Estimat perdedor.

Un relat de: Lilith

LA HISTÒRIA DE DARRERA ELS ULLS TRISTOS DE L'AVI.


Tindria jo uns set anys quan la mare em va explicar que l'avi pertanyia al bàndol dels perdedors. Guardo a la capsa dels tresors el seu carnet de la C.N.T. Dubto molt que un individualista com ell pogués encaixar en el motlle dels preceptes i la disciplina de cap partit -ni que fos la C.N.T.-, però comprenc la necessitat de no sentir-se tan sol en aquells temps convulsos.

La tristesa no li naixia només per tenir els ulls massa oberts a la realitat que era una paret de plom, arrossegava la mort del seu germà petit, el Germinal. Exercint de germà gran li havia deixat els primers llibres revolucionaris, mostrat la seva filosofia, els esbossos del seu hàbitat ideal, l'havia introduït al partit. Es féu culpable d'haver-lo involucrat en el seu món quan va passar allò: algú va delatar al Germinal i aquest acabà mort en una emboscada. Després vingueren a endur-se l'avi, recordo la seva cara asimètrica per les seqüeles de les tortures al qual va ser sotmès. Era valent, llest i bon actor, el prengueren per ximple. Va ser un confident dels seus qui el va informar que el delator havia estat el fill petit de Cal Cela, l'Ernest. Mai executà cap venjança, per convicció i per protegir els seus, no pas per covardia.

L'avi era bàsicament un humanista, la major part del millor que sóc li ho dec a ell. Em va ensenyar a tractar amb respecte a tot ésser viu -plantes, animals o persones-, frases d'aquelles que amago a la màniga del pijama quan dubto de la conveniència d'una acció o d'una altra "El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú", a gaudir amb les històries de Mark Twain, amb la música de Pau Casals i amb tants d'altres artistes que ell admirava. Als seus braços sempre trobava consol quan el buscava, les moixetes que els pares no tenien temps per regalar-me, mil contes que temperaven les meves pors i m'obrien portes a altres móns.

Com el trobo a faltar al meu avi.

Era un avançat al seu temps, al meu fins i tot, ha calgut fer-me gran per creure entendre'l. Rebutjava tota guerra, tota artificiositat, creia en un món sense fronteres, en la igualtat de la dona envers l'home, en difondre gratuïtament la cultura al poble, en l'optimisme enfront del pessimista catolicisme, en plaers prohibits però dosificats, en una espiritualitat més humana, interior, més lliure i directe i menys externa i material.


JO.

Tinc 36 anys, sóc una dona imperfecte que se sent bé en la seva pell. No em penedeixo de res -com diria l'Edith Piaff-, si caic m'aixeco i recordo qui he estat i qui vull ser, tinc pocs principis però procuro no trepitjar-los, intento no ferir mai la sensibilitat aliena -recalco que ho intento-, la qualitat que més valoro en una persona és la noblesa, no demano mai allò que jo no estaria disposada a donar, tinc mala sort amb els homes però facilitat per seduir-los, m'agrada la soledat i també gaudir dels plaers que m'ofereix la vida, acostumo a parlar amb els miralls i fumo massa. He heretat la rebel·lia de l'avi. La meva rebel·lia és, però, a voltes, més agressiva que la seva. Em sulfuro quan escolto tot això de la Memòria Històrica -i és que els vençuts segueixen sent marginats en la memòria-, són uns covards els hereus d'aquells perdedors que avui tenen el poder, tenen por de la actual dreta política, farcida de fills o nets d'aquells que van estendre el terror, "els mateixos amb diferent pell", ben veritat.

Dirigeixo i presento un programa setmanal d'entrevistes a una televisió local. M'agrada escollir bé als entrevistats i preparar-me les entrevistes acuradament, el meu és un dels programes amb més audiència del canal, tot i les seves limitacions. I ve-t'ho aquí que demà tindré l'honor d'entrevistar al fill petit de Can Cela, el senyor Ernest Sorribes. L'home va saber aprofitar bé el joc de la seva baralla marcada, va treure substanciós profit dels seus nuls escrúpols i del seu do per a l'estratègia. Ha estat durant vint-i-vuit anys president d'un dels Bancs més importants del país, respectat pel seu poder, admirat com un Superman de les finances, home molt influent en certs sectors polítics. Va canviar els estatuts del Banc que obligaven al seu president a jubilar-se als setanta-dos anys, pel novembre en va complir vuitanta-dos. Ja és hora que es jubili.

