Aokigahara

Un relat de: jovincdunsilenci
Ha segut travessar l'entrada i començar a percebre, a mesura que avançava, el silenci que ho envaïa tot i, conseqüentment, he notat que, per mi, ja era un poc com estar mort, si en aquest bosc que trepitge no sent remors, si no tinc fred ni calor, si cap agitació em distreu el pensament, sempre el pensament, fermament decidit a acabar-se en un indret delicadament tintat de blaus distants i de verds acovardits d'estar, tan indolents que m'hauria agradat pintar-los, quan tenien força; ara conviden a dissoldre sense cap dilació clarors, records… Saps? La llum feria, entrant als teus vestits buits, suaus al tacte, el perfum amagant-me un mar de cabells quiets de nina inalterable per sempre més, sobre el meu neguit de no poder tocar-te.
Déu meu, com voleu que visite un psiquiatra que em parla d'acceptació; la vida continua, fill, milloraràs. En quinze dies notaràs l'efecte! Han passat quinze mesos i les ganes de viure no han tornat. Em sent petit, sol, indefens; pas a pas, lluite per entrar als braços que la mare estén perquè jo m'agafe; i cau, ara que ella no mira, tot l'embull immens del meu cor que ja no pot més.
Adés cridava la meua atenció la cadena de l'entrada, caiguda entre dos plafons on es podia llegir a banda i banda: No entres. I tanmateix ningú per demanar-me cap document o impedir-me l'accés. Ja a dins, he mirat, escampats aquí i allà, mots colgats en l'estatisme de l'aire: Vens de l'amor dels teus pares. No ho faces. Aturat a considerar-ho. Tinc aquest rotlle de cinta transparent, tinc aquesta confusió que nugue al tronc d'un arbre melangiós i, mentre m'allunye, el fil de la veu d'Isolda es va desenrotllant d'espaiet, tan dolç, en la nit que acull la meua recança asfixiant-ho tot.

Ara s'esdevé, intensa i viva, la sendera de seda que em porta a ella; tendres animetes guien sense fer soroll. Descansaré, ho sé.
Al final de la cinta, de la nit, de l'embruix... No sé si m'hauré acabat o si, per contra, em veuré amb cor de tornar. El nuc m'ofega, Saiai. On ets?

Comentaris

  • Aclaparador[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-03-2017 | Valoració: 10

    Fa dies que vaig llegir aquest relat, però la sensació que em va quedar en acabar va ser tan trista i dolça a la vegada que de moment no el vaig comentar. Escrius d'una manera que a mesura que avanço llegint-te es com si jo mateixa m'enfonsés i tots aquests colors que dius m'envoltessin, inclús la pau final. Fas que un suïcidi sigui relaxant, preciós. I fas que entenguem al protagonista, les seves raons i simplement el podem acompanyar. És perillós el teu escrit, perquè gairebé fa venir ganes de provar-ho...
    I tan aclaparador com el teu relat és el comentari que em vas deixar ahir vespre. No sé què dir. Com tu. Només que estic infinitament agraïda de que em llegeixis.

  • Psicologia[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-02-2017 | Valoració: 10

    Un gran relat per dibuixar la psicologia. Jo hi veig colors foscos, blaus, negres, granats, marengos. Però el llenguatge que utilitzes és tan ric que ho il·lumina tot. Una forta abraçada!

    Aleix

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-02-2017 | Valoració: 10

    Un relat tendre i bonic com tots els teus

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: