La bombeta

Un relat de: Montseblanc
La Sílvia seu a davant de tot de les sis fileres de bancs de la sala de vetlla del cementiri del poble, al costat el seu home mira el mòbil. Ella ja ho sabia que arribaria aquest dia. De tant pensar-hi, ara li sembla que no està sentint les coses amb prou intensitat, com si hagués desgastat les sensacions i els sentiments de tant imaginar-los per endavant.
Acaben de portar el cos de sa mare des de l’hospital. Vuitanta-cinc anys. En feia deu que havia enviudat. Sempre tan activa... Li costa mirar-la immòbil dins la caixa. Diran que sembla que dormi, però és ben morta.
Un vidre separa als vius de la caixa i tres corones de flors que l’envolten. A la Sílvia li sembla que pot sentir l’olor que fan les roses i els lliris d’hivernacle, aquella olor de verd resclosit...
I comencen a arribar les amigues de sa mare, les que queden vives i es poden desplaçar, que havien treballat totes elles a “la fàbrica”. Quan al poble només hi havia una fàbrica i no les tres-centes d’ara.
–Encara me’n recordo, com feia anar les mans, era la més ràpida.
–Els dissabtes i tot que hi anàvem, i contentes.
–Amb aquell soroll que feien els telers i nosaltres parlant amb signes.
–Sembla que dormi...
I la Sílvia va assentint amb el cap, fa i rep petons. Arriben els parents.
–Ves a qui se li acut enfilar-se a una cadira per canviar una bombeta.
–És que no ens adonem que ens fem grans...
–Tan fàcil que hagués estat demanar-te a tu que la canviessis, eh Sílvia...
El dia abans, la mare havia volgut canviar la bombeta fosa de la làmpada del sostre del rebedor. Havia caigut de la cadira on havia pujat. El cap li havia picat amb el primer esglaó de l’escala que va al pis de dalt. “Mort a l’acte” digué el metge.
La mare vivia sola però la Sílvia hi anava cada matí un parell d’hores.
–Sí, la mare es pensava que encara era una joveneta.- diu la Sílvia pensant en els quatre dies anteriors a l’accident, quatre dies en que la mare li va demanar cada dia que canviés la bombeta i ella va dir “demà, mare, ja ho faré demà”...

Comentaris

  • El destí[Ofensiu]
    Mena Guiga | 06-12-2019

    No hi ha culpa, perquè afegeix més dolor.

  • El destí[Ofensiu]
    Mena Guiga | 06-12-2019

    No hi ha culpa, perquè afegeix més dolor.

  • Humans, tanmateix[Ofensiu]
    llpages | 26-11-2019 | Valoració: 10

    Un deliciós relat en el qual la vida flueix tot i traslladar-te a un tanatori. Una quotidianitat tan ben descrita que et sembla contemplar-la des d'un dels bancs de l'espai de vetlla. El diàleg de les padrines és mestrívol, per naturalitat i realisme. El final et deixa el punt amargant del "si no fos...", que tantes vegades se'ns presenta al llarg de la vida. Tota una lliçó d'escriure el que ens pot passar a tots, però que no tots sabem traslladar tan bé sobre el paper. Felicitats per tan bona feina!

  • Encara que no ho digui[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 25-11-2019

    Pobre Sílvia, encara que no ho digui a ningú, el seu "ja ho faré demà, mare" i la bombeta fosa no la deixaran. Però jo li diria que no passi ànsia que la mare no li retrauria mai, que ella també va ser filla.
    Gràcies pels teus comentaris, Montseblanc. Bon curs relataire!

  • Mol bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-11-2019 | Valoració: 10

    Un relat que fa pensar en la nostre societat , crec que tots algun dia hem dit això , n ara que en el teu relat sigui fatal. N’ ha agradat molt . Mercès per comentar i llegir

  • Hi ha algun lampista a la sala?[Ofensiu]
    Olga Cervantes | 22-11-2019 | Valoració: 10

    Els fills no són responsables de les accions dels pares, els pares no haurien de pretendre que els fills facin el que ells volen, perquè un secret així pot martiritzar tota una vida.

    Una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • Trista realitat[Ofensiu]
    brins | 20-11-2019 | Valoració: 10

    Quin relat tan ben trenat, Montseblanc. Et felicito.

    És molt trist haver-se de sentir culpable d'un moment en què tot acaba malament, però hem de pensar, també, en el munt de coses bones que hem fet abans que arribi aquest instant. Això ens consolarà.

    Una abraçada,

    brins

  • Un 10 a la quotidianitat[Ofensiu]
    Canela fina | 20-11-2019 | Valoració: 10

    Quin relat més sincer, quins pensaments més corrents, tots hem tingut moments així tan quotidians i hem sentit la culpa a les espatlles, encara que les coses passin perquè han de passar. Qui pot aturar el pensament? Ningú, com tu bé descrius en el comentari que m'has fet a" Fem l'amor cada nit", gràcies. Abraçada ;)

  • Segurament[Ofensiu]
    Josep Ventura | 18-11-2019 | Valoració: 10

    A tos ens ha passat alguna vegada que ens han demanat una cosa i hem dit demà miraré de fer-lo. Molt bon relat.

  • El pas del temps [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-11-2019 | Valoració: 10

    Doncs sí, ens fem grans i no ens n’adonem. I aquesta manca de consciència pot tenir efectes fatals. Una forta abraçada. A l’eix

  • La joventut s'acaba.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 18-11-2019 | Valoració: 10

    Realment és així, que la joventut s'acaba. La Sílvia si no va poder canviar la bombeta per algunes circumstàncies al final sa mare, va voler canviar-la, va caure d'aquella cadira i així és, ella hi havia d'haver-la canviada. M'ha agradat molt com ho planteges, però a la vegada és molt trist, el que li va passar a sa mare.

    Una vegada posat, et comente, que últimament, no m'has llegit alguna cosa... gràcies si em dius alguna cosa en la meua pàgina. Gràcies mil, Montseblanc.

    Una abraçada...
    Perla de vellut

  • Novembre[Ofensiu]
    kefas | 17-11-2019


    Els teus relats són un tobogan deliciós i excitant, de vegades muntanya russa, per els que llisquem fins a l’aigua refrescant, ingràvida, la sorra amortidora o el tronc d’arbre desfullat . I és Novembre

  • Ben portat[Ofensiu]
    SenyorTu | 16-11-2019

    Quin conte més ben portat! El text ens va conduint cap al final amb eficàcia, amb escenes que podem reconèixer, sense deixar cap cap per lligar i, alhora, mantenint el secret en secret. Bonic tornar-te a llegir, Montseblanc.

  • Final[Ofensiu]
    SrGarcia | 16-11-2019

    Un final del tot inesperat.
    La desídia i la deixadesa ja les tenen aquestes coses...
    Segur que el record no la deixarà tranquil·la.
    Un conte molt bonic, tot i que trist, i molt ben escrit.

Valoració mitja: 10