Déus de vidre

Un relat de: Carles Malet

A l'extrem d'una jove galàxia espiral, al voltant d'una estrella nana groga, hi orbitava fa milers de milions d'anys un planeta petit, tenyit d'ocre i envoltat de núvols de gas metà, diòxid de carboni i gasos sulfurosos. Trencant els seus oceans de magma incandescent s'hi aixecava la serralada d'un imponent arxipèlag volcànic, on hi regnaven uns éssers singulars, amb els cossos rígids de cristall translúcid, i les ànimes, de silici. Semidéus de vidre, quasi immortals, però fràgils.

Tel·lus, el primigeni, havia nascut per caprici dels elements. Engendrat en el si del mantell de magma líquid protector del planeta, l'erupció del volcà de la més gran de les illes de l'arxipèlag va projectar-lo a la superfície en una erupció colossal, que va eclipsar la llum del sol amb cendra volcànica durant mesos. Durant els dies grisos que van seguir a la gènesi, la lava va solidificar lentament, permetent que milions de fragments de silici microscòpics cristal·litzessin de forma ordenada en el si d'un petit òval de quars transparent. Finalment, quan la claror va esquinçar de nou els núvols de cendra, els rajos de sol van penetrar per primera vegada el cos translúcid, i van escalfar una xarxa de milions de nuclis cristal·lins de silici semiconductor, convertint l'energia de l'astre en petits impulsos elèctrics. Impulsos de vida.

Durant mil·lennis, els descendents de Tel·lus van prosperar, nodrint-se de l'energia del sol i del vidre soluble aportat pels rius de lava fosa a les platges de l'illa. Criatures de cossos petits i arrodonits, gairebé esfèrics, recoberts de centenars de cilicis de fibres blaves i flexibles de crocidolita que els permetien el desplaçament a la recerca de l'aliment inesgotable a les platges silícies. La forma ovalada i el baix centre de gravetat dels tel·lurians els protegia fins a cert punt de l'únic perill mortal al qual estaven exposats: la projecció accidental contra les arestes dures dels esculls basàltics, conseqüència d'un dels sismes freqüents a l'arxipèlag. Perquè, aproximadament un cop cada cent anys, una nova erupció del volcà, mare i botxí, enviava vibracions letals a través de l'illa que, en una fracció de segon, convertien en pols de vidre els fràgils habitants agafats per sorpresa, que acabaven rodolant indefensos contra els esperons esmolats de la costa.

De fet, el ritme de creixement de la població s'havia mantingut relativament baix durant mil·lennis degut a aquests episodis fatídics. Els tel·lurians estaven en disposició d'infantar un nou nadó esfèric que es desprenia en forma de petit globus transparent dels seus progenitors asexuats un cop cada cent anys, tot just compensant amb un lleuger superàvit el nombre d'accidents fatídics que acompanyaven cada erupció volcànica. Si més no, així havia estat fins la troballa del crisòtil.

El descobriment del nou material, modelat a l'esguard de les altes pressions i temperatures del volcà, havia de canviar radicalment la societat tel·luriana. El mineral metamòrfic, en forma de filaments blancs, llargs i extremadament flexibles, s'adheria amb facilitat a la superfície dels cossos ovalats, formant capes protectores capaces d'absorbir l'energia d'un xoc violent. Abillats amb aquests parracs flexibles i tous, els tel·lurians van començar a deixar enrere la por per primer cop.

Durant mil·lennis, els habitants de l'arxipèlag van multiplicar el seu nombre. I amb el temps, seguint el ritme pausat però inexorable de l'evolució, els descendents de Tel·lus van anar patint també una lenta metamorfosi. Oblidat el perill d'un xoc mortal en rodolar contra les arestes de roca esmolada, i alliberats de la necessitat de mantenir un cos amb un centre de gravetat baix, els tel·lurians es van fer progressivament més grans, més alts, i més estilitzats. Amb extremitats més llargues, més flexibles i més eficients per les tasques de recol·lecció i transformació del mineral. Fins convertir-se en titans translúcids que prengueren consciència de la seva condició de veritables fills dels Déus.

Amb el temps, l'estructura social originàriament plana va experimentar també canvis dramàtics. L'explosió demogràfica va conduir inevitablement a l'especialització, i l'aparició de les Tres Castes: els Recol·lectors, encarregats de l'abastiment d'aliment en forma de pols de quars i vidre soluble; els Miners, extractors del mineral de crisòtil; i els Teixidors, a l'esglaó més alt de la piràmide social, coneixedors dels secrets de la transformació cada cop més sofisticada de les insubstituïbles fibres de crisòtil, per convertir-les en resistents cotes de malla de fil d'amiant blanc.

Sols després de segles de prosperitat, aparegueren els primers senyals que havien de somoure l'estat del benestar a l'illa. Foren els miners els que aixecaren la veu d'alarma: les vetes de mineral blanc, de les quals s'havien tornat dependents, s'esgotaven. Ben aviat, per abastar la població es va haver de recórrer a la recol·lecció d'amosita, el fins aleshores rebutjat mineral marronós, més rígid i de menys valor que les fibres flexibles de crisòtil. Per decisió dels Teixidors, les proteccions menys resistents d'amosita es van reservar pels Recol·lectors i pels Miners, mentre que els coneixedors de les arts tèxtils, màxims garants de la seguretat a l'illa, es repartien les minvants reserves de filament blanc.

L'escassetat de crisòtil va retornar la por a la població, i el fantasma de la mort va reaparèixer després de mil·lennis entre Recol·lectors i Miners. Sense arribar a ser devastadores, les explosions periòdiques del volcà tombaven amb facilitat els cossos antany minúsculs i ovalats, ara gegantins i estilitzats, sols parcialment protegits amb recobriments marronosos d'amosita. Cada nou sisme ocasionava centenars de víctimes entre les dues castes inferiors. I després de cada recompte de baixes, Miners i Recol·lectors s'encenien d'indignació i ressentiment vers els encara immortals Teixidors albins.

La confrontació fou inevitable. Una coalició de Recol·lectors i Miners es va negar a seguir proveint els Teixidors de matèries primeres si no es repartien de manera equitativa les escasses reserves de crisòtil blanc, mentre que els Teixidors van aturar la producció de qualsevol tipus de protecció en represàlia. El conflicte va escalar fins extrems brutals. Assetjats, els Teixidors van recórrer a la seva superior tecnologia per defensar-se dels atacs de les castes baixes. L'arma més letal de la conflagració fou un invent desenvolupat en secret pels Teixidors tant bon punt va començar l'escassetat a les mines: les llances amb punta de diamant. Sagetes mortals que, en ser projectades contra l'atacant, penetraven les proteccions d'amosita, impactaven amb el cos dur de vidre, i el feien explotar en miríades de bocins que omplien les platges de restes inerts de quars rosat i ametista. Sota les pluges d'aquestes sagetes, les baixes entre Miners i Recol·lectors van ser innombrables. Tanmateix, la seva superioritat numèrica va ser suficient per trencar les darreres defenses dels Teixidors, arraconar-los fins els penya-segats del nord de l'Illa, i llençar-los al buit després de desposseir-los de les seves proteccions albines.

L'explosió del volcà i el moviment sísmic que va seguir a la derrota dels Teixidors no van ésser especialment més forts que els centenars que s'havien repetit a l'illa durant mil·lennis. Però el resultat va ser ara devastador. Els supervivents de la Guerra Tel·lúrica, gegants estilitzats en comparació amb els seus ancestres, però debilitats per la lluita i sols abillats en el millor dels casos amb malmesos parracs d'amosita marró, amb prou feines van resistir la posició vertical durant uns segons. I els cossos majestuosos, però fràgils, van esclatar en milers de bocins en perdre la verticalitat i impactar sobtadament contra el terra dur de l'illa. No hi va haver supervivents.

Durant milions d'anys, el planeta que havia vist créixer els tel·lurians va plorar pels seus fills, i les seves llàgrimes van acabar per ofegar l'arxipèlag que havia vist néixer Tel·lus. El seu dol va transformar els oceans de magma rogenc i les illes basàltiques creuades per rius de lava incandescent, en un món blau i temperat, esquitxat per masses continentals fredes i ermes. En el si dels oceans verges del nou món blau, els corrents tebis impulsats pel cor roent del planeta van remoure pacientment els nous fons líquids, foscos i rics en carboni, fins aixecar un núvol fi d'éssers microscòpics de color maragda vers la llum del sol. A escassos centímetres per sota la superfície tèbia, la claror va il·luminar els filaments microscòpics verds, i l'energia de l'astre es va convertir per primer cop en impulsos fotosintètics. Impulsos de vida. Els mars verges es van tenyir ràpidament de turquesa, i els nous éssers minúsculs van aprendre amb el temps a associar-se, especialitzar-se, créixer, i conquerir els oceans.

Ara tot just fa quatre-cents milions d'anys, l'hereu d'aquells primigenis organismes unicel·lulars, un ésser encara petit i estúpid, recobert d'escates i amb el cos tou de carboni, va gosar sortir per primera vegada de les aigües tèbies que l'havien infantat i es va arrossegar uns centímetres terra endins. I la Terra va observar de nou els seus primers passos, vacil·lants i tímids, per la sorra lluent amb fragments inerts de cristall de roca i ametista, amb la mescla d'il·lusió i preocupació que sols pot experimentar una mare.

Comentaris

  • Orígens[Ofensiu]
    Naiade | 15-06-2008 | Valoració: 10

    Un relat fantàstic on expresses la teva gran imaginació junt amb un gran coneixement dels elements. Me l'he llegit d'una tirada i el trobo molt bo.
    Em va fer molt contenta el teu últim comentari sobre"Ys" i a la teva pregunta et dic que si, si que m'hi atreviria a fer-ne una novel·leta, tan debò passes de veritat. Et dic el mateix del teu relat, i no només d'aquest, els que t'he llegit donen per molt, amb facilitat podries fer-ne una bona novel·la i no crec que a tu et costes gaire de aconseguir-ho. Ja m'imagino un futur on donaríem a conèixer la nostra obra......
    Per part meva de moment de imaginació no en falta, només una bona empenta per atrevir-me a portar-ho a terme.
    Espero tornar a llegir-te ben aviat .
    Una forta abraçada

    Naiade

    PD: He llegit a la teva bio que vas començar a escriure fent contes pels teus fills.
    Jo també recordo aquesta etapa amb els meus i no sé si s'ho passaven millor ells o jo.


  • Enorme![Ofensiu]
    13dies | 04-12-2007

    M'ha agradat moltíssim. És tan treballat que no pots deixar de llegir fins acabar-lo.
    De veritat molt bo!

  • Hola Carles[Ofensiu]
    gypsy | 24-02-2007

    espero que ens veiem a la presentació del llibre més venut per Sant Jordi 2007.(je, je, ;-)) Podríem quedar amb una hora i lloc, jo no conec a quasi ningú i em fa una vergonya terrible estar sola i penjada com un xoriç.
    Jo l'any passat no hi era.
    M'han agafat el "Sweets Iverson". I a tu?

    Felicitats!
    ei et dono els meus mails val?:
    marionalp@gmail.com
    gypsyin@gmail.com

    Podríem quedar, pleasee.

    mariona

    (Quan pugui et llegeixo, que sempre és un puntasso!)

  • Un relat excel·lent.[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 04-02-2007

    Confesso que en alguns moments m'he perdut degut a la terminologia emprada, però l'interès no ha decaigut en cap moment, doncs has sabut crear una atmosfera molt atractiva.

    Per cert, aquests personatges de silici m'han recordat a uns que sortien en un còmic fa un munt d'anys ( la saga de los Aznar i les aventures del planeta El Rayo ) basats en les novel·les de "a duro" de George H. White. Potser és coincidència.

    Segueix així.

    David.

  • Excel.lent!!! Però....[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 01-02-2007 | Valoració: 9

    És un relat molt ben fet, amb molts detalls, molta literatura, i molta imaginació. M'has deixat impressionat.

    Però una petita puntualització subjectiva. No és massa-massa llarg, però no hauria quedat malament, potser, dividir-ho en dos capítols.

    Espero que segueixis fent relats com aquest. Apa, salut!!!

  • Gairebé perfecte[Ofensiu]
    Anna Ramírez | 31-01-2007 | Valoració: 9

    Senzill però ple de matisos i poesia, aquest relat m'ha emocionat profundament. Tot i que previsible, la simplicitat amb què es desenvolupa la història li dóna molta força, i que els éssers siguin de cristall reforça la sensació etèria de tot el conte (que per altre costat em recorda a les novel·les de Sánchez Piñol).
    M'ha agradat molt, i només li criticaria els dos darrers paràgrafs, que t'estiren avall de tornada a la realitat: si hagués acabat amb la frase "No hi va haver supervivents", hauria estat el relat perfecte.

  • peres | 31-01-2007 | Valoració: 10

    espectacular tot el que aconsegueixes transmetre amb aquest relat. És condició universal de tot ésser vivent, ni que sigui de vidre, el conflicte i la guerra? No hi ha manera de viure en societat sense barallar-se? Són preguntes que el lector es fa, una mica angoixat...

    Ara no puc entretenir-me més, però he pres nota, per si et serveix l'observació, de dues frases en paràgrafs diferents que són semblants i fan pensar que allò ja ho has llegit:

    «...les explosions periòdiques del volcà tombaven amb facilitat els cossos antany minúsculs i ovalats, ara gegantins i estilitzats, sols parcialment protegits amb recobriments marronosos d'amosita.»

    «...gegants estilitzats en comparació amb els seus ancestres, però debilitats per la lluita i sols abillats en el millor dels casos amb malmesos parracs d'amosita marró, amb prou feines van resistir la posició vertical durant uns segons...»

  • Amb un estil...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-01-2007

    ...elegant a la vegada que auster, ens crees (re-crees) tot un món per contar-nos un relat fantàstic,-fantàstic relat!- amb reminiscències d'història coneguda.
    Què rebé s'ho hauran passat les teues filles, xicon!
    Salut i rebolica!

  • (trans)lúcid[Ofensiu]
    qwark | 24-01-2007

    El relat és una aposta global, on afrontes el curs dels esdeveniments des de diferents òptiques: geologia, història, psicologia, física i sobretot fantasia. Com si aspiressis a ser un déu de la narració, capaç de controlar totes les variables de l'univers que crees en aquest petit conte. Crec honestament que és el màxim que pot ambicionar un escriptor perquè, a més de dominar les arts pròpiament narratives, ha de demostrar uns coneixements transversals o universals i un control molt més ampli de l'estructura lògica dels esdeveniments.

    Si t'he de criticar alguna cosa, puc posar en dubte la validesa d'aquest recurs teu de vestir de fantasia les zones més fosques del relat (és a dir, aquelles en que l'explicació científica o tècnica ens deixa la llum mig encesa).

    El que no et puc negar és el talent per imaginar històries fantàstiques (en els dos sentits del mot) i redactar-les amb un estil tan lluminós i translúcid com aquests déus de vidre que ens has presentat.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

236 Comentaris

91143 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com