La cuca mala

Un relat de: allan lee


Els hiverns sense fred fan minvar al roure,que encara es dreça davant del portal. Una cuca de mort, llarga, negra, d’olor punxeguda, mossega l’escorça, les vetes, el dins, glorifica el seu espantós llinatge, les larves blanques afamades . Estius sense pietat neguen aigua a les arrels, perviuen els animals d’ombra. L’ànima interior que em tragina, d’ací d’allà,- som dona feinera: prenc, trio, rento, estenc, tan igual com sempre ho feia - l’ànima del dins o aquest pesombre, l’alè que m’empeny a dreçar-me , o a no reviure la llum dels dies que el vaig tenir, és força que obvia la malura que de nits vol posseir-me . L’ànima, o embalum, o metzina, que recita els noms de l’herbari, ara que la febre no em deixa, que m’ajup a l’hort debades, collint cebes i tomàquets, quan tan sols el suc de les llimones podria calmar-me - la cremor que hi tinc a les genives. Que em fa llevar de matinada, en el meu llit sense el cos d’ell, que em mira al mirall fosc sense que vulgui mirar-m’hi. Que em fa baixar l’escala i obrir perquè els gossos surtin, que em fa cuinar la vianda, que fa que dugui l’esmorzar a taula. Que em fa prendre tisana amb mel, que m’envia a les gallines; esbranco troncs pel foc i caliu, rento la roba xica al safareig dels til•lers. Ho faig tot com ho feia, encara que algunes estones em ve la olor d’ell, i llavors el veig per uns ulls que no són els que miren. Li toco els llavis molsuts. El coll ample i llarg, la seva mirada que riu, els cabells pesants de princesa, les grans mans masegant-me els pits, l’espinada corbada sobre jo, que era seva. I les nits arraulida al seu pit, o ell besant-me el ventre. I d’aquest foc tan gran, aquesta llum i ales que van ser-me dades, i preses, d’aquesta olor de riures seus, he d’apartar-me; perquè són la bèstia, la cuca mala, el dol que em fa glatir i m’abandona, a l’era, a l’esclat de sol, a aquest mal que és el viure. Com clavar arrels en terra erta, remoure saba cansada, traure llavors una altra anyada; són aquests, els blans hiverns i el gran insecte, que es fan invictes.
L’arbre sóc jo, i ell fou la dolcesa. L’exili: el roure ferit, jo sense ell. Casa meva.

Comentaris

  • Absorbent i lúcida descripció[Ofensiu]
    aleshores | 15-09-2019

    Interna, a través de les coses i accions, de vegades banals, que prenen una altra aspecte en el relat i mostren el dolor.
    Sí que és difícil viure; però en cert sentit es deu poder simplificar, o “ximplificar” per amorosir aquestes vivències.

  • esplèndit[Ofensiu]
    Atlantis | 06-07-2019

    Com de diferents em sembla que som, que vivim....i com saps apropar-te als meus sentiments i sensacions! Admiro la teva riquesa de lèxic, les teves descripcions i el teu saber transmetre el que vols a partir d'escenes quotidianes i viscudes.

    Feia temps que no passava per aquí però t'hi buscat per què sabia que trobaria un bon text....però no pensava que m'arribés tant..

    La pèrdua és dura però també font de poesia.

    Felicitats per saber escriure tan bé.

  • GRAN CRAC[Ofensiu]
    umpah | 22-05-2019 | Valoració: 10

    Hola grandíssima !!
    quina sorpresa saber de nou de la gran Allan Lee.
    Que ens mal passa el temps sense cap mena de consideració ni respecte (que tampoc cal que en tingui sigui dita la veritat).
    Tinc el teu llibre a la part del davant de la vidriera, escortat per dos Joans (Vinyoli i Margarit) ambdós llibres regalats per la meva germana.

    “Es perd el senyal”
    No tinguis pietat del que has estat
    perquè la pietat és massa breu:
    no dóna temps a construir-hi res.
    De nit, en un petit aeroport,
    veus com un avió s’està enlairant.
    Va perdent-se el senyal.
    Sent els convenciment que estàs vivint
    uns anys sense esperances que ja són
    els més feliços de la teva vida.
    Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
    com hi ha una altra música.
    La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

    -Potser l’amor és rentar els plats
    o bé planxar una camisa bruta-

    Només per tu l’íntim calfred
    de les flors mig obertes, l’aire
    fragant d’aquell indret
    que centra, pàl·lid, el teu aire.
    Ara et lloa el més pur alè
    d’una jove naturalesa,
    i cada mà ja no sap què
    posseir sinó la nuesa.
    Però no mai gosa tocar
    més que la teva llunyania
    que entre verdors, alta, somnia,
    i et miren d’una mica enllà.
    J.Vinyoli

    Una abraçada enorme !!

  • Gràcies...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 14-05-2019

    Allan lee, gràcies per dir-me alguna cosa sobre el meu poema "Alada obscuritat".
    Aquest poema el vaig fer amb molta paciència i amb el meu estil, que és l'amor en tots els seus sentits.
    Em dius que els meus poemes són escrits per diferents persones... no! Sóc jo els que ha escrit aquest poemes que estic editant.
    Per exemple: "La teua presència" també és meu i editat ací en R. Català; i d'altres que està en la meua pàgina. Si és que me l'has llegit.
    Gràcies i una salutació.
    Perla de vellut

  • Profund, molt[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 13-05-2019 | Valoració: 10

    I bell, i dur, i de veritat. És com la vida i és teu. Gràcies.

  • Brutal[Ofensiu]
    Nil | 13-05-2019 | Valoració: 10

    D'un ruralisme brutal que ens remet a un món inexistent per als que vivim en el present continuu. Un relat cru, feréstec, passional i també profundament femení, escrit amb una prosa poètica que no et deixa indiferent. Salut, Nil.

  • Magnífic[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 12-05-2019 | Valoració: 10

    Sí, tu ets l'arbre i ell la cuca mala. Vaja m'ha impressionat aquesta prosa poètica, que està molt ben aconseguida, encara que jo la trobe un tan surrealista.
    M'ha agradat llegir-la.
    Salutacions.
    Perla de vellut

  • Ariadna[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-05-2019

    Perdona que sigui tan subjectiu en el meu comentari.

    Les teves paraules fan tremolar. Són les d'una dona abandonada. Em recorda el lament D'Ariadna en veure's sense Teseu. Un lament doblement trist: es veu abandonada i no sap el motiu. Si comença a pensar, potser en trobarà molts de motius.

    Una cosa és clara: Teseu era un calçasses i Ariadna una dona de veritat. Que no pateixi, arribarà Dionís; arribarà el déu; l'alegria més gran que podia haver somniat.

    Potser el meu comentari no té solta ni volta; sóc un borratxo, brut i malparlat. No ho sé fer millor, però aquest és l'afecte que m'ha fet.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

52 Relats

683 Comentaris

205618 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com