Ayasofya

Un relat de: Montseblanc
Fa una hora que la Blanca és a la cua. Ara tot just el sol comença a tacar de roig el nou dia rere les cúpules. És un desig molt antic, més que la seva edat. Una necessitat inexplicable de visitar Ayasofya des que per primera vegada va saber de la seva existència. L’aire, perfumat per la sal de la corrent del Bòsfor, es mou acariciador mentre el cel blaveja i els minarets lluen sota la rosada.
Se sent un grinyol, unes paraules en turc i l’entrada queda franca. A un vestíbul. A unes finestretes. A segons de l’eternitat.
Ella arribà ahir al vespre, amb un vol pagat amb el primer sou que ha guanyat a la seva vida de divuit anys. Cap amic la podia acompanyar. Tots li van dir que per vacances, no pas en un cap de setmana. Però ella no tenia espera. Dilluns tornarà a la feina a la cadena de la fàbrica de cotxes.
Paga l’entrada i torna al passat. Per darrera se sent la cridòria dels visitants, riuen, xerren, ni tan sols se n’adonen d’on són.
Per a la Blanca ja no existeixen, les passes la porten a una sala enorme, plena de tanta llum daurada que sembla que res més hi pugui cabre. Primer mira al terra, trepitjat per tants i tants peus al llarg del segles. I després la seva mirada comença a pujar per les treballades parets. Enmig d’un silenci que només ella sent, els seus ulls es van enfilant cap amunt, com si les seves pupiles estiguessin atrapades en una espiral que les fa pujar i pujar en cercles que l’arrosseguen tota. L’alè se li escapa, com les forces, com les llàgrimes. I el sostre que encara no arriba. I quan ja creu que no pot més, per fi, allà dalt, veu la cúpula principal, com si mirés l’esquelet d’una garota per dins, com una nau espacial que levités, com una càlida pluja de brillants. L’oxigen li torna als pulmons, somriu, gira sobre ella mateixa, observant la distància entre ella i els deus. Estén els braços, les mans acaronant milers de guspires de pols que suren enceses al seu voltant. “He tornat”, diu. I les parets xiuxiuegen el seu nom, Teodora...

Comentaris

  • Un relat preciós... [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-12-2018 | Valoració: 10

    És que m'ha encantat com un descrius tot. Tens art, per a fer molt bons relats, com aquest. Escrius molt bé.... Montseblanc.
    Una abraçada...
    Perla de Vellut

  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    joandemataro | 05-12-2018 | Valoració: 10

    Montse per comentar el meu poema i felicitats pels teus escrits. T'he llegit alguns i penso que són de molta qualitat.
    Una salutació cordial
    Joan

  • El final[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 30-11-2018

    El final. És el final —les dues últimes frases— el que dona sentit de conte al relat. Un relat ben dissenyat, desenvolupat i hàbilment culminat. Enhorabona!
    (I qui li havia de dir a l'emperadriu que acabaria treballant a la cadena de muntatge d'una fàbrica de cotxes, oi?)

  • És absolutament preciós[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 28-11-2018

    Aconsegueixes fer-me volar pel món tan inspirat que has construït, mai millor dit això de construir. És molt bell el que escrius.
    Tenia un comentari per a un altre relat teu quan aquest encara no havia aparegut: no he pogut fer-te'l arribar per problemes amb l'odinador. Ara escric, un poc incòmodament, en un altre lloc; l'altre aparell el té el meu marit.

    Moltes gràcies per comentar el meu relat.

  • Una meravella..[Ofensiu]
    kefas | 26-11-2018


    ..d’història i de relat, amb una sàvia densitat d’emocions en la narració del viatge en el temps d’una històrica i rellevant dona per retrobar-se amb la seva estimada obra. Com una còpula en que la llavor s’eleva dins de la cúpula que la va veure néixer com a persona lliure per engendrar un món diferent.

    He cercat informació sobre aquesta dona, Teodora, primer actriu i, potser, meretriu i després esposa de Justinià, l’emperador que va fer refer la cúpula. Amb un caràcter fort, defensora de les dones i separatista de l’ortodòxia religiosa.

  • Viatge místic![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 24-11-2018 | Valoració: 10

    La contemplació d’una copula és com un viatge astral, la forma de viatjar dels grans arquitectes.

    Una abraçada

    Pinya de rosa

  • Epiritual.[Ofensiu]
    Nil | 21-11-2018 | Valoració: 10

    Quina foto més llaminera! son dos d'alloses oi?, vull dir dues cireres de pastor o d'arboç. Encara els hi falta un poquet per vermellejar. A mi m'encanten, si en menges força diuen que embriaguen. Molt ben escrit el teu relat, sobri, elegant, sensitiu, i esplèndidament descrit. M'agrades més així en posat espiritual que no pas quan et perdes per la gossera... Mercès per oferir-nos aquest tast de bona literatura, Nil.

  • Precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 21-11-2018 | Valoració: 10

    Un relat molt bonic Jo alguna vegada n’ ha passat com la protagonista

  • Teodora[Ofensiu]
    SrGarcia | 20-11-2018

    Hagués pogut anar a Ravenna, també.
    Santa Sofia és un dels edificis més bonics del món.
    No m'estranya que la constructora reviscolés i tornés a veure la seva obra.
    És una llàstima que no creguem en la reencarnació. T'asseguro que jo una de les coses que faria és tornar a somniar a la millor església, al millor edifici, a Santa Sofia.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: