L'últim Petit Misteri (Primera Part)

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

1
La pluja dominava la nit, quan feia estona que els trons i els llampecs havien fet un convenient mutis cap a les ciutats properes. Tot i així, el cel resistia i tractava de mostrar, entre núvol i núvol, algun retall de firmament.
Des de la finestra de la seva habitació, Jan contemplava, més que la pluja, el seu fracàs. Els seus ulls blaus romanien oberts per pur automatisme, com romania encès el monitor de l'ordinador on moria de fàstic a l'entorn gràfic de l'Autocad un plànol inacabat.
La seva mirada era buida, i no veia res a continuació dels vidres de les seves ulleres rodones de muntura de pasta de color marró, gens escaients a la seva cara allargassada i de faccions vagues. La seva mirada veia el que havia passat feia unes hores al Vapor Universitari.
Li havia demanat per sortir a la Laura.
Jan portava setmanes reunint el valor necessari per acostar-se a la Laura i demanar-li una cita. El seu caràcter ultra tímid provocava que, en situacions d'interacció social, se li disparessin els tics nerviosos (torçava la boca cap a la banda esquerra de la cara i se li tancava l'ull dret) i un vehement quequeig, cosa que va provocar que un professor de dibuix que va tenir al Batxillerat Artístic li encolomés el mot de "Jo, Claudi".
En un descans entre classes, en Jan es va acostar a la Laura amb una carpeta maltractada sota l'aixella (beneïda caçadora texana, que no deixava veure les desagradables taques de suor que s'escampaven per la seva camisa) i sense cap salutació ni introducció prèvia va articular:
-Tia… ets fguu-gu-guaaah-fff-píssiii-ss-sima… ma-ma-ma-maggrr… ggraades moomolt. Vo-vo-vo-lss na-na vols aa-nar amb mmmmi aal ci-ci-cicinemma?
La Laura se'l va quedar mirant. Un nano alt, prim, que amb prou feines aconseguia estar-se completament ert, grenyut i desmanegat, patètic en resum.
-Eeeecs! -va fer, acompanyant la seva declaració amb un eloqüent gest de repugnància i va sortir corrents cap a les escales exteriors on l'esperaven les seves amigues.
En Jan es va quedar mirant com la Laura fugia d'ell, els seus Levi's ajustadets, la seva figura dolça, la cua de cabell negre movent-se entre les seves espatlles com si li digués: "no-no-no-no"…
-Potser un altre dia -va murmurar sense entrebancs.
Després d'uns moments d'íntim alleujament (podia haver estat pitjor), va fer la volta per tornar a l'aula i va comprovar que s'equivocava: tots els seus companys havien presenciat l'espectacle.
Mentre recollia les seves coses podia sentir com reien. No acabaria les dues hores que li quedaven. Ja n'havia tingut prou.
En sortir de l'aula es va trobar amb la seva professora d'Expressió Volumètrica.
-Ei, Jan! -va exclamar- Demà és dia de lliurament de treballs. Suposo que aquest cop sí que presentaràs alguna cosa, no?
En Jan la va mirar sobtadament amb ràbia. Els seus ulls van espurnejar un segon rere ulleres i serrell.
-Si -va bordar.
Ara, la finestra s'havia entelat pel fred i la pluja. En Jan va mirar apàticament el monitor. Llunyà, un tro encara volia esgarrapar un tros de nit. Va tancar el Cad i va obrir el Word. Va crear un arxiu nou anomenat "ExVol_Vida.doc". Va pensar uns moments i va escriure un títol: "Expressió Volumètrica. Treball presentat: VIDA". Va subratllar aquest últim mot i va tornar a pensar. Va tornar la mirada cap el llit on descansava la volumetria que presentaria l'endemà. Amb un sospir, va teclejar:

"La meva vida s'esdevé al marge de mi mateix. Si aconseguís trobar-li el sentit, potser sabria per què ploro."

Va imprimir la pàgina i va parar l'ordinador. Ja no podia veure amb claredat: els vidres de les seves ulleres també estaven entelats.



2
La foscor era crivellada per làsers, crits, fums i decibel.lis. Sobre un pòdium ballava Diva. La noia més desitjada, la reina de la discoteca Drop. Mides perfectes, dibuixades pel talent d'un top de gasa i un tanga microscòpic. Ballava pel seu públic, durant hores, i sentint els crits dels seus admiradors pensava que li agradava ser go-go. Després venia la decepció, quan alguns personatges confonien la seva feina amb una altra, i la tractaven com si, traient de la seva cartera una bossa de plàstic transparent (continent de pols blanca o d'un parell de pastilles) i un grapat de bitllets subjectes amb una goma, poguessin comprar-la, o llogar-la.
I el primer de tots era el David, el seu cap, amb qui ja havia tingut més d'un enfrontament, rallant la violència. Per sort o per desgràcia, les discussions sempre acabaven diluint-se: en David no podia deixar marxar la seva millor ballarina (la gallina dels ous d'or) i la Diva, mentre no la cridaven dels càstings als que s'anava presentant, necessitava els diners que guanyava a Drop.
A les vuit del matí, Diva marxava amb l'aigua de la dutxa i Alba netejava la seva pell d'un mon que, ja als vint-i-quatre anys, començava a semblar-li feixuc; volia canviar de feina, volia cantar, interpretar, ballar, però fora de la nit. Volia trobar una relació que durés més d'un parell de llits, un home que no busqués la Diva, si no que la busqués a ella.
Aquell dissabte, mentre es vestia, va sentir el David parlant amb algú. Discutia acaloradament, negava, deia que ell no havia sigut, que el deixessin en pau i que més valia que no li busquessin les pessigolles per què es podia muntar una de ben grossa.
Diva coneixia de sobres els negocis que el David portava paral·lelament al de la discoteca, i no li estranyava gens ni mica que es fiqués en embolics. De fet, més d'una vegada havien vingut individus de pinta sospitosa a parlar amb ell. Tancaven la porta de la seva oficina per pura rutina, per què els crits se sentien fins l'últim racó del local.
Però aquest cop semblava diferent. En David amenaçava (podia fer-ho, donat que tenia tota una cort de matons en nòmina que li resolien els problemes i que conformaven el cos de seguretat de la discoteca), però la seva veu sonava espantada. En quin assumpte s'hauria embolicat aquest cop?
-M'importa una merda -va murmurar la noia, mentre sortia del vestuari.
Es va trobar de cara amb el David, que estavellava el telèfon mòbil contra terra tot renegant.
-Me'n vaig -va fer la Diva.
En David la va mirar i va suavitzar l'expressió. Una gota de suor s'havia cargolat capriciosament sobre el piercing de la seva cella i estava a punt d'iniciar una caiguda lliure.
-Diva, vols venir a casa aquesta nit? -va dir en David.
-No, David, no en tinc ganes.
-Si us plau, vull demanar-te disculpes per allò d'ahir. Et vull convidar a sopar.
-Els teus sopars sempre tenen unes postres que ja no m'agraden. No m'agraden gens.
-Et prometo que només soparem. Saps, crec que, deixant de banda les nostres diferències i el fet que ens haguem enrotllat algun cop, ets la única amiga que tinc. Necessito parlar amb algú.
-Ves al psiquiatra. O a un capellà, però a mi no m'expliquis els teus problemes.
A aquesta frase li va acompanyar un silenci incòmode. En David va semblar estar a punt de plorar. La seva barbeta va tremolar uns moments. Després, l'expressió de l'home es va gelar tot d'una.
-Seré a casa meva aquest vespre igualment. Si no vols venir, no vinguis, però la meva taula estarà parada per dos.
-Adéu, David -va dir la Diva amb veu cansada. Va sortir del local i va pujar a la seva moto.
Abans d'arrencar, va notar una presència darrera seu. Per un moment es va espantar, però va ser només un instant. La sensació de tenir algú al darrera havia passat. Va girar el cap i va veure un home que s'allunyava. Duia un abric llarg de color negre, i semblava estar parlant per telèfon. La Diva estava a punt de tornar a girar el cap per marxar quan va veure que l'home s'aturava i feia mitja volta per mirar-la.
No eren gaire lluny l'un de l'altre i la noia va poder veure que l'home no parlava per telèfon.
L'estrany va dedicar-li un somriure enigmàtic, va mirar cap a la façana de la discoteca i es va dur una ma a la boca com si anés a tossir. Va murmurar alguna cosa i se'n va anar carrer avall.
Un calfred va recórrer el cos cansat de la Diva. Va mirar ella també la façana de la discoteca i, automàticament, va prendre la decisió de deixar aquella feina.

A casa, tornava a ser Alba (si es que deixava de ser-ho completament quan era Diva), i al llit feia voltes sense poder dormir.
El David l'havia convidat a sopar. Aquell vespre la Diva no treballava. Precisament era per això que ella i el David s'havien discutit el dia anterior: la Diva li havia demanat festa per què darrerament acumulava molt cansament i no es trobava gaire bé i ell s'havia posat com una moto. Com la Diva no se'n callava ni una, es va posar al seu nivell, i un cop més havien aparegut vells reprotxes. Però aquesta volta (i per motius que la Diva desconeixia però que intuïa), en David s'havia enfilat de mala manera i havia fet us d'insults i atacs força desagradables. La discussió havia acabat amb una categòrica frase de la Diva:
-Plego. Estic farta de treballar amb un fill de puta.
El David va interrompre el raig d'insults i es va posar la mà a la boca, com si s'adonés en aquell moment del que havia estat dient.
-Ho sento, ho sento, perdona'm, Alba -va dir-. M'he esverat molt. Estic passant per un mal moment, de veritat perdona'm. No vinguis demà, i oblida tot el que he dit. De veritat que em sap greu.
-No estic disposada a aguantar això, David. Ves buscant una solució als teus problemes. Jo no tinc per què suportar-te quan estàs així. No soc ta mare, ni la teva dona.
Després cadascú s'havia dedicat a la seva feina i la nit havia passat, i la música havia sonat, i Diva havia apartat aquell incident (un de tants) i havia ballat pel seu públic com si no hagués passat res.
Ara, el llit se li feia incòmode. Per què la seva determinació de deixar al David a l'estacada li encantava i l'espantava a l'hora.
Potser el millor moment, i a la vegada el pitjor, però en tots dos casos l'únic, seria durant aquell sopar. Si no li deia aleshores, no li diria mai.

3
En Glaç va sortir de l'ascensor i va mirar a
banda i banda del passadís. Va anar cap a l'esquerra i va caminar fins arribar a una porta marcada amb el número 319. Va mirar el rellotge i va esperar fins que les busques van marcar l'hora exacta.
Va trucar a la porta.
-No molestin -va dir una veu masculina a l'altra banda del roure-, què no veuen el cartell?
En Glaç va trucar un altre cop, sense dir res.
-Però que collons volen? Qui coi és? -va remugar la veu. La porta es va obrir d'una revolada i un home de mitjana edat, vestit únicament amb uns calçotets que deixaven al descobert les seves carns flàccides i blanques, va aparèixer amb cara de pocs amics.
En Glaç va aprofitar el moment per irrompre a l'habitació. Va propinar un cop de puny a l'home dels calçotets i va tancar la porta rere seu.
L'home va cridar amb veu de soprano. En Glaç el va agafar pels cabells i el va arrossegar pel terra de moqueta, passant de llarg el curt passadís on hi havia la porta del bany; van entrar a l'habitació i allà el va empènyer contra el llit, on hi havia dues noies espantades que es tapaven amb els llençols amb l'esperança que fossin anti-bales. Elles ja sabien que en Glaç arribaria a aquella hora. El seu cap l'havia contractat.
-No, no si us plau -va plorar l'home dels calçotets-, no em facis res, no em facis res…
En Glaç va treure una pistola de l'interior del seu abric negre i el va apuntar. Era una arma grossa, culminada amb un amenaçador silenciador.
-No em matis, et… et pagaré! -plorava l'home, el nas i els llavis sagnant, el cuir cabellut envermellit.
Sense dir ni una paraula, en Glaç va prémer el gallet tres cops. Els plors es van interrompre.
Si els haguessin preguntat, i si elles haguessin estat capaces de parlar, haurien dit que en el moment dels trets, al rostre de l'home que havia disparat no s'hi podia veure cap rastre d'humanitat.
En Glaç va mirar les noies, despullades sota els llençols, tan indefenses a l'habitació d'aquell hotel com a les mans de l'home que l'havia contractat i va recordar la conversa que havia mantingut amb ell:
-Les noies parlaran?
-No, d'això en pots estar segur. Però si, de totes maneres vols assegurar-te encara més, per mi te les pots carregar també. No seran una gran pèrdua. Cada dia me'n arriben a carretades de nenes d'aquestes. Això de la immigració és un bé de Déu!
Una d'elles plorava i suplicava en rus.
En Glaç va somriure amb tendresa, va fer que no amb el cap i es va col·locar un dit als llavis.
-Shshsh! -va fer abans d'abandonar l'habitació.

Després d'una feina, en Glaç necessitava una bona dutxa. Semblava netejar d'aquesta manera el mal que havia fet. No s'enorgullia de la seva professió. Era un assassí a sou, i ho odiava. Però tantes vegades com havia qüestionat el què estava fent (i això passava tot sovint), havia arribat a la conclusió que no sabia fer res més. El sobrenom amb què el coneixien els clients, Glaç, li encaixava a la perfecció: era un ésser fred, tan fred que no tenia cap mena de sentiment vers els demés, i l'única persona que li despertava algun era ell mateix, i aquest sentiment era odi.
Va tancar les aixetes de la dutxa i es va estirar al llit, directament, sense eixugar-se. Va tancar els ulls i va veure les cares de les noies a l'habitació de l'hotel. Era curiós que li vinguessin al cap elles i no l'home al que havia mort. Va tornar a obrir els ulls. Potser havia comès un error, el primer en molts anys. Potser les havia d'haver mort; total, la vida que els esperava no era molt millor.
Va mirar cap a la finestra, recordant de sobte l'individu que havia estat veient els darrers dies. No li agradava gens. Sempre el veia recolzat a la paret del bar que hi havia just davant del bloc de pisos on vivia, i semblava estar parlant constantment per telèfon. Vestia de forma semblant a la seva, abric llarg i roba fosca, i quan en Glaç separava lleugerament la cortina per veure si hi era, tenia la sensació que l'estrany deixava de parlar per mirar-lo directament als ulls.
Qui dimonis era? Un poli? O un assassí, igual que ell? No sabia per què, però pensava que només podia ser una d'aquestes coses, perquè, i era ben desconcertant, la seva figura l'inspirava una por supersticiosa gens habitual en ell.
Es va aixecar del llit i va mirar per la finestra, escudat amb la cortina.
I el va veure. Un cop més. L'estrany va elevar la mirada cap a la finestra de seguida que en Glaç s'hi va acostar.
Malgrat la distància, li va semblar que l'home li dedicava un somriure.

4
La casa és espaiosa. Sobre una consola de vidre tintat a l'àcid que travessa tota la paret esquerra de l'enorme rebedor, descansa un descomunal quadre de Kandinsky. El rebedor s'acaba amb una porta corredissa de doble fulla, també de vidre tintat, que dona pas a un gran saló d'uns seixanta metres quadrats, presidit per una imponent llar de foc. La peça està decorada a l'estil oriental, línies rectes, fustes càlides, espelmes i llums que evoquen els fanals de paper del Japó més mil·lenari. Sobre un sofà blanc, sobri, descansa un home.
En Jan l'ignora i continua caminant en somnis per la casa, aquella casa que ha vist repetidament durant les últimes setmanes: té tres plantes; a la primera hi ha el rebedor, el saló-menjador, una cuina exageradament gran, amb mobles de disseny italià (amb un office marcadament fred, taula de vidre, cadires d'alumini, envoltat de parets pintades d'un blanc nivi), una biblioteca amb una taula de billar, una cambra de bany complerta i un bany de convidats.
A la segona planta hi ha quatre habitacions dobles amb el seu respectiu bany, i a la tercera un estudi de vuitanta metres quadrats amb sortida a una terrassa impressionant.
L'ha recorregut tantes vegades, meravellat de l'estil imponent, modern i elegant de la decoració i de la pròpia construcció, tan absort en els detalls més simples de la configuració de l'habitatge, que mai ha reparat en què l'home estirat al sofà hi jeu sense vida.
Aquest cop es troba novament al saló i hi ha alguna cosa que li fa observar amb deteniment la figura estirada al sofà; el seu cap es recolza sobre un coixí enfosquit per alguna mena de líquid, un líquid que mica en mica es fa més tangible als seus ulls; és una foscor líquida que brota directament de dos forats perfectament rodons, situats un al costat de l'altre al front de l'home que jeu.
En Jan s'emporta una mà a la boca quan descobreix que aquell home resta mort, retrocedeix unes passes i tracta de trobar una sortida. S'adona que porta una roba estranya, roba fosca, abric llarg i negre, i que amb la mà dreta aferra una pistola culminada amb un silenciador.
Arrenca a córrer, amb la convicció que ell ha matat aquell home sense ésser conscient. Corre sense rumb per tota la casa, puja, baixa escales, busca una porta per sortir però no en troba cap. Desesperat, entra al rebedor i es troba de cara amb un mirall: davant dels seus ulls s'alça una figura envolta en un abric llarg i negre.
Però la figura que té al davant no és ell mateix.
L'home de l'abric se'l mira quasi amb tendresa, mentre aixeca la mà amb la que agafa alguna cosa que en Jan és incapaç de veure, però que, pensant en l'arma que ell mateix porta, fa que el terror l'obligui a despertar…

L'habitació romania a les fosques, però en Jan encara veia restes de pintura blanc marfil, i la figura fosca de l'abric retallada entre la blancor.
Respirava amb dificultat i buscava amb els dits crispats la seguretat dels llençols i el coixí.
Què duia aquell estrany a la mà?
Per què li feia tanta por?
El despertador digital marcava les cinc del matí.
Dubtava poder tornar a adormir-se. I no estava segur que volgués fer-ho.

En Jan només tenia un amic al Vapor Universitari. Tots dos estaven a primer curs dels estudis d'Interiorisme, i més o menys (cadascun per motius diferents) eren marginats per la resta dels companys de classe.
El nom d'aquest company de desterrament era Fèlix i la gent el marginava per la seva excentricitat.
Asseguts a les escales d'accés al primer pis, a la recepció del Vapor, parlaven del somni d'en Jan.
-T'ho juro, tio. Jo havia pelat aquell paio. Tenia la pipa a la mà, i anava vestit com el Neo de Matrix.
-Quina canya! -va somriure en Fèlix. Els seus ulls petits, negres, despistats, el van mirar amb alegria-. I jo no sortia al somni? No sé, tio, passes més hores amb mi que a casa teva. Hauries de somniar amb mi. Crec que m'he guanyat aquest dret.
Fèlix semblava, de sobte, enfadat. Es va aixecar i va treure un paquet de xiclets de la butxaca del darrera dels seus pantalons acampanats. Es va ficar tres a la boca -els que quedaven al paquet- i va llençar l'embolcall a terra.
-Estàs pirat, tio. No, no sorties al somni.
-Ei, amb mi no ets "tartaja". T'has fixat?
-Només quequejo si em poso nerviós.
-Et poso nerviós? Així riurem!
-Ves a cagar. Vols que t'acabi d'explicar el somni o no?
-Si -va fer en Fèlix, tornant a seure.
-El cas és que quan m'adono del què he fet, arrenco a córrer, però descobreixo que no estic sol.
-Qui hi ha?
-No sé, un paio que vesteix com jo… no sé tio, era tot tan estrany…
-Els somnis ja ho son, d'estranys.
-Sí, però aquest semblava molt real… no sé.
-No li fotis ni cas, home. Això et passa per quedar-te fins tard fent deures.
-A sobre això. Tinc una merda de treball fet per Expressió Volumètrica, segur que me'l faran repetir, i avui ens donen el projecte nou…
-Saps què és?
-No, i tu?
-No.
En Jan i en Fèlix es van dirigir a l'aula de Projectes. Era l'hora que els professors els donessin el nou treball.
Després d'una introducció massa llarga pel gust d'en Jan, els professors van passar a una crítica al nivell d'assistència de l'alumnat, i, quan faltava mitja hora escassa per acabar la classe, els van donar el plànol d'una casa i els van encarregar que la distribuïssin.
Quan el Jan va agafar els seus fulls (on hi havia el plànol de la casa i una relació dels espais que havien d'incloure i de les feines que havien de realitzar) i els va mirar es va senti
r sobtadament marejat. Pàl·lid, es va aferrar a la taula per evitar caure a terra.
-Què et passa? -va fer en Fèlix.
-La casa.
-Què passa?
-És la casa del meu somni!


5
L'amanida se li feia feixuga. Havia mastegat dues fulles d'enciam i encara veia massa verd al plat.
Una cosa semblant li passava amb el seu futur. L'Alba veia que només havia fet un parell de mossos a la vida i tot el que li quedava per menjar li semblava una ració massa grossa per ella. Li feia por no poder amb tot.
Li feia por quedar tipa massa aviat.
Quan era Diva no tenia aquests problemes. De fet, la Diva no tenia temps de preocupar-se de passats, presents o futurs. Només havia de ballar i evitar els indesitjables. Però quan tornava a ser Alba li assaltaven els dubtes.
Asseguda sola a la taula, mirava el telèfon amb un d'aquests dubtes. Trucar o no trucar al David? Què havia de fer? Presentar-s'hi sense avisar o parlar amb ell per telèfon?
Potser dues hores al gimnàs l'ajudarien a decidir.

Sota la dutxa dels vestuaris del gimnàs, la decisió va aparèixer tan desapercebudament com el baf: aniria a casa del David, li plantaria als morros l'adéu i marxaria sense sopar.
"No vull veure'm implicada en cap dels teus merders -va pensar-. Fa un any hauria donat la vida per tu. Però això va acabar… i molt malament. Molt malament".
Va passar-se una mà pel tatuatge que s'havia fet a l'espatlla feia uns mesos. La paraula "Lliure", de doble lectura, envoltava un cor d'un vermell rabiós.
Va tancar els ulls i va deixar caure l'aigua encara una estona més.


6
Un home elegant li va posar un paper al davant.
-Escrigui aquí una xifra -va dir. Semblava un mag conduint a un ajudant espontani pels racons perillosos d'un truc nou.
En Glaç va moure el cap en forma de negació. Amb la mà va convidar al seu client a escriure-la ell mateix.
El client elegant va rumiar uns instants i va apuntar una enorme quantitat.
En Glaç va trobar bona la oferta.
-Escrigui un nom. Si pot ser, una adreça. I adjunti una fotografia.
-No vol saber els motius pels que vull… pels quals el contracto? No vol saber res de… l'interessat?
A la barra del bar on va citar al seu client, apart d'una panerola esclafada, només hi havia dues tasses petites i el paper on s'havien apuntat les dades. En Glaç va catalogar immediatament el seu client d'idiota.
-Com comprendrà, tant ma foten els motius. No em dedico a fer judicis de conducta, jo.
-Oh, és clar -va fer el client, avergonyit.
-Nom. Adreça. Foto. Tenim alguna d'aquestes coses?
-Sí, sí -va respondre, nerviós, el client elegant. Volia recuperar el capteniment davant d'aquell autèntic tros de glaç. El seu nom era totalment adient, va pensar.
Li va facilitar les dades i una fotografia.
-Quan vol que es faci la feina?
-Si pot ser, avui, encara que vostè deu necessitar un temps per… per… preparar-se.
En Glaç es feia creus de la poca habilitat que tenia aquell paio per parlar amb naturalitat d'aquell assumpte. Què no s'adonava que quan més nerviós es mostrés, més insinuacions i més subterfugis utilitzés, més cridaria l'atenció?
-Serà aquest vespre.
-Oh… -va fer l'home elegant.
-No es sorprengui. A aquest paio ja el tinc vigilat. No és la primera vegada que m'encarreguen visitar-lo. El què passa que, per motius que desconec, dues vegades que he estat a punt de liquidar el tema, dues vegades que he rebut una trucada d'última hora suspenent la visita. M'ho farà també vostè, això?
-No. Aquest cop, la decisió és ferma. Li hem deixat passar massa cosa, i la situació ja no es pot sostenir.
-No m'expliqui res. Jo ja en tinc prou.
El client es va aixecar del tamboret i va deixar diners suficients per convidar a cafè a en Glaç durant una setmana.
-Vull la meitat dels diners d'aquí a una hora. La resta, després de la feina.
-Per descomptat.
El client va abandonar el bar i es va perdre entre la gent que atapeïa el Raval de Montserrat.
En Glaç es va aixecar tot mirant la fotografia que li havia donat aquell tarambana.
"Noi, tots tenim un destí, pel què es veu -va pensar-. I els nostres estan ben lligats…"

Comentaris

  • Frisant[Ofensiu]
    Bonhomia | 07-05-2016 | Valoració: 10

    Molta d'emoció i misteri. S'apropa molt a una novel.la. Ja friso per a llegir la segona part.


    Sergi : )