Tornar

Un relat de: Lilith

És difícil fer encaixar les emocions i les sensacions dins el motlle rígid de les paraules. Si el cel és un estat mental, puc afirmar que abans de despertar del coma em trobava a l'edèn.

Un accident de cotxe -sembla ser que em vaig adormir al volant, no ho recordo- m'havia provocat danys cerebrals greus, que el més probable fora que m'haguessin causat la mort o seqüeles serioses. Així que el meu despertar eufòric i les meves frases sense aparent sentit, no semblaven donar al meu diagnòstic un caire massa optimista. Recordo haver dit al meu pare "He fet un negoci amb Jesús". Era com si algun solatge d'aquell altre lloc se m'hagués quedat incrustat. Em sentia plena, alegre, en pau. Totalment desinhibida deia tot allò que pensava. Fou per això que vaig demanar a la meva cosina que em deixés ser padrina de la nena que estava esperant; ella va obrir desmesuradament els ulls i es va posar a riure. Dies després em va dir que la prova d'embaràs li havia donat positiva, que com era que jo ho havia sabut. No vaig saber què dir-li perquè em va intimidar la seva expressió d'incredulitat i por -a la nena li vaig triar el nom jo, es diu Magdalena però li diem Malena-. Aquella primera vegada que vaig manifestar el que alguna cosa dins meu sabia de l'avenir, vaig començar a aprendre que calia dissimular, callar. Però a mesura que anava controlant qualsevol expressió d'aquest nouvingut do -d'acord amb les exigències que jo copsava del meu exterior-, aquell benestar insòlit anava minvant. Havia relacionat l'efecte que causaven en els que m'envoltaven algunes de les meves paraules, i l'estat d'atordiment que em provocaven els fàrmacs que se'm subministraven a continuació.

Farà uns set anys d'això. Procuro no pensar-hi massa perquè em porta al desassossec. Els flaixos de futur han anat disminuint en nombre però no en qualitat, més aviat s'han anat sublimant: puc sentir el fet futur i aliè com si el visqués jo mateixa. També a això m'he acostumat. Sóc una dona més que surt al carrer a treballar, que estima, que somriu, que plora. Però alguns dies se'm menja la inquietud. "He fet un negoci amb Jesús". Ho recordo. Un home de mirada impossible estava assegut sobre un camp d'ordi, recolzat a una olivera -Què vols? Em va dir. -Vull tornar, allà m'espera l'home que estimo, vaig dir jo. Ell mirà a l'horitzó talment com empedreït i tot seguit em mirà a mi, com qui fita alguna cosa que li produeix dolor però amb immesurable tendresa. Fins aquí recordo. El noranta-nou per cent de les vegades que hi penso, em resguardo rere la resposta científica: hiperestimulació d'endorfines davant una situació límit. A l'altre u per cent em costa molt posar-hi ordre. Ell mai em va dir que fos Jesús, clar que la conversa es va produir per algun tipus de comunicació ment a ment -em feia l'efecte de que eren els seus ulls els que em parlaven-, però d'alguna manera jo en tenia la certesa. Jesús representa l'arquetip de l'home evolucionat, segons Jung la representació de l'ànimus (aspecte masculí de la dona) o, segons d'altres autors, un arquetip solar com també ho són Osiris o Hèrcules. Jo crec que Jesús va ser un home altament evolucionat, amb el coratge suficient com per seguir el seu camí fins el final, que ens va deixar per sempre el seu missatge d'amor i llibertat.

Només tinc hipòtesis. Però quan em poso a pensar amb la paraula negoci, em sembla que tinc algun compte pendent amb algú.

Comentaris

  • Tornada triomfal[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 03-07-2007 | Valoració: 10

    Has tornat Liliht, me'n alegre molt i el teu conte és com els que esperàvem de tu molt bo encara que la protagonista dega alguna cosa a Déu. Salutacions de Vicent.

  • ginebre | 27-06-2007

    tornat amb poders Lilith!!
    Segur que és un bon negoci.
    petonets

  • gypsy | 27-06-2007 | Valoració: 10

    Vas fer un negoci amb Jesús, hi tens un deute d'amor profund a la humanitat, de rebel·lia contra l'absurditat i la injustícia.
    Vas fer un pacte d'amor, d'aquells que mai no es trenquen i perduren invisibles sota la sang que et circula i t'enrogeix les galtes.

    Obre les mans i veuràs els claus, la sang vessada i el crim contra la humanitat sencera. Ets aquí i encara ens pots salvar!, no va ser en va que ell va morir com un gos abandonat als botxins inconscients, pobres diables!.

    Pots escriure paraules contra el vent perquè perdurin al llarg dels segles i la mort mai no esborrarà el teu esguard redemptor.

    gypsy

  • Benvinguda[Ofensiu]
    Anagnost | 26-06-2007 | Valoració: 10

    El penúltim relat el titulares "Adéu", i aquest, "Tornar". Entre l'un i l'altre, més de dos mesos, dos llargs mesos sense els teus relats. Has tornat, i no crec que de cap entrevista en Jesús. En tot cas, crec que això es mereix una celebració. La meva és dir-te: m'agrada llegir-te.

  • Aclariment[Ofensiu]
    Lilith | 24-06-2007

    El títol del relat hauria de ser "INVERSEMBLANCES QUOTIDIANES. Tornar".
    I em vaig oblidar de deixar constància que el relat va ser presentat fora de concurs al REPTE 247: JESÚS DE NAZARETH.
    Ens llegim!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

38148 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com