L'avi va morir als seixanta-dos anys, mentre dormia. Havia gastat tot el dipòsit de sofriment, la seva mort va ser la més plàcida possible.

Me la jugo. M'hi jugo la feina, feines futures i la tranquil·litat de no tenir enemics. Si les coses es torcen massa potser muntaré una casa de turisme rural a l'abandonada masia familiar, fa temps que em balla pel cap. No tinc fills, és una sort que ara no hagi de patir per ells. Ho tinc decidit, ho faré per l'avi, per venjar la tristesa que penjava dels seus ulls. I per la pobresa a la que va abocar a la meva família en aquells anys de post-guerra. No li tiraré pas cap tret ni enfonsaré a la seva carn fastigosa cap punyal. Només li refrescaré la memòria davant de milers d'espectadors. Li recordaré qui ha estat i com ha arribat on ha arribat. La primera part de l'entrevista serà amable, cordial i rigorosa, repassarem la seva trajectòria humana -ha ha ... humana- i professional. Guardaré pel final aquell fet que ens uneix, li preguntaré si se'n recorda del senyor Ramon Jonc, el meu avi. No li deixaré massa temps a reaccionar, penso explicar la història d'una tirada. Un exercici personal de Memòria Històrica.


L'ENTREVISTA.

La conversa privada amb l'entrevistat, prèvia al programa, sovint és insòlita. Aquesta temo que m'ha superat. Havia de ser precisament aquesta. Tenia els sentits aguditzats mentre esperava veure'l entrar per la porta. He vist entrar a un home vell, molt vell, diminut, esprimatxat, amb les espatlles caigudes, el cos arronsat, semi-fetal, els ulls tristos. Afuselladament tristos. Em mirava fixament, des de bastants centímetres més avall del meu cap, tremolós de cos però amb estranya senceresa de ment. El seu secretari no m'ha dit res del seu Parkinson, ni de les llacunes mentals que sembla tenir. Es queda uns segons amb els ulls tancats, com si aquella estona visqués només per dintre, després obre les parpelles i sembla tombar els ulls cap a algun lloc del seu cervell, no li veig les pupil·les, només el blanc. Seguidament parla coherentment, pausadament, cada paraula és la més encertada, fins i tot, per segons, m'ha semblat un bon home. Aquest home ha estat un cabró, ho sé. Però és un home fràgil. I deu tenir un infern dins seu. El té. La seva mirada arrossega l'ombra negra i feixuga del dolor . No seré jo qui afegeixi més pes al seu sac. Em semblaria estar apedregant a un gos vell, malalt i trist. No vull perdre el nord. Serà tan sols una entrevista més.

- I avui amb tots vostès un home fet a si mateix, un home que...

...

L'entrevista transcorre correcta i tediosament. Res imprevisible, llevat d'un parell de llargs silencis per part de l'entrevistat. Les seves mans, sota la taula, amaguen bé el tremolor, el seu conegut control esborra tot rastre de debilitat.

- Donem les gràcies al Sr. Ernest Sorribes, home discret i poc amant de les entrevistes, per l'obsequi que ha fet al nostre programa amb la seva visita i les seves paraules, i no podem més que dir-li "fins quan vostè vulgui".

- Moltes gràcies senyoreta Ruth Vergés i Jonc per la seva immensa amabilitat, però si l'he triada a vostè i al seu programa no ha estat pas per casualitat. Sé qui és vostè, sé de qui és filla, vaig conèixer al seu avi. Sé que vostè sap l'enorme greuge que jo vaig infligir a la seva família. Vostè no n'ha parlat, no puc saber exactament per què, però he llegit als seus ulls que no era pas per por. Més aviat per quelcom semblant a la compassió. L'home que jo era abans s'hauria sentit humiliat, el que sóc ara -que sap reconèixer en ell l'home que ha estat- li dóna les gràcies.

