jovincdunsilenci

20 Relats, 81 Comentaris
5966 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de jovincdunsilenci

Últims comentaris de l'autor

  • jovincdunsilenci | 27-03-2017 | Valoració: 10

    Tenint en compte que de vegades, en la vida, un instant pot canviar-ho tot, o que en un període de temps breu poden passar moltes coses, sí, és un relat variat, el meu; ara que, des del punt de vista estrictament literari, igual deixa un poc que desitjar; de fet, m'estic plantejant encara si he de deixar-lo o esborrar-lo. Em feia il·lusió participar al Concurs, això és tot, però no tenia el portàtil a mà i tampoc no disposava de les condicions. Potser no ha estat una bona idea publicar-lo fora de temps, però un comentari teu sempre és benvingut.
    El relat que has presentat m'ha semblat amable, ben estructurat i centrat, intens quant al contingut humà i enriquidor, des del punt de vista de tot el que vas descrivint amb els ulls de la memòria. És especialment bonic transmetre coneixements a les personetes que estimes, fer-ho de manera que els puga mantenir l'atenció i interessar, no com jo que sembla que només sé escriure per a mi mateixa. Per mi és tot un repte a superar, però entenc que tu te'n surts molt bé: el relat no deixa res a l'atzar o a la lliure interpretació dels lectors: crec que, almenys en aquest tipus d'escrits tan breus, els lectors, això, ho agraeixen molt. I xe, que m'agrada i està ben fet. Felicitats, Aleix, pel teu bon fer una vegada més. També t'envie una abraçada.


  • jovincdunsilenci | 09-03-2017 | Valoració: 10

    Jo acabe de llegir-lo ara mateix, al menjador de ma casa. Impressionant. Gràcies, una vegada més, per compartir-ho. Ets gran. No tinc més paraules.

  • jovincdunsilenci | 09-03-2017 | Valoració: 10

    Hola Montseblanc. Volia comentar-te La caseta, però em sembla que no toca, ací. Ho intentaré, no obstant, al fil d'aquest relat i d'algun altre, perquè crec que es poden trobar punts de connexió interessants.
    Quant a A l'altre costat de la paret: estic pensant en la dona que mandrosament pensa, aprofitant el temps que li queda per anar corrents a cuinar els tristos macarrons, i es reconeix acompanyada d'un gos, aturada de tot, no només del treball que comença tot just a rememorar. Sense eixe sistema de contrapesos emocionals i pràctics, que s'entremesclen al treball i a fora, en el record, el relat no haguera estat el mateix. Com sempre, vas més enllà. Sense cap il·lusió o esperança, o tal vegada sí, eixa mena de catarsi explosionant al final, tan incontrolable que no espera ja res i escapa, després de tant de control, quasi com si les possibilitats de futur o de sinceritat o de felicitat estigueren fora de lloc. Tampoc no és una plenitud, no? L'estat que lliga la dona a la cadena del gos, a la cassola dels macarrons, a la fina pared on colpeja la solitud del seu sexe sense resposta plena, tot i haver una resposta.
    La caseta em va semblar molt més que la història d'una dona sola a dintre de la seua pèrdua progressiva de connexió amb la realitat. Quina realitat? Només voldria dir-te que, de la mateixa manera que l'anterior, és un relat molt potent des del meu punt de vista, amb imatges bastant suggerents com aquella que, potser, no esperàvem, del veí espiant i esperant rere un matoll el defalliment final de la veïna, ja bastant deteriorada, parlant sola, i ara em ve al cap la Niteta, tot i que ella sí que parlava pels colzes, donat-te les gràcies per haver-te interessat, per haver-te aturat a conversar. Es podria parlar molt al voltant d'una societat malalta, on veïns que passen per normals no sempre ho són, on existeix una tendència de moltes persones a buscar refugi fora d'ella, acostant-se o travessant parets que les desfan humanament parlant, o d'una caseta ideal que deixa de se-ho per fer por, voltada com està de fantasmes de carn i os, de la solitud de la protagonista i de com, sense voler, ens anem fabricant eixa buidor, eixes distorsions a mesura que progressa la insatisfacció a tants nivells... del ser humà degradant-se i degradant. De les fantasies amb què construïm falses expectatives, incapaços ja de destriar allò normal d'allò que no ho és tant. Hi ha moltes coses que insinues i mig amagues, per tot seguit, quan s'escau, mostrar-les del tot, quasi toques el terror; molt bo. No afegiré res més que servisca per descriure com retractes un món ple de gent estigmatitzada, unes vegades, o disposada, d'altres, a ajudar amb una trucada, com no, quan ja no queda res per salvar, ni tan sols la pròpia consciència.
    Gràcies per aquests relats. Són molt bons. Ja fa bastant temps que te'ls vaig llegir i, potser, me n'estic eixint un poc i no és exactament així. Volia fer l'esforç de comentar, ja que em costa; crec que, al fer-ho, també aprenc.


  • jovincdunsilenci | 07-03-2017 | Valoració: 10

    Amb poques paraules has aconseguit emocionar-me, sobretot en la frase final, pronunciada per la teua filla. Un bell gran record, el de Globus, i una història que ens fas arribar senzilla i preciosa. Et desitge sort.

  • jovincdunsilenci | 05-03-2017 | Valoració: 10

    Felicitats per la selecció i per un relat ple de lirisme i tendresa, en la línia, crec, d'aquell «Un món millor» que tant em va colpir.
    Moltes gràcies per compartir esperances i dubtes quant a un espai que escapa a la nostra comprensió, precisament perquè, com tu has expressat de manera tan bella, i per molt que s'entesten alguns, el desconeguem. Igualment m'ha colpit la transmissió que fas d'una il·lusió per la vida i els seus somriures sense la qual cap viatge o aprenentatge mereixeria la pena. Em venen al cap versos d'un poeta d'aquesta casa, perquè crec que t'alegraran o perquè sí i compartir la troballa; diu que «negar els records és com negar la vida». Desitgem la pervivència de tot allò que ens ha fet i això ell també ho expressa. Antoni Casals i Pascual no afirmava l'eternitat, precisament. Però mira aquí, quina altra meravella, ja no sé si del més enllà o del més ací mateix: «Descobrirem paranys que té la llum/ i encendrem foc amb somnis i poemes». Amb el permís d'Antoni i teu me'n vaig a sopar, tot desitjant-te que els descobriments et siguen propicis, també en un sentit literari, i ens regales més relats preciosos com aquest.



  • jovincdunsilenci | 24-02-2017 | Valoració: 10

    en l'episodi del tàndem, que tot són avantatges si vas al darrere, però amb la voluntat i les ganes per davant. Avellanes? Però quina alegria transmeteu amb les abraçades i els petons, després d'haver conquistat un cim tan alt, i és que aquesta vegada sou tres i ja m'he fixat, no penses mal, que, després de l'home que guia amb ulls i passos experts per on aneu xafant, hi ha la dona que explica el que es veu i descriu els verds. M'ha sorprès molt aquesta part del relat, perquè és gran, això de saber descriure tonalitats de verd-mai no m'havia parat a considerar-ho deliberadament- i també perquè escoltar-ho d'una persona que ho sap apropar ha de ser una experiència molt gratificant, independentment de que ho pugues vore o no amb els ulls físics: això també és poesia. Jo no acostume a parlar-ne, de colors, i m'agradaria fer-ho. També m'agrada constatar que darrere de tot esforç hi ha un premi, al final. Aquesta vegada ets tu qui ha desplegat el bastó blanc multicolor.

    Quant als colors que dius haver vist en el meu relat: crec que la foscor forma part de la vida, de la poesia, de la realitat, però, de vegades, no s'ha instal·lat per quedar-se, sinó que la podem transformar i és també com una porta oberta a la comprensió i a la llum. Perquè de tot s'aprèn. Com quan, després d'haver-ho intentat unes quantes vegades i haver fracassat, arribem, per fi, a aquell cim desitjat; com quan, després d'haver patit, sens fa viable una possibilitat que no sabíem que teníem a l'abast. Gràcies pel relat. Una forta abraçada.



  • jovincdunsilenci | 23-02-2017 | Valoració: 10


    Hola Montse. M'agraden molt els relats que conviden a anar més enllà, com aquest on estan presents les ganes de comprendre i de gaudir, serenament, tot el que envolta els personatges. Satie, El Petit Príncep, la Via Làctia… Quina combinació més encertada i bella! L'amor sempre ens fa créixer, i els records arrelats en ell ens protegeixen de l'apatia i de les coses dolentes; la imaginació i la curiositat ens mantenen il·lusionats i desperts com quan érem xiquets o adolescents. I després, qui sap si tots tres acabaran retrobant-se, com era el seu vell costum, al Pla de la Llana? Moltes gràcies pel teu relat.

  • jovincdunsilenci | 16-02-2017 | Valoració: 10

    Molt ben trobat, el teu relat. M'ha despitat una mica, perquè no m'esperava el final. El trobe, a més, simpàtic, i molt ben escrit i estructurat.

  • jovincdunsilenci | 30-01-2017 | Valoració: 10

    No cap dubte que viatjar al darrere té els seus avantatges, i ningú com tu per contagiar-nos de la frescoreta que la protagonista sent a les galtes quan, amb el seu instructor, baixa - sembla com si es despenjaren alegrement els dos pel coll de l'Ordal-, direcció Vilafranca. Al final ha desplegat, ella també, el seu bastó blanc i ha desaparegut, però ha quedat en mi una impressió agradable de benestar físic i mental. A mi m'agraden les emocions que comunica Rosalia; constatar, a mida que vaig llegint, que ella se sent confiada i segura i, el més important, que és feliç. Gràcies perquè, al mostrar-me aquest paisatge humà, m'ajudes a pensar un poc més en positiu. Com sempre, meravellosament escrit. Una abraçada.



  • jovincdunsilenci | 30-12-2016

    dir-te que el meu comentari només és una reflexió, des del respecte, i al fil del relat que tu has escrit. Crec que un relat que fa reflexionar sempre és un bon relat. Gràcies per això i pel teu sentit de l'humor.

  • jovincdunsilenci | 30-12-2016 | Valoració: 10

    Hola. No crec que es tractara d'un canvi substancial, tenint en compte que les religions s'assemblen totes, que totes evolucionen a partir d'una altra i, en el cas que proposes, més clar aigua. En comptes d'ull per ull… Una fàtua.
    La qüestió, des del meu punt de vista, no seria tant rebutjar una religió concreta per abraçar-ne una altra, o qualsevol exegesi més o menys bel·licosa. Per què hauria de fer-ho, algú que ja ha expressat que l'església s'ha d'apropar més als qui necessiten ajud? Les religions no poden canviar l'ordre injust establert, perquè es fonamenten en ell, si no és que el creen i es fan grans treballant en i per ell: serveixen el poder que les sustenta i, recolzant-se l'un en l'altra, i al revés, és com es perpetuen dos poders, que també poden esdevenir un de sol, i molt interessat, per cert, poc espiritual. Un individu religiós no sempre pot triar, no sempre pot ser lliure, com tampoc no ho són els policies, els soldats; una persona sense el condicionament religiós, sí; una religió es fonamenta en preceptes, dogmes de fe, que no admeten discussió possible, encara que, de vegades l'església, per sobreviure, convinga que s'ha d'afluixar un poquet; una persona, des del raciocini, s'ho pot qüestionar tot. Una opció raonable seria fer-se conscient, des de fora o des de dins: que trie, doncs, escoltant-se la veu interior. Crec que tot el que s'esdevé de positiu, quan parlem de religió, no ve tant d'una institució, sinó d'homes i dones bons, que els podem trobar dins i també fora; un poc a la manera de Jesús, van per lliure, fixant-se més en el fons, en el que de veritat importa; a molts jerarques religiosos els importa tan sols l'aparença, les formes, el que volen mostrar, amagant la resta.

    Moltes gràcies per comentar i valorar; me n'alegre que t'haja agradat. Gràcies igualment per tancar la cursiva. Jo ho vaig intentar, però es veu que no sé com es fa. Et desitge, de tot cor, un Bon Any.

  • jovincdunsilenci | 28-12-2016 | Valoració: 10


    Sense els petits parèntesis per on omplim i recarreguem, sempre que ens és possible, la vida. M'agrada com transmets aquesta quotidianitat tan personal, plena de llum gens artificial. Tot en el relat és delicat com les boirines blanques que se'n van, com les que tornen de color rosa, i el vent que les va apartant, en aquesta habitació despullada de cortines, com l'amant que dorm i sempre somriu, i com el teu art farcit d'harmonies properes, de sentiments i reflexions que trasllades amb frescor i placidesa de vida sentida i verdadera. Gràcies per obrir-me una finestra tan sincera, per aquest relat autèntic.

    T'agraesc el comentari a un escrit meu que, com podràs imaginar, no és de ciència-ficció: és biogràfic. Intente donar el millor de mi en cada text que faig i anar millorant, també a mesura que vaig descobrint autors/es i textos com aquest teu.
    Et desitge un Bon Any, també perquè seguesques sorprenent-me a mi i la resta del públic, i si no, que entren i miren tota la bellesa que conté el teu relat.

  • jovincdunsilenci | 23-12-2016 | Valoració: 10

    És curiós com, de vegades, els objectes esdevenen màgics, o un verdader tresor, no tant pel seu valor material, sinó pel que representen per nosaltres, perquè es transformen en símbols de persones i records que ens han fet, que ens han deixat una petjada inesborrable: són objectes d'amor i tenir-los a prop, amb el pas del temps, ens fa bé, com si tinguérem quelcom molt gran i, certament, ho és, de gran. Els protegim, els lleguem als qui estimem, perquè són una part de la nostra memòria, un be d'interès personal i sentimental, un vehicle que ens ajuda a retrobar-nos i que desitgem compartir; tenen un valor afegit: el temps i les vivències associades a ells; llegar aquesta vivència, la historia, és el que l'avi fa amb el seu net, quan li presenta la sua àvia i li diu que encara conserva l'àngel que ell li va regalar, perquè, realment, la figureta s'havia materialitzat en la seua estimada.
    Es per això que el relat m'ha commogut i el trobe, dins de la teua producció, molt reeixit. Hi ha un paràgraf, on descrius el primer encontre del jove amb la que serà la seua dona, que m'agrada especialment. M'has fet passar una estona màgica, com el teu relat.

    Em llegiré els contes de Nadal que has escrit només puga. Entretant, felicitats pel relat i Bon Nadal.

  • jovincdunsilenci | 22-12-2016 | Valoració: 10

    Hola Pilar. Un relat, el teu, delicat i poètic, com acostumes, i amb el que per a mi ha estat una sorpresa final, eixe gir inesperat en el que dibuixes una dona gran que reviu el que ha somiat i que desitja que ningú no pertorbe el preciós instant, que la porta lluny, a les fondàries dels seus sentiments i records, perquè es tractava d'un somni d'eixos que, quan els tenim, voldríem fer-los perdurar, que no s'acabaren mai.
    M'ha agradat molt: el llenguatge que fas servir, la mirada que s'atura allà on vols que mirem. T'agraesc aquest viatge envers un record tan tendrament expressat, d'una dona que podria ser qualsevol dona; a un moment de felicitat breu, però molt intens .

    Entre també per desitjar-te, afectuosament, un Bon Nadal

  • jovincdunsilenci | 22-12-2016 | Valoració: 10

    Hola. Un relat que fa pensar. L'he trobat molt ben escrit, rodó. Un espectacle de terror exclusiu i exigent, per gent com el teu personatge. T'has posat en la pell d'un cínic, exigent i amb trets psicopàtics, que ens va destriant tots els detalls del seu viatge- espectacle, amb una veu i una fredor d'allò més naturals; fins i tot l'arribada a Sants ocorre com si tal cosa; un viatge que no deixa de ser una davallada humana, en una societat, la nostra, on podem trobar gent que tampoc no no es calfa massa el cap, amb afany de consumir i poc de criteri, molta informació mal processada, saturació d'imatges violentes que fan que ja res commoga, la cerca d'una satisfacció immediata i egoista, sense tenir em compte res més que no siga un mateix. Segurament un individualisme brutal i mal entès que ja ens afecta i està, crec, en el rerefons del que narres.

    Gràcies pel comentari al meu relat, encara que s'ha esborrar: vaig tornar a editar el relat, per problemes en la cursiva. Bon Nadal.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: