REPTE POÈTIC VISUAL 320. La mort del baobab

Hi ha dies que la mort és quelcom plàcid,
i fa enveja de ser-ne i de ser-hi:
Quan el sol, després de tu, fa estralls de vida
I a la soca, en un racó, hi creixen fulles.

Desballestat i en canal obert,
fas patxoca junt al núvol blanc.
Això!, i la pau de la gespa, sens fi.

La immediatesa del meu món
pot esdevenir caòtica,
si tres baobabs la col·lapsen.

La bellesa d'una rosa
pot esdevenir caòtica,
si la deixo de mirar.

Si valoro què em cal més
per engrandir el meu món,
el voldria més ferm,
per poder encabir-hi
una rosa i tres baobabs.

Ja s'ha mort el baobavi.
de tant que s'havia inflat
per la por que el món s'acabi
abans d'haver esmorzat.
Sense boca i sense llavi
i tant hàbil per xuclar
amb arrels per tot el pati
que el món va témer esclatar.
Abans d'arribar a l'estasi
el congrés van convocar
per combatre la virasi
del baobab monumental
(Són els nervis o és virasi
quan no es vol diagnosticar)
Per aquí no hi ha qui hi passi
cridaven els diputats
no volem que ens arrabassi
nostre estat de benestar.
I per aturar la fera
que els donava maldecaps
varen dir a la claveguera
que allò calia aturar.
I ja està, ja és neta l'era
i podem tornar a dansar
el món torna a ser una esfera
on ningú sap què ha passat.

Abatut per l’edat o per l’atzar
funest d’un fat ineludible,
el baobab evoca aquells dies
quan, insolents, plantaren cara
als inaccessibles déus silvestres.
Temps en què, gallards i ferms,
creixien més enllà dels límits
que, inflexibles, aquells havien fixat.

Llavors, segons propala la llegenda,
la seua arrogància fou castigada
a créixer sempre de cap per avall,
les branques al sot, les arrels al sol.

Però, malgrat el despòtic escarment,
pervisqueren per regalar-nos ombra,
flors i fruits, i sobretot bellesa perenne.

Al capdavall, com pot morir un baobab?
Tal vegada el poeta ens tranquil·litzaria:
qui sap si, com a l’om fendit pel llamp,
les pluges d’una aigualosa primavera
l’obsequiaran amb una pòstuma llucada.

L’arbre de l’aigua

Aferrat a la terra
guardant records dels seus
s’arrela amb desfici
perquè l’opressió el fa créixer com pot.

Ferm resisteix,
després de milers d’anys
guardant en el seu ens
aquell misteri que el fa savi.

N’hauríem d’aprendre,
foragitant les pors
que només rauen en les nostres arrels,
febles, efímeres, sense gaire fonament.