Foto de perfil de Josep Casals

Josep Casals

2 Relats, 21 Comentaris
1073 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de Josep Casals

Últims comentaris de l'autor

  • Josep Casals | 14-06-2015

    Només hi ha una frase que no m’encaixa en el lloc on l’has situada, Sílvia: “La gravidesa cau com un sac estripat contra el terra i aixeca pols i dolor que no poden abastar-me.” Pel demés, és un text en dos temps que experimenta amb el contrast entre el blanc i el negre, el bé i el mal, ja joia i el dolor, el que va ser i el que és.
    Però més enllà de pretendre assolir el fons del significat —mai no em sento prou a l’alçada— són el lèxic, el to, el ritme, la senzillesa retòrica, el registre homogeni i un algun que altre ingredient secret que fan que la teva literatura sigui tan especial. Una vegada me’n vaig enamorar i encara n’estic.

  • Josep Casals | 04-06-2015

    Enhorabona per la selecció, Montse. Per a mi també ha estat molt gratificant compartir amb tu el camí pels relats d'aquest cicle.

  • Josep Casals | 19-05-2015

    Com no podia ser d’altra manera, aquest nou i últim relat de cicle no només segueix la pauta suggerida pel concurs sinó que també té un to i un fons que l’uneix al fil conductor que has creat amb els altres relats de la sèrie. En aquest cas, la gran quantitat d’informació en tan poc espai el fa una mica difícil de seguir pels desconeixedors de la mitologia com ara jo, però vist amb el conjunt té l’encant d’aquest estil tan personal que has adquirit. A continuar, Edgar!

  • Josep Casals | 19-05-2015

    Diria que la construcció del relat és impecable. Pas a pas, paràgraf a paràgraf, el text avança cap al banc dels jardinets. Quan en Norbet hi arriba, el lector té tota la informació que precisa per entendre el sentit desenllaç. Bon final de cicle, Joan!

  • Josep Casals | 19-05-2015

    T’agrada utilitzar els dos punts i seguit, Materile :-) Tot el que escrius en el relat condueix cap al final. Un final coherent amb la tristesa, el buit i l’angoixa que, d’ençà la mort de la seva dona, arrossegava en Martí, que s’endinsa en el mateix mar que guarda les cendres de la Núria.

  • Josep Casals | 19-05-2015

    Es nota que has vist morir, Imma. I crec que el raonament que exposes, si bé no tan ben estructurat, es correspon a moltes realitats. I tens raó: així deu ser quan la mort arriba perquè ja toca.

  • Josep Casals | 17-05-2015

    Aquest conte, escrit amb estructura tradicional, té l’encant de la senzillesa, està ben trenat i resulta de lectura fluïda. Estic d’acord amb la senyora brins: és un magnífic conte per a nens. I afegeixo que també per a adults.

  • Josep Casals | 16-05-2015

    Mantens la tensió, és un relat que avança enmig d’un riu de possibilitats, els lectors es pregunten si al final hi haurà aquell gir sorprenent i tu, en canvi, ens sorprens amb el sentit més directe. Bonic haver-te anat llegint i comentant, sentir-me llegit i comentat. Bon fi de cicle, Mercè!

  • Josep Casals | 16-05-2015

    En la tria de l’últim argument del cicle has estat creativa, atrevida, valenta. Per a mi també ha estat un plaer la teva companyia en el decurs d’aquest cicle. He aprés coses, tant llegint els teus relats com els comentaris, i això no té preu.

  • Josep Casals | 16-05-2015

    Toques diverses tecles sensibles, en aquest relat. Un cicle curt, el del fill; un turment etern, el dels pares. La teva personal literatura transmet la situació amb sentiment, amb un dramatisme delicat i elegant.
    Estic content d’haver coincidit amb tu en el passeig per aquest cicle de la vida literari, Pilar; ha sigut tan agradable com alliçonador.

  • Josep Casals | 05-05-2015

    L’aparició del dietari –ben fonamentada- aporta un gir nou i sorprenent al que seria l’últim capítol. El final obert li escau, ja sigui per tancar la sèrie, ja sigui per donar peu a la continuació. Cal destacar també l’ús encertat d’algunes expressions lingüístiques ben dosificades que enriqueixen el tex i li confereixen personalitat.

  • Josep Casals | 24-04-2015

    Una associació molt ben explicada a partir de l’observació de dos parells de peus, sense perdre l’essencialitat i tancada amb humor i enginy. M’agrada molt com maneges aquest llenguatge de més cap el sud. Bonic tornar-te a llegir, Llorenç.

  • Josep Casals | 20-04-2015

    En JK sabrà buscar-se la vida, sempre ho ha fet. I la situació de la protagonista no pot empitjorar, a aquestes alçades. El relat m’ha agradat perquè has mostrat la situació i has filmat l’escena en molt poques paraules i això no és fàcil, malgrat l’aparent senzillesa. El to narratiu a mitja distància també és força encertat.

  • Josep Casals | 20-04-2015

    Està vist que tota alteració de l’Ordre natural planteja problemes. Sempre m’he preguntat que coi feia l’Home gastant aquestes enormes quantitats de diners i ingeni per anar a l’espai. Com si a la Terra tot estigués solucionat. Ara veig que potser és que ja fa temps que preveien que s’hi havien d’enviar el vells quan ja no es poguessin encabir al planeta.... Un cop més una idea original ben literaturitzada, Edgar.

  • Josep Casals | 19-04-2015

    Has posat de manifest aquest interès, o potser aquesta tafaneria, per tornar enrere i saber que ha sigut dels llocs i persones amb els que es van compartir etapes del passat. Ara cadascú tenia el seu bagatge i la càrrega, eren els mateixos i tant diferents! I tant joves a pesar dels anys! La segona afirmació d’aquesta cloenda és mooolt optimista, Imma! :-)

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: