Detall intervenció

REPTE DXCIV (594) Fet insòlit en un espai molt conegut...

Intervenció de: reusenca | 11-05-2015

Evocar un espai molt conegut on hi té lloc un fet insòlit que pot capgirar la vida del/a protagonista.
Tres verbs no es poden utilitzar, ni tampoc cap de les seves formes conjugables: estimar, morir i somniar.
Teniu de temps fins el proper divendres dia 15 a les 23'00 hores.
Es valorarà la imaginació i l'originalitat.
Bona feina!!!


Respostes

  • Gasòfia (o Tèrboles circumstàncies)
    deòmises | 12/05/2015 a les 23:49
    Mira per la finestreta. Sent enveja dels seus companys. Després de tanta preparació... Tants sacrificis i entrenament per no res. Però no es pot regir el trànsit intestinal. Ni quan és tan vital com forçós trobar-se al peu del canó per travessar les portes de la glòria. La història del malastruc que és sembla perseguir-lo també aquesta vegada. Com una loteria, li ha tocat a ell restar a l'ombra. Ho pressent mentre observa allunyar-se l'àliga. Es mossega el llavis i maleeix la gasòfia vitamínica i proteínica que ha ingerit. Com aquell parell. I per què a ells no se li afluixen els intestins? Pensa en una confabulació. Sobretot després d'haver-se jugat a una tirada de daus qui serien els dos homes que descenderien a l'objectiu. Havien estat en Buzz i ell. Prem la mandíbula. De ràbia. I pel recargolament que el doblega. Flatulències i dolor i una aroma que no li és agradable l'envolten.

    Quan torna a mirar a través del vidre, s'adona que el mòdul resta immòbil a la superfície grisosa, una minúscula partícula enmig d'una immensa mar de roques i pols. Respira entretalladament. Hauria de ser ell qui girés la maneta de l'escotilla, qui sortís del mòdul i qui pronunciés la frase que tantes estones mortes havia memoritzat. Visualitza els llavis d'en Neil en pronunciar-la. I els bots i els petits passos agegantats, tot allò que a ell, l'astronauta Michael Collins, li pertocava fer abans de clavar la bandera dels Estats Units al sòl lunar.


    d.
  • Amor insòlit
    brins | 13/05/2015 a les 10:20



    No! Estic segura que, sense mi, cap petjada podria ser-te senzilla ni cap camí, planer…

    Romanc solitària en el nostre dormitori, aquesta estança que tantes i tantes vegades ha vist com ens foníem en un sol cos, i m’invento l’embruix de la teva pell per recuperar-ne el tacte…En acotxar-te ahir a la nit, em rebutjares fredament com es rebutja un objecte que fa nosa; no volgueres compartir el meu caliu ni em permeteres cap carícia, m’introduïres en l’espessa boira de l’oblit; t'adormires molt aviat, sense recances ni remordiments, sense que et dolgués el meu aïllament, desijaves, tan sols, sentir-te lliure com l’aire. En despertar-te aquest matí, ni tan sols m’has mirat, t’has posat el xandall blau i les vambes blanques i te n’has anat a córrer pel parc; jo, abatuda, m’he quedat a l’habitació esperant amb delit el teu retorn.

    No perdo l’esperança, però, que em tornis a desitjar; sé que molt aviat em buscaràs desesperadament per poder tornar a caminar per la claredat dels camins, per recórrer junts, sense paraules, viaranys de fades sense pedruscalls ni obaga.

    Què podries fer, amor meu, sense la sabata del teu peu dret? No! Sense mi, cap camí no et seria fàcil…
  • Amor insòlit (Aquest)
    brins | 13/05/2015 a les 15:35


    No! Estic segura que, sense mi, cap petjada podria ser-te senzilla ni cap camí, planer…

    Romanc solitària en el nostre dormitori, aquesta estança que tantes i tantes vegades ha vist com ens foníem en un sol cos, i m’invento l’embruix de la teva pell per recuperar-ne el tacte…En acotxar-te ahir a la nit, em rebutjares fredament com es refusa un objecte que fa nosa; no volgueres compartir el meu caliu ni em permeteres cap carícia, m’introduïres en l’espessa boira de l’oblit, t'adormires molt aviat, sense recances ni remordiments; el meu aïllament t'era indiferent, ansiejaves, tan sols, sentir-te lliure com l’aire. En despertar-te aquest matí, ni tan sols m’has mirat, t’has posat el xandall blau i les vambes blanques i te n’has anat a córrer pel parc mentre jo, abatuda, em quedava a l’habitació esperant amb delit el teu retorn.

    No perdo l’esperança, però, que em tornis a desitjar; sé que molt aviat em buscaràs desesperadament per poder tornar a caminar junts per la claredat dels camins, per recórrer, sense paraules, viaranys de fades buits de pedruscalls i d'obaga.

    Què podries fer, amor meu, sense la sabata del teu peu dret? No! Sense mi, cap camí no et seria fàcil…
  • RE: REPTE DXCIV (594) Fet insòlit en un espai molt conegut...
    aleshores | 14/05/2015 a les 20:25
    El que vindrà

    La cagada de l'ocell m'ha advertit massa tard que avui era un dia molt especial.

    D'aquells dies que els animals, que no tenen la dissociació humana entre cos i ment, entre idees i realitat, noten abans que no passin, i abans que nosaltres.

    En efecte, tot el que refereixo, no és dona en un dia normal. Temperatures d'estiu que precedeixen les de principis de la primavera, un disbarat meteorològic, per exemple.

    Les coses van començar ahir; un inspector amb un defecte físic molt especial venia a fer la inspecció fora d'hores. Era, simpàtic, malgrat tenir la taca d'inspecció i anava per feina, no volia defectes constructius a l'hora de sopar,...

    El mig dia el meu fill gran va venir sobtàdament a dinar, cosa singular,...i desprès el vaig dur a aeroport a ell i a la jove, coses també poc corrents,...Eren acomptes del que vindria, senyals de quelcom,...

    La meva mare, que ja és molt gran i està potser més a prop del regne dels animals per la seva oscilant manca de raciocini (quan li dones concersa recupera no obstant les pautes de pensament anteriors, sembla estrany,...però no ho és tant,...), s'ha desvetllat i pel matí la seva memòria flaquejava; ha cridat l'ascensor sense motiu i sense dir-m'ho, abans d'hora,...s'ha desvetllat, deia, i s'ha fet un embolic a les fosques, en plena nit, no savia on era durant una bona estona, d'acord que pot passar i no és la fi del mon,..

    Al metro, una altra de curiosa!, no ha fer sinó confirmar el que havia de ser aquest dia, però jo encara no ho veia, seients buits, molta gent sortint a la parada de canvi, una noia amb una samarreta llarga, desitjosa, crec, amb els llavis cridaners però ailladament pintants, un dia boig de la mare natura, altament hormonal; un follet-tortuga pentinat com en ramos del madrit, la noia de sempre, una mica més hieràtica i convertint-se a cada moment en un pel més inquietant i menys atractiva; la dona amb les ulleres blanques tipus google amb el llavis potser massa apretats i les cames molts juntes per no deixar sortir, entrar o veure res, però exageradament i donant a entendre,el contrari,..en fi, el noi que hagues pogut ser galan, però amb el nas vermellós,..

    Coses totes elles presents pero no en la quantitat servida. Servida? per quí? No ho sabem!

    Però a l'entrada de la feina, el colom o gavina s'ha afanyat avisar- me, tot batejant-me, d'allò que en cara no n'era de conscient, que el dia seria especial. A mitja tarda, tot sortint, el vent bufava un altre cop fred i una cert debilitat de cames em deixava confos,..

    Per fi he llegit la notícia: una petita notícia en un bloc minoritari que deia: els magnats tenen por que no acabi d'ensorrar-se el seu edifici de privilegi: han volgut fer un gratacels de diners massa alt i està a punt a punt de caure, només li cal una petita empenta. Crec que té raó però no sé si estic content per confirmar-ho o poruc de que tingui raó, i del que vindrà...però els els coloms, o les gavines, són honrats i ja avisen amb les seves cagarrines,...

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.