Les paraules també es moren (1)

Un relat de: peres

Amigues, amics, sóc aquí per parlar-vos d'un tema delicat, que segurament us doldrà. Però penso que us he de fer aquesta xerrada, estic convençut que serà per al vostre bé. Sí, ja ho sé, aquí hi ha força jovent, però crec que tots sou prou grans per entendre el que us vull explicar. No podem refugiar-nos sempre en una mena de peterpanisme inacabable, en un afany gairebé malaltís i sobretot còmode per allargassar al màxim l'adolescència. No, hi torno, ja som tots prou grans. Us haig de parlar clar i català, sense embuts, encara que us sembli descarnat, perquè no s'hi guanya res tancant els ulls a la realitat. No podem defugir eternament els problemes del nostre món. Entre altres coses perquè encara que no els mirem, hi són!

He estat un altre cop a l'Asil de les Paraules, que és el nom oficial de l'establiment. Fins ara segurament us han amagat una part de la vida i avui us vull explicar com van aquestes coses, perquè crec de debò que val la pena que en conegueu l'existència. Si no voleu anar-hi no hi aneu, d'acord, però heu de saber si més no que aquests indrets tèrbols són una realitat. Ara, si us ho explico és perquè de veritat confio que almenys els més valents de vosaltres, els més altruistes, hi fareu alguna cosa. Crec que podeu ajudar aquelles pobres criatures.

És un lloc trist i gris, malastruc. A l'entrada de l'Asil hi ha el tanatori, amb un munt de capelletes ardents dedicades als mots tot just traspassats dels diferents idiomes. Em van explicar fa temps que un cop vetllades uns quants dies per les seves companyes, aquelles paraules eren traslladades al veí Cementiri de les Llengües Mortes. I allí s'hi estaven la resta de l'eternitat, completament oblidades... excepte que es produís un miracle. El miracle era que de tant en tant un estudiós de la universitat descobria per sorpresa un nínxol d'aquells i dedicava la seva atenció durant uns quants mesos o fins i tot uns anys a la llengua difunta. Altres cops, era una arqueòloga de la lexicografia que hi trobava una paraula estranya, li espolsava la brutícia del túmul, la investigava i potser la incloïa en un recull de mots antics. De vegades aquells estudiants o aquelles exploradores escrivien un llibre o almenys un article explicant la seva descoberta, i amb aquell escrit la paraula perduda o la llengua antiga i oblidada adquirien una nova vida, si més no durant un temps.

Perquè heu de saber que les paraules, totes, són éssers vivents. Tant les més elevades i espirituals com les de més baixa estofa. Soterranis, Roïndat, Pudor, Infern, Espantar, Resclosida o Malauradament tenen, dins el Món de les Lletres, la mateixa entitat vital que Misteri, Déu, Generoses, Novel·la, Mediambientalista, Pau o Personalitat. Fins i tot els articles més opacs com El i Unes, preposicions grises com Per i Sota, adverbis com Mai i Arreu, pronoms tan diferents com Què, Tothom i Ningú, però també els pobres febles En i Hi, les interjeccions Ui! o Apa!, les conjuncions Ni i Que -molt susceptible, ella, perquè sovint la confonen amb el pronom i li posen aquella visera que li sembla ridícula-... són tan dignes com tota la resta. Les paraules, totes les paraules, neixen, creixen i, al final, la majoria es moren.

Dic que «la majoria» es moren, i no totes, perquè n'hi ha que sembla que són immortals, posant per cas Amor, Mar, Cel i Saviesa, i també -us pensàveu que tot són flors i violes?- Sang, Tirania, Egoisme, Guerra... i Mort, justament. Perque la majoria de les paraules es moren, sí. Em sap greu dir-vos-ho així, tan a la destapada, tan net i pelat, però és la pura veritat. No us ho puc amagar. Es moren.

Ara, mentrestant, mentre viuen, totes tenen un paper a fer, i normalment el fan amb prou dignitat. Si bé cal reconèixer que de vegades són obligades a comparèixer públicament de manera molt forçada, o fora de context, o fins i tot esguerrades i mal vestides, desvergonyides, gairebé irreconeixibles, i aquests abusos també els fan mal, no cal dir-ho, els escurcen la vida. I és aquí que començaríeu a tenir un primer paper vosaltres, totes i tots vosaltres: hem d'aconseguir que tinguin una vida més digna. Tothom hi tenim responsabilitats, en aquest assumpte.

Però perquè tinguin una vida més digna, el primer que cal, pobres paraules, és que visquin. Per descomptat.

És abans de morir-se -i ara arribo al moll de l'os del que us volia explicar-, o també quan veuen que les coses van mal dades, que les porten a l'Asil. A l'Asil hi van a parar, per exemple, les paraules que passen per una crisi de desús i també les que ja només surten en un únic diccionari, perquè els altres diccionaris no aposten per elles, no creuen en la seva continuïtat. I és clar, és un cercle viciós. Si ets una paraula i no surts als diccionaris, a mitjà termini estàs condemnada. Però, en fi, allà a l'Asil, mentre encara surts en un diccionari et queda una esperança, ni que sigui molt minsa, que és que algú un bon dia obri aquell darrer diccionari que parla de tu, li faci gràcia -o llàstima- el mot i decideixi utilitzar-lo. Aquell dia hi ha festa grossa a l'Asil, us ho asseguro. Quan algú de l'Asil se'n va cap a casa és com si fos festa major.

Perquè no sé si ho sabíeu, però cada cop que són esmentades, les paraules guanyen un temps de vida i poden abandonar l'Asil. Aquest és l'aspecte positiu de l'assumpte, en aquest punt és on volia posar l'èmfasi, perquè entre tots podem fer molt bona feina. No tot està perdut! No ens hem de desanimar! Ara no em demaneu quant de temps de vida poden guanyar amb un esment, perquè jo no ho sé. De fet, no ho sap ningú, perquè és molt variable i no se'n poden fer mitjanes ni estadístiques. Però n'hi ha que diuen que segons qui sigui el que ha pronunciat la paraula, aquell simple esment pot comportar al mot fins i tot uns anys addicionals de vida. Si a més aquella persona escriu la paraula en algun lloc que es pugui conservar -és a dir, que no sigui en una simple finestra del programa de missatgeria ni en un tros de paper de vàter, sinó en una llibreta, en uns fulls ben ordenats i relligats o en un web amb una mica de cara i ulls com ara aquest-, la paraula esmentada, que potser era a les acaballes, pot guanyar fins i tot un segle de vida. Cent anys! (Això del segle passa excepcionalment, és veritat, només quan la persona de què es tracti és una fora de sèrie, un novel·lista conegut, una escriptora de categoria, un artista o una heroïna que escriu les seves memòries, un personatge. És excepcional, però penseu que de vegades el personatge ha arribat a ser reconegut justament a partir d'una obra i que al final aquella obra, la mateixa obra que quan va ser escrita era d'una persona desconeguda, arriba a ser immortal, amb totes les seves paraules.)

Ja veieu, doncs, que la clau és escriure paraules... de manera ordenada. La primera conclusió d'aquesta xerrada, per tant, és que escriviu. Si us plau, que escriviu!


Continua a «Les paraules també es moren» (i 2)

Comentaris

  • M'ha agradat ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 20-10-2008 | Valoració: 10

    ... aquesta primera entrega de "Les paraules també moren" en la que antropologitzes les paraules donant-les una dimensió humana, com moren a un asil, jo pel meu compte he revitalitzat algunes paraules com per exemple "assaonar", o "afaiçonar" o una molt utilitzada al País Valencià antigament però que ara té poca utilitat com és "roí" o "roïna" que vol dir en català més normal "dolent" o "dolenta" tot i que també es pot fer servir per a dir el que diu, en castellà "ruín". No sé m'agrada també com a tu reviscolar paraules sobretot ací al meu país que li cal una bona amnistia.
    Bé salutacions de Vicent i una forta abraçada.

  • Aquest escrit està molt ben escrit (redundància monumental[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 23-08-2008 | Valoració: 10

    a primera vista però no tal si tenim en compte que ambdues paraules són de diferents categories gramaticals). Però també podria estar "mal" escrit, així que l'adverbi en qüestió és d'una importància cabdal. Que què m'empatollo? Doncs res més que no sigui seguir el teu consell, és a dir, escriure, escriure i escriure.
    A més de bon lèxic, bona sintaxi i bona ortografia, exposes els teus arguments d'una manera estructurada, coherent i amb cohesió, a banda d'un estil de primera. Ras i curt, que et pots considerar una persona amb tots els ingredients necessaris per a ser un perfecte escriptor. La imaginació, el toc final d'un bon artista, també forma part dels teus atributs intel·lectuals. Així doncs l'enhorabona i gràcies per permetre'm, seguint el teu suggeriment, emprar tot aquest munt de paraules "vivetes i cuejant" que, qui sap si el dia de demà, seran ja obsoletes.

  • no ho volem, no ho hem de permetre.[Ofensiu]
    Lèvingir | 23-08-2008

    i que me'n dius dels pronoms febles?

    Lèvingir

  • no ho volem, no ho hem de permetre.[Ofensiu]
    Lèvingir | 23-08-2008

    i que m'en dius dels pronoms febles?

    Lèvingir

  • Molt bé!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 23-08-2008 | Valoració: 10

    Aquest article és g-e-n-i-a-l.

    La reflexió sobre les paraules que, la majoria de vegades sense un bon motiu, cauen en desús, és una reflexió molt oportuna.

    Crec que una paraula que ja és a l'Asil, és la paraula "quelcom". Hi ha qui diu que també hi és "xampany" (afirmació curiosa) i moltes altres.

    Em dones idees per a fer un relat, però no et vull donar pistes per a quin serà...

    Moltes felicitats pel teu relat, cal fer a la ignorància escac i mat (no és una de les meves millors rimes, però queda bé).

    Una abraçada, peres!!

  • Repeteixo...[Ofensiu]
    Nurithy | 22-04-2007

    el que has dit. Sisplau, escriu més no et quedis aquí! Ja estic intrigada per llegir més relats teus.

  • Exemplar.[Ofensiu]
    Jofre | 09-08-2006 | Valoració: 10

    Hola Pere. Els dos fragments del relat són molt interessants. Trobo encertat aquest to que hi has donat de conferència (que podries fer sense problema) i que ja comenta en Mandalaf, i sobretot la manera que tens d'escriure hi ajuda molt (tal com explica n'Antoni Ferragut).

    Crec que poses en evidència dos fets crucials: la situació social de les paraules (per extensió he d'entendre de la Llengua) i la necessitat d'un compromís i implicació personals per a la sostenibilitat lingüística. Per aconseguir-ho fas un paral·lelisme inquietant i meritori que aclareix quina és la situació actual i què convé fer.

    El concepte d'Asil (tractat especialment en la primera part) és premonitori, i per tant he trobat molt correcte que ho lliguessis amb una crida solidària (en pro de l'escriptura i la lectura) i per colofó redactessis les 6 recomanacions bàsiques amb un humor ponderat per no alterar el missatge.
    Tant de bo, tothom l'entengui. Desitjo que sí.

    Jo voldria posar èmfasi que totes les llengües (en condicions normals) perden i incorporen noves paraules, refranys i expressions diverses, de manera natural. Però no és el cas del català, que té la majoria del corpus lingüístic a l'Asil de les Paraules, com bé assenyales. L'ús social de la nostra llengua és baixíssim i això pot representar la desaparició d'una manera singular i legítima d'entendre i interpretar el món.

    Les llengües no són mers instruments comunicatius (malgrat el que afirmin alguns), revelen la identitat i manera de fer de tot una comunitat lingüística, són vives i per tant és hora de promoure un clima perquè mai la Llengua acabi tan desprestigiada que a ningú li sàpiga greu convertir-la en una llengua morta a mercè dels miracles.

    Enhorabona, Pere.
    Tens el meu compromís.
    Jofre

  • Hola Pere, com anem...[Ofensiu]
    Màndalf | 08-08-2006


    Magnífica conferència. També m'he llegit la segona part , però com que ja hi havia un comentari, doncs au, que no quedi aquesta verge...

    Molt bona idea aquesta que has tingut de que les paraules tenen vida. Neixen, creixen, es fan adultes i potser es moren després de l'Asil... o no. De fet si utilitzem una llengua viva les paraules també ho han d'estar i com més n'hi hagi, millor. Jo les valoro molt, encara que de vegades les deformo en pla de conya... que el Pompeu em perdoni.

    M'ha agradat veure com intentes recupera-les, veure escrites paraules o frases que tenia a l'oblit

    Moltes paraules antigues perden sentit oral al desaparèixer l'objecte que descriuen. Encara recordo quan al poble hi havia un baster, un cisteller, un altre que feia canyissos... ara ja no hi són aquests oficis, al menys allí, i els joves no coneixen ni els oficis ni les paraules que els envoltaven, que segurament moriran una mica amb nosaltres...

    Dóna molt de si el teu escrit... podríem parlar de les adopcions per exemple, dels acolliments temporals... hauríem de fomentar els naixements o els controlem? Al final la realitat sempre s'imposa, el temps tot ho posa al seu lloc...

    En fi, no m'enrotllo més... una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

117003 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com