Repte DLXXIII: Una flor no fa estiu. Comentaris i veredicte.

Dóna gust aguaitar al fòrum i no trobar-lo com l’havies deixat. És evident que l’esclat nostàlgic del repte anterior ha provocat una considerable inèrcia participativa. Com diu la gypsy (encara que s’escaquegi de participar), onze flors sí que fan estiu. Que duri. De moment, jo ja m’estic menjant la flor (amb l’estiu encara no sé què faré).

Em queixava de la feina que comporta comentar –i per a mi, que no en sé gaire, també suposa un esforç– però la veritat és que amb els vostres relats he gaudit i he aprés. Moltes gràcies.

*NI UN “CAPULLO” TAMPOC FA HIVERN, de rnbonet

Bonet.... suposo que aquesta anarquia morfosintàctica s’ha d’atribuir més a l’estil personal que a la pressa (volies encetar la síndria, més que impacient!)... però el fet és que en resulta una literatura que emana una frescor certament envejable. M’ha fet pensar en un conte oral. Si entenem que un ou amb defecte és un cas aïllat, hauràs complert amb el precepte de reflectir la dita de la flor i l’estiu. No t’has passat de mida i has inserit com si res les paraules xàfec i pit, cosa que t’habilita per aconseguir el certificat de bon reptador.
I haurem de pensar en el significat d’aquesta evolució del migpollet i, sobretot, en el de les fites assolides fins a arribar a ¡la presidència d’un estat! Un cap d’estat amb la meitat de tot... potser ens recorda algú.

Ja em van veure prou, de bloodymaruja

Destacaria, d’aquest relat de bloodymaruja, l’ambientació aconseguida a través d’una primera persona molt eficaç. El text és compacte –en cap moment no se’n va per les rames– i l’acció avança àgil fins al desenllaç. Molt equilibrada, la referència als tòpics de l’ofici (he aprés què és una torna).

Ortogràficament, crec que està força correcte. Només he detectat detalls sense importància com espais buits abans d’algun punt i d’alguna coma, o començar amb majúscula després d’un punt i coma. Les condicions de mida i paraules a inserir, totalment assolides. El títol, potser sí que és millorable.

Si bé resulta una lectura amable i, inevitablement, la dependenta caurà bé al lector, de la història se’n desprenen un parell de plantejaments morals que no sé si l’autora pretenia: ¿La fi justifica els mitjans? (quan lo noia es prostitueix una mica) ¿La circumstància que la víctima sigui el seu assetjador justifica el delicte que comet la noia?

Freqüències, de deòmises

Tal i com es demanava, deòmises ha reflectit perfectament la dita mitjançant una història breu però significativa i molt entenedora (tot i que no revela la marca del vi fresc glaçat), sense significats ocults: el lector no ha d’interpretar, ni suposar ni entendre res més que el que hi ha escrit. Ha utilitzat un narrador extern molt proper a l’octogenari amb alguna pinzellada molt ben traçada d’estil indirecte lliure Una altra cosa no tindrà, però ningú no la guanya en polidesa. També mostra coneixements de recursos literaris, com per exemple quan utilitza una figura paradoxal: “La despullà i descobrí el seu cos ja conegut,...” El títol el trobo força ben pensat.

Es nota certa precipitació o manca de revisió en frases com .” I la segueix trobant atractiva, sensual, que el va captivar, amb tanta freqüència, des del primer dia”. (?) o en la rebaixa del to literari quan escriu “ Gràcies a la porta entreoberta del bany, sent... , res que una revisió no pogués solucionar fàcilment.

El text és coherent i ben cohesionat. El desenvolupa de forma lineal fins a un desenllaç que deixa el lector amb un somriure als llavis, segur.

Bocins de primavera, de Brins

Un començament molt bo, el de la brins. Un plantejament que ens situa a la perfecció en el relat, sense incògnites, i insinuant, en l’última frase del segon paràgraf, per on anirà la trama. Fixem-nos que en els dos primers paràgrafs el narrador parla en present, i utilitza el futur per a la resta del conte. És a dir, ens explica unes escenes que encara no han passat i ens revela d’uns pensaments que encara no ha tingut. I això eleva l’efecte melangia, tan característic d’aquesta entranyable autora. El títol, ben trobat, resumeix l’esperit del text.

Pel meu gust, al relat li sobra la frase final que és molt bella, sí, però el que diu ja subjau en el que ha explicat anteriorment. Ho ha explicat amb l’estil personal i amb la narrativa clara i ben estructurada pròpia de Brins.

La visita, de Mercè Bellfort

El plantejament de la Mercè Bellfort (enhorabona pel Victor Mora) és rotund. El primer paràgraf defineix molt bé la mare de la Clara (per què no li ha posat nom?) i desperta interès. El desenllaç també està ben aconseguit però en el nus hi veig algun moment forçat, especialment en l’entrada en escena del pare.

Ha utilitzat un narrador extern força equidistant i molt efectiu. Només m’ha sorprès que en l’últim paràgraf opini que la trobada amb l’Ildefons acabà com el rosari de l’aurora. Perquè ja es veu, com acaba, i no em sembla propi d’aquest tipus de narrador que el qualifiqui.

El títol encaixa perfectament. El text desprèn sensació de confiança narrativa, amb una ortografia perfecta i una sintaxi i una puntuació irreprotxables que faciliten la comprensió. La trama es desenvolupa perfectament lineal de principi a fi i les breu al•lusions al passat s’hi integren perfectament, sense devaluar el sentit de la unitat d’acció.

La pluja i els dies del raïm, de Jaume Dargó

Ostres, mentre llegia aquest relat plovia fort i podia veure i sentir allò que explica Jaume Dargó. Fins i tot m’he aixecat, he anat a la finestra i he passat els dits pel vidre de dins estant.

Em crida l’atenció el narrador, que és intern però mira enfora i utilitza un to particular que frega, si és que no toca, la prosa poètica en molts instants. Aquest to, combinat amb un lèxic ben cuidat i una estructura clara i senzilla, conformen un relat ben rodó i diria que bell.

M’he proposat, en aquesta tanda de comentaris, de ressaltar els aspectes que penso valoren el textos i també els que crec que els debiliten. En “La pluja i els dies del raïm” no sé pas que el pot debilitar. Si tingués l’obligació de posar alguna cosa, diria que el títol.

Només acabar-lo de llegir he sabut que aquest relat era un seriós aspirant a guanyador. Però quan he comprovat si reunia les condicions de l’enunciat del repte m’he adonat que no tenia pit. Aix.

La veritable història d'en foster, de foster

Autobiografia condensada? Això diu el revelador títol.

Excel•lent primer paràgraf que ens presenta en Ramon Fuster, el seu entorn i circumstàncies. Un bon fonament. Després, el relat creix a ritme viu, en alguns moments apressat.

Al començament del tercer i últim paràgraf, en Ramon Fuster es converteix en foster per art de màgia (ais!) i dedica la resta a justificar el títol de la convocatòria, amb un final molt de conclusió. En el temps narratiu combina amb domini les diverses formes de passat (l’imperfet i el passat simple preferentment, però també el perifràstic). Tot i l’esforç de condensació que suposa encabir una biografia en menys de 300 mots, el text es llegeix bé i s’entén sense estrebades. Llàstima d’art de màgia.

Estética d’allan lee

Hi ha detalls... Per exemple, la manera de dir-nos que el narrador protagonista és una dona “ No sé per què, la resta de companys són homos. ...” També m’he fixat en el començament, en el qual allan lee ens fica subtilment en el relat. Després, en el nus, ens va revelant primer a través de la reflexió i després contant, que estem davant d’una taula de tanatoplàstia (o potser hauria de dir tanatoestètica). I sense moure’s d’aquesta taula –és un relatar circular– ens justifica com s’ajusta a la proposta del repte, a l’excepcionalitat. Una simfonia.

Hi ha alguna petita errada ortogràfica, però no té cap mena d’importància. En canvi, el pes de l’estil propi sí que ho és, important. A mi, és sabut, m’hipnotitza i res no em pot redimir.

Comiat definitiu d’angie

L’angie inicia el relat ficant-nos de ple en una escena, atraient el lector amb un fraseig brillant “, va ser un instant d’aquells que les busques del rellotge giren embogides i sacsegen la realitat de tal manera, que perds la noció de l’espai” “era incapaç d’ordenar el xàfec d’imatges que li saturaven la memòria “ al mateix temps ens va dibuixant els personatges i l’entorn . També ens apunta el conflicte només fins a cert punt, el just per despertar expectatives. Després insereix el flashback totalment acotat, aïllat (un altre fraseig interessant Va estar esperant-la any rere any, fins que l’adolescència s’assecà i la maduresa esborrà els records.) i acaba la història amb un final rodó, travat, que lliga perfectament amb el títol que ha triat.

Sí que ha resultat efectiva, aquesta manera d’inserir el flashback. Però qui sap si hauria quedat més literari que anés lligat al discórrer del text, que recursos hi ha. En tot cas, m’ha agradat la idea, la posta en escena i el bon nivell narratiu.

Missatges, d’Ann St

El relat d’ Ann St ens mostra una relació humana obscura, tèrbola i asimètrica. Destacaria la força del desenllaç que és com una sentència a mort. El narrador en tercera persona resulta gairebé intern, com si fos un jo paral•lel de la protagonista, impressió que es referma quan utilitza l’estil lliure indirecte “ Com se l'estimava, i quina por de perdre'l. ...”..
Tot i que podria millorar l’aspecte literari de la primera frase —que és molt important—, el començament està bé ja que ens planteja perfectament la situació. Després, veig algunes reiteracions, a vegades literals, altres conceptuals, que estanquen l’evolució del text. El títol em sembla totalment encertat i té un evident doble significat.

L’home gris, de mjesus

El plantejament del relat de mjesus és molt clar i el fet que presenta crea expectatives. No és el gris estàndard que el títol fa preveure de primeres, és que literalment l’home gris ho veu tot gris. Després ho desenvolupa en el segon paràgraf. En el tercer apareix el fet excepcional, la flor que no fa estiu, i finalment clou com havia començat, o més gris encara, d’un to vaporós... quasi invisible. Molt ben trobada, aquesta imatge última.

Podem parlar, doncs, d’un relat ben emmarcat. El llenguatge del narrador en tercera persona és d’un distant que s’escau al fet narrat. Quan a la trama, trobo que el desencadenant de l’excepció, l’ascens, mereixeria una justificació més ressaltada que un simple entre parèntesis. He estat pensant en el fet que l’autora hagi triat un comptable per exemplaritzar un home gris, ja és un tòpic; i mira, potser ha estat encertat.


Veredicte
Tots els relats han copsat el sentit de la flor que no fa estiu. Tots s’ajusten a les mides, exclouen les paraules prohibides i insereixen les obligatòries (excepte el d’en Jaume Dargó que ha oblidat el pit). Totes les històries estan construïdes amb un notable sentit literari i una més que correcta morfosintaxis. Per la seva originalitat expressada amb un lèxic ric i un marcat estil personal, el jutge que subscriu ha triat –maleïda obligació– el relat titulat Estètica, atribuït a allan lee (a la que desitjo molta participació en el nou repte que convocarà).