Queda't, llum

Quin refugi em vaig fer
de despulles que ja no són jo?
Quina resclosa
per encabir amor,
cosa tendra, iridescent, inefable;
quin beuratge lacrimosa
s'escampa sol i salat
em desferma el lliri; trencadissa
de carn que tremola
i torna a mi de vell nou,
en la vida secreta del record
que ja és passat,
que ja no viu sinó
per les fosques fissures
de les aspres carències
on la por espia el prec
i el dolor m'arpeja el blanc de la lluna
entre les pestanyes d'una finestra.

A estones el teu cor:
vitrall que et porta lluny,
a les ales de sedàs de papallona
que beuen una llum fonda.
Queda't, amor
en els meus ulls d'ara mateix
i tanca la fissura
que no es deixa.
Ja no vull més ombres rere el paravent.
Després serà tard,
en el llit tacat de mort,
en les ales quietes contra el tou
de dos dits suats,
seran les ales sense llustre
ni color: no podré obrir el somni,
no podré respirar-lo; no podràs…
Ja quasi no pots.

I, malgrat tot,
vols escriure la pell del lliri
que sempre ha estat.