Les paraules també es moren (i 2)

Un relat de: peres

Dins el recinte mateix de l'Asil de Paraules hi ha el Pavelló Terminal de les Frases Fetes. Allà passen els seus últims anys tot de refranys, locucions, rodolins, auques, goigs i expressions populars de les quals últimament ningú no se'n recorda. Amb el perill afegit que es poden morir pel que se'n diu encomanament, és a dir, que sense que sàpiguen ni com ni per què, en desaparèixer un dels mots de què consta aquella frase, es pot endur a la tomba tota la composició. Posant per cas, al Pavelló hi ha la frase «Et conec, herbeta, que et dius marduix». Doncs, si hi hagués un daltabaix ecològic a la terra i desaparegués el marduix, també es moriria la paraula Marduix al cap d'un temps, quan passessin una o dues generacions i la gent més gran no la recordés, i llavors la pobre frase esmentada podria passar a millor vida. Perquè si ara ja són pocs els que la coneixen i hi pensen algun cop, ni que sigui per dir-la com a exemple, com faig jo ara aquí, ja em direu qui voleu que hi pensi si es mor el mot Marduix. L'expressió ja no tindria cap sentit, i llavors la pobra frase també es moriria tota sencera.

També és veritat, però, que hi ha paraules que ningú no en coneix el significat exacte i que en canvi es conserven gràcies a un refrany o una locució que les inclouen. Per exemple, hi ha indrets on es diu dels geniüts que «tenen un geni de fotims». I què són els «fotims»? No ho sap ningú, però ja s'entén. I després hi ha allò d'«estar de filis» (de bon humor) o «estar de futris» (de mal humor). «Filis»? «Futris»? Ni idea. O aquella cançoneta valenciana que deia «El padrí, picolí; / la padrina, picolina. / Si no tireu confitura / que es muiga la criatura.» Ningú no sap, ni Joan Coromines, què vol dir «picolí» ni «picolina». I hi ha allò que es diu tan sovint, que un indret és ple «de gom a gom». Què vol dir «gom»? I en l'expressió «a tiri i baldiri» (que vol dir fer una cosa de forma desbaratada, sense moderació ni consideració), què significa «tiri» i què vol dir «baldiri»? I què són els «cagaelàstics» de «fer la fi del cagaelàstics» (acabar malament)? I en allò que diuen els caçadors frustrats, que han fet diego, què vol dir «diego»? I allò altre de «cada quan de celis» (molt de tant en tant)?

Bé, aquests exemples són opcions extremes de supervivència, però n'hi pot haver d'altres. El més normal és que els mots es conservin amb un significat propi i independent, però suposo que estareu d'acord amb mi que en cas de perill les paraules fan bé d'amagar-se allà on sigui. És la seva vida el que hi ha en joc!

Després hi ha les paraules antigues. Què en fem d'un mot com triplà, posem per cas? Em direu: no s'ha de perdre necessàriament, un cop que els avions es van començar a fer d'una altra manera? Doncs no, perquè el llenguatge sempre admet la possibilitat dels temps pretèrits. I per tant, sempre podrem dir: «Els triplans eren uns aparells per volar, dels primers que va fer l'ésser humà...» O ens podem inventar una història romàntica sobre un intrèpid aviador de nom Eudald que l'any 1912 volava cada dissabte a la nit amb un triplà per damunt les ones del mar des d'una fàbrica de Montgat fins a una torre aïllada del Masnou per veure la seva estimada Tònia d'amagat del seu pare, enginyer d'avions... I així. Hi ha solucions per a totes les problemàtiques de totes les paraules. No s'hi val, doncs, a mantenir posicions derrotistes. Sí, ho entenc, a vegades és descoratjador, hi ha tanta misèria a l'Asil... Però hi ha solució. Només és qüestió de bona voluntat, que cadascú hi posi el seu gra de sorra.

Cada cop que vaig a l'Asil, que ara hi vaig tot sovint -hi faig unes hores setmanals de voluntariat-, en torno amb un parell o tres d'àvies adoptades. Casa meva no és gaire gran, però encara hi ha espai per a uns quants milers de paraules. L'últim mot que vaig emportar-me a casa va ser el verb Dragar, que vol dir suportar, tolerar i també empassar-se. Per exemple: «La Maria no pot dragar en Joan des que li va fer aquella broma de mal gust.» I del Pavelló de les Frases Fetes em vaig endur l'expressió «Distribuir oufarçons als gossos», que la deia Josep Maria de Sagarra, perquè ara la gent de vegades diu que els gossos no es poden lligar amb llonganisses, i en canvi no pensen que als gossos d'abans encara els agradaven més els oufarçons. La cosa em va fer gràcia, tot i que la frase gairebé està en l'agonia, tan desvalguda. Si el pobre Oufarçó ja no el trobes ni als diccionaris!

Hauria d'anar acabant. Abans, però, us volia comentar que en sortir de l'Asil l'altre dia, al rebedor em van donar un full de propaganda. Diu això:

«Al visitant de l'Asil de les Paraules.

»Amic, amiga, estem molt contents i agraïts de la vostra visita. Esperem que us endugueu a casa algun record que pugui fer profit a alguna de les nostres residents o, en general, a la nostra causa.

»Us encomament vivament que feu córrer entre amics, coneguts, familiars i humans en general el Sexàleg de les Paraules, que són els punts bàsics del nostre Manual de Sostenibilitat. El Sexàleg diu:

»1. Feu el favor de mirar els diccionaris de tant en tant. De qualsevol idioma.

»2. Si us va bé, podeu fer servir sigles i abreviacions, però no us oblideu de pronunciar de tant en tant totes les paraules d'aquella sigla i totes les lletres d'aquella abreviatura, no fos cas que alguna de les paraules que les componen o el mot sencer del qual s'ha fet l'abreviació prengués el terrible i mortal mal de l'oblit.* [Nota a peu de pàgina: *Penseu, per exemple, que la companya Etcètera es va posar molt malalta i va haver d'ingressar aquí perquè la gent va començar a dir Etecé i a escriure Etc. de manera gairebé sistemàtica. Són coses que sabem que no es fan per mala voluntat, són inadvertències, però el fet és que passen i ens fan patir molt. Per sort, la companya Etcètera ja s'ha recuperat força.]

»3. Si us voleu endur a casa alguna de les nostres residents, no cal ni que demaneu permís a la Direcció. Això sí, procureu tractar-la bé i quan us sigui possible porteu-la al vostre filòleg de capçalera, per si li pot fer un reconeixement general i mirar d'apuntar-la en alguna llista d'espera de diccionari. Digueu a l'especialista que us expliqui també quin context exacte li escau i quins sinònims, derivats o antònims té.

»4. Demaneu a la gent gran refranys, frases fetes, cançons antigues i rodolins que recordin, i feu-los servir. Totes aquestes criatures complexes del Món de les Lletres poden ajudar molt la nostra causa, perquè contenen més d'una paraula. De manera que amb un sol esforç podeu ajudar alhora diverses asilades.

»5. Llegiu llibres clàssics i moderns d'autors reconeguts que estiguin ben escrits i editats amb cura, i en el cas que siguin autors estrangers dels quals no comprengueu la llengua original, que estiguin ben traduïts. Hi ha moltes obres i molt bones, de gent que escrivia o escriu espectacularment bé, i que no us acabareu en la vostra vida, materials molt més bons que la majoria dels best-sellers actuals, de debò. Proveu-ho. Els clàssics i els escriptors reconeguts són molt respectuosos amb nosaltres i afavoreixen la sostenibilitat dels idiomes.

»6. En qualsevol cas, llegiu i escriviu molt. I sempre que pugueu, feu-ho correctament.

»Asil de les Paraules. La Direcció.»

Una última cosa. Si a algú li interessa formar part del voluntariat que visita l'Asil de les Paraules periòdicament, que es posi en contacte amb mi. O bé que vagi directament a un diccionari bo, per exemple al Català - Valencià - Balear d'Alcover - Moll, que el trobarà en moltes biblioteques, i que comenci la visita per un volum, el que sigui. La versió que hi ha a internet no serveix per a aquesta tasca humanitària, perquè justament per consultar-la has de saber la paraula que busques, de manera que no és una eina útil. Sí que us agrairé, als qui participeu en aquest voluntariat, que m'ho digueu, per coordinar-nos, no fos cas que acabéssim tots fent visita a les residents de les primeres pàgines de la lletra A i deixéssim abandonada la resta de les internes!

Això és tot. Moltes gràcies per la vostra atenció.

Comentaris

  • No fa gaire[Ofensiu]
    NEULA | 06-09-2007

    comentavem amb una amiga de la meva edat, com moltes paraules i expessions que nosaltres ja no es sent mai i aviat desapareixeran del llenguatge habitual, fa una mena de tristor, encara ja ho sabem que el llenguatge es viu i evoluciona, però de segur que a la meva amiga li agradarà visitar aquest asil i retre un homenatge als mots que no conseguim salvar.
    dies de faner, sol blanc o de pluja, el xup, que poques me'n venen ara el cap, quin esglai, i si ja...

  • salroig | 08-08-2006 | Valoració: 10

    Re quaranta carretades de punyetes! Ja n'estic content que un relat meu -entre molts d'altres-, mal escrit, perquè no en sé més, t'hagués ajudat a relatar amb subtilesa i lluentor el que acab de llegir.
    Tenc prou edat per saber-ne qualque mot antic (normalitzat) a més dels que vaig recollint pels pobles de les nostres Illes. Tenc un esbós d'un diccionari - per anar amb xoquins- amb més d'un miler de paraules, o mots, que emprant a les Illes. No crec acabar-lo mai, be ja veurem. També t'he d'agrair, per la part que em toca, que el meu fill gran Ninel hagi posat el seu granet d'arena.

    M'agradaria escriure com tu el fas!

    Una aferrada.

    Antoni Ferragut Perelló

    salroig@ono.com

    Per cert salroig, a les Illes i de antic, és tauró.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

118480 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com