Ànima d'artista

Un relat de: Nubada

La Blanca aquell dia arribà tard a classe. Ja era fosc i, després de passar amb basarda el caminet que, fent drecera, portava a l'institut on estudiava, entrava decidida. Estudiava al torn de nit, i ja s'havia perdut la classe anterior. El professor ja hi era, i malgrat la discreció de la Blanca en seure al primer lloc buit que va trobar, totes les mirades es dirigiren cap a ella. S'ho va prendre bé, va fer un expressiu moviment d'espatlles i va asseure's mig rient. El professor també va somriure amb simpatia, per sota el nas, i la Blanca no va poder evitar posar-se vermella: aquesta era una de les debilitats que mai no havia arribat a superar. D'això, ja en fa uns quants anys i la Blanca encara ho recorda amb una certa enyorança.

Mentre el professor s'explicava, una companya li passà un full. "Concurs literari". Se'n va llegir les bases, primer amb curiositat, després amb interès, finalment amb entusiasme. De la classe d'aquell dia no li preguntéssiu pas res: se la va passar pensant en el tema del treball que presentaria al concurs. Sempre li havia agradat escriure contes i poemes, però mai no havia pensat en un concurs. Senzillament, escrivia segons la seva inspriració i ho copiava acuradament a una llibreta, sense pretensions. Aquest cop la Blanca va reaccionar tot pensant que podria guanyar aquell concurs i que els altres coneixerien el seu art. Es veia en somnis a l'escenari rebent la felicitació pel seu treball guardonat. Tots els companys i professors l'aplaudirien contents. Se sentiria orgullosa de pensar que publicarien el seu treball i qui sap si editorials i revistes demanarien els seus escrits...

Aspirava a guanyar. Sempre n'havia tingudes, d'aspiracions! I encara les té. Algunes les conserva des de l'adolescència i d'altres han sorgit en la maduresa, noves i fermes, portant-li la il·lusió de viure. És la il·lusió de qui té ànima d'artista: sempre endavant! Una artista mai no s'atura...

Passaven els dies i la Blanca s'esmerçava en la seva obra. Llargues estones davant el paper i la màquina d'escriure, escrivint i repassant, corregint i modificant... Mentrestant, estudiava a l'institut, feia anglès a una acadèmia i anava a classes de solfeig i guitarra... i encara, si no fos per la seva manca de temps i de possibilitats de tenir-ne un a casa, estudiaria piano. I cantaria a una coral, i faria teatre, i ballaria en un esbart, i... tantes coses que ella, la desconeguda Blanca, no podia abastar...! Però vivia il·lusionada per tot això, i la seva vida no era buida.

Avui la Blanca recorda aquella època. Després de tot, no va guanyar el concurs literari. El seu art va quedar amagat entre la pila de treballs presentats. No va pujar a l'escenari. I ella i els seus companys van aplaudir els guanyadors, que se sentien orgullosos de pensar que veurien publicats els seus escrits.

Ella, la Blanca, no ha arribat a ser famosa pels seus escrits, però viu feliç. No es va desanimar. Encara avui, de tant en tant, escriu un conte o un poema. El passa a net i se'l guarda a la carpeta on es van acumulant petites obres d'art que contenen l'ànima d'una artista, amb els seus neguits i aspiracions, i que potser algun dia algú llegirà. I ho llegirà qui sap si amb ulls de crítica, d'acceptació, de rebuig, d'indiferència o d'admiració. Tant se val. Agradi o no agradi, es llegeixi o no es llegeixi, ella haurà viscut.

La Blanca encara té ideals i aspiracions. N'hi ha qui creu que això no porta enlloc, que cal ser pràctics i anar al gra. Recorda una frase que va llegir en una postal. "Els ideals són com les estrelles: no les podem atrapar, però guien el nostre camí". Vet aquí: no atrapar-les, però perseguir-les.

Endavant, sempre endavant! Una artista mai no s'atura...

Comentaris

  • la teva ànima d'artista[Ofensiu]
    ANEROL | 19-09-2007 | Valoració: 10

    esta clarament reflectida en el teus escrits

  • "Agradi o no[Ofensiu]
    peres | 30-07-2007 | Valoració: 10

    agradi, es llegeixi o no es llegeixi, ella haurà viscut."

    Això que dius és molt important, és l'essència de la creació artística. Però és difícil d'acceptar, ho has de reconèixer.

    Aquest relat dius que el vas escriure fa 25 anys? O el que s'hi explica va passar fa 25 anys? Suposo que deu ser això segon.

    En qualsevol cas, felicitats, noia. Celebro haver-te conegut.

    Oi que sap greu i alhora produeix molta satisfacció descobrir de tant en tant, de sobte, els relats d'un(a) autor(a) que t'agraden entre els milions que hi ha aquí? (Sap greu perquè dius: ja els podien haver destacat més els editors, no?, els relats d'aquest(a) autor(a), i avisar des del primer dia que els va començar a publicar que "avui tenim una cosa especial"?) És inevitable, però: segur que hi ha molts tresors amagats dins RC, i alguns mai no els podrem descobrir, i potser els seus autors es desanimaran i pensaran que allò que han fet no és bo... Hi penso sovint, en això.

    Bé, torno a dir-ho, celebro molt haver-te conegut, també per això que deia aquí al damunt.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: