Les dues parts del cel

Són els nostres limitats sentits i la nostra ment els que creen el món tal i com l'entenem, algun misteri dins nostre el que ens el pot fer percebre com un cel o com un infern.
Nosaltres, el nostre poliedre, la nostra ombra
"meitat font de desig,
meitat pou d'incertesa"
les dues meitats ens pertanyen i de les dues en podem treure partit, les dues ens poden ajudar a créixer.

M'ha sorprès una mica -potser no he acabat d'entendre el què t'he llegit fins ara?-. I m'ha agradat molt tant les coses que m'ha suggerit com la manera d'utilitzar les paraules.

Una abraçada

la nit per descobrir... tot un univers que es desperta inconegut on tot sembla poder succeir, on tot és obert i el miracle pot esdevenir. Els teus mots sempre delicats construeixen mons endreçats suaument d'una gran profunditat i amb una forma més que bella.

Moltes felicitats pel primer aniversari de RC!, que en siguin molts més!.

ptons
gypsy

Totalment, si a totes les suggerencies del teu vers.
Preciós.

Una poesia preciosa. Una forma de dir els ulls estimats, una sola resposta per les mil preguntes: la mirada.
M'agrada moltíssim, una lírica teva amb un treball d'imatges molt visuals, sense excés de sentimentalisme, però un reflux emotiu molt dens.
petons

Hola Manel, hi ha moltes imatges suggerents al poema (com en tots els teus poemes) que evoquen, a més, musicalitats en cada un dels versos.
Encara que no sempre hi deixi comentaris, et vaig llegint. Et tinc a la llista (ara oculta) de preferits.

genial, "tio!"

En saps un ou..., i un gall també.

M'ha agradat molt, el trobo "tope" original. Ves per on els de Girona, mai ho hauria dit (és broma, eh?)

"et busco amb mil preguntes a les mans"...
SENSACIONAL...............

m'has encisat i ,tota, captivat, llàstima que, en lloc de ser, jo, una noia "supersexi" sigui, només, una "iaia ploraire"...que s'enriu d'ella mateixa, també, que consti, xaval!!

un petonàs i mil abraçades (quedaràs fet un nyap, pobret!), agraïda tota la vida i un dia més, pel fet d'haver-me dit que sóc tan estimada...(ai el nas!, t'està creixent més i més i més: Pinotxo!!, no, de veres que m'ho crec, pero un dels meus hobbis és...ser ploraire, ai las!!) Un petonàs (de: NAS!)

Un cel nascut de la impaciència dels ulls, mmm... molt original i amb gran significat. M'ha agradat la tonada dels tres versos darrers, una imatge i un silenci, que curiosament sonen...

Petons

angie

És una delicia llegir els teus poemes doncs crees sensacions i imatges molt maques i nitides en les que es percebeix una sensibilitat molt gran com ja t'he dit altres vegades.
La senzillesa en les teves paraules fa que aquestes arribin més endins de la persona que et llegeix.

Ni tota la vida que ho intentàs, seria jo capaç de crear una imatge com la que obre aquest poema: "Més amunt
el cel ha nascut de
la impaciència dels teus ulls..."
I després continuam llegint, i tot el poema és un conjunt d'imatges capaces de suggerir-nos tot allò que ni el més llarg dels discursos podria dir.
Manel, és un gust llegir-te.