ENGRANATGES D'AGOST

Un relat de: Montseblanc
Dissabte, cinc d’agost. Avui i demà són els dies centrals de l’estiu. Ho he comptat. Ara són les onze del matí i camino pel poble-ciutat del costat del meu. Quan he sortit de casa el termòmetre marcava trenta tres graus a l’exterior. Em poso en “modo esponja”, la qual cosa és ben perillosa tenint en compte l’alta humitat que hi ha, tant a fora, com a dins meu. És com si estigués dins de la panxa de ma mare, embolcallada d’escalfor gelatinosa que, a la vegada que em protegeix, m’aïlla una mica de tot i fa que m’ho miri una vegada més com una espectadora.

Les meves passes a la vorera no fan ni soroll, no hi ha ningú al carrer. Uns deuen ser de vacances, els altres estan refugiats a casa seva, l’estiu és massa intens aquests dies... Tot està immòbil, les fulles dels arbres semblen de paper, verdes a les branques, grogues al terra. Silenci. Que potser hi ha hagut un abduïment massiu i jo no me n’he assabentat? Sembla un decorat d’una pel•lícula. Em veig des del cel, sola, caminant de pressa, girant a esquerra i a dreta. També és cert que he aparcat als afores i que a mesura que m’acosto al centre començo a veure senyals de vida humana.

Passo per una vorera que deu tenir quatre metres d’ample, els quals estan tots al sol menys uns trenta centímetres que tenen l’ombra d’una paret. Una franja estreta i fosca per la qual caminem set o vuit humans, en filera índia i decidits, com formigues, qui està al carrer a aquestes hores no és per passejar sense rumb. S’atura un cotxe del qual baixa una dona amb el seu fill i ràpidament venen cap on som nosaltres, com si la resta de la vorera fos tòxica. Que potser sí que ho és. Quan canviem de carrer, tots aixequem el cap, mirem on és la raquítica ombra i cap allà que anem, com si fóssim un equip. Ningú parla, mig aclaparats, ningú corre, seria un suïcidi.

Al carrer principal, en un banc a l’ombra, com no, hi seu una mare que està amamantant una nena diminuta que xucla amb ganes del pit tibant. Se li asseuen dues dones al costat, sento que una li pregunta a l’alletadora “¿Y qué tiempo tiene? Porque no debe tener ni ná” I la mare contesta “Un mes”. I ja no escolto res més. Arribo a un pas de vianants, em creuo amb dues ancianes, una li diu a l’altra “Por la tarde no salgas, que hace mucho calor, ya nos veremos mañana por la mañana”. L’agossarada que volia sortir a la tarda és mig geperuda i empeny un carret gairebé tan alt com ella.

Entro a una perfumeria. És com un oasis. Queden enrere les olors de claveguera, de suor, de sofregit matiner i la calda. Fa olor de flors, de colònia, de net i s’està fresc. Per uns segons considero la possibilitat de demanar-hi feina, només per ara, per un parell de mesos... Miro les cremes facials, els perfums d’home, els de dona, però arriba un punt que ja potser és sospitós que hi estigui tanta estona i decideixo tornar al carrer, després de comprar la loció que m’havia demanat ma mare, objecte de tota aquesta excursió a través del desert urbà.

De nou em cau a sobre un vel enganxós de vapor. Em poso les ulleres de sol. Passo sota uns plataners que no semblen de veritat i una cigala comença el seu cant. S’escampa el migdia com una fuita radiactiva. El cel, d’un blau cel desgastat i brut s’acosta a les teulades, com si pesés massa i es despengés aquí i allà. Torno a l’aparcament. A mesura que camino deixo enrere els fragments de converses, les olors i les pudors, el soroll d’algun cotxe, dels aparells d’aire condicionat. I sola de nou, passa rere passa, trepitjo l’agost, feliç, perquè estimo això, aquest neguit, la respiració feixuga, la suor entre les cuixes, la promesa, més tard, de suar acompanyada...

Comentaris

  • Passo sota uns plataners que no semblen de veritat[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 03-08-2018 | Valoració: 10


    Hola. Entre al relat moguda per la curiositat (on anirà?) i perquè és migdia i el calor està en el seu punt més àlgid, igual que aïr, a la mateixa hora d'aquell dia, com hui, com demà, aquell dia. Saps que m'encanta com de bé escrius, les descripcions de tota mena, i la sensibilitat i la tendresa que van quedant, tan dolçament, perquè has anat a per la comanda de la mare. Passe amb tu per cels que pesen massa, per voreres estretes, veig una mare donant el pit a la seua petita, dues dones grans parlant; jo també m'estaria molt de temps en l'oasi… I, en realitat, només vull dir-te que el relat em fa feliç, perquè com tots els teus és especial i traspua eixe sentiment d'estar viva, el neguit que conté la promesa. Un relat gran, fet de les coses senzilles, del dia a dia, però tan ben mesclades totes que donen aquest resultat sorprenent que només tu pots aconseguir.

    Sobre el que em preguntares sobre el relat 'La meua xiqueta': puc dir-te que vaig saber, fa uns anys, que refeu la seua vida en un altre poble. Però també fa la tira de temps que li he perdut la pista.

    Una última cosa: vaig esborrar quatre relats que no pareixien interessar ningú, però això no vol dir que no valorara els vostres comentaris, sobretot els teus: perquè comprens el que escric, perquè ningú no m'ha fet uns comentaris així, per la humanitat que traspuen. És per açò que mai no voldria que pensares que els he oblidat (els comentaris) o que la desaparició dels relats té alguna cosa a veure amb ells. Ans al contrari: quan em comentes m'estàs ajudant tantíssim que jo no puc més que sentir-me infinitament afortunada i agraïda. Vull que sàpigues que, com els relats que fas, els teus comentaris també tenen eixe puntet humà, autèntic, de veritat. Vull que sàpigues que, si en un futur torne a publicar en la web alguna cosa d'aquestes, només trobaré a faltar eixe impagable comentari teu que, afortunadament, puc retenir en el record.

    Et desitge el millor pel que queda d'aquest mes d'agost.

  • El sabor del instant[Ofensiu]
    kefas | 23-08-2017

    Com la carrera de la tortuga a la que mai guanyava Aquiles, la vida és una successió infinita d'instants. Resseguir el contorn de la realitat que viu en cada un d'ells i transmetre'l només és possible amb un gran bagatge de sensibilitat i talent narratiu. I aquest és el cas. Estic suant acompanyat per aquest tòrrid text.

  • Una descripció molt acurada[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 14-08-2017 | Valoració: 10

    Vida quotidiana en un carrer gairebé buit per la calor anguniosa que hem patit aquest estiu. I relat de mirades: els ulls ho contemplen tot. També de sons: converses aïllades que es van desgranant durant el camí. I la cerca de l'ombra: tots els vianants en un petit espai per arrecerar-se del sol.
    Després l'oasi: la perfumeria fresca, olorosa, comfortable.
    I finalment l'espera: el desig d'un cos que et donarà més calor encara, però una calor amorosa.

    Molt bon relat, Montseblanc.

  • Saber escriure[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-08-2017 | Valoració: 10

    És fantàstic constatar com d'una petita acció quotidiana en fas un bon relat. Anar a comprar un matí calorós d'estiu es converteix en un relat de sensacions. M'ha encantat! Una forta abraçada!

    aleix

  • estiu[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 12-08-2017 | Valoració: 10

    Molt observadora ets. Jo també ho sóc, però de diferent manera. Crec que sóc dels que van badant o estant a la lluna de València. en canvi tu, llegint el teu relat, no et perds cap detall del que t'envolta. I és tan minuciosa la teva descripció que m'he sentit fer la passejada amb tu, sota un calor de justícia del mes d'agost d'estiu.

  • El final promet...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 10-08-2017

    Que hi ha calors...i calors!

    Em sembla a mi que una feina venent perfums seria malbaratar-te. Segueix amb incursions i amara't del que et diuen, del que et fan sentir...i les regales com suor i ens les estampes a la cara sense ventall i les llegim i no paris, no hi ha vacances ni d'agost.

    Trepitja el cada dia de cada mes.

    Trepitjant raïm imaginari: després el vi, l'embriaguesa, el color, el gust. La vida!!!!


    Mena

Valoració mitja: 10