Acluca els ulls, mira cap amunt, a un punt indefinit a la seva dreta. M'angoixa la por a que no sigui capaç de continuar. Se'm clava la seva mirada despullada.

- Ara ja no tinc orgull. Fa anys volia mostrar a la meva família, al món que m'envoltava, de què era capaç -i a mi mateix que no era aquell, el monstre de feblesa que creia ser-. Jo he estat el meu únic déu, l'únic manament. Vaig trair al germà del seu avi i va morir. El seu avi va ser torturat. La seva família mal vista pels importants del poble. Anys durs pels seus. Jo vaig guanyar poder. I de semblant manera bruta ha estat tantes i tantes vegades. A mi també m'han fet mal, seguiré el seu exemple i esperaré que algun dia siguin ells els que parlin. Algun dia quan coneguin la profunditat infinita del pou del dolor, quan mirin els ulls de la mort. Que s'avergonyeixin del que han fet, que s'atordeixin en saber qui han estat, que s'adonin en quina vida han invertit el seu temps que ja no tornarà, que no puguin fugir del seu sofriment i el sentin amplificat al recordar cadascun dels patiments causats.

Rodolen llàgrimes pel seu rostre cansat. Ha caigut a la taula una gota que penjava del seu nas. No pot controlar la tremolor que s'accelera. Però continua parlant.

- No seria elegant ni còmode per a vostè demanar-li en públic si em pot perdonar, senyoreta, li demano que em permeti fer-ho en privat. Li ho demano.

Comentaris

  • Aquí[Ofensiu]
    ginebre | 04-06-2008 | Valoració: 10

    estem encara, llegint per retrobar-te.
    Fins ara

  • gypsy | 22-07-2007 | Valoració: 10

    m'ha recordat una mica una pel·licula per a mi de culte, "Delictes i faltes" del Woody Allen.
    Delictes que hom comet sense cap mena de remordiment. Passen els anys, quin ressort es desperta en la ment del agressor?, de vegades, com en el teu relat es penedeix del dolor provocat a les seves víctimes. I aquell home fràgil, vell, desgastat, va ser capaç de ser atroç. existeix el perdó?, la compassió? o és simplement una tristesa inabastable que tot ho amara?.

    Encara ara no sabria dir-t'ho, què és el que resta surant per les consciències del homes i de les dones que han sofert i han fet sofrir als altres.

    Trist, profund com tu.

    gypsy

  • Arribo tard...[Ofensiu]
    pivotatomic | 20-07-2007

    ...per dir-te gaire coses noves, doncs aquest relat ja ha estat força comentat. Intentaré, però aportar-te algun element novedós.

    D'entrada, crec que és el primer que et llegeixo i m'ha fet descobrir a una autora amb una capacitat innegable d'explicar una història. T'he de dir que el relat m'ha enganxat, m'ha semblat prou ben escrit... malgrat que no me l'he cregut. Però d'això te'n parlaré una mica després, val?

    A nivell estilístic, crec que tinc poques coses a dir-te. Tens una prosa fluida. Efectiva sense ser pirotècnica. Eficaç, amb tocs d'elegànica. Més que suficient, doncs. Com a tants altres autors, et retrauria, al meu gust, l'us de la coma en detriment del punt. Et poso un exemple concret. Tu has escrit:

    "Tinc 36 anys, sóc una dona imperfecte que se sent bé en la seva pell. No em penedeixo de res -com diria l'Edith Piaff-, si caic m'aixeco i recordo qui he estat i qui vull ser, tinc pocs principis però procuro no trepitjar-los, intento no ferir mai la sensibilitat aliena -recalco que ho intento-, la qualitat que més valoro en una persona és la noblesa, no demano mai allò que jo no estaria disposada a donar, tinc mala sort amb els homes però facilitat per seduir-los, m'agrada la soledat i també gaudir dels plaers que m'ofereix la vida, acostumo a parlar amb els miralls i fumo massa."

    Jo et suggeriria

    Tinc 36 anys. Sóc una dona imperfecte que se sent bé en la seva pell. No em penedeixo de res -com diria l'Edith Piaff-. Si caic m'aixeco i recordo qui he estat i qui vull ser. Tinc pocs principis però procuro no trepitjar-los. Intento no ferir mai la sensibilitat aliena -recalco que ho intento-. La qualitat que més valoro en una persona és la noblesa. No demano mai allò que jo no estaria disposada a donar. Tinc mala sort amb els homes però facilitat per seduir-los.
    M'agrada la soledat i també gaudir dels plaers que m'ofereix la vida. Acostumo a parlar amb els miralls i fumo massa.

    La descripció del personatge, val a dir-ho, em sembla molt bona, perquè amb unes poques pinzellades ens descrius acuradament un tipus de persona molt concreta. Ara bé, canviant les comes pels punts, trbo que el ritme del paràgraf és molt més àgil. Una idea, una frase. Pam-pam-pam. En canvi, a base de comes fabriques frases més llargues i, per tant, menys àgils. És una opinió, però...

    On li trobo més peròs al relat és en el fons i no pas en la forma, i et diré els per quès:

    1- La protagonista treballa en una tele local. Aquestes teles tenen una audiència residual. Podries dir que vas matar la teva iaia en una d'elles (encara que fos BTV) i els mossos no vindrien a buscar-te perquè no se n'assabentarien (exagero, però ja m'entens). Pel relat, hauria estat molt millor que hagués treballat a TV3.

    2- El banquer amb parkinson, no me l'he cregut, tampoc. Un altre company et diu que no hauria anat al programa. Hi estic bastant d'acord. Hi ha el tema de la confessió pública, és clar. Però com que ho fa en una tele local, doncs perd credibilitat al meu entendre. Potser, mira el que et dic, hauria estat millor que el tio denegués l'entrevista i es disculpés amb la noia a títol personal. O que ho fes davant milions d'espectadors. Però tal com ho has triat, em sembla que, al capdavall tot l'afer no passa d'una mera anècdota. De la mateixa manera, l'afirmació de la periodista dient que es juga la feina (i jo en sóc de periodista) em sembla desproporcionada...

    3- La confessió del personatge tampoc em sembla la bomba. Vull dir... un home molt vell i molt malalt confessa que fa molts anys va fer una cosa mal feta que va fer patir dues persones. Moralment reprobable, sí. Però... a banda d'això? Vull dir que, tal i com ho planteges, potser no és ni delicte. Com a periodista dubto que la notícia sortís massa gran als diaris de l'endemà... si sortia. Penso que hauries d'haver extremat molt més la història.M'explico? El programa amb molta més audiència. La periodista molt més popular. El crim molt més horrible (ja n'és d'horrible el crim, no dic que no. Però crec que la confessió que en fa el banquer no commouria a una audiència sempre bastant menys sensible del que són la majoria dels lectors de RC, ja m'entens). El banquer molt més poderós. Si tu vols, perd una mica en realisme, la història, Però guanya en intensitat, que és al que anem.

    Evidentment, són opinions subjectives gairebé totes les que he compartit amb tu (tan pel que fa a l'estil, com al fons del relat). Però em penso que potser et poden ser útils i peraixò te les he volgut transmetre. Sigui com sigui, el teu relat m'ha agradat i tu em sembles una autora bastant per sobre de la mitjana del web. Et seguiré llegint, no ho dubtis.

  • La idea potser demana una novel·la[Ofensiu]
    lluisba | 01-07-2007 | Valoració: 9

    Finalment t'he llegit, i me n'alegro. Especialment pel to, entre periodístic, de memòries... que amaga una narració en tota regla, amb un argument i una intriga. La reflexió sobre la Memòria Històrica és molt oportuna. L'apologia dels antics anarquistes, necessària.
    En algun moment dius que no entens com un home individualista podia encaixar en una organització política i sindical. Però la CNT -aquella CNT- es distingia sobretot per una exaltació de la individualitat, i per un respecte màxim als impulsos i les pulsions individuals. Dins de la organització hi havia: nudistes, vegetarians, espiritistes, esperantistes, seguidors de Bakunin però també de Rudolph Steiner... En aquesta diversitat hi ha la vacuna contra els feixismes que pretenen unificar-nos i anular-nos dins d'una massa dòcil i amorfa, addicta al consum de productes barats. Tal vegada han triomfat els dolents, al capdavall, i tots som perdedors.
    Et felicito, i també per la valentia que suposa penjar relats llargs com aquest: jo també ho he fet i sóc conscient que el lectors demana brevetat, però si tens coses a dir, l'extensió no importa.
    I en fi, espero que aquest estiu llegeixis la novel·la de la M.M. Marçal, i que la gaudeixis.
    Un abraçada

  • m'ha emocionat....[Ofensiu]
    MarBlava | 16-03-2007 | Valoració: 10

    el teu relat.
    Normalment no tinc temps per llegir relats tan llargs, però he vist per sobre el comentaris i m'han entrat ganes de llegir-ho.
    Realment m'ha agradat de principi a fí. Saps tocar la fibra sensible del lector.
    No m'esperava el final i m'ha semblat un desenllaç fantàstic.
    Seguiré llegint-te.
    Una forta abraçada

  • Estimada persona[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-03-2007 | Valoració: 10

    Ja feia dies que havia llegir aquest relat i avui he trobat l'estona per tornar-ho a gaudir i comentar-ho.

    Narres tota una història que copsa l'atenció de la lectora immediatament i no la deixa escapar en cap moment.

    Inclou tres generacions, varies vides, tot un projecte, una bona quantitat de dolor i sofriment, un objectiu que dóna sentit a una vida, una lluita entre la venjança i el perdó, entre l'oblit i el record, reflexions i decisions, emocions i sentiments, canvis i lliçons d'aquelles que de vegades ofereix la vida per si volem escoltar-les.

    És un bon exercici narratiu encapçalat per un títol absolutament adequat amb una forma ben construïda i un contingut expressat de manera molt encertada.

    Un missatge saborós presentat en safata d'argent...

    T'envio una abraçada virtual, en espera de què torni a ser real aviat, ben aviat,
    Unaquimera

  • Guerra i mirades[Ofensiu]
    ciosauri | 03-03-2007 | Valoració: 10

    Et torno la visita, en un relat que també va de guerra i de mirades, i que m'ha agradat, especialment per dues questions. La primera, el títol. La paraula perdedor em produeix una mena de reacció al·lèrgica, no hi puc fer més; la relaciono immediatament amb algunes sèries importades d'EEUU i tot seguit començo a despotricar contra la idea que hi ha un model d'èxit al qual hem d'aspirar obligatòriament. Per tant, el títol estimat perdedor em sembla perfecte. I per altra banda, la reflexió a l'entorn de la guerra civil limitada a dues espanyes, blanc o negre, encara em produeix una reacció pitjor. Tot el que serveixi per pensar en la gent que va sobreviure -o no- en aquell context des d'un punt de vista que contingui matisos crec que ens ajuda, no només de cara a valorar el passat, sinó també el present que vivim. L'enhorabona i una abraçada.

  • Hola, Lilith,[Ofensiu]
    kukisu | 23-02-2007

    El teu m'ha semblat un relat extraordinari, que m'ha transportat a temsp passats i a persones molt estimades.
    La decrepitud de l'èsser humà pot arribar a commouve tant que oblibem tot el dolor? No ho sé, però si és real la història, confesso que no crec en el penediment del culpable. Ho sento.
    Això no treu qualitat al relat, només pot fer-lo un xic inversemblant, tot i la bona intenció que s'hi amaga al darrere.
    Enhorabona i una forta abraçada.

  • Convincent i alliçonador[Ofensiu]
    Frèdia | 19-02-2007

    Arribo tard per no repetir el que ja diuen els comentaris que em precedeixen. Així, doncs, en comptes de fer una anàlisi acurada et diré que el teu relat m'ha commogut; que no m'ha semblat incoherent, més aviat tot el contrari; que el trobo ben estructurat; ben escrit, convincent i alliçonador. Afegiria que té la virtut de la contenció tant pel que fa al to de la història com a la informació que ofereix cadascun dels apartats en què divideixes el relat. El final, encara que no és sorprenent perquè a mesura que transcorre l'entrevista ja es veu a venir, sí que el trobo encertat, amb una declaració final ben triada. Un relat rodó es miri com es miri.
    Felicitats, Lilith!
    Una abraçada,
    Fredia

  • Atrapa.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 15-02-2007

    Aquest relat té la virtut d'enganxar. està molt ben escrit, amb una prosa àgil, elegant, ben traçada. No dic que no pugui millorar-se alguna expressió, però quan comences a llegir-lo se t'endú endavant, i saps que arribaràs al final. No deixa lloc a les distraccions; d'alguna manera sap atrapar el lector, i això és difícil d'aconseguir.
    Tan de bo tots els que han comès alguna injustícia a la seva vida tinguessin la noblesa final del teu personatge.
    Tan de bo tots aquells que l'han sofert, tinguessin la dignitat i la pràctica "no violenta", de la teva protagonista.

  • ginebre | 12-02-2007

    Només puc afegir a tot el que s'ha dit, que trobo encertadíssim el títol pel motiu següent: qui és el prededor finalment? Sembla, durant gran part del relat que el perdedor és l'avi, però al final, la història acaba fent perdedor al botxí, també.
    I en certa manera és així. Amb el temps la història ens ensenya que tots són perdedors. No s'avança quan els conflictes es resolen amb la força i brutalitat.
    Felicitats pel relat, pel títol, i per les reflexions!

  • Preciosa lliçò...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 12-02-2007 | Valoració: 10

    ...el temps posa a cadascú al seu lloc. El millor d'aquest relat no és que la protagonista deixés còrrer la revenja per compassió, o respecte a l'ancià, sinó que fos ell mateix el que confesés la seva culpa, amb sincerirtat i no sense vergonya. I havia de ser així, ja que si la presentadora hagués dut a terme la seva venjança televisiva hauria traït les ensenyances del seu avi, no ho hauria fet el que li havia ensenyat.

    Aquest és un relat genial, rodó!!

    Una abraçada molt forta.
    Fredegard.

  • Moltes coses conté[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 12-02-2007 | Valoració: 10

    aquest relat aparentment senzill. No és tracta d'una gran trama. De fet, l'origen de tot plegat, per exemple, el coneix només la protagonista i l'entrevistat; nosaltres només sabem que hi va haver traïció i tortura. No en coneixem ni de bon tros els detalls.

    Estimat perdedor és un relat eminentment emotiu. Les crides a unir les dues Espanyes, que diuen alguns, no tenen en compte que aconseguir aquesta fita no és o no pot ser obra de cap imperatiu. Ha de ser el resultat d'una autocrítica i reflexió personal de cadascú. Sense aquesta premissa, el macroobjectiu no és possible. I d'alguna manera, aquesta és la idea que plasmes, amb un relat que enganxa molt i que has acabat al revés de com havies anunciat, per boca de la protagonista, que podries acabar. En altres paraules, li has donat un gir final que, pel meu gust, t'ha quedat chapeau!

    Tot el relat, no caldria dir-ho, està ben portat i redactat. Molt clar, dónes voltes a les idees (parles d'una mateixa idea durant un fragment considerable de text) sense caure en reiteracions innecessàries. Em remeto al tercer paràgraf, per citar un exemple, començant pel final. La idea és una, i ben coneguda per tothom, que has exposat al llarg d'un bon feix de línies. Però no es fa pesat, i és perquè evites reiterar paraules (no sentits o significats) i has emprat frases breus, que d'altra banda considero una elecció molt apropiada en aquest cas (l'emoció del moment, una persona gran i malalta... frases gaire llargues no haurien resultat versemblants).

    És un relat de grans continguts expressats o manifestats de forma subtil: records dels mals tràngols d'una guerra, postguerra i dictadura terrible, visceralitat latent en una necessitat de venjança, compassió, autocrítica fruit de la reflexió...

    En Francesc Arnau ha plantejat una similitud interessant: fins l'últim terç o quart del text, semblaria el cas Pinochet. Compassió atesa l'edat i malaltia del personatge. Realment, això és un debat en plena efervescència. L'edat converteix qualsevol persona, àdhuc el més cruel assassí i esbudellador, en algú vulnerable, de mirada trista i humida. Això és raó per perdonar i/o oblidar? Aquest debat l'exposes només una mica per sobre, ja que el final acaba essent el que és: l'encarrilament vers una reconciliació, amb el passat i amb el present, per un futur... lliure de remordiments de consciència?

    Però no passes de llarg al debat, ni adoptes una posició d'extrem: ni perdonar ni oblidar, simplement, ésser compassiu.

    Quelcom que m'ha agradat també de tal i com has plantejat el text -i ja per acabar-, és aquesta contenció del dramatisme al final. Hi ha llàgrimes, sí, però les justes i comptades sorgides del dolor-patiment de l'entrevistat. Ni tan sols ens dius quina és la reacció de la periodista al final de tot. Potser si ho haguessis fet hagués resultat massa melodramàtic i hauria perdut aquest no-sé-què especial que, després d'haver-te enganxat durant tot el text, et deixa un bon record d'haver-lo llegit.

    Salut, Lilith, i gràcies per convidar-me a llegir aquest molt recomanable Estimat perdedor.

    Una abraçada,

    V.

  • L'he llegit i rellegit fins a quatre vegades: M'ha impresionat[Ofensiu]

    Has tocat el voraviu de molts de sentiments i també la manera com es van transformant. I em qued amb el dolor-patiment que es manten a lo llarg de tot el relat i el de la compasió. M'encantaria no caure en cap banalitat en el comentari perquè el teu relat no s'ho mereix. És àgil, llauger, facil de llegir, mentre vas portant al lector de la ma, sense sáber quan ni com farà les aturades del mateix. Els nexes d'unió entre les diverses persones que formen part del relat ,els descrius amb una subtilesa increïble. No sé perquè, però hi perceb certa part biografica; que si així fos, denotaria com has sabut no caure en una posició visceral.
    Enhorabona per haver escrit un relat tan significatiu.
    Coincidim amb un valor que és la noblesa que forma part de l'honestetat o viceversa.
    I jo també em sulfuro en relació a la llei de memòria històrica i estic plenament d'acord amb
    aquests sentiments

    Jo intentaria donar-li més publicitat. Si em donés permís, li propossaria a la revista "Espais... d'aquí a ara", on jo també hi col.labor. Si et decideixes envia'm un correu per favor o contacte amb Teresa Serramià.
    Sóc incapaç de valorar-lo amb una xifra i per tant no ho faig.

    T'envio una forta aferrada pel coll i et don les gràcies per aquest magnífic relat i per enviar-me'l.

    Josep - Keops

  • Hola Lilith[Ofensiu]

    gràcies per enviar-me el teu relat ara mateix me l'estic imprimint per més tard poder-lo llegir amb tranquilitat i si la meva neurona no està massa espesa, el te comentaré i també si ve al cas el valoraré.
    Et vull donar les gràcies per tots els comentaris que vas fent als meus relats emprant aquestes paraules tan maques i tendres amb les que ho fas. T'assegur que em donen una força especial.

    Rep una forta aferrada pel coll des de l'altre costat de la mar.

    Josep- Keops el Beduí trobador

  • Un relat que provoca...[Ofensiu]
    F. Arnau | 12-02-2007 | Valoració: 10

    ... emocions contradictòries. Conforme va avançant, et produeix compasió, i desitjos de venjança, alternativament. En un principi, sembla el cas com el de Pinochet, que resta impune a causa de la seua senilitud. Després hi ha una gran diferència, quan l'Ernest Sorribes demana perdó...
    Una història que deuria d'haver estat més normal, si els vencedors s'haguéssen comportat amb un mínim de decència. Però no ha estat així, i la teua història, si s'ha produït en alguna ocasió, ha estat una excepció...
    La bona Literatura és també això, narrar allò que és excepcional... i tu ho has fet molt bé!

    Una forta abraçada!

    FRANCESC del poble de Beniatrol (el meu Comala)

  • l'home d'arena | 11-02-2007 | Valoració: 10

    Admiració!

Valoració mitja: 9.73

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

43386 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com