jovincdunsilenci

21 Relats, 90 Comentaris
6364 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de jovincdunsilenci

Últims comentaris de l'autor

  • jovincdunsilenci | 25-04-2017 | Valoració: 10

    Aquesta carrera espacial espiritual. Ara que, a mi, trobar sotanes a l'espai ja no m'estranyaria gens ni mica. No sé si Déu, però elles, caram, no paren. M'ha encantat el teu relat ple d'humor i molt ben escrit.

  • jovincdunsilenci | 25-04-2017 | Valoració: 10

    Jo també em pensava una altra cosa i m'ha sorprès molt agradablement el final. Tendre i divertit. Una abraçada.

  • jovincdunsilenci | 22-04-2017 | Valoració: 10

    Abans de res, dir-te que agraïsc els teus comentaris, sobretot a Vola, Topi!. Havies copsat molt bé el seu sentit i, francament, em varen emocionar les teues paraules.
    Aquest treball teu el vaig trobar molt i molt bo, girant al voltant d'un home convencional i d'allò més asèptic, amb una obsessió directament proporcional a la seua incapacitat per transformar la vida que té. Fins ací tot seria comprensible, si no fos perquè el bo de Carles no s'ho planteja, això. Per a mi és com si el tedi i la insatisfacció l'esperonaren, crec, a seguir mantenint-los per inèrcia i costum, però a la vegada, i de quina manera, creixent, a buscar: fantasiejant, com qui no vol, això sí, sense eixir de casa. I tan apassionadament i ingènua que em fa patir, encara que toque riure quan arriba a conclusions d'allò més rebuscades i l'obsessió se li va amuntegant, tal i com els cabells a dintre de la tauleta de nit.
    Finalment el deixes anar, que és tant com que ell arribe a les últimes conseqüències del seu deliri a cavall entre la lògica i l'absurd de tot plegat, que ben mirat és un absurd ple de sentit, com quasi tots els absurds, un estavellar-se contra la realitat entre llefiscosa i caoba que mai no hauria sospitat. No pareix que l'accidentat aterratge tinga altres conseqüències que no siguen, precisament, eixa presa de contacte amb la realitat, espere. Paral·lelismes amb altres personatges teus? Ens podem trobar reflectits ni que siga un poquet? Clar que sí!
    Destaque la teua capacitat per apropar el personatge, alhora que se'ns obri, inevitablement, una via per reflexionar. Però, a més, m'agrada tant com has treballat cada cabell del pentinat d'aquesta història i el caire còmic que li aportes. Riem amb Carles, riem-nos un poc de nosaltres i de tot, siguem també compassius, raonables, sensibles, humans a la fi. Gràcies i felicitats per tan bon treball.











  • jovincdunsilenci | 21-04-2017 | Valoració: 10

    Elegant, sí, sí, perquè tot en ell és blanc-almenys jo ho percep blanc- i està molt bé que siga així. Felicitats, Aleix, per haver concedit al bastó blanc tan de poder. Una forta abraçada.

  • jovincdunsilenci | 21-04-2017 | Valoració: 10

    Un sentit homenatge a la gosseta Laika. Mentre llisc em ve al cap la cançó de Mecano. Gràcies per recordar-me, amb belles paraules, un animalet que ha esdevingut tot un símbol, també i en especial per les coses que dius. Em pregunte si era verdaderament necessari. La resposta dels qui ho decideixen costa d'acceptar, les coses es fan així. Puc extreure una conclusió: quants avanços, també aplicats a la salut, quants beneficis per als humans, gràcies als nostres fidels amics als qui devem tantes vegades una part important de la nostra felicitat quotidiana, a més de la seua impagable complicitat. Preciós relat, Brins. Però, què sola es va haver de sentir ella. El relat em transmet eixe sentiment de manera molt vívida.

  • jovincdunsilenci | 20-04-2017 | Valoració: 10

    ... sí que van apanyats, aquestos INTELECS: prohibit parlar, prohibit escriure. La veritat és que em sona tot açò, trobe que s'hi assemblen bastant a molts terrícoles. Me n'alegre de tornar a llegir-te. Salutacions des de València.

  • jovincdunsilenci | 20-04-2017 | Valoració: 10

    Hola Sergi. T'he llegit els dos últims relats. M'han semblat interessants, perquè, a la teua manera -això, la manera, és important per a mi- expliques com et sents o reflexiones i adverteixes al voltant d'una experiència teua amb l'LSD.
    Jo he volgut deixar-te unes paraules ací, perquè així en trac l'espina de no haver comentat abans aquest relat que em va tocar la fibra sensible; és ple de tendresa i humanitat, i tanmateix, has fet teua una manera molt personal i autèntica de comunicar-ho, de dir, que també he trobat en els poemes que escrius.
    Espere que el malestar siga puntual, que ara et trobes millor. Totes les persones, al llarg de la nostra vida, tenim daltabaixos i passem, de vegades, per coses que no desitjaríem a ningú, però, com diuen per ací baix, un bé i un mal no dura cent anys. Per a mi ha estat un plaer llegir-te i agraeix el comentari que em dediques.

  • jovincdunsilenci | 20-04-2017 | Valoració: 10

    Caram, què curiós! Jo estava contant una cosa, però, podria el subconscient anar per lliure i explicar-ne una altra de diferent? M'ha sorprès molt agradablement el comentari, encara que, de la teua sensibilitat, ja en tinc una certa idea, pels relats que et porte llegits.
    Quan a Patufet, no sé si has volgut també fer una al·lusió a Einstein, però m'ha semblat com traslladar-me, de la teua mà, a la màgia dels cinc anys. Com sempre, m'ha agradat molt tornar a llegir-te. Una abraçada des de València.

  • jovincdunsilenci | 20-04-2017 | Valoració: 10

    I a mi m'agraden les històries que acaben en un gran interrogant, d'eixos que perpetuen la lectura després d'haver-la acabat. He sentit la grandesa d'un xiquet, la sordidesa que l'envolta, el poder de l'amistat, però… Què ha passat? D'algunes coses mai no tenim la certesa, i això val també per a la vida real. M'ha encantat llegir-te



  • jovincdunsilenci | 19-04-2017

    M'agradaria molt poder imaginar-me un futur sense xiquets soldats, sense petis esclaus maltractats, que somriuen mentre serveixen en silenci als lladres de la seua infància; un futur sense «nínxols anònims» i sense cementeris que clamen al cel. Sóc conscient que anem en la direcció equivocada, que és impossible de parar, però és millor dir-ho que callar. M'agradaria, com no, que els futurs habitants de la terra pogueren tornar a ella sempre que es cansaren de volar.
    Moltes gràcies a tots pels comentaris, que tornaré només em siga possible. Val a dir que qualsevol reflexió vostra és benvinguda, tant si és crítica amb el text com si no. Ara, el relat també us pertany.

  • jovincdunsilenci | 27-03-2017 | Valoració: 10

    Tenint en compte que de vegades, en la vida, un instant pot canviar-ho tot, o que en un període de temps breu poden passar moltes coses, sí, és un relat variat, el meu; ara que, des del punt de vista estrictament literari, igual deixa un poc que desitjar; de fet, m'estic plantejant encara si he de deixar-lo o esborrar-lo. Em feia il·lusió participar al Concurs, això és tot, però no tenia el portàtil a mà i tampoc no disposava de les condicions. Potser no ha estat una bona idea publicar-lo fora de temps, però un comentari teu sempre és benvingut.
    El relat que has presentat m'ha semblat amable, ben estructurat i centrat, intens quant al contingut humà i enriquidor, des del punt de vista de tot el que vas descrivint amb els ulls de la memòria. És especialment bonic transmetre coneixements a les personetes que estimes, fer-ho de manera que els puga mantenir l'atenció i interessar, no com jo que sembla que només sé escriure per a mi mateixa. Per mi és tot un repte a superar, però entenc que tu te'n surts molt bé: el relat no deixa res a l'atzar o a la lliure interpretació dels lectors: crec que, almenys en aquest tipus d'escrits tan breus, els lectors, això, ho agraeixen molt. I xe, que m'agrada i està ben fet. Felicitats, Aleix, pel teu bon fer una vegada més. També t'envie una abraçada.


  • jovincdunsilenci | 09-03-2017 | Valoració: 10

    Jo acabe de llegir-lo ara mateix, al menjador de ma casa. Impressionant. Gràcies, una vegada més, per compartir-ho. Ets gran. No tinc més paraules.

  • jovincdunsilenci | 09-03-2017 | Valoració: 10

    Hola Montseblanc. Volia comentar-te La caseta, però em sembla que no toca, ací. Ho intentaré, no obstant, al fil d'aquest relat i d'algun altre, perquè crec que es poden trobar punts de connexió interessants.
    Quant a A l'altre costat de la paret: estic pensant en la dona que mandrosament pensa, aprofitant el temps que li queda per anar corrents a cuinar els tristos macarrons, i es reconeix acompanyada d'un gos, aturada de tot, no només del treball que comença tot just a rememorar. Sense eixe sistema de contrapesos emocionals i pràctics, que s'entremesclen al treball i a fora, en el record, el relat no haguera estat el mateix. Com sempre, vas més enllà. Sense cap il·lusió o esperança, o tal vegada sí, eixa mena de catarsi explosionant al final, tan incontrolable que no espera ja res i escapa, després de tant de control, quasi com si les possibilitats de futur o de sinceritat o de felicitat estigueren fora de lloc. Tampoc no és una plenitud, no? L'estat que lliga la dona a la cadena del gos, a la cassola dels macarrons, a la fina pared on colpeja la solitud del seu sexe sense resposta plena, tot i haver una resposta.
    La caseta em va semblar molt més que la història d'una dona sola a dintre de la seua pèrdua progressiva de connexió amb la realitat. Quina realitat? Només voldria dir-te que, de la mateixa manera que l'anterior, és un relat molt potent des del meu punt de vista, amb imatges bastant suggerents com aquella que, potser, no esperàvem, del veí espiant i esperant rere un matoll el defalliment final de la veïna, ja bastant deteriorada, parlant sola, i ara em ve al cap la Niteta, tot i que ella sí que parlava pels colzes, donat-te les gràcies per haver-te interessat, per haver-te aturat a conversar. Es podria parlar molt al voltant d'una societat malalta, on veïns que passen per normals no sempre ho són, on existeix una tendència de moltes persones a buscar refugi fora d'ella, acostant-se o travessant parets que les desfan humanament parlant, o d'una caseta ideal que deixa de se-ho per fer por, voltada com està de fantasmes de carn i os, de la solitud de la protagonista i de com, sense voler, ens anem fabricant eixa buidor, eixes distorsions a mesura que progressa la insatisfacció a tants nivells... del ser humà degradant-se i degradant. De les fantasies amb què construïm falses expectatives, incapaços ja de destriar allò normal d'allò que no ho és tant. Hi ha moltes coses que insinues i mig amagues, per tot seguit, quan s'escau, mostrar-les del tot, quasi toques el terror; molt bo. No afegiré res més que servisca per descriure com retractes un món ple de gent estigmatitzada, unes vegades, o disposada, d'altres, a ajudar amb una trucada, com no, quan ja no queda res per salvar, ni tan sols la pròpia consciència.
    Gràcies per aquests relats. Són molt bons. Ja fa bastant temps que te'ls vaig llegir i, potser, me n'estic eixint un poc i no és exactament així. Volia fer l'esforç de comentar, ja que em costa; crec que, al fer-ho, també aprenc.


  • jovincdunsilenci | 07-03-2017 | Valoració: 10

    Amb poques paraules has aconseguit emocionar-me, sobretot en la frase final, pronunciada per la teua filla. Un bell gran record, el de Globus, i una història que ens fas arribar senzilla i preciosa. Et desitge sort.

  • jovincdunsilenci | 05-03-2017 | Valoració: 10

    Felicitats per la selecció i per un relat ple de lirisme i tendresa, en la línia, crec, d'aquell «Un món millor» que tant em va colpir.
    Moltes gràcies per compartir esperances i dubtes quant a un espai que escapa a la nostra comprensió, precisament perquè, com tu has expressat de manera tan bella, i per molt que s'entesten alguns, el desconeguem. Igualment m'ha colpit la transmissió que fas d'una il·lusió per la vida i els seus somriures sense la qual cap viatge o aprenentatge mereixeria la pena. Em venen al cap versos d'un poeta d'aquesta casa, perquè crec que t'alegraran o perquè sí i compartir la troballa; diu que «negar els records és com negar la vida». Desitgem la pervivència de tot allò que ens ha fet i això ell també ho expressa. Antoni Casals i Pascual no afirmava l'eternitat, precisament. Però mira aquí, quina altra meravella, ja no sé si del més enllà o del més ací mateix: «Descobrirem paranys que té la llum/ i encendrem foc amb somnis i poemes». Amb el permís d'Antoni i teu me'n vaig a sopar, tot desitjant-te que els descobriments et siguen propicis, també en un sentit literari, i ens regales més relats preciosos com aquest.



Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: