ART EFÍMER

Un relat de: E. VILADOMS
Havia encarregat els materials amb temps i tenia les eines preparades, la base era fixa però amb la combinació, la disposició i els tocs finals, obtenia resultats sempre diferents.
L'artrosi feia que cada vegada li costés més moure's, fins i tot li costava aguantar la cullereta per remenar la llet amb xicòria de l'esmorzar, però amb tota la il·lusió i una doble dosi d'antiinflamatoris coll avall, es posà mans a l'obra.
Rellomillo, vedella, dos pits de pollastre amb os però sense l'ala, un parell de tomàquets i un parell de cebetes; tot a rostir. Enguany no faria servir ni vi blanc d'Alella ni vi ranci macerat amb herbes; després d'haver-ho experimentat en plats de poc compromís, ho regà amb mig gotet del gin que els néts li havien portat de Menorca i substituí la fulla de llorer habitual per quatre boletes de ginebró. Tapà la cassola i ho deixà fent xup-xup.
Ara es podia dedicar a elaborar la pasta, perquè finalment s'havia decidit a prescindir de les capsetes amb l'indiot dibuixat al damunt. Amb cura trencà els ous, un per cada cent grams de farina de kamut, cereal antic i de fàcil digestió, dins el cràter del volcà que havia format. Ben pastat, ho embolicà amb un drap i ho deixà reposar una estoneta, mentrestant va fer una remenada al rostit. Sense la màquina específica costava una mica aconseguir la finor òptima de les làmines de pasta, però amb l'ajuda del corró de marbre i un paracetamol se'n sortí força bé. Retallà les plaques donant-los formes diverses que fossin fàcils de caragolar al voltant del farcit. Quan les carns estigueren ben toves les trinxà amb la màquina, tot afegint-hi culleradetes del suc del rostit. Per a la beixamel només es prengué la llibertat d'afegir a la fórmula tradicional un parell de raspadures de tòfona. El formatge d'ovella de pastura, el ratllaria al darrer moment, just abans d'enfornar les safates.
Estava baldada, però ja tenia gairebé llesta l'efímera obra d'art que cada vint-i-sis de desembre oferia a la seva família.

Comentaris

  • Sí, la cuina es un art molt efímer...[Ofensiu]
    Romy Ros | 10-04-2020 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest homenatge a les brillants cuineres cassolanes que cada any per Sant Esteve comparteixen el seu art pas a pas i amb tot l'amor del món. Tanta feina per a que en pocs moments tothom estigui saciat!
    Art laboriós i a voltes, poc agrait.
    El teu relat m'ha fet assaborir la recepta, si més no, la del carinyo de l'àvia!
    Gràcies pel teu comentari al Colors dels mesos. T'envio una salutació amb aroma de pa de pessic!
    Romy Ros ;)

  • Hola E. Viladoms...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-02-2020

    Bona vesprada, E. Viladoms, et vaig comentar aquest relat el dia 6 de febrer i encara no m'has dit res al respecte i ni tampoc m'has llegit res, des d'aleshores. Quina poca vergonya! Això no està bé. T'ho comente amb sinceritat i pense que hauries de dir-me alguna cosa. Bé, ja em diràs. Gràcies.... i bona nit.
    Una salutació.
    Perla de vellut

  • Bona recepta...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-02-2020 | Valoració: 10

    Vaja art més especial, has aconseguit amb aquest relat de "Art efímer", i el cas que l'has fet amb paracetamol, cosa que m'ha sorprés i m'ha fet gràcia... je je je...
    M'ha entrat pels ulls la bona cuina que fas.
    Una salutació...
    Perla de vellut

  • Un lapsus[Ofensiu]
    brins | 30-01-2020

    . Hauria d'haver escrit "canelons"

  • Mmmmm....[Ofensiu]
    brins | 30-01-2020

    Quina recepta tan ben elaborada i explicada, no tan sols conté ingredients bons, també inclou molt d'amor. M'has fet recordar els canalons que feia la meva mare i els que jo també he fet durant molts anys. Ara m'he tornat més mandrosa i els compro a la botiga, però... quina diferència! la carn que tenen a dins sembla bullida més que rostida, i la beixamel no té cap gust.

  • Ancestral[Ofensiu]
    rautortor | 23-01-2020


    Art. Ningú no posa en dubte que el protocol i la litúrgia de cuinar uns bons canalons constitueixen una autèntica obra d’art, ancestral, però. Tècnica i procediments apresos des de la infantesa, quan aquella primera mare ho ensenyà a la seva filla -en aquells temps era cosa de dones- i aquesta ho posà en pràctica quan li tocà, per transmetre-ho al seu torn.
    Efímer. Tinc els meus dubtes. Quan s’han menjat, s’ha acabat? Ni molt menys. El regust, saborós i entranyable, de momen et queda a la gola i després a la memòria; tant que et fa desitjar vivament que aviat torni a ser vint-i-sis de desembre.
    Ens has ofert una descripció acuradíssima, íntima i familiar. Un relat magnífic. L’enhorabona.

  • Paracetamol?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-01-2020 | Valoració: 10

    Caram, m'has fet venir salivera! Es nota que tens coneixements gastronòmics de primera. Has transmès magníficament l'olor, el gust, la gana, l'art de cuinar... amb paracetamol? Reconec les meves limitacions de cuinar, però estic segur que els canelons sortiran boníssims. Bon profit! Una forta abraçada, Enriqueta.

    Aleix

  • Cuina d'autor a casa[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 18-01-2020

    M’encanta aquesta àvia que, al mateix temps que ret homenatge als elements primaris tradicionals, hi incorpora tocs contemporanis. Bonic relat, Viladoms.

  • Són els millors[Ofensiu]
    Materile | 18-01-2020


    Una recepta d'una gran qualitat. Has descrit molt bé la recepte dels famosos canelons de Sant Esteve.
    La primera vegada que vaig veure com es feien i com trinxaven la carn, jo era molt petita. He de confessar que és una menja exquisida, però no n'he fet mai; n'he fet de més senzills, amb altres farcits.
    Un relat amb olor de rostit!!
    Una abraçada,
    Materile

  • Quan jo era petitet...[Ofensiu]

    Quan jo era petitet, per casa corria un llibre que es deia La bona cuina, o alguna cosa semblant…
    Ves per on m’has fet venir gana. I ja va bé, són les 21:15 i ja toca.
    Tu ves escrivint, Enriqueta, que jo aniré llegint.
    —Joan—

  • Absolutament d'acord[Ofensiu]
    Jam Malson | 15-01-2020

    Certament, cuinar és un feina diària de fruit efímer. I potser per això, per ser diària i efímera, la cuina casolana, realment i generalment, no es considera un art —tret del cas de les grans estrelles, que del cuinar n'han fet un art elitista.

    Tanmateix, i en contraposició a la cuina elitista, actualment ens trobem immersos en el “Menjar ràpid” (de cuina mediterrània, no pas del típic “Fast food” americà). Per un preu mòdic, ets pots emportar a casa des d'un senzill arròs bullit amb mandonguilles fins al més elaborat ànec amb peres. Escalfar i menjar. Més fàcil, impossible.

    Però sigui com sigui, estic absolutament d'acord que cuinar és un Art. I que consti que jo, a la pràctica, no he superat mai el nivell més bàsic de cuina de supervivència.

  • Art que alimenta els sentits[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-01-2020

    Ostres, he vist a ma mare en el teu relat, només amb la diferència que ma mare no fa servir màquina per trinxar el tall, ho fa a mà, i aquest any li ha hagut de fer el meu pare, però tot el demés és tal com dius... Són unes artistes les nostres mares i àvies, i quina capacitat de sacrifici i amor pels seus... I encara que el títol del teu relat diu “Art Efímer” estic segura que aquests canelons viuran per sempre en el record dels afortunats que se’ls cruspeixin.
    Original, emotiu, entranyable i molt ben escrit, com sempre.

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 15-01-2020 | Valoració: 10

    Com tot el que escrius trobo es un relat bellissim i amb tantes descripcions que puc veure Torà l’ historia , n’ agrada molt

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de E. VILADOMS

E. VILADOMS

55 Relats

647 Comentaris

53388 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Aprenent de relataire.
Gràcies a totes i a tots els qui passeu per aquí.