Marla

Un relat de: Lilith

MARLA

No sé si us ha passat mai, el sentir una especial fascinació envers algun personatge de ficció, i quedar-vos amb les ganes de que us expliquin més coses d'ell. Això em va passar amb la Marla. La Marla és un personatge secundari d'una novel·la del Chuck Pallaniuk. Escriure aquests cinc relats intentant ficar-me a la pell de la Marla ha estat un agosarat experiment literari - he donat a la Marla, fins i tot, entitat d'autora dins de RC -. Escriure ens dóna l'oportunitat de submergir-nos - o de creure'ns que ho fem - dintre de vides alienes.





PÀGINA EN BLANC.

I si la terra promesa fos només un miratge? Significaria que no tenim escapatòria.




ET MATARÉ, QUE HO SÀPIGUES.

Ets un pesat, seguint-me a totes hores, dormint amb mi, fent malbé aquells pocs moments que sembla que el món m'estima una miqueta. Qualsevol dia d'aquests em desfaré de tu, t'engegaré a la merda, "que et folli un peix de colors" et diré, compraré una pistola al camell que em subministra les metzines i t'esfondraré un tret i faré diana. Ets amarg com les carícies que es neguen, monstruós com els déus en els quals no crec, constant com les taques que no les lleva ni el lleixiu, embafes com la rutina. No sé exactament com però t'eliminaré, sí, en pots estar ben segur. Però abans t'exprimiré, et trauré tot el suc que pugui, aprendré de tu, et canalitzaré, et convertiré en paraules, en misteri, cercaré en tu la teva antítesi. Potser et convertiràs en un d'aquells amants als quals una vegada has abandonat els trobes a faltar. Ves-te preparant, un dia d'aquest deixaré escrit amb carmí vermell al mirall del lavabo " adéu dolor enquistat".




LA JUDIT. 8 de març -DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

La Judit s'ha tatuat al bell mig del seu pit i amb lletres gòtiques la frase "No som princeses d'un conte de fades però serem les putes reines del nostre destí". Sap el què és sentir que la vida es carda de tu. Com tu. Com jo. Per això cada matí ens fem un petó al mirall del wc, ens maquillem -ens inventem- i sortim al carrer orgulloses de ser qui som i de tenir la sort de ser prou valentes encara com per perseguir somnis.




ESCOLTA'M.

Ja sé que no sóc la més guapa ni la més llesta, ni la més valenta ni la més ferotge, ni la més fosca ni la més complexa. Si poc m'estimen per alguna cosa deu ser, si no em deixo ser estimada també, clar. Sóc un petit desastre i un gran maremàgnum, autista i excessiva. Poruga, esquerpa i de mal jeure. Àngel i dimoni. Cova i festa. Submisa i pirata. Llàgrima ofegada i llengua viperina. Tango i fado, víctima i botxí. Podríem estar així fins demà. Melic, amor meu, que ja sé qui sóc -o fa molt que em sofreixo-. Aclapara'm, ajuda'm. No veus que perduda que estic. Fes-me capoll d'ego i ajuda'm a caminar.




SUPERVIVENTS.

Supervivents:

Tan se val de què som supervivents. Continuem dempeus. Deixem d'una vegada enrera la por - el principal enemic -. Les ferides ens han forjat, veure els ulls de la mort ens ha deslliurat de la temor primigènia. Som profundament valents. Ara podem ser nosaltres mateixos, tan se val perdre: vivim de propina. Quin és aquell somni que somiaves de petit? Atreveix-te. Si perdem com a mínim ho haurem intentat. Però què és perdre? Perdre és viure una vida sense sentit, acceptar un joc on la baralla pertany a l'altre i està marcada. Som molts. Però estem callats. El camí és personal, el sofriment a pagar també. Però - és només una hipòtesi - tenim tota l'eternitat per reposar -. Ets selecció natural "els més forts són els que sobreviuen". Tenim poder. Com et deia, és un camí individual.




Comentaris

  • Bo perque si[Ofensiu]
    kirika | 22-10-2008 | Valoració: 4

    M'agradat la Marka

  • Lilith i Marla...,[Ofensiu]
    rnbonet | 25-07-2007

    ..Marla i Lilith. I no sabem quina és quina, i quan es destapa una i es cobreix l'altra: la dualitat constant de l'existència humana.
    Potser Lilith és més tendra a primera vista, i Marla més lluitadora; però això són només impressions subjectives, que no ens aclaren res: tot queda com abans, en els dubtes ansiosos, les afirmacions inconsistents, les certeses encobertes, ... la vida! La vida que dóna vida a aquestes històries breus, ben trabades, vibrants, emotives, lliures.

  • El misteri de ser dona[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 02-04-2007 | Valoració: 10

    La Terra Promesa ha estat sempre l'Infern.

    Els homes som tots iguals, i t'ho dic jo que sóc un home. Però som dèbils, encara que no ho volguem aparentar, i no podem fer res en contra dels vostres somnis.

    Visca la dona lliure!

    T'ho torno a dir: tots els homes som iguals. TU tens el poder.

    La por no coneix la mort. Sempre cal estar atent. TU ets TU.

    Una abraçada.


    Sergi

  • No, no tenim d'escapatòria[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 02-04-2007 | Valoració: 10

    Sobre pàgina en blanc m'agadaria comentar el següent: No tenim escapatòria som el que ens construïm, som o hem de ser els amos i els responsables del nostre destí, la vida és l'únic que tenim i no té sentit el sentit és viure-la.

  • ginebre | 01-04-2007

    quests 5 relatsde la Marla, són molt bons. És una dóna energètica, lluitadora.
    Et felicito, perquè has sabut donar-li una veu pròpia. Diferent de la de Lilith.
    Tenia la forma de diari o monòleg interior molt ben aconseguit.
    Marla, com el pepito grillo, la veueta, l'autoconeixença.
    Finsara!

Valoració mitja: 8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

37976 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com