en Rudi hi va entrar, però, va mirar a una banda i l'altra del rebedor i no hi va veure ningú. Només hi havia al mig una mena de màquina amb una pantalla que feia llumenetes. En Rudi va arrufar el nas. Allò, almenys vist de lluny, semblava una d'aquelles andròmines que hi havia abans al seu poble, que deixaven anar una musiqueta absurda i la gent hi tirava els diners, fins que un dia van reflexionar i gairebé per unanimitat les van cremar totes al mig de la plaça i van reconvertir per a altres usos totes les fàbriques de màquines d'aquelles, que llavors n'hi havia moltes. D'allò feia ja uns quants anys, potser dos o tres, però en Rudi recordava perfectament aquells trastos.

Ara, com que de fet era l'única cosa que hi havia per allà, finalment en Rudi s'hi va acostar, ben decidit, això sí, a no posar-hi ni un duro, per molta musiqueta que emetés aquella cosa. Però no li va demanar diners. La pantalla deia: «Benvinguda / benvingut / benvingudes / benvinguts. Això és la / el consergessa / conserge automàtica / automàtic de l'Hotel HandsFreeReal 32 - HHFR 32. Si voleu una habitació per una nit, pitgeu aquí. Si voleu una habitació per més d'una nit, baixeu demà i torneu a pitjar aquí.»

En Rudi, que s'havia marejat una mica amb el començament del missatge amb tantes «benvingudes» i tants «conserges», va prémer el botó tàctil, just on deia «aquí».

La pantalla va fer «plop», i immediatament es va obrir una caixeta a la panxa de la màquina. A la caixeta hi havia una tarja. En Rudi la va agafar. La tarja era de consistència tova, d'una textura com de plastilina, amb un munt de coloraines, rosa, blau, groc, taronja, violeta, tots llevat del verd, i deia en molts idiomes (anava canviant d'idioma segons la inclinació): «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients: Us ha correspost l'habitació 1011. Planta 10, passadís a l'esquerra, número 1011.»

El Rudi es va tornar a mig marejar amb totes les «benvingudes» i tots els «clients». Però quan va acabar de llegir la tarja va dir a la màquina:

-Moltes gràcies.

La màquina no va contestar ni «de res», ni «passi-ho bé» ni cap cosa d'aquestes.

En Rudi estava a punt de demanar a la màquina o de cridar allà al mig quant valia una nit d'hotel i alguna altra cosa important, perquè no sabia com..., però de seguida va veure que al fons del rebedor s'obria la paret i d'enmig de la paret apareixia una porta d'ascensor. Va anar cap a l'ascensor. Quan hi arribava, es van obrir les portes, en Rudi hi va entrar i les portes es van tancar. No hi havia botons. L'ascensor va començar a pujar. En Rudi estava ben admirat de tot el que veia. Va pensar: «Mira, tu, i si és de franc? Tot és una mica estrany, però estan ben organitzats. Segur que són bona gent.» L'ascensor es va aturar, es va encendre una pantalla que deia: «Planta 10, habitació 1011. Recordeu: passadís esquerre, número 1011.» En Rudi va estar a punt de dir «Gràc...», però ho va deixar córrer perquè li va semblar que no seria pràctic i volia adaptar-se al màxim a la cultura dels seus amfitrions, ni que fos de manera provisional.

Va començar a caminar pel corredor esquerre. No hi havia cap número ni cap porta. Només hi havia a banda i banda una barana metàl·lica llisa, de color gris i d'un metre i mig d'alt, tot al llarg del passadís. Més enllà, al fons, sí que semblava que un llum feia pampallugues. En Rudi va sentir un sorollet a l'esquena, es va girar i va veure que la porta de l'ascensor havia desaparegut. Va tenir una mica de por, però va continuar endavant confiant en l'organització fins llavors impecable de tot plegat, i va arribar davant un número 1011 de color vermell molt llampant, que s'encenia i s'apagava, i a la barana grisa, a sota del número, va aparèixer una pantalla amb una ranura a sota: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l'habitació 1011: Introduïu dins la ranura la TCMSC i, a continuació, la TQHRARDLH.»

En Rudi, que s'havia saltat les primeres paraules per no tornar-se a marejar, va haver de rellegir el missatge des del començament per assegurar que no s'havia deixat res d'important en la lectura. I no, no s'havia deixat res. «La situació és complicada -va pensar-, vés a saber què pot ser això de SCM... o com es digui, o RQH... uf, que difícil.» Va rumiar una estona. Finalment, va dir en veu alta:

-No tinc MTSCC..., o STMC..., o com es digui, seny... Vull dir, no tinc aquestes coses, només tinc set euros i vint-i-tres cèntims. Suposo que no en tinc prou, però fins ara no he trobat ningú per demanar-ho i...

La màquina va fer com un so plasticometàl·lic, la pantalla es va posar grisa i després va tornar a aparèixer un missatge: «Benvolguda / benvolgut / benvolgudes / benvolguts clienta / client / clientes / clients de l'habitació 1011: Feu el favor d'introduir dins la ranura la vostra Targeta de Crèdit MacroSuperCertificada (TCMSC) i, a continuació, la Tarja Que Heu Recollit Al Rebedor De L'Hotel (TQHRARDLH). Segona oportunitat.»

Ara sí, o sigui, eren targetes. La del rebedor la tenia a la mà, però l'altra, la que s'havia de ficar primer a la ranura, ni idea. Al seu poble hi havia targetes, però només en tenia la gent més gran, i per a coses molt concretes que et podien facilitar la vida en moments molt determinats... com aquest, és clar. Però ell encara no tenia targetes -«ni ganes», va pensar, recordant els maldecaps que havien tingut els seus pares amb les targetes.

En Rudi va mirar a banda i banda del passadís. No hi havia ningú, no hi havia cap porta, no hi havia ascensor. Què podia fer? Llavors es va fixar més en la pantalla i va veure que en un racó, a baix a la dreta, hi havia un botó tàctil amb una paraula que no havia vist fins llavors: «Cancel». Va pensar: si pitjo el «Cancel», no em passarà res, oi? Però mentre hi rumiava, la màquina va tornar a fer el so plasticometàl·lic i va posar-se grisa. Al cap d'un segon, va sortir el missatge: «Tia / tio / ties / tios de la 1011: Foteu els dos plàstics a les ranures. Últim avís.»

En Rudi es va espantar amb aquell missatge, que li va sonar molt amenaçador, i va comprendre que no tenia cap més remei que prémer «Cancel», que li semblava una opció més pacífica que no pas «Últim avís». No fos cas que s'obrís una trampa sota els peus i caigués al fossat dels homes-escurçó-cocodril que tallaven carn... Va prémer de seguida «Cancel», abans no fos massa tard.

Tot d'una, la pantalla es va quedar
grisa com la barana, el número 1011 vermell va parar de fer pampallugues i es va apagar, tot va desaparèixer. En Rudi va sentir un soroll sec que venia del fons del passadís, allà on abans hi havia hagut l'ascensor. Hi va anar corrents i, efectivament, allà hi havia un ascensor, però molt més antic, brut i pudent que abans, com si algú, potser el mateix aparell, s'hagués rascat pertot amb un ganivet rovellat i després hi hagués vomitat o una cosa així. S'hi va ficar, l'ascensor va tancar portes de seguida, gairebé enxampant-li el peu, la cabina va baixar a tota pastilla i fent un munt de grinyols, com si ella mateixa estigués emprenyada, es van obrir unes portes diferents per darrere de l'ascensor, no les mateixes d'abans, i en Rudi es va trobar al carrer.

El noi, que des que havia premut «Cancel» gairebé havia deixat de respirar, per la tensió, ara va esbufegar i va pensar: «Fiu, salvat.»

Va mirar a banda i banda del carrer, un carrer llarguíssim i amplíssim, i no hi va veure ningú... Bé, sí que hi havia gent, i força, però era gent que anava a la seva, senyors amb corbata molt decidits, senyores amb sabates de punta molt competitives, nens i nenes de l'edat del Rudi també amb corbata o sabates de punta i carteres portadocuments, tothom anava per feina. No hi havia gent badant, no hi havia nens jugant, tothom mirava al front, a la ratlla de l'horitzó, o observaven unes pantalles que duien al canell, com si fossin rellotges de polsera. La majoria duien també una mena de botó a l'orella, blanc, negre, groc, fúcsia, de tots els colors tret del verd, i quan passaven pel costat d'en Rudi el noi podia mig sentir sorolls apagats ben diversos. N'hi havia moltes, de totes aquelles persones, que semblava que parlaven soles, mastegant les paraules. En Rudi no hauria gosat mai distreure cap d'aquells individus tan actius, capficats i laboriosos. Amb la senyora de les ulleres ja n'havia tingut prou.

Va decidir que aquella ciutat no li agradava gens, que no era bona per a ell, que allà no se'n sortiria, que eren gent massa avançada, massa sofisticada, massa... complicada. Havia provat d'adaptar-s'hi, però endebades, no se n'havia sortit.

Ara, què podia fer, cap a on anar? Va seure a la vorera. Al cap d'una estona, se li va acostar un gos petaner, que li va ensumar les sabates. En Rudi va sospirar:

-Ai, gos, si fossis capaç d'entendre'm...

El gos petaner va fer:

-I qui t'ho ha dit, que no t'entenc? Tot és possible per al qui creu que tot pot ser.

En Rudi, amb cara de sorpresa però alhora prou content, va exclamar:

-Ostres, un gos filòsof! No deus ser d'aquí, oi, tu?

El gos, amb posat un pèl fatxenda:

-No, sóc de Vallverda.

En Rudi, intrigat:

-Vallverda?

El gos, encara amb aire de superioritat:

-Sí, és un poble normal i corrent, no com..., com això. -El gos ara feia cara de fàstic-. De fet, si saps guardar secrets...

En Rudi, ferm:

-Per descomptat.

Es notava que el gos feia temps que no xerrava amb ningú i en tenia ganes. Va començar a explicar, en to confidencial:

-Ja es veu que tu tampoc no ets d'aquí. És que estic tan avorrit d'aquest lloc que seria capaç de refiar-me dels de l'escorxador municipal, si m'escoltessin. Fixa-t'hi, a mi aquest migdia m'han desterrat a meditar aquí dues hores, com a càstig... per haver-me menjat una botifarra que, ehem, no era exactament meva. I estic del càstig fins als morros. Suposo que m'ho he guanyat, perquè he incomplert una de les regles que hi ha al poble, que diu que els gossos ens podem atipar amb les deixalles dels àpats dels de la teva espècie, però que de vegades ens hem de conformar amb una llauna de menja de gos, que totes tenen el mateix gust metàl·lic, per si no ho sabies. I és prohibit pispar el que no és teu. Avui tocava llauna i mira, no m'he pogut estar quan he vist la botifarra. Però enviar-me aquí...

En Rudi va dir:

-El càstig sembla raonable, no? Només dues hores...

El gos va fer:

-Raonable? Ja es veu que encara no coneixes prou aquest poble. Cinc minuts aquí és per suïcidar-se, és tota una vida.

En Rudi va fer:

-Si t'explico el que m'ha passat...

Però el gos va dir:

-Uf, segur que no saps res. En fi, ara veig que em vaig equivocar, ho reconec, menjant-me la botifarra... -Va callar un moment i va afegir amb posat consirós-: Realment, he meditat i conclòs un munt de coses importants, en aquestes dues hores.

El gos va fer una pausa més llarga. En Rudi estava fascinat i tenia ganes de sentir-li a dir més coses. Però no calia que l'animés, perquè es notava que el gos mateix tenia ganes de continuar enraonant:

-Les altres regles que tinc jo (allà cadascú té regles segons la seva espècie, no com aquí, que tothom és igual) són jugar als llocs indicats, empaitar els passerells i bordar als malfactors (i també de tant en tant als passavolants, si vull, per distreure'm una mica). I ara he entès que és millor estar-me allà tota la vida amb unes quantes limitacions i obligacions que no pas viure ni un minut en aquesta mena de cementiri de plàstic i de cares de jutge, on tothom té la vida solucionada i ningú no necessita res de ningú.

En Rudi, força més animat que quan va sortir de l'hotel, es va atrevir a dir:

-Tens tota la raó. Jo també fa poca estona que sóc aquí i ja no puc més. I com dius que es diu el teu poble? Vallblava?

El gos va aclarir, pacient:

-Es diu Vallverda, Vallverda de les Muntanyes Verdes, perquè ens agrada recalcar les coses i fer repeticions innecessàries, si són boniques. Per això la gent d'aquí, aquestes lluminàries de la Ciutat Perfecta, no en diuen així, del meu poble, perquè els sembla un nom poc transparent. En diuen la Ciutat Ingènua, o la Ingenuïtat, i fan veure que no existeix perquè els posa nerviosos que tan a prop d'ells hi hagi un INN, un indret no normalitzat, com en diuen despectivament. Bé, de fet, nosaltres col·loquialment també en diem Nuïtat, de Vallverda, perquè ja ens va bé el nom d'Ingenuïtat (allà en general ens va bé gairebé tot, si no ens complica la vida) i com que ens agrada abreujar les paraules escapçant el començament... I per això d'aquest ermot que ells col·loquialment anomenen la Perfe, nosaltres en diem la Fecta -va fer una altra ganyota de fàstic-. Esclar que ells també en diuen Inge, del nostre poble...

En Rudi no va poder contenir la sorpresa:

-Inge! Inge existeix, llavors!

El gos:

-I és clar que existeix. Ja et dic que jo mateix sóc d'«Inge», com tu dius. I d'aquí a una estona me'n torno cap allà, perquè ja hauran passat les dues hores del càstig i estic fins a les puntes de les orelles d'aquest desert.

En Rudi, com si parlés sol:

-Inge, Inge, he trobat Inge...

El gos:

-En realitat, noi, és un poble ben planer, eh?, no et facis il·lusions. De fet, allò de la botifarra meva demostra que a mi no m'hi lliguen amb llonganisses...

En Rudi, sorprès, recordant la seva mare:

-Ah, doncs m'havien dit que sí.

El gos, estranyat:

-Que sí què?

En Rudi:

-Que als gossos us lligaven amb llonganisses i no sé què de la llet i la mel.

El gos va fer el típic gest d'expert en psicologia i va sentenciar:

-«Que ragen llet i mel...» Sí, ja m'ho sé, això. Són maneres de parlar, noi. La pedagogia, m'entens? -I va fer una cara com de mestre lletrut, arrufant les celles-.

Hi va haver un silenci. En Rudi estava entusiasmat per tot el que havia sentit. Li encantava aquella saviesa tan senzilla del gos. Els ulls li lluïen. De sobte, però, una incògnita els va aombrar una mica. Després de reflexionar un instant, va començar a dir:

-Però al teu poble...

Va aturar la frase i es va aclarir la veu. No estava segur de si seria correcta aquella pregunta que se li havia acudit. El gos el va ajudar:

-Digues, digues. Tranquil, que no mossego.

I va somriure de la manera com ho fan els gossos intel·ligents, o sigui movent la cua, traient la llengua i picant l'ull esquerre.

En Rudi va dir:

-Però al teu poble hi teniu cotxes, devedés, internet i tot això, no? Vull dir, no sou gent antiga, amish o coses d'aquestes...?

Al Rudi, sobretot, li preocupava complir l'encàrrec de la mare, de posar un «melis» a la tieta Conxita dient-li que havia arribat bé. I, de passada, volia escriure altres «melis» a la resta d'amics del seu poble, per explicar-los les aventures viscudes.

El gos va contestar, ara una mica suspicaç:

-És clar, què et penses? El que passa és que els invents són coses que tenim al nostre servei, no manen, no dominen la gent com aquí. Si volem música, ballar, el que sigui, engeguem el lloro i a tot volum. Que vols navegar per internet? Doncs, endavant. Quan volem veure una pel·lícula, anem al cine o ens mirem un devedé, com tothom, amb crispetes i tot, no caldria sinó... Però la gent sap el que vol, no fa les coses per fer-les, ni perquè «ara toca», ni perquè ho diu un aparell.

El gos va callar un moment. De seguida, més reflexiu, va continuar:

-Ara, això sí, allà és de mala educació que et soni el mòbil o la depeà quan ets amb una altra persona. De fet, la gent no porta el mòbil al damunt engegat: l'escolta al seu quarto, o al despatx, o al vàter. Jo el tinc sempre a la canera, no se m'acut mai eixir al carrer amb la pròtesi, quina vergonya que tothom vegi que depens d'un aparell tan irracional. El mòbil el connectes quan hi ets tu sol, llavors mires qui t'ha trucat o t'ha enviat un missatge i li contestes, o no. I així la gent pot respirar i no va tothom amunt i avall amb pressa, pendent sempre de l'agulla dels segons. O sigui, és així amb tot. El primer són les persones i els animals de carn i ossos que tens al costat, i després les màquines. Ho entens?

En Rudi encara no sabia si dir el que volia dir:

-I... saps si a Inge..., vull dir a Nuïtat..., vull dir a Vallgroga...

-Vallveeeerda. Vallverda de les Muntanyes Verdes, recorda-ho. El verd és el color de l'esperança, no ho sabies?

En Rudi va reconèixer:

-No, no ho sabia. I?

El gos:

-Ah, n
i idea. Només sé això, que és el color de l'esperança. És una d'aquelles coses que t'expliquen un dia i dius: «Que interessant». I ja està, ho tens gravat al cervell tota la vida, com un tòpic, però no saps exactament què pot voler dir ni quina influència pot tenir en els teus dies de cada dia. Simplement ho saps i prou.

En Rudi admirava cada cop més aquell gos saberut, i allò del color de l'esperança li havia agradat molt, que els colors volguessin dir coses. Hi pensaria més endavant, que segur que se'n podria treure molt profit. De moment, però, l'urgent era resoldre el dubte que l'aclaparava:

-I a Vallverda, perdona, a Vallverda de les Muntanyes Verdes, saps si hi hauria algú disposat a acollir un..., un amic meu, un noi que conec, que ja té set anys però que...?

El gos:

-Prou, segur que sí. A l'Ajuntament se n'ocupen. Pel que jo sé, allà hi ha el Sergi i la Maria, que tenen dos fills si fa no fa d'aquesta edat i sempre diuen que no els vindria d'aquí tenir-ne un altre. I també hi ha la Rosa i el Pep, que no tenen fills perquè em sembla que no podien tenir-ne tot i que en volien, i ara em fa l'efecte que ja se'ls ha covat l'arròs, ja m'entens... I després hi ha la Nessa i l'Ivan, que són els meus amos i són una mica estrictes, ehem, per la manera com m'han castigat, però si el teu amic hi va de part meva... Jo mateix, ehem, sóc adoptat, em van trobar al carrer i em van acollir. Però jo ja venia de bona família, eh? Érem pobres, però honrats.

A en Rudi li van rodolar dues llàgrimes cara avall.

-Calla, calla. Dius que aquesta tarda hi tornes? Puc venir amb tu?

El gos se'l va mirar amb cara de complicitat:

-Ja m'he imaginat que el noi series tu. Eh que sóc llest? És clar que pots venir amb mi. A les cinc en punt sortim. Falten deu minuts. Com te dius?

-Jo em dic Rodolf, però tothom em diu..., em deia Rudi, fins que vaig arribar aquí. I tu?

-A casa em diuen Gos, que allà no ens compliquem gaire la vida i no tenim manies. I Rudi ja m'està bé.





[L'autor té uns dibuixos de l'artista Joana Mesegué fets expressament per il·lustrar aquest relat.]

Comentaris

  • Admiració![Ofensiu]
    Xafec | 16-07-2006 | Valoració: 10

    No sóc comentarista. És un ofici difícil per exercir el qual no tinc aptesa suficient.
    Tanmateix, m'atreveixo a fer el comentari que he abreujat en el Titol. Perquè és admirable la vostra capacitat d'inventar, és admirable la vostra manera d'escriure, i és admirable l'atracció que emanen els vostres escrits. M'heu recordat, i no us molesti que ho digui, un bon conte philosophique de Voltaire. Posat al segle XXII, que deu ser el segle on les Ciutats Perfectes poden ser creades i subsistir, sense el color verd, naturalment! Que per molts anys pogueu seguir el votre humor, i amb la vostra ironia voltairiana!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

117127 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com