Detall intervenció

un bon tema

Intervenció de: Herge | 21-10-2010



Respostes

  • Desfeta...!!!
    brins | 19/10/2010 a les 19:41

    • jajaja brins!
      angie | 19/10/2010 a les 21:49

      no et pregunto per on pensaves fer regalimar la xocolata... aix, ja ho he fet! jeje

      nanit!

      angie
      • Ho deixo a la teva imaginació...angie, però explica'ns-ho en un relat. Un petó
        brins | 19/10/2010 a les 22:01

  • Còmplices (fora de concurs)
    Mercè Bellfort | 26/10/2010 a les 01:32

    Amb l'excusa que va a visitar la Sala Parés situada al bell mig del carrer Petritxol es fa un tip d'entrar a les granges del costat que dóna gust. Tothom la coneix per la seva simpatia i per la seva cordialitat però sobretot pel sobrepès que suporta estoicament. Quan apareix per la porta centenària de fusta i vidre guarnit amb figures modernistes cada cambrer sap què ha de servir a la senyora Cinta: un parell de tasses de xocolata desfeta fumejant, una ensaïmada, un croissant i una bossa de melindros. Ella ho rep amb un esplèndid somriure i, tot seguit, es posa mans a l'obra. I l'obra queda desfeta en un obrir i tancar d'ulls.
    Us puc assegurar que, amb els anys que portem junts, sempre ha estat una dona molt generosa i no hi ha dia, com avui, que no em reservi alguna coseta del meu gust. Tot el que calgui per fer-me feliç. Jo l'observo curiós a través de l'aparador com assaboreix amb delit la xocolata cremosa , com xerra obertament amb la gent, com fulleja el diari... En fi, espero pacient al carrer i deixo que faci el que més li plau. Llavors, quan surt tota riallera i satisfeta de la granja, em dóna un petó i uns quants melindros. En realitat me'ls tira al terra per fer-me jugar i jo li agraeixo el gest amb una llepadeta a l'orella i una altra a la parpella, alguns dels seus raconets més sensibles.
    Des que visc sol amb la Cinta em noto diferent, més alegre. No hi ha punt de comparació amb uns mesos enrere quan les puntades de peu que em clavava el meu amo es feien insuportables i de res servien els crits amenaçadors de la seva dona, la meva mestressa.
    Avui, amb el cap ben alt, entrem junts a la galeria d'art i veiem el senyor Parés atenent uns clients. Ens mira amb cara de gos rabiós. La Cinta, convertida en la seva "ex", el saluda com si res no hagués passat i jo remeno la cua tot cofoi i satisfet.
    Encara no s'ha fet la idea que hi ha gossos i gossos.



  • A la xocolateria
    Carme Cabús | 26/10/2010 a les 21:40

    L'Aurora mira el vespre a través de les vidrieres de la xocolateria mentre pensa en el Carles. Espera veure aparèixer pel carrer la figura de l'Eulàlia, amb el seu mirar picardiós, i es deleix per explicar-li el que va passar amb el Carles, tot el que ara sent.
    El carrer ja fosqueja. Agafa la carta de damunt la taula i pensa en què triarà per berenar. I mentre està absorta, sent un desplaçament ràpid d'aire i un petó sonor a la galta.
    -Eulàlia! -diu sorpresa.
    -Hola, reina! Com estàs? -pregunta l'Eulàlia, fent-li una carícia a la galta.
    -Molt bé! Quina il·lusió! Estàs molt maca.
    -Tu sí que estàs preciosa.
    L'Aurora s'aixeca i totes dues s'abracen fort.
    -Vine, seu -diu l'Aurora-. Què et ve de gust menjar?
    -El que vulguis. Tria tu mateixa -respon l'Eulàlia asseient-se.
    L'Aurora crida el cambrer i ben aviat dues tasses xocolata desfeta fumegen davant d'elles.
    -I què, on has posat el teu Premi de Narrativa? -pregunta l'Eulàlia, riallera.
    -Me'l vull penjar a l'estudi, però l'he dut a emmarcar -respon l'Aurora, assaborint la xocolata-. I tu, què has fet amb el teu Premi de Poesia?
    -Jo me l'he penjat a la meva habitació, amb quatre xinxetes -diu l'Eulàlia-. Així em sembla més fàcil recordar els dies de Mallorca.
    -Ets una poeta de cap a peus! -exclama l'Aurora-. Quins dies més macos vam passar!
    -Sí. I l'acte d'entrega va ser preciós. Aquests mallorquins en saben -respon l'Eulàlia.
    -I l'hotel? Era fantàstic. Un luxe -diu l'Aurora-. Per cert, que n'has sabut res més del Carles? -pregunta amb un to de veu íntim.
    -No, res més. Ja deu ser a València, celebrant el Premi de Teatre.
    -És que... saps què? -diu seriosa l'Aurora.
    -Què? -pregunta l'Eulàlia.
    -Doncs... bé -continua l'Aurora jugant amb la cullera-, que l'última nit que vam passar a l'hotel el Carles va venir a la meva habitació.
    L'Eulàlia se la mira, incrèdula.
    -El Carles? -pregunta.
    -Sí. Em va encantar des que el vaig veure.
    L'Eulàlia l'observa, callada.
    -Sí, ja sé que és molt tímid, però va venir, t'ho juro. Es va acostar al meu llit i em va acariciar. Jo no gosava ni moure'm. I després em va fer un petó als llavis, però va semblar com si s'espantés i se'n va anar.
    L'Eulàlia se la mira intensament.
    -Que et sap greu? -pregunta l'Aurora-. Sí, és clar, ja vaig pensar que a tu potser també t'agradava...
    -Escolta... -la talla l'Eulàlia.
    -Sí? -respon l'Aurora, una mica confusa.
    -M'escoltes?
    -És clar!
    -Vull que sàpigues que...
    -Què?
    -...que qui va entrar a la teva habitació aquella nit vaig ser jo.
    Ara l'Aurora es queda rígida, estupefacta. Sent el cap enterbolit i com una parpella comença a tremolar-li. Instintivament gira el cap envers el carrer per assegurar-se que és a Barcelona, que allò que passa és real. I després de comprendre el que li ha dit l'Eulàlia, amb un somriure lleu cap a la seva amiga, es disposa a acabar-se la xocolata i tornar a fer les paus amb la vida.




  • Jack, l'última nit a Barcelona
    Galzeran (homefosc) | 26/10/2010 a les 22:01

    No sempre em surt tan bona, ho he de reconèixer, i tu en el teu silenci, saps que m'excita encara més, veure que te l'has acabada amb golafreria. Tu, que en altres dies ja havies tastat la meva creació, la beguda sagrada dels déus. Gens grumollosa, amb la quantitat justa de llet i remenada amb tot l'amor que un hi pot abocar, i ben calenta, pura delícia. El teu silenci és una afirmació que em plau, no ho saps prou, tot i que... ara ja no t'ha d'importar gens.
    Ja ho sabies que tot podria esdevenir com ha estat. Estaves avisada, i en observar-te callada, per fi, em sento feliç. Podré jugar amb tu una estona, ara que ja no tens res a dir. Estirada ara en el nostre vell llit, escenari de tantes festes, quan ens banyàvem la pell amb el càlid cacau, líquid. Recordo el plaer que t'oferia quan et xuclava ara una parpella, ara una sina, ara el clot del melic.
    Però abans, deixa'm acabar d'assaborir tan dolça beguda, amb aquella amargor que tant ens havia agradat als dos... ho recordes? Aquelles tardes al carrer de Petritxol, amb la pluja amarant els carrers estrets del Gòtic. Quines nits, en sortir i cercar aixopluc sota de balconades exigües, gairebé inexistents. Aquells dies el teu riure em tornava boig, foll de plaer, i amb el regust encara dins la nostra gola, d'aquella xocolata que poc abans ens havíem empassat, i que tot seguit compartíem, cercant amb la llengua dins la boca de l'altre, aquella dolçor, amagats dins d'un portal d'algun carreró fosc. I després tu deies que havies de marxar, no sabia jo que la teva fugida era per anar a fer l'amor amb altres homes, a bon preu. Avui ho he sabut... tot allò, queda ara tan lluny, han passat els anys, apartats l'un de l'altre...! perdona, no voldria avorrir-te, tot i que ara, potser faig tard.
    He volgut esborrar-te aquest absurd somriure de nina bona, i tu m'has dit que no sabies de què et parlava, que m'hauria de fer mirar aquesta mania, de veure coses que els altres no veuen. Deies que m'estimaves, m'ho havies dit tants cops, en aquells dies.
    Nus tots dos, estirats en aquest llit, plens de xocolata els nostres cossos, per últim cop. Un ritual de plaer foll, la pena és... la pena és que tu no ho volies, i he agut de forçar-te a venir, amb enganys. La pena és que no has comprès res de res, i t'has enfadat amb mi. La pena és que t'he agut de fer engolir la teva última xocolata, i ara el ritual sols el gaudiré jo.
    No ho puc deixar per més tard, freda, la xocolata, no val res. Espero que ho entenguis, és trist fer-ho sol, abans el rigor mortis no em deixi gaudir-te plenament, abans no et refredis. Després, t'hauré d'esbudellar i fugir, a Londres potser, treballaré d'ajudant de forense si cal, en tinc traça com podries haver observat.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.