Osset de Peluix (29). L'Èric parla inquiet amb son germà.

El Joan, ja lluny de casa d'ell, de l'Èric i l'Eva, li pregunta a son germà:

- Vinga, Èric, em pots explicar què passa?

- Volia parlar amb tu a soles.

- Amb mi a soles, i no davant tothom?

- Sí… A veure Joan, tu ets mon germà, ets un home i pots entendre millor sentiments d'home, ja m'entens.

- En mi hi pots confiar. Som germans, home!

- Doncs veuràs, la Miranda i jo... bé, que tinc decidit que quan s'acabi la setmana li diré directament que la nostra relació no continua, que la trenco.

- Què!!!??? - espeta el Joan. - Però saps què estàs dient? Ignores la promesa de la Miranda, aquella que li va fer fer son àvia? I si la pobre se'n torna amb l'Armando? La Miranda és amiga meva, i no vull que torni amb l'Armando per a res!

- Sí, ho entenc! Però... Mira, aquesta juguesca és... com t'ho diria jo... - L'Èric es mossega la llengua amb ràbia, senyal que li fa vergonya de confessar el que va a dir. - Només vaig fer aquesta juguesca perquè veiés a sí mateixa que podria desfer-se de l'Armando, incomplir la promesa de son àvia i buscar-se un altre noi lliurement.

- Lliurement, dius? Lliurement, no! Mira, mentre tu eres a la feina solucionant averies inesperades, jo he parlat amb la meva dona i amb (el cel ho vulgui algun dia!) la teva dona, i he vist molt clar com la Miranda està entusiasmada amb tu. L'obligaràs a que ella es quedi sense tu, quan està enamorada de tu? Collonut!

L'Èric fa expressió enfadada. El Joan intenta de calmar-lo i li pregunta suaument:

- A veure, Èric, conta'm: per quins motius la teva relació amb la Miranda no podria funcionar.

Durant uns vuit minuts, l'Èric li conta aquests motius.

- Home, quin cas el teu… sí que entenc que tinguis dubtes. Jo en el teu cas no tindria aquests dubtes... però comprenc que la teva situació sigui diferent. Però escolta! Entenc que la Miranda la vulguis protegir de l'Armando, i que li facis de "mestre" per tal que ella es busqui una altra parella que (tal i com tu vols ara) no siguis tu. Però la Miranda t'estima... i es pensa que tu, a la teva manera, l'estimes! Èric, dis-me la veritat: tu, a ella, deixant-ho apart tot, no l'estimes?

L'Èric posa cara entre enfada i trista. Es mossega varis cops el llavi inferior. Fa pinta com si es trobés indefens davant una dificultat.

- Vinga, de debò: tu estimes a la Miranda?

- No m'ho facis contestar!

- No t'ha de fer vergonya dir que sí!

- Bé, prou!

- "Bé", ok, ok! No t'ho faré dir. I si tornéssim amb elles?

Avancen uns passos cap a casa, però l'Èric subjecta suaument l'espatlla de son germà.

- Escolta, Joan, sisplau, ni una paraula de tot això ni a l'Eva ni a la Miranda.

- Però...

- Sisplau!

- Està bé, suposo que el secret de confessió no es pot trencar. Bé, per favor no en parlem més de tot això i provem de fer-les contentes a elles, que s'ho mereixen.

Entren a casa. La Miranda ve i abraça l'Èric com l'enamorada de fa poc que és.

- Hola carinyo. Portes el cava?

- El cava? Ah, ejem... Doncs no. Ja m'ha convençut l'Èric que ja en teníem. I hem tornat aviat.

- Sí - ja el Joan. - Més o menys.

La Miranda es rasca el cap com a intrigada.

- Bé, doncs res, mentre vosaltres tornaveu hem preparat unes neules i castanyes. Voleu menjar una mica?

La resta de la vetllada passa tranquilament. L'Èric es comporta com si ni tant sols li hagués dit res al Joan, com si no passés res. Parla amb la Miranda, li fa algun petonet tímid a la galta de tant en tant, tots comenten algun tema de conversa, i com sempre la Miranda amb la seva cara d'enamorada ilusionada.

En un moment de la conversa, la Miranda li recorda que demà diumenge ella ha quedat amb unes amigues, i vol que l'Èric li acompanyi, ja que, com a nuvi que és d'ella (malgrat sigui sota juguesca), ell li ha de fer de "public relations".

Aleshores l'Eva es dóna compte que falta per fer una compra d'un sofà. I que precisament avui (l'hipermercat no tanca dissabte) seria el millor dia com per fer-ho. I com que cal la seva tarja, cal que hi vagi ella en persona [l'Eva estima (i confia en) el Joan, però pensa que, en una relació de parella, ambdós membres de la parella han de tenir economies independents, no necessàriament només per la possibilitat de ruptura matrimonial].

Però aleshores l'Eva diu que preferiria anar acompanyada per anar xerrant, però com que algú ha d'endreçar la taula i fer alguna feina a casa, algú hauria d'acompanyar-la a ella i els altres dos quedar-se a casa. El Joan diu:

- Bé, ja que sóc el teu home, suposo que he de venir amb tu. L'Èric i la Miranda ja es quedaran a endreçar a casa, ja sabran fer-ho.

- No - Salta enseguida la Miranda. - El Joan és el que sap millor com ordenar la casa; que es quedi amb mi i jo l'ajudo a fer la feina domèstica. Crec que és millor que sigui l'Èric el que acompanyi a l'Eva.

El Joan es disposa a contestar, però la Miranda li fa un cop de cama per sota de la taula, com si digués: "Segueix-me el joc, ja t'ho contaré després".

- Molt bé, doncs, nois - diu el Joan. - L'Èric se'n anirà amb l'Eva a fer aquests assumptes mentre jo em quedo aquí a fer companyia i a ordenar la casa amb la Miranda. Cuideu-vos!

Inesperadament, sense cap petició expressa de ningú, l'Èric s'adelanta, besa a la Miranda a la boca i li diu:

- Bé, carinyo, no pateixis, ens veurem aviat, marxo amb la nostra, vull dir, la meva cunyada a fer uns assumptes. Diverteix-te.

Ella li acaricia la galta i li diu: "Tu també, maco".

El Joan s'ho mira tot i no ho entén. Perquè l'Èric fa aquestes mostres d'afecte a la Miranda en públic, i en privat planeja trencar la relació que té amb ella?

Malgrat tot, es fan els acomiadaments pertinents i tothom fa les seves. La Miranda es queda amb el Joan a casa. I mentres, l'Eva montada en el cotxe amb l'Èric agafen la comarcal per anar a l'hiper.

(Continuarà...).

.

.

.

--------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca