Va ser ahir però continua sent avui.

Un relat de: Lilith

Tu tenies el món als teus peus, a cada passa meva s'obria un abisme. Érem dos éssers sedents d'emocions i vàrem fer empíric allò de "els iguals s'atrauen". Em vares veure per primera vegada des de l'altre cantó d'aquell bar i jo, tremolosa de mi, vaig fer meu el paper de tonta miop que no se n'entera. Tan se valen aquests detalls, ens varem conèixer. Àngels o dimonis disposats a viure la intensitat de la finitesa -importa la qualitat, no la quantitat, oi?-. Nits abruptes, nits on els ocells aixecaven el vol, nits on descobríem el cos aliè amb la impunitat de saber que era el cos d'un igual i, per tant, un cos amb veda oberta. Orgasme d'ànimes no domesticades, de cors endimoniadament lliures, de cossos enigmàticament bells. Ni jo hauria volgut gastar tantes energies ni trepitjar tants principis intentant encaixar en un món, el teu, que m'era tan aliè com Groenlàndia, ni tu creies en els convencionalismes del món al qual pertanyies, a pesar teu, però a glòria teva. Increïble això de trobar uns braços on poder ser un mateix, sense judicis, un cel de belles tenebres, un lloc on espargir el magma sense por a cremar. Hores passades en carrerons prohibits on érem els monstres del desig, rostres de somriure pervers i lliure. Compartir miratges, cançons, plaers, allò que no té nom. Hereus de mites que no tenien la sort de ser anònims, reis d'una pàtria feta a mida. Vas marxar. Cap allà on els sentits dels mortals ens diuen que no hi ha retorn. La ruleta russa t'havia assenyalat com un escollit. Vaig viure anestesiada no recordo quant de temps, fins un dia despertar i subliminar el dolor amb esqueixos a la pell, rius de sang que alliberaven la por a sempre perdre. Vaig fer-me trapezista sense xarxa, reina sense guardaespatlles, immunodeprimida sense vacuna. I ja veus, tu seràs sempre un guanyador -vares viure infinites de les millors vides possibles en una, deixant un bell cadàver- i jo continuu intentant seduir a la mort sense massa sort. Sóc només una perdedora que forja la seva llegenda, una perdedora a la qual la mort li continua sent esquiva. T'estimo. No t'ho havia dit mai.

Comentaris

  • Ja veus...[Ofensiu]
    witch-vic | 08-08-2007 | Valoració: 10

    Fa un temps escrivies això. Pensant en qui les dues sabem. Estic segura que us heu retrobat i, allà on sigui, podreu viure (més vius que mai) el que un mal destí no us va deixar fer.
    No vull ser egoïsta i per això vull pensar que tot és millor així, però deixa'm almenys dir-te que la propina va valer la pena, almenys per mi. Gràcies per tot, nena, ja ho saps "gràcies per existir". La teva essència segueix viva en mi.

    Saps que et trobaré a faltar. Jo si que t'ho havia dit, però t'ho vull dir una vegada més: T'ESTIMO.

  • Recorda...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 14-05-2007 | Valoració: 10

    ...el que et vaig dir: Mai no sabràs el dia ni l'hora ni l'any de la teva mort, "y la ciencia avanza que es una barbaridad" que es cantava a una zarzuela ;)

  • Excel.lent relat de "molts relats en un".[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 09-02-2007 | Valoració: 9

    Em sembla molt bé el relat. Potser alguns "relataires" no s'ho creuran, però mai poso un "9" a un relat que em sembli "només passable".

    Ara, el relat està bastant bé i mostra talent, però m'extranya una cosa: no li vec un nucli central. El veig com si fossin petits trossets "enganxats amb blue-tac". No el veig (totalment, no) com una història molt exactament lineal de principi-nucli-final.

    Per altra banda, fer un "relat de molts pegats en un" és un recurs literari completament vàlid. Només que... bé, si el fas per sorpresa, desconcerta una mica, vaja...

    I, en aquest conte que ara estic comentant, realment el relat és bo. Bo en aquest estil de "mil en un" que remarco per últim cop.

    Apa, ja et seguiré llegint si tinc temps. Salut!!!

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

37971 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com