El sacrifici del cor

Un relat de: peres

A punta de dia, la petita Rebeca, filla del pescador Jonah, de la tribu de Zabuló, pujava mig sanglotant el turonet que hi ha al costat del poble de Beth-Said, cap al temple, amb un xaiet nounat a collibè. La veritat és que l'animaló ja caminava una mica, però si haguessin anat tots dos a peu haurien trigat massa a arribar-hi. I ella, després de complir el deure religiós, tan difícil, que li havia encomanat el seu pare Jonah, tenia encara molta feina a fer aquell matí. Havia d'anar tot seguit a portar l'esmorzar als seus germans, que passaven gairebé tota la nit -eixien a les dotze de la nit o a la una, quan ella dormia- pescant al llac. I no es podia endarrerir, perquè Simó tenia un geni de ca l'ample, i quan arribava amb la barca a la riba i no tenia l'esmorzar a punt... tot i que a la petita Rebeca era incapaç de dir-li ni una paraula més forta que l'altra, ni de fer-li cap carassa. En el fons, pensava la Rebeca, el seu germà gran era un tros de pa: com el gos Xum que tenien a casa, que de tant en tant bordava amb molta fúria si algú el molestava o si intuïa un perill, però que era incapaç de fer mal a ningú.

Per això la petita Rebeca duia l'animal a coll, per fer més via, tot i que l'anyell era gairebé de tanta grandària com ella. A la fi, van ser a dalt. El sacerdot Amminadab, fill de Quehat i -no caldria dir-ho- de la tribu de Leví, els va sortir a l'encontre.

-I doncs, petita, què tens? Per què plores? On vas amb el xai?

-És que me l'estimo molt, i em sap greu que estigui destinat al sacrifici...

I li queien llàgrimes grosses cara avall, incontenibles. Era una nena valenta, d'això no n'hi havia dubtes. Plorar, li deia sempre son pare Jonah, no és covard, el que és covardia és no enfrontar-nos amb la realitat quan no ens agrada.

-Però aquest xaiet... No era la vostra ovella quartada que li dieu la Mol·lah, aquella que teníeu tan grossa, la que estava prenys?

-Sí.

-I la Mol·lah no havia tingut un be, ja?

-Sí, el primer. Aquest és el segon.

-Llavors, per què el portes al sacrifici, si és el segon? Només cal portar al temple els primogènits.

-Perquè el primer be va sortir esguerrat i va dir el pare que no es podia pas oferir, que ho diu el Llibre, que a Déu només se li han d'oferir víctimes perfectes. De fet, el pobrissó es va morir tot sol al cap d'uns dies i...

La nena va tornar a esclatar en sanglots.

El sacerdot va rumiar una mica. Era un home de mitjana edat, uns quaranta anys, ni jove ni gran, sever pel que fa al compliment estricte de la Llei però alhora capaç de trobar sortides assenyades als problemes continus que plantejava la prolixitat de les normes donades pel Senyor Jahvé a Moisès, més de mil anys abans, al desert del Sinaí. A la fi va parlar.

-Mira, Rebeca, li diràs al teu pare Jonah el següent: «El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor. I en el vostre cas, ja l'heu ofert i de sobres. O sigui que el xai és vostre.»

La cara de la nena es va il·luminar com només de vegades passava a l'enorme llac de Gennesaret, el seu mar de Galilea, quan de sobte, en una nit negra i pesada, s'obrien els núvols i baixava la lluna plena al bell mig de l'aigua. Va abraçar el xaiet amb força.

El sacerdot va afegir:

-A veure, Rebeca, digues el que t'he dit que has de dir al pare.

La nena es va eixugar les llàgrimes. Va parlar molt seriosa, solemne, com qui repeteix paraules sagrades:

-Li haig de dir: «Pare, el sacerdot diu: "El que Déu vol sobretot és el sacrifici del cor, o sigui que el xai és vostre." Això diu el sacerdot del temple, pare.»

-Molt bé, petita Rebeca. Vés en pau.

Comentaris

  • Una sorpresa[Ofensiu]
    s | 17-12-2008

    M'encanta que escriguis en un context bíblic d'aquesta forma respectuosa, senzilla i bella.
    I m'agrada també que el missatge que vols donar també sigui bíblic (Salm 51, 18-19, no és això?)... òbviament, no parlo de la Bíblia com a Llibre de normatives, sinó a quelcom més profund que pel que veig tu ja deus haver captat.
    Endavant!
    L'afegeixo als preferits.

  • Seríem més feliços[Ofensiu]
    Nubada | 28-07-2007

    Estaria bé que tots els sacerdots i altres autoritats de qualsevol religió resolguessin així els problemes interpretatius de les normes, doctrines, mananaments i totes aquestes coses. Els nostres avis haurien estat més feiços, i els nostres pares, i nosaltres i els nostres fills. I ara seríem molts més els qui creiem que creiem en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient i en el més enllà.
    M'ha agradat molt el que escrius en la teva biografia.


  • Hola![Ofensiu]
    NEULA | 07-06-2007

    Només per saludar, que fa temps que no et veia per la casa!
    El relat molt ben fet com sempre, trobo que els saps tractar molt bé els temes biblícs, i dónes un tó molt convincent i un vocabulari molt escaient!
    Neula

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

115626 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com