L'intramón d'entre les meves cames.

Un relat de: Lilith

Deixava enrere Barcelona i el meu petit univers en estat de calma aparent, amb aquell sol que il·luminava la foscor dels pous i m'incitava a viure. El tren em gronxava cadenciosament i els ulls em pesaven. Em despertà la frenada, la remor de la gent, l'altaveu que anunciava "final de trajecte"... De cop i volta, al obrir els ulls, el món semblava haver canviat l'eix del seu gir: plovia a bots i barrals, el cel bramava crits de tempesta, l'exterior era ara un indret sever. Em va costar uns segons ubicar-me, sí, em trobava a Vic i havia quedat amb el Pere per sopar i allò que la nit portés. Vaig treure mig cos per la porta que romania oberta, allà estava ell, palplantat sota la pluja aixoplugat per un ample paraigua de color negre. Mirà cap a mi com si m'intuís i s'acostà decidit, amb passes amples. Des d'un bon tros lluny vaig percebre la mirada que m'havia portat fins allà: feréstega, innocent, gèlida, magnètica, impenetrable, penetrant, urgent...

El seu cotxe fa olor a obaga, a clos, a secrecions masculines. La pluja que queia ferotge distreia la incomoditat del nostre silenci, el dia que ens vàrem conèixer tampoc intercanviàrem massa paraules, pràcticament es va limitar a canviar amablement la roda punxada del meu cotxe, bé... i a mirar-me: de baix a dalt i amb precisió. No em sentí intimidada -semblava un nen mirant per primera vegada el rostre de la lluna-, més aviat el que notava era una creixent excitació a l'intramón d'entre les meves cames. Li vaig oferir una targeta personal de les de la feina -"per si necessites alguna cosa"-. L'endemà al matí trucà, tartamudejant va arribar a demanar que si em podia convidar a sopar. Aleshores em trobava allà, perduda en l'espai, feia estona que havíem deixat enrera Vic i el xàfec mostrava un exterior borrós: camps, arbres, alguna casa, tenyit tot d'il·lusori. Serpentejàrem un camí inhòspit, de tant en tant em mirava de reüll i esbossava un somriure tranquil·litzador, em moria de ganes de fer-li un petó. Frenà de poc en poc i em digué -Hem arribat. Baixà del cotxe i m'obrí la porta -Plou molt, agafa't a mi. El seu cos parava impertèrrit la tempesta, amablement m'oferia íntegre el recer del seu paraigua, aquell sol gest hauria estat suficient per guanyar-me tota. Recolzant-me en el seu braç i amb un moviment àgil i ràpid vaig sortir del cotxe. Impossible caminar amb aquells talons afilats sobre la terra negada, quedava literalment atrapada en ella. Com un heroi de pel·lícula de les d'abans m'agafà en braços i corregué en direcció a la casa, l'abraçava pel coll i la meva cara, els meus llavis li fregaven el pèl xop que s'escapava d'entre la seva camisa, els nostres cossos molls adherits, la seva olor encara més primitiva. L'ànsia per tenir a aquell home dins meu s'estava ja convertint en el meu únic jo.

Entràrem a aquesta casa fosca i perduda. Instintivament vaig mirar-me els peus nus. Els talons s'havien quedat clavats en la terra com agulles en un ninot vudú.

No volia moure'm d'aquell instant, abraçada a ell: segura, a la fi indefiniblement sencera, la sang corrent impetuosa per les venes. La meva cara descansava en el seu si, sensitiva a la pell de brevatge narcòtic. La meva llengua llepava àvida el seu pit, xarrupava l'essència del seu mugró. Em baixà amb entrebancs la cremallera del vestit, els meus pits se li oferien lliures, pessigà les puntes dels mugrons i em mirà, amo i esclau. Li buscava impacient la boca, besava suau i afamada el contorn d'uns llavis rígids, la llengua buscava el seu interior, el llepava, em moria per un bes. I apartà la cara, sever. Brindant promesa es tragué lleuger la roba. Amb una mà empunyà el penis més gran que havia vist mai, me'l regalava, exigia el meu sotmetiment. M'obrí de cames i passà una d'elles per sobre de la seva espatlla, dos dits obrien els meus llavis calents i brillants, la seva llengua precisa i animal traçava espirals en el botó del plaer, subjugada i amb l'esquena arquejada m'abandonava als sanglots del meu cos en trànsit. I després entrà furiós, a unes primeres envestides profundes i llargues en seguiren d'altres d'intenses, anàrquiques i rítmiques com cruel dansa tribal. Dolor i plaer ballaven dintre meu sobrenatural tango d'oposats. Cada forat del meu cos era calze, ofrena a l'espasa implacable del seu obscur desig. Estrany a tot rastre de fatiga, amarat en suor, s'aixecà i creuà la porta traspuant energia. El meu cos exhaust, dèbil, sense voluntat es rendia a la dolçor del son. Vaig despertar quan les seves mans obrien obstinades les meves cuixes, la seva cara es va perdre sota el meu ventre mentre sentia la seva llengua perseguint la humitat que de dintre meu naixia. Aixecà la cara i em mirà amb tendresa infinita, tenia la cara pintada de roig. Sobresaltada vaig comprovar que el meu forat de vida i plaer era brollador de generosa sang, de la qual ell engolia assedegat.



