Desitjar des del ventre.

Un relat de: Lilith

Alguns creureu que sóc una bruixa, no sé pas què sóc, em malfio de les paraules. Potser una dona que per casualitat o per fixar-se bé en els detalls va descobrir un secret que habita en tota persona; no és un do, he observat prou bé als que m'envolten per saber que tots tenim aquesta potencialitat però que pocs la utilitzem.

Traumàtic va ser el seu descobriment, tant que varen passar anys fins a tornar-me a atrevir... Ell es deia Jordi i era el meu company de pupitre a la llar d'infants, em vaig enamorar bojament, sí, al mirar-lo tot era tou, dolç, diferent, quan m'agafava el llapis de la mà i la seva pell tocava la meva sentia la panxa tota estranya, sentia que el mar que tota caragola porta dintre habitava el meu ventre. Però ell només tenia ulls per a la Sara, m'havia confessat que jo era la segona nena que li agradava més, la primera era la Sara. Vaig començar a odiar-la com només es pot odiar quan no es fa de l'odi quelcom dolent, l'odiava amb llibertat i era des d'aquesta llibertat que desitjava la seva mort. I tant i tant la vaig odiar i tant i tant des de la panxa vaig desitjar la seva mort, que la Sara va morir. No m'agrada recordar com, encara em fa mal. El dolor és un boomerang.

Va ser quan tenia quinze anys que vaig atrevir-me a desitjar de nou des de la profunditat del ventre, aquesta vegada també, per a aconseguir l'amor d'un noi. Intuïa que calia desitjar en positiu i així ho vaig fer, va ser més tard que vaig descobrir la importància de desitjar amb detalls inclosos, però per aquest aprenentatge em varen caldre menys llàgrimes. Ha estat així que he aconseguit homes, diners, bellesa, joventut eterna... superficialitats, és ara que ho veig. Tot el que desitjo em pertany però això no m'ha portat mai a cap plenitud, hi ha alguna cosa en tot això que se m'escapa. El buit em xucla com un forat negre. M'estic morint. El meu cor és terra àrida, ja no desitja, no n'hi ha prou en tenir set de set, en desitjar desitjar. Busco en els somnis d'infantesa, en llibres prohibits, sota les pedres... necessito desesperadament tornar a desitjar. M'hi va la vida.






Comentaris

  • relat suggerent[Ofensiu]
    rokins | 09-02-2007

    Hola lilith. M'ha agradat molt el teu relat. Desde el primer moment, t'atrapa, et sedueix. Hi ha força, hi ha passió, contundència. M'agrada per la seva ingenuitat amb un toc de perverció.
    M'interessa l'actitud del narrador, ja que és algú qui és coneix a si mateix, saps quins son els seus punts forts i quines les seves febleses...
    S'em fa estrany la forma que parles del ventre, la panxa i el cor. Crec que unificar aquestes tres paraules estaria bé... per ser fidel al títol jo apostaria per ventre. Estaria bé no tenir "el ventre com terra àrida". Així tot queda més viceral...
    També s'em fa estrany el buit que xucla COM un forat negre. No seria que xucla CAP a un forat negre. A priori els forats negres no xuclen oi?
    M'agrada especialment el detall que en Jordi comfessi que ella es la segona "nena que li agrada més". Ja no recordava que es veritat que els nens tenen l'estranya mania de dir les coses tal com són. El adults, en la nostra cultura monogàmica, no diriem mai obertament que primer ens agrada més aquest, en segon lloc aquest altre i així anar fent...El trobo un detall encantador. També m'agrada molt el fet de desitjar amb detalls inclosos. Ho trobo molt suggerent, ja que normalment desitgem però no sabem de quina forma...
    felicitats i no deixis d'escriure!. Rokins.



  • Hola Lilith,[Ofensiu]
    Frèdia | 10-01-2007

    És la primera vegada que et llegeixo i et confesso que aquest relat m'ha agradat molt. En aquestes línies, dius coses interessants, que inciten a la reflexió: És poderós el desig? Fins a quin punt? El dolor i el desig han de tenir un cert lligam? Quan es té tot allò que es vol, el desig acaba per morir? Si el desig mor, els humans som morts en vida? Val la pena viure la vida sent un mort vivent? I totes aquestes preguntes retornen al principi. No és millor desitjar amb el cor que amb el ventre? Ho dic per si de cas...
    Tot i que canviaria alguna coseta de la puntuació, no hi ha res que trenqui l'harmonia d'aquest excel·lent relat.
    Enhorabona!
    Fredia

  • Fa por, aquesta noia, eh?[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 10-01-2007 | Valoració: 10

    Vaja, que no li cal ni fer vudú: en té prou amb desitjar des del ventre! Em sembla un relat molt ben portat, impol·lut (ni faltes d'ortografia ni d'estil, tot molt correcte) i amb una trama prou absorvent des del principi (en el primer paràgraf, i amb una certa gradualitat [és a dir, no a la primera línia], ja ens planteges una mort).

    Estic d'acord amb el Francesc Arnau: alguna cosa té de misteri aquesta trama, la protagonista en ella mateixa i el final del relat. Ens parles d'algú que, sense tocar, pot aconseguir allò que es proposa sempre i quan ho desitgi des del ventre. Fins i tot, la mort d'algú. Aquesta facultat la converteix en assassina? Davant d'un tribunal de justícia, segurament que no. A la consciència d'algun personatge supersticiós, segurament sí. Una qüestió, per tant, discutible. Potser haguessis pogut aprofundir més en aquest punt (si les morts es van produir tal com ella desitjava, alguna investigació policíaca que hagués conduït a ella... i no l'haguessin poguda encausar, etc.). Però ho dic únicament perquè aquí hi ha mooolta matèria!

    En segon lloc, destaco també una circumstància: aquesta facultat de la protagonista li crea, a ella mateixa, addicció. I ho dónes a entendre clarament quan acabes dient "m'hi va la vida". Una manera aclaparadora d'acabar un relat a cavall entre el misteri i el terror com és aquest.

    De debò que m'ha agradat molt! Una forta abraçada i val, donaré per bo que no ets l'alter ego de cap altre relataire (ho deia més que res perquè m'hi he trobat més d'un cop, però no em fa res: si l'autor de "l'engany" s'hi fa un panxó de riure, jo encara més!)

    Una abraçada,

    V.

  • fantàstic[Ofensiu]
    montserrat brugue franch | 09-01-2007 | Valoració: 9

    Ets molt bo en relats...podries escriure un llibre amb tanta imaginació...jo no en sé tant, però també m'agrada

  • Un pòsit de misteri[Ofensiu]
    F. Arnau | 09-01-2007 | Valoració: 10

    Trobe al teu relat un pòsit de misteri enlluernador, com als relats dels grans autors del gènere (Poe, Cortázar, Borges, Pedrolo...). Es nota que has mamat d'aquelles fonts.
    També m'agraden els finals oberts a la imaginació del lector.

    Una forta abraçada!... i
    FELIÇ 2007!!!!!!!

    FRANCESC

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

38173 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com