jovincdunsilenci

25 Relats, 135 Comentaris
15690 Lectures
Valoració de l'autor: 9.92

Últims relats de jovincdunsilenci

Últims comentaris de l'autor

  • jovincdunsilenci | 17-07-2019 | Valoració: 10

    Quin poema tan especial. M’agraden les imatges que has emprat, com ara les hèlix, la torre, el xiprer... i els ritmes rotatoris que imprimeixes al text a mesura que els amants s’acoblen o es fonen mentre van en ascens. Imagine dos molinets que es busquen i dos cors que el teu sentiment puja al cel, amb l’ajud de la il·lusió que més compta en aquesta vida.
    Un plaer llegir-te de nou i admirar l’harmoniosa relació que has establert entre forma i fons.
    Gràcies pels teus comentaris, però, i sobretot, per l'alegria i la llum que desprenen els versos que fas i que tan bé saps apropar als lectors. Una abraçada.

  • jovincdunsilenci | 02-07-2019 | Valoració: 10

    Però, de vegades, es perdem pel batec de la vena amagada, pel no saber com fer per cremar les darreres espurnes i tornar... Fas que parega tan senzill com si res s’engrandira o es trencara i com si, allà dalt, sempre estiguera el raig de sol que cerquem amb insistència. Has deixat molt clar que tens la situació controlada.
    Un poema rotund, servit amb contundència, i un final en llum clarament oposat al principi. Versos ben dirigits que pugen, sense que cap temor els desvie, al terrat de l’alegria de viure.
    Si dic que és bonic em quedaré curta; jo l’entenc com un poema guaridor. M’ha agradat moltíssim.

  • jovincdunsilenci | 29-06-2019 | Valoració: 10

    Un poema preciós; fas que recorde paraules (crec que són de Novalis) que vaig descobrir quan era petita, en el pròleg a una edició de Platero y yo, feta pel mateix Juan Ramón Giménez, on es parlava d’una ‘illa espiritual caiguda del cel’, d’una ‘edat d’or dels xiquets...’ per referir-se al cor del poeta, que mai no voldria abandonar aquell paradís. Bé, ho estic citant de memòria i podria no ser exactament així... En qualsevol cas, em plau comprovar que aquesta illa està ben viva dins de tu. Estic encantada d’haver-te descobert, PERLA DE VELLUT. Transmets il·lusió, amor, i trobe música en les coses que et vaig llegint.

    Nosferatu, en el meu poema, vindria a ser, no la vessant maligna del vampir, sinó la part romàntica i fràgil i alhora la que entenc com a més humana i propera -per tot allò que ella representa, metafòricament parlant- i amb la qual m’identifique en la poesia. Malgrat l’enyor i la tragèdia, no deixa de ser un poema d’amor envers la vida.

    Aprofite per saludar-te des de València i gràcies per comentar.

  • jovincdunsilenci | 13-05-2019 | Valoració: 10

    I bell, i dur, i de veritat. És com la vida i és teu. Gràcies.

  • jovincdunsilenci | 28-11-2018

    Aconsegueixes fer-me volar pel món tan inspirat que has construït, mai millor dit això de construir. És molt bell el que escrius.
    Tenia un comentari per a un altre relat teu quan aquest encara no havia aparegut: no he pogut fer-te'l arribar per problemes amb l'odinador. Ara escric, un poc incòmodament, en un altre lloc; l'altre aparell el té el meu marit.

    Moltes gràcies per comentar el meu relat.

  • jovincdunsilenci | 28-11-2018 | Valoració: 10

    Hola Montse. M'has fet recordar que al meu poble es va salvar una creu de terme del segle XV gràcies a una família que la va amagar.
    M'ha semblat un relat molt emotiu i directe, més per mi que no acostume anar al cementiri quasi mai, però quan vaig, les pedres en forma de làpides, les reixes, les fileres de nínxols, el silenci... És com si parlaren i com si ells, els meus morts, una cosa ven fonda, s'obriguera pas i d'alguna manera m'acaronara. I això que, de petita, el cementiri em feia molta por. M'ha agradat molt el relat. Disculpa que no entrara abans, perrò tinc l'ordinador espatllat. Ara t'escric des d'un locutori.

    Rep una forta abraçada i gràcies per comentar i per fer-me recordar un passat que sempre viu.

  • jovincdunsilenci | 25-10-2018 | Valoració: 10

    Els ulls 'vivíssims' de les dones empresonades m'interroguen constantment.
    Des d'una absoluta honestedat, aquestes dones han estat obedients al manament del poble; l'estat que s'auto-defineix com lliure i de dret, però que realment és un ens repressiu que continua allò 'atado y bien atado', les ha condemnat per això mateix, per donar viabilitat a un dret en un país (España) que no l'entén i ni tan sols el considera (semblen no haver aprés de la història, quan els recorda com va acabar allò de Cuba, per posar un exemple d'incapacitat per al diàleg i d'absència de generositat.
    L'Estat espanyol constitueix un problema que passa per damunt i no reconeix que encara té sobre la taula l'antic 'problema d'España'; el caire tan superb és incompatible amb el dret dels 'seus' territoris (tant els costa dir 'nacions') a l'autodeterminació.
    Estellés va dir que no s'és res si no s'és poble i jo crec que des d'aquesta consciència de poble és des d'on sempre ens hem de visualitzar i projectar; per tant, les dones de què parles estan, quant a posicionament, en el camí veritable i des d'ací entenc la seua tragèdia dins d'España. L'Estat repressor té aquesta ferramenta consistent a esborrar i fabricar oblit, l'amnèsia que ens fa objectius fàcils i fràgils i ens ho pren absolutament tot.

    Quan publicares el poema, les paraules em sacsejaven d'una manera semblant a com m'ha passat al llegir l'últim poema que has publicat. Però em centre ara en aquest. Després d'haver-lo llegit unes quantes vegades no puc deixar de pensar-lo des dels ulls d'aquestes dones i del que realment representa la seua lluita, el seu sacrifici silenciós en nom de la llibertat de tots, la seua fortalesa interior, que també és la de tantes persones acusades de rebel·lió, però que no tenen res a veure amb la promoció de la violència.
    He sentit el mareig, els dubtes, la passa enrere... que segurament tenen, tens i tenim; l'he sentit dins la pròpia estructura del poema, confeccionat a base de plans i de flaixos; també com un focus opressiu que fa pampallugues sobre una realitat o com onades de sentiments del color de la sang, amb tot el protagonisme que guanyen els gestos mitjançant la força del llenguatge emprat, amb moments-mots de ràbia i de feblesa intrínsecament humans. Així és com ho he interpretat.
    M'ha colpit perquè sóc demòcrata i perquè sóc de l'Horta Nord i, per tant, dels Països Catalans. Em sent integrada dins d'un projecte que creix, pese a qui pese.

    P.D. I no t'oblides d'escoltar 'Mans Manetes L'Alguer Paraules, cançons i veus de minyons', encara que ja imagine que estaràs al corrent.
    I les meus disculpes pel comentari tan llarg.



  • jovincdunsilenci | 01-09-2018

    ... es que estic mig dormint.Volia referir-me tant a l'haiku com al dibuix.

  • jovincdunsilenci | 01-09-2018

    El vaig tornar a trobar ací fa tres dies. Agraïda de llegir i a mirar 'damunt núvols' aquest haiku tan bell.

  • jovincdunsilenci | 23-08-2018

    ja veig que es tracta de la lluna. Doncs respire tranquil·la mentre desitge que aquesta nit o la pròxima pugues veure el seu somriure i si ja el veus clar, millor que millor.

    I ara sí que, sense res més a dir, m'acomiade esperant que no t'enfades i pugues riure en pau aquesta petita broma.

  • jovincdunsilenci | 22-08-2018

    ... Que potser no és la lluna.

  • jovincdunsilenci | 22-08-2018 | Valoració: 10

    Tot depèn del nostre estat d'ànim en el moment d'escriure. Jo diria que el seu gust no és una runa i que gaudeix, sí, però només quan ens veu gaudir... El que realment compta és la nostra mirada, perquè també és al mirar que li posem cara a la lluna, sentint-la des del nostre mirar. Breu, però bell, el teu poema.

    Pel que fa al meu relat, no sé què puc dir. En realitat no hi ha res que entendre, excepte el que la pedra va explicant, si no recorde malament. Ocorre que hi ha poca acció. Si no visualitzes res, pot ser mea culpa, però tampoc no necessàriament.

    Sí, és cert que en molts dels meus personatges hi ha algooo de mi, com no podria ser d'una altra manera. Els teus relats i poemes també són un poc o un molt tu, no creus? Moltes gràcies per opinar.

  • jovincdunsilenci | 03-08-2018 | Valoració: 10


    Hola. Entre al relat moguda per la curiositat (on anirà?) i perquè és migdia i el calor està en el seu punt més àlgid, igual que aïr, a la mateixa hora d'aquell dia, com hui, com demà, aquell dia. Saps que m'encanta com de bé escrius, les descripcions de tota mena, i la sensibilitat i la tendresa que van quedant, tan dolçament, perquè has anat a per la comanda de la mare. Passe amb tu per cels que pesen massa, per voreres estretes, veig una mare donant el pit a la seua petita, dues dones grans parlant; jo també m'estaria molt de temps en l'oasi… I, en realitat, només vull dir-te que el relat em fa feliç, perquè com tots els teus és especial i traspua eixe sentiment d'estar viva, el neguit que conté la promesa. Un relat gran, fet de les coses senzilles, del dia a dia, però tan ben mesclades totes que donen aquest resultat sorprenent que només tu pots aconseguir.

    Sobre el que em preguntares sobre el relat 'La meua xiqueta': puc dir-te que vaig saber, fa uns anys, que refeu la seua vida en un altre poble. Però també fa la tira de temps que li he perdut la pista.

    Una última cosa: vaig esborrar quatre relats que no pareixien interessar ningú, però això no vol dir que no valorara els vostres comentaris, sobretot els teus: perquè comprens el que escric, perquè ningú no m'ha fet uns comentaris així, per la humanitat que traspuen. És per açò que mai no voldria que pensares que els he oblidat (els comentaris) o que la desaparició dels relats té alguna cosa a veure amb ells. Ans al contrari: quan em comentes m'estàs ajudant tantíssim que jo no puc més que sentir-me infinitament afortunada i agraïda. Vull que sàpigues que, com els relats que fas, els teus comentaris també tenen eixe puntet humà, autèntic, de veritat. Vull que sàpigues que, si en un futur torne a publicar en la web alguna cosa d'aquestes, només trobaré a faltar eixe impagable comentari teu que, afortunadament, puc retenir en el record.

    Et desitge el millor pel que queda d'aquest mes d'agost.

  • jovincdunsilenci | 03-08-2018

    resulta que la gent que es queixa sempre de tot és senzillament insofrible.

  • jovincdunsilenci | 03-08-2018 | Valoració: 10

    ... és que, mentre té lloc la estrafolària estampida o mentre se'n recorden d'això que se'ls deu estar cremant, tu intentes com pots aplaudir, però no et pots moure, excepte per deixar passar aquesta gent que si et descuides et colpegen amb la bossa de ma o la jaqueta o... Entropessen amb tu, que de sobte passes a ser tan invisible com el músic que hi ha a dalt de l'escenari. La veritat és que, per una vegada que aconseguim anar, que difícil tot.

    Molt bon relat: divertit alhora que real. Et seguiré llegint.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: