Don Clarià

Un relat de: jovincdunsilenci
Detestava el barroc 'artificiós' i del neoclassicisme en deia 'bufonada insofrible', però els col·legues li reconeixien un talent arquitectònic poc convencional, a cavall entre la forma sòbria i un constant poetitzar-la, la qual cosa era, en opinió d'alguns, xocant.

Xocant quan, després de molt batallar contra el Col·legi d'Arquitectes, li havia tret a la seu de Salomònica, ciutat d'on era oriünd, afegitons interiors de tota mena, 'per tal de despullar-la d'ornaments inútils'. Aleshores, moltes veus s'alçaren contra Don Clarià, però ell ja no reparava en res que no fos desempolsegar la catedral. De res serviria que uns quants historiadors de l'art argüiren fins l'extenuació que l'entranya de la primitiva basílica no contenia gens de puresa i era, per tant, indigna de ser repristinada, ves per on.

Hui, observant la borrominesca façana que dóna a la plaça de la Concavitat i la Convexitat, ha vist el xiquet que ell va ser, avançant els dubtes per dins d'una nau i dirigint l'angoixa cap al lleuger resplendor del cimbori; té una dolça insuportable opressió amb la qual s'adreça, tímidament i respectuosa, a l'ombra que l'espera, quasi com si fos Déu, asseguda a l'altra banda d'un confessionari: 'Pare, jo m'acuse…' I balbucejar allò era picar sense saber què trobaria i rodolar dolorosament per les punxes que sobreeixien d'un celobert infinit... ' M'he enamorat d'un amic'.

Don Clarià plora i s'empetiteix, buscant en va la pau i el perdó, l'aprovació que li ve de negar-se el seu cos i el seu desig. Ell creu que ha arribat al moll de Déu, mes saber-ho no l'allibera, en aquest silent despenjar allò que percep 'brut' de damunt de les pedres per deixar-les ben netes.



La mà del capellà li colpeja durament la galta...

–I que no torne a veure't mai més embrutant aquesta casa. Déu no t'estima, m'has entès?! –sacsejant-lo.

I algú trenca, de sobte, el record: Estàs trist?

L'angoixa resta nugada amb cintes de pols; si més no, Don Clarià ja no camina sol; va il·lusionat i lleuger.







*Repristinar: en el llenguatge de la restauració arquitectònica, tornar un monument a la seua forma original.


*Cimbori: és la torre o torre-llanterna, situada sobre el creuer d'una església.



Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-11-2018 | Valoració: 10

    M´agrada moltissim el teu relat. En poques paraules saps transmetrte molt

  • Arquitectura de l'ànima[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-11-2018

    La realitat que vivim, el que som, no és res més que la suma de tot el que hem viscut. I aquesta adició ens fa comportar-nos d’una manera o d’una altra. I, sobretot, les vivències de la infància, els traumes, les penes i les alegries de quan érem xiquets són com el cisell que modela la nostra ànima; el que estudiarem, les nostres passions i les nostres dèries. Sempre, rere d’un esperit creatiu, hi ha unes arrels que beuen tant de la felicitat com del patiment, però sempre en més quantitat del patiment, com molt bé expressa el teu relat. Res s’oblida, tot té conseqüències, els records empenyen i ens fan creatius a la vegada que fan mal.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: