L'ANGELETA

Un relat de: E. VILADOMS
—Vostès s'estan aquí? Jo, just al davant —diu mentre obre la porta color verd poma.
L'habitació que ens mostra té una distribució calcada a la de la meva mare, però en mirall. L'Àngela ha personalitzat la seva part de l'armari amb un retrat al carbó que palesa havia estat una dona bonica, el pentinat ondat em fa pensar en les actrius de cinema dels anys cinquanta.
—Diuen que ens haurem de quedar a sopar. Saben vostès com s'haurà de pagar?
La meva mare porta ja algunes setmanes a la residència, acostumo a acompanyar-la al lavabo abans del sopar; la seva veïna hi va ingressar fa un any. Cada vespre que coincidim al passadís, tenim la mateixa conversa. Un dia la vaig saludar pel seu nom. Que em coneix? No ho he fet més. Prefereixo repetir les presentacions, com si cada trobada fos la primera, esborrat l'ahir.

És dissabte al matí, una de les cuidadores del torn acaba d'engegar l'aparell de música. Algunes dones continuen amb la seva labor de mitja, d'altres avis dormiten o pinten un mandala, l'Àngela s'aixeca de la cadira i comença a bellugar cames i braços al ritme del valset. Tot i els seus moviments ara encarcarats per l'artrosi, l'Angeleta del dibuix al carbó dansa lleugera i jove, una mà sobre l'espatlla del seu ballador, l'altra enllaçada a la d'ell subjectant el fanalet de paper. Volten i giravolten d'una punta a l'altra de l'envelat fent atenció a què no es tombi l'espelma. És una nit d'estiu xafogosa, agafen set i el noi la convida a beure, s'afanyen a tornar al ball. Tots dos són una mica vergonyosos, els costa trobar les paraules escaients, però mentre es mouen abraçats, portats per la música, s'entenen tan bé!
Potser és així, potser és això, els records de l'Àngela no són d'ahir sinó d'abans-d'ahir.
—Caram mare, que animada et trobo!
L'Àngela, o potser l'Angeleta, posa una mà damunt l'espatlla de la seva filla que acaba d'arribar i duu encara l'abric posat, enllaça l'altra mà a la d'ella i ballen per la sala esquivant cadires de rodes i caminadors.

Comentaris

  • Directe[Ofensiu]
    Eric Martinez | 24-03-2019

    La imatge de bellesa directe es maravellosa.

  • Tot un món[Ofensiu]
    brins | 23-03-2019

    A poc a poc ens vas desgranant tot el món de l'Angeleta, i ho fas amb tacte i amb tristesa alhora, com ha de ser. Per més que intentem fugir d'aquesta realitat, hem de reconèixer que algunes malalties ens claven dards a l'ànima.

  • Ahirs gairebé en blanc[Ofensiu]
    rautortor | 21-03-2019


    Malgrat la falç que escapça la memòria, l’ahir existeix en la part més íntima, als racons que encara resten incòlumes de la malaltia de la gent gran. És allí on revifen les experiències més entendridores i emotives viscudes al llarg de molts i molts anys. Així esdevenen el darrer reducte de la felicitat que embolcalla els dies de la vellesa.
    Abans del ball de l’envelat que evoca l’Angeleta, ens has fet una descripció acuradíssima dels ets i uts dels personatges -com ja ens tens acostumats. Només hi ha mancat com a colofó l’aplaudiment de la resta de residents, probablement absents dins dels seus mons.

    No sé si l’has llegit, però tinc un escrit que acaba precisament en una residència d’ancians. Si hi vols donar un cop d’ull, és aquest
    Laura o l’home que mai no somreia

    Ah, el nom d’Angeleta m’ha dut a la memòria la que fou la meva dispesera durant els primers anys de treball a l’arxiu provincial de Lleida. Entranyable.

  • La vellesa[Ofensiu]
    Materile | 20-03-2019



    La vellesa comporta, no al cent per cent, la manca de memòria i és trist, sobretot per la família, però aquest relat entranyable i no en té res de trist.
    M'ha agradat molt ben enfocat i tramat. Una vegada més FELICITATS!!
    Una abracada,
    Materile

  • No sé pas com t’ho fas...[Ofensiu]

    No sé pas com t’ho fas, però sempre, sigui el tema que sigui, aconsegueixes sorprendre’m. Aquesta vegada, evidentment, no ha estat pas una excepció.
    —Joan—

    [Pots estar ben segura que el meu relat és verídic del tot. A més a més, t’asseguro que la timidesa, a aquestes alçades, encara em fa companyia.]

  • Aquells balls[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-03-2019 | Valoració: 10

    Aquells balls, com el del fanalet, quants records al fons de la memòria de l'envelat del poble! L'emoció era la gran protagonista i la joventut ho era tot. No m'estranya que l'Angeleta ho recordi. Hi ha coses que no s'esborren. Una forta abraçada, Enriqueta.

    Aleix

  • Desenllaç[Ofensiu]
    kefas | 18-03-2019

    En el teatre de la vida el plantejament i el nus, com les formes de ser infeliç, són molt diverses. En el desenllaç, es retallen les diferències que va plantejar el inici i va engrandir el nus fins que, en la conclusió, ens assemblem tant com les formes de ser feliç.

  • Els calaixos de la memòria[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 18-03-2019

    Ostres, que bé que has traslladat la idiosincràsia d’una residència per a gent gran! Amb uns pocs matisos ben triats i ben escrits has dotat el relat d’un realisme contundent!
    Fins al mes que ve, Viladoms, el de la poesia... o la literatura... o el còmic... a veure si el meu personatge és més curós amb les sensibilitats.

  • ELS RECORDS QUE CUREN[Ofensiu]
    berguedana | 17-03-2019

    Bona escritura i bona idea: aixecar l'ànim amb el ball.
    Bonica i bentramada història.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de E. VILADOMS

E. VILADOMS

48 Relats

581 Comentaris

44887 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Aprenent de relataire.
Gràcies a totes i a tots els que llegiu algun dels meus relats.

(Imatge a partir d'una fotografia de FERRAN D'ARMENGOL)