He perdut tota noció dels dies que fa que habito aquesta casa. El ritual de tortura, voluptuositat i humitat escarlata omple les meves vigílies. Aquest home no besa, no abraça, em posseeix, m'omple i em buida. Aquest matí ha suggerit la possibilitat de portar-me a un hospital, als seus ulls he llegit la por a perdre'm, i després l'alegria pel què sé ha llegit en els meus. Els dies fora d'aquí eren cada vegada més curts, cada vegada més llargs, metzina grisa de monotonia, sempre esperant quelcom que em desvetllés de la letargia. Avui encara podria marxar i mantenir en vida al meu cos, però decideixo lliurament quedar-me aquí i esprémer els contorns d'aquesta passió que inexorablement serà la última. Però haurà estat, hauré explorat límits singulars i amagats.



- Noia! Desperta!

Una iaia de cabells blancs m'ha gronxat l'espatlla i ara somriu. Miro per la finestra. Plou a bots i barrals, el cel brama crits de tempesta. Em trobo a Vic i he quedat amb el Pere per sopar i allò que la nit porti. Prenc consciència de mi, del meu cos.

La meva vida és meva i la vull per a mi. En cada cantonada s'amaga l'extraordinari perquè el cerqui. No penso baixar d'aquest tren fins que em retorni de nou a casa. M'aixeco i em tanco al lavabo. Respiro la flaire penetrant i nauseabunda d'orina tancada. Les soles de les meves sabates s'enganxen al terra brut d'allò que rentant marxa.

Comentaris

  • ginebre | 16-01-2010

    relat impressionant de la nostra Lilith.
    Per recordar.

  • per amí[Ofensiu]
    ANEROL | 30-10-2007 | Valoració: 10

    encara que sé que no ho llegiràs, el trobo brutal. flagel·lació personal, amb yna reacció a temps

  • Lilith | 10-05-2007

    No és pas per cap temor que vaig deixar d'escriure. No sé pas què faré demà però la veritat és que, per estones, m'agafa el "mono". Gràcies per tot plegat. Petons...

  • El que...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-05-2007 | Valoració: 10

    ...et vull dir és que et prengues un descans però no ens digues adéu si és això el que et passa, altra cosa és que foren veritat els teus temors. Has tastat el dur que és escriure, però no te'n oblides parlar també ho és, però tens menys responsabilitat segons amb qui parles, però sigues tu mateixa i tot anirà bé ja veuràs. Vinga xiqueta bonica fins ara.

  • Pel que...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-05-2007 | Valoració: 10

    ...veig és un relat en posició femenina, d'una persona en posició femenina, segueix així si ets així tu mateixa. Potser un dia el veges des de la posició del teu amant. Oblida't de Plató i les seves etiquetes. Hi ha voltes que el fal·lus el tenim en escriure i si estem en posició femenina ens provoca paranoïes, no sé si serà el teu cas però pensa-hi. El relat m'ha encantat ha estat sensual del tot, perfecte.

  • Genial[Ofensiu]
    Naiade | 19-03-2007 | Valoració: 10


    Crec que no t'havia llegit mai, gracies al teu coment he tingut la sort de poder accedir a un relat tan bo com aquest.
    Normalment m'espanta quan veig un relat gaire llarg, però aquest l'he llegit d'una tirada, submergint-me en el món de la teva protagonista tan fascinant.
    Rarament aquestes passions desbordants poden tenir continuïtat. És delicat viure una experiència com aquesta i tenir el seny de fugir-ne a temps per evitar que et destrueixi.
    M'ha quedat el dubte de saber si va ser una intuïció del que l'hi esperava viure el que la va fer amagar-se, o senzillament la va frenar la por.
    He pres nota del que em dius dels capítols, sempre agraeixo comentaris que t'ajuden a millorar, però a mesura que escric, van sorgint més idees, vaig fent capítols, crec que si els ajuntés tots en un, a algú l'hi agafaria un atac. Però una cosa si que és certa, sempre tenen més acceptació els curts.
    T'aniré llegint.

    Una forta abraçada de Naiade

  • El subconscient ens ensenya...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 19-03-2007 | Valoració: 10

    ...els nostres dessitjos, per molt contradictoris que siguin. La protagonista somia una relació apassionadíssima però de desenllaç fatal... com quasi totes. Ella sap que al començar una història amb el tal Pere serà mestressa i esclava (parafrasejan-te una mica) i els seus somnis li ho manifesten. Que finalment decideixi no empendre l'affiar amb el noi és un bon final per al teu relat, encara que no per la vida; l'amor s'ha de gaudir i patir "a tope".

    Com sempre, llegir-te és una experiència genial.

    Una abracada.
    Fredegard.

  • Ei,...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 13-03-2007 | Valoració: 10

    ...per ser un relat eròtic, és força original. Tens una manera d'escriure sense miraments que està molt bé. En part envejo el noi, però per una altra banda no m'agradaria segrestar ningú, encara que en somnis em seria igual perque passaria una bona estona. El sexe que descrius és molt salvatge, potser aquest és un dels secrets perque el relat hagi quedat tan bé. No ho sé... .

  • Un relat molt ben escrit[Ofensiu]
    gypsy | 10-03-2007 | Valoració: 10

    No sé si ho he entès bé.
    Ella, ho ha somiat tot? i té por del esclavatge que pot suposar una relació d'aquest tipus? i per això no decideix baixar del tren?, per ser la única mestressa de la seva vida?.

    Si és així em sembla un desenllaç genial.
    L'escena de la pluja, quan arriben a la casa i tot comença, s'oloren i el desig salvatge, és perfecte.
    Quan la relació esdevé sado massoquista, o quelcom semblant, a mi, em costa més d'entrar-hi.
    Està tibat al límit. El trobo molt bo. Has de ser apassionada per força, per escriure això.

    petons abraçats!,mm

    gypsy

  • Un bon relat!![Ofensiu]
    copernic | 07-03-2007 | Valoració: 10

    Generalment els relats intimistes com aquest els trobo una mica pesats. Aquest no és el cas. Es llegeix molt fluidament. Les metàfores i comparacions són molt belles i contribueixen a la força de les descripcions. L'erotisme és molt fi sense perdre càrrega eròtica. Es nota que està ben treballat. Crec que no t'havia llegit ni comentat. Ha estat un descobriment enriquidor.
    Una abraçada, Lilith.

  • Hola![Ofensiu]
    pivotatomic | 07-03-2007

    Em sembla que és la primera vegada que et comento un relat. Fem una cosa, primer et dic que no em convenç estilísticament i després et parlo una mica del relat en si.

    1er paràgraf.

    La porta "romania" oberta. Val, sí, romandre és del tot correcte. Però és un arcaisme de nassos. Segur que pots trobar un verb millor, que faci menys mal als ulls. Què tal "la porta seguia oberta" o "encara era oberta"?

    "passes amples"? No sería millor passes llargues?? Perquè si son amples, el tipus ve caminant com el Godzilla... jejejee

    Li dediques set adjectius a la seva mirada. Es una opció. Però en podries treure dos o tres (o quatre) i tampoc passaria res, ans al contrari (opinió subjectiva, eh?).

    2on paràgraf.

    Comences en present "el seu cotxe fa" i passes de seguida al passat "la pluja queia". O en present o en passat, però les dues coses a la vegada...

    "mirar-me de dalt abaix amb precissió". Ostres! "precissió" no és el mot que jo faria servir per aquesta situació. Descaro, desig, fins i tot insolència... però "precissió"??

    Si la noia té cotxe... perquè va a Vic en tren?

    "el xàfec mostrava un exterior borrós". El xàfec, crec jo, no mostra res. En tot cas "deixava entreveure un exterior borrós"...

    Aviam, si he entès bé el relat, ells sols es coneixen d'haver-se vist un cop, breument. Malgrat això, ella va a casa seva a sopar a la primera cita, s'arrapa a ell al sortir del cotxe... No tindràs pas el telèfon d'aquesta noia, per casualitat??

    4art paràgraf

    "No volia moure'm d'aquell instant". No sé, no sé... entenc el que vols dir. però moure'm de l'instant... no em convenç aquesta barreja d'espai i temps. Què tal "volia que aquell instant durés per sempre"??

    definitivament: Vull el telèfon d'aquesta noia!!!!

    Penúltim paràgraf

    "Una iaia de cabells blancs m'ha gronxat l'espatlla " Gronxar l'espatlla?? com diria el difunt dr. Iglesias Puga: "raro,raro raro". Què tal "tocar l'espatlla" o "saccejar l'espatlla"?


    Estlisticament no tinc més suggerències a fer. Pel que fa a la història... és indubtable que l'escena del polvo està molt ben descrita. No entenc la decisió final del teu personatge. Perquè amb el Pere aquest és follar fins a la mort o sortir corrent?? Vull dir... evidentment comparteixo la tria de la teva protagonista, però em costa entendre la relació.

    Potser se m'escapa alguna cosa, oi?

  • Mons interns, universos exteriors[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-03-2007 | Valoració: 10

    Un començament ben curiós, seguit d'una descripció de la mirada ben xocant "feréstega, innocent, gèlida, magnètica, impenetrable, penetrant, urgent", i després un viatge silenciós i estrany...
    Realment, saps com crear ambient i intriga!

    I un cop l'endinsem en l'escena trobo recursos molt ben emprats, com "L'ànsia per tenir a aquell home dins meu s'estava ja convertint en el meu únic jo.", una manera molt efectiva de descriure el desig.
    A partir d'aquest moment, el deliri, la follia de l'entrega absoluta a la passió sense límits: una situació terminal que es trenca amb la veu de la realitat que obliga al retorn.
    I un cop de tornada a la realitat, a la vida conscient, el miratge s'esberla, es fa miques i canvia l'opció de la protagonista! Per què? Intuïció, consciència, por, valentia?
    Sempre que et llegeixo em queda la curiositat aixecada, donant tombs amunt i avall...

    Hi ha en el text alguna expressió que sobta en llegir-la, per exemple: "al obrir els ulls, el món semblava haver canviat l'eix del seu gir".
    Et faig un suggeriment per si en una altra ocasió te'n recordes i et fa servei: potser el petit fragment de diàleg caldria haver-ho assenyalat de manera més convencional, ja que hagués alleugerat un paràgraf visualment molt dens. Només és una opinió de lectora! L'autora sap si aquest fet ha estat intencionat...

    Un text amb una força especial!

    T'envio una abraçada de les que serveixen per establir ponts entre mons diferents,
    Unaquimera

  • Només una correcció[Ofensiu]
    DeBarcelona | 05-03-2007

    És "olor de" i no "olor a".

  • molt bé[Ofensiu]
    plouifasol | 05-03-2007 | Valoració: 8

    m'ha agradat molt! :P

  • bona feina :P[Ofensiu]
    Lord_Isma | 05-03-2007 | Valoració: 8

    doncs sí, m'ha agradat, pero com a crític que sóc... no et puc posar un 10.
    em sembla que a la part de l'acció t'ha faltat extendre't un poc més, però en general bé

    espere llegir més relats teus prompte ^_^
    Salut i Revolució!!*!!

  • Poc temps per comentar-te,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 04-03-2007 | Valoració: 10

    i és que d'aquí a poc agafo el tren. Però aquesta vegada (i no perquè hagi llegit aquest relat, sinó perquè ja ho tenia previst), l'agafaré a Manresa.

    La primera part del text (és a dir, fins al "Noia, desperta't") és d'una marcada visceralitat. Exposes el que podríem definir, més que passió, possessió. Una possessió gairebé sectària, perquè ella accepta, conscient, aquest destí fatal.

    La segona part té, almenys, dues lectures. La primera és que el somni hagi fet adonar a la protagonista que aquella relació era únicament un camí vers l'autodestrucció. La segona és que la noia pren aquell malson com una premonició, sense que res palpable, l'experiència o la mera raó indiquin que el final d'aquella relació pot ser el que és en el malson. En altres paraules, que la noia, sense cap motiu per fer-ho, considera que aquella relació pot acabar destruïnt-la progressivament.

    ¿S'hagués materialitzat d'alguna manera el somni de la protagonista en cas d'haver decidit continuar la relació? Un manera molt intrigant i enginyosa de cloure el relat, amb un enigma!

    Tot el relat m'ha agradat molt, està ben escrit, es nota treballat i resulta polit. L'únic que no he trobat al diccionari la paraula Intramón, i ara estic encuriosit per saber si existeix o te l'has inventada, amb el significat que l'hi atorgues en el propi relat.

    Una abraçada molt forta i seguim en contacte!

    V.

  • Què el tren arriba a hora?[Ofensiu]
    Rodamons | 04-03-2007 | Valoració: 10

    Ja em semblava estrany que arribés a hora el tren de rodalies de Barcelona, tal i com estan les coses darrerament.
    Bé, bromes a banda, m'agradat molt el teu relat, em sembla rodó. Has sabut jugar perfectament amb el ritme acompasant-lo a la narració, així la part eròtica ha resultat molt engrescadora, m'ha fet pujar la sang...
    Un bes, continue llegint-te.

Valoració mitja: 9.69

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

37976